Buenaventura, després del terratrèmol: comunitats que s’organitzen per afrontar la reconstrucció
Comparteix
Dagua i Bumaro alerten que l’emergència ha agreujat unes desigualtats que ja venien de lluny i aposten per una solidaritat sostinguda i útil des de Catalunya.
Quan la terra va tremolar el 10 d’agost, moltes famílies de Buenaventura (Colòmbia) ja convivien amb un altre sisme. L’Olga Grueso, cofundadora de Dagua, una entitat de Girona que treballa des de fa dues dècades amb comunitats del barri de Lleras, ho exposa sense embuts: “Abans d’aquest terratrèmol físic, la ciutadania ja patia el sisme de la desídia, la corrupció estatal i el racisme estructural i institucional”.
El terratrèmol ha agreujat una situació que ja era feixuga. Al barri, moltes de les famílies amb qui treballa Dagua vivien en cases de fusta construïdes en zones de baixamar. Grueso explica que bona part d’aquests habitatges han quedat destruïts o greument afectats i que moltes famílies dormen provisionalment en tendes, en espais habilitats a l’escola Piloto o a casa de familiars.
Si fem un cop d’ull a les dades, podem fer-nos una idea de la dimensió de l’impacte. Segons el balanç de la Presidència de Colòmbia del 24 d’agost, a Buenaventura el sisme ha deixat 954 habitatges destruïts i prop de 9.200 afectats, així com onze persones mortes i 476 ferides.
Des de l’associació Bumaro, també vinculada a Buenaventura i amb presència a Catalunya, expliquen que, passades les primeres setmanes, comencen a aflorar les conseqüències que aniran més enllà de la primera fase de l’emergència. “Ara, la preocupació ja no és únicament l’emergència més immediata, sinó què passarà amb les famílies que han perdut els habitatges i els mitjans de vida quan passi aquesta primera etapa”, explica el Nelson J. Ruiz, president de l’entitat.
“El poc que tenien, ho han perdut”
La fragilitat dels habitatges no es pot entendre sense tenir en compte les condicions socioeconòmiques de moltes famílies de Buenaventura. “El poc que tenien, ho han perdut”, resumeix Grueso. En aquest sentit, i com detallava en una entrevista a Xarxanet, Dagua treballa amb llars que ja afrontaven dificultats econòmiques, atur i mancances en l’accés a serveis abans del terratrèmol.
Buenaventura acull un dels principals ports de Colòmbia, però aquest pes econòmic no reverteix en la població. Ben al contrari, conviu amb fortes desigualtats. Ruiz considera que el terratrèmol ha tornat a posar aquesta contradicció damunt la taula. “La pobresa aquí és molt evident”, sentencia, i ho relaciona amb una manca d’inversió sostinguda: “Durant aquests anys ha interessat el port, però no el desenvolupament de la població”.
Les zones de baixamar i els habitatges més precaris han quedat especialment exposats, mentre moltes famílies tenen poc marge econòmic per reparar pel seu compte les cases que encara es poden salvar. El sisme, en aquest sentit, no ha creat totes aquestes vulnerabilitats, sinó que les ha agreujat i les ha fet més visibles.
Quan l’ajuda no és suficient
Les necessitats també han anat evolucionant amb els dies. L’alimentació continua sent essencial, però Grueso posa un exemple que mostra els límits de l’ajuda quan no s’adapta a la realitat de les famílies. “És veritat que estan arribant molts aliments i que la gent ha estat molt solidària, però què fan amb aquests aliments si no tenen on cuinar-los?”, planteja.
Per això, Dagua ha impulsat, entre altres accions, una olla comunitària. L’entitat assenyala ara l’habitatge com la necessitat més urgent: els allotjaments improvisats poden resoldre els primers dies, però no ofereixen una alternativa estable a qui ha perdut la seva llar. Alhora, ha distribuït productes d’higiene, bolquers, llet i altres articles bàsics, especialment entre famílies amb infants. “El desbordament d’aliments és impressionant i, fins i tot amb tot això, no arriba a tota la gent”, adverteix Grueso.
Bumaro també es va mobilitzar des dels primers dies. L’entitat va recollir recursos entre persones vinculades a Buenaventura i els va destinar a aigua, medicaments, matalassos, llençols i altres productes de primera necessitat. Una part important de l’ajuda, explica Ruiz, es va dirigir a la zona rural, on la resposta inicial va arribar amb moltes més dificultats.
