Oriol López: “Noves Narratives neix de la voluntat de les ruralitats d’acollir”

La teoria del reconeixement, desenvolupada pel filòsof i sociòleg alemany Axel Honneth, parteix d’una idea senzilla, però amb molta força: per sentir-nos part d’una comunitat no n’hi ha prou amb tenir cobertes les necessitats bàsiques. També necessitem vincles, drets i que es valori allò que som i què podem aportar. 

El projecte Noves Narratives trasllada aquest marc al treball amb jovent d’origen migrant en entorns rurals, acompanyant-los perquè puguin construir una veu pròpia, reforçar el sentiment de pertinença i ocupar un lloc reconegut dins la comunitat. Ho fa a través d’un procés de cocreació en què el jovent treballa els drets, el vincle amb el lloc i la pròpia narrativa, fins a convertir tot aquest treball en una cançó i un videoclip.

Fins ara, el projecte ha donat lloc a peces com ‘Flow’, creada amb jovent de Valls, i ‘Tant tu com jo’, vinculada al procés desenvolupat a la Garrotxa. Totes dues combinen música i audiovisual per recollir les vivències del jovent participant i compartir-les amb la comunitat des d’una veu pròpia.

Darrere de la iniciativa hi ha l’Associació de Micropobles de Catalunya i la cooperativa Miceli, que n’assumeix la facilitació. L’Oriol López, que havia treballat com a tècnic de Micropobles i actualment forma part del Consell Rector de Miceli, és coordinador del projecte i explica que totes dues organitzacions mantenen una relació estreta. Mentre Micropobles aporta la mirada política sobre les ruralitats, Miceli s’ocupa del vessant més tècnic i de consultoria.

Noves Narratives va rebre el Premi Francesc Candel 2024, impulsat per la Fundació Carulla, que reconeix iniciatives culturals capaces de crear vincles i comunitat entre persones d’origen migrant i la població local. El jurat del guardó, que ja ha obert una nova convocatòria fins al 18 de setembre, en va destacar la singularitat, la participació real del jovent, l’ús de la música com a eina de cocreació i el potencial per replicar el model en altres entorns rurals de Catalunya. En parlem amb l'Oriol López.

Què és Noves Narratives i com neix el projecte?

Noves Narratives neix des de la voluntat de les ruralitats d’acollir. El 2015 i el 2016 vam veure una gran mobilització als carrers de Barcelona i vam pensar que, des dels entorns rurals, també volíem contribuir a l’acollida de persones migrades i refugiades. Alhora, vèiem que el model d’acollida era massa assistencial. Garantir sostre, menjar i inserció laboral és imprescindible i està molt bé, però creiem que l’acompanyament havia d’anar més enllà. Amb aquesta idea, el 2021 vam posar en marxa Oportunitat 500 amb l’Associació de Micropobles de Catalunya.

D’aquella experiència en va sortir ‘La cançoneta’.

Sí. Davant la pregunta sobre quin impacte havia tingut el projecte en les famílies, vam pensar que el millor era que ho expliquessin elles mateixes. Van escriure la lletra i van crear el videoclip amb l’Alfred Tapscott i més gent.

Què vau aprendre d’aquell procés?

Vam aprendre que no n’hi havia prou amb obrir espais de participació. També calia acompanyar les persones perquè hi poguessin arribar amb una narrativa pròpia. A partir de la teoria del reconeixement, vam voler anar més enllà de cobrir necessitats bàsiques i garantir drets, i ajudar els joves migrats a explicar com viuen el lloc que ocupen als municipis rurals. Així poden participar en espais de decisió amb veu pròpia.

Treballeu amb joves d’origen migrant en entorns rurals. Quines particularitats té fer-ho en aquests territoris?

Són contextos diferents i encara hem de continuar treballant què implica el vincle entre els entorns rurals i urbans. A les zones urbanes hi ha més disponibilitat de serveis, mentre que a les ruralitats hi ha comunitats amb vincles molt forts. Molts d’aquests joves ja fa temps que viuen en aquests territoris, des de mig any fins a quatre o cinc anys, i alguns han passat períodes vivint al carrer. Tot i estar-hi establerts, sovint no són reconeguts com a veïns i veïnes. 

Ni com a part de la comunitat.

Aquí necessitem reconeixement i vincle, i que aquests joves es puguin explicar des del que són i des de les seves singularitats. Per això, amb els videoclips volíem cuidar tant el procés de creació de la narrativa com el producte final. Ens importava d’on sortia el relat, com emergia i com es construïa, però també que el resultat fos atractiu i tingués qualitat. No volíem quedar-nos en una mirada condescendent sobre uns joves amb una vida difícil, sinó que la comunitat pogués pensar que allò que havien creat era realment bo. És així com el producte pot generar reconeixement comunitari i, a partir d’aquí, vincle.

Repassem les etapes d’aquest procés.

Ho vam dissenyar amb la Laia Costa, que també és coordinadora del projecte, i vam plantejar unes cinc sessions. La primera se centrava en l’accés i l’exercici de drets. Molts d’aquests joves tenen dificultats amb la documentació, el permís de residència, l’autorització de treball o el padró. Per això, la Laia feia una sessió magistral sobre aquests drets i un acompanyament més personalitzat per mirar cada cas i veure com es podia avançar.

I no hi ha dos casos iguals.

És un embolic. Per exemple, amb aquest reglament del procediment extraordinari de regularització, que s’havia de preparar abans del 30 de juny, però molts joves no sabien com encarar-lo. D’altres acabaven de sortir d’un pis o es trobaven en situacions completament diferents. Per això era tan important comptar amb la Laia Costa, advocada d’estrangeria i una de les impulsores del treball sobre el padró al Vallès. Quan vam dissenyar el projecte, tenia clar que volia l’Alfred per a la música i la Laia per a l’acompanyament jurídic. 

Tornem al procés.

A la segona sessió hi entrava jo per treballar el vincle amb el lloc. Cada persona creava un tòtem i després dibuixava espais del poble o paisatges pels quals passava, com la catedral o el camp de futbol. Tot seguit, situava el tòtem en aquests espais. A partir d’aquí, exploràvem com s’hi sentia i què hi voldria expressar. Potser al camp de futbol estava còmode, però davant de la catedral no. Llavors apareixien frases com que només volien estar tranquils, treballar i fer la seva vida. D’aquest exercici en sortien la narrativa i el diàleg que després alimentaven la cançó.

I la tercera?

Aquí ja s’hi incorporava el Jordi Ginesta, cantautor i glosador. Recollia tot el que havia sorgit a les dues primeres sessions i en feia una primera proposta de lletra i de música. Després la compartíem amb el grup per revisar-la plegats. Parlàvem del significat de les paraules, de si aquella imatge o expressió els representava i de què calia canviar. Així, alhora que construíem la cançó, també treballàvem el català.

I quan arriba el moment de gravar?

A la quarta sessió, l’aula es transformava en un estudi de gravació. L’Alfred hi portava els micros i els auriculars, i els joves percebien que allò ja anava de debò. Gravàvem la cançó i preparàvem el videoclip. També decidíem on el volíem gravar, com seria la posada en escena i quin talent de cadascú hi volíem mostrar. Entre la quarta i la cinquena sessió fèiem el rodatge, amb la col·laboració de la il·lustradora Sara Serra, que cuidava tota la part visual i estètica del videoclip.

Quin paper té l’art, sobretot la música, perquè el jovent pugui explicar-se amb veu pròpia?

Hi ha dues lectures. D’una banda, la música i l’audiovisual formen part dels llenguatges que consumeixen cada dia i connecten amb els seus referents. Poder gravar amb un professional com l’Alfred, que ha treballat en pel·lícules com Minions o Tadeo Jones, els feia sentir que estaven a l’altura i que en sortiria una peça de la qual es podrien sentir orgullosos i que podrien compartir amb la família. 

De l’altra, la música connecta molt amb les emocions i amb la manera com s’expliquen. Volíem que fossin els mateixos joves qui expressessin la seva narrativa i prenguessin la paraula. En aquest sentit, també ens vam inspirar en la feina del Pau Llonch, amb qui vam fer 'Flow' a Tarragona amb joves en situació de carrer.

Quins canvis heu vist en els joves i en la seva relació amb la comunitat després de participar en el projecte?

La Micaela n’és un bon exemple. Va participar en la presentació del projecte a la Fundació Carulla i després va viatjar a Berlín en el marc d’un Erasmus+ que ens va permetre compartir el model amb altres països rurals. Allà va ser ella qui va explicar el procés i la teoria del reconeixement. Un dels canvis més bonics és veure com reapareix la motivació. La Micaela deia que volia estudiar Educació Social, però que no ho tenia clar, i que després del projecte ja ho veia claríssim. És aquella espurna que torna a activar les ganes d’estudiar, d’il·lusionar-se i de continuar. 

També hi ha una dimensió comunitària. Presentar el videoclip al Karmafest d’Olot va permetre que els joves s’expliquessin davant del territori i creessin nous vincles. Això és reconeixement comunitari.

Noves Narratives va guanyar el Premi Francesc Candel 2024. Què ha suposat per al projecte?

Sobretot, ens ha permès fer cinc videoclips, però també anar molt més enllà. Amb la Laia hem pogut escriure i desenvolupar un model d’acollida de joves migrats a les ruralitats basat en la teoria del reconeixement, en què la narrativa pròpia s’expressa a través del videoclip. La relació amb la Fundació Carulla també ha estat molt important. No ha estat només rebre uns diners i executar el projecte, sinó una col·laboració construïda en diàleg, compartint el procés. A partir d’aquí també han sorgit noves oportunitats, com un Erasmus+ que ens ha permès portar aquest model a escala europea i compartir-lo amb altres territoris rurals.

Cap on voleu fer evolucionar el projecte?

Ens hem adonat que la teoria del reconeixement no s’aplica només als joves migrats. A partir del model que hem desenvolupat, ara estem preparant una nova proposta d’Erasmus+ per portar-lo, per exemple, a l’àmbit de la salut comunitària. El treball amb les esferes i les pràctiques de reconeixement ja l’hem pogut aplicar amb joves migrats, i ara volem fer una nova iteració. La idea és traslladar-lo a altres contextos, com les malalties neurològiques, la democràcia local o els consells de poble.