Els infants i adolescents, un dels sectors de població més vulnerables, també estan patint de valent els estralls de la catàstrofe. L’emergència ha interromput la vida quotidiana de milers de joves. La Defensoría del Pueblo comptabilitzava el 20 d’agost 99 seus educatives afectades i prop de 10.000 alumnes sense classe a Buenaventura.
Dagua ha mantingut els tallers de suport psicosocial amb infants i joves de Lleras per intentar recuperar “una mica de normalitat” enmig de la pèrdua dels habitatges, la suspensió de les classes i la incertesa. La tecnologia tampoc resol el problema. “S’està intentant fer telemàtic, però en la seva majoria tampoc poden perquè no tenen els mitjans”, explica Grueso.
Una resposta que neix des de baix
Si hi ha un factor que Dagua i Bumaro coincideixen a destacar és el paper de la mateixa població de Buenaventura. “La primera resposta va arribar en gran mesura de la mateixa comunitat”, destaca Ruiz, qui remarca que ciutadania, comerços, empreses, organitzacions socials i persones de Buenaventura que viuen fora del territori es van mobilitzar des del primer moment.
Reforçar la xarxa comunitària és una de les claus de volta per afrontar l’emergència. Al barri de Lleras, Dagua treballa conjuntament amb dotze associacions locals i la junta comunal per identificar les famílies afectades i decidir prioritats. L’entitat està fent censos i entrevistes amb una treballadora social, alhora que manté l’olla comunitària i els espais amb infants i joves.
Aquesta capacitat d’organització, però, no pot substituir la responsabilitat de les institucions. Ruiz reconeix que les administracions són presents i que hi ha personal públic fent “un gran esforç”, però també apunta que, “per la magnitud de l’emergència, la resposta encara es queda una mica curta”. Per al president de Bumaro, és essencial que les decisions no es prenguin d’esquena al territori. “És fonamental escoltar més les comunitats i els professionals que el coneixen”, defensa.
De l’emergència a la reconstrucció
Passades les primeres setmanes, Dagua i Bumaro ja miren més enllà de les necessitats més urgents, com l’alimentació o l’allotjament temporal. La principal preocupació és què passarà amb les famílies que han perdut la casa i, en alguns casos, també els ingressos o els mitjans de vida.
Dagua ha començat a identificar les llars que necessitaran suport per reconstruir. El primer objectiu és rehabilitar els habitatges de set famílies especialment vulnerables, encapçalades per dones amb infants i persones grans a càrrec. Després d’uns primers dies centrats a avaluar els danys i cobrir necessitats bàsiques, l’entitat ha posat en marxa una campanya específica de micromecenatge per finançar aquestes reconstruccions.
Bumaro també busca recursos per afrontar aquesta nova fase. L’entitat ha presentat una sol·licitud a l’Ajuntament de Barcelona, encara pendent de resolució, per obtenir suport per reconstruir alguns habitatges, i ha participat en converses amb l’Ajuntament de Girona, juntament amb altres entitats colombianes, per explorar noves vies de col·laboració.
Ruiz assenyala que inicialment també van valorar enviar des de Catalunya matalassos, tendes i altres materials, però els costos de transport, els aranzels i la manca d’un canal humanitari clar ho van fer inviable. “Ara mateix, el que s’està recomanant sobretot és donar recursos econòmics”, aconsella.
La idea és canalitzar les aportacions a través d’entitats que coneixen el territori i evitar enviaments improvisats de material que poden encarir i complicar la resposta. Comprar directament a Buenaventura permet, a més, adaptar-se a les necessitats reals i moure recursos dins l’economia local. Però la reconstrucció no és només des del vessant més material. Com remarquen les entitats, també caldrà recuperar ingressos, petits negocis i formes de vida perquè les famílies puguin tornar a sostenir-se amb autonomia.
“Nosaltres treballem per al futur”, diu Grueso. I el temor és que l’allau de solidaritat caigui quan també ho faci l’atenció mediàtica, com passa amb moltes emergències. “Quan acabi tot aquest cercle mediàtic, ja s’oblida”, rebla
Afegeix un nou comentari