Laura Gracia: “Un projecte de custòdia té sentit si assenta bases al territori per continuar la feina”

Com cuidem els boscos en un context de crisi climàtica, abandonament rural, pèrdua de biodiversitat i incendis cada cop més intensos? El projecte CustForest ha intentat abordar aquesta problemàtica posant al centre la custòdia forestal, o dit d’una altra manera, construint acords amb el territori, planificant abans d’actuar i adaptant la gestió a cada paisatge.

El projecte, liderat per la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN), ha treballat durant dos anys en quatre territoris de Catalunya, del Pirineu al Camp de Tarragona. Ho ha fet amb la participació de La Sínia, Pioneers of Our Time, Projecte Boscos de Muntanya i Sèlvans, i amb l’assessorament científic del CREAF.

L’objectiu ha estat conservar espècies i hàbitats amenaçats, però també explorar maneres de generar activitat local sense perdre de vista la cura del bosc. Parlem amb la Laura Gracia, tècnica de CustForest, sobre biodiversitat, bioeconomia, governança i la necessitat de donar continuïtat a una tasca que, quan parlem de boscos, sempre demana gestió i mirada llarga.

CustForest va finalitzar a finals del 2025. En què ha consistit el projecte?

Ha estat un projecte de dos anys que, a través de la custòdia, ha volgut connectar diferents espais forestals arreu de Catalunya. Hem treballat en quatre àmbits: la vall de la Muga; el riu Gaià, a Tarragona; la vall de Cardós; i diverses finques repartides per l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès. 

Quin era el fil conductor de tot plegat?

Tots aquests espais tenien en comú que són espais en custòdia, amb entitats que en portaven a terme la gestió. En concret, hi treballen Pioneers of Our Time, Sèlvans, Projecte Boscos de Muntanya i La Sínia. Les quatre entitats actuen en zones amb espècies o hàbitats amenaçats, com el gall fer, la tortuga, el voltor negre i els boscos madurs.

Quin tipus de gestió han pogut fer aquestes entitats?

La idea era que les quatre entitats poguessin fer una gestió molt enfocada a millorar aquestes espècies i hàbitats concrets. Cal tenir en compte que és una gestió molt quirúrgica i molt adaptada a cada territori, que normalment no surt rendible a nivell econòmic. Gràcies al projecte, s’ha pogut fer aquesta feina en una superfície força gran en cadascun dels espais.

El projecte també ha comptat amb l’assessorament del CREAF.

Sí, el CREAF era soci del projecte i ha assessorat les quatre entitats directament sobre el terreny, per fer una gestió molt més adaptada. També ha monitorat els resultats per veure si la gestió feta té un efecte positiu en el medi. Això, òbviament, amb dos anys encara no es pot veure del tot, però sí que s’han pogut formar les entitats i assentar les bases d’un protocol de mostreig perquè, d’aquí a un temps, el puguin fer de manera autònoma.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by CustForest (@custforest)

El projecte situa la custòdia del territori al centre. Què permet aquesta eina quan parlem de boscos?

Permet donar continuïtat a la gestió. En un bosc, qualsevol actuació que facis no té una repercussió immediata sobre el territori, sinó que necessita temps. Per això és important que les accions no quedin com una intervenció puntual. El contracte de custòdia ajuda a garantir que la gestió es farà tenint en compte els criteris de conservació de l’espai durant un període més llarg. També vol dir que hi ha una entitat al darrere que vetlla per aconseguir finançament, perquè la gestió sigui respectuosa amb el medi i perquè arribi fins al final. A més, permet fer seguiment de les actuacions i evitar que es faci una acció concreta i després no s’hi torni. En un bosc, la gestió ha de ser molt més continuada en el temps.

CustForest s’ha desplegat en diversos territoris. Per què era important posar a prova el model en paisatges tan diferents? 

Perquè, tot i que tots els espais eren boscos, eren molt diferents. En el projecte anàvem del Pirineu fins a Tarragona, amb realitats ecològiques i territorials molt diverses. Més que testar la custòdia, perquè és una eina que pot servir en molts tipus d’espais, el valor era poder provar formes de gestió adaptades a cada lloc. Tenir un projecte potent, en territoris diferents i amb l’assessorament del CREAF, ens permetia veure com aquesta gestió s’havia d’ajustar a cada paisatge.

Heu treballat amb propietaris, ajuntaments, administracions, entitats, comunitats... Què ha estat més complex en aquest procés?

La governança ha estat una de les parts fortes de la custòdia. Quan fas custòdia, intentes tenir en compte tots els actors del territori, i en el cas de CustForest això ha estat un pilar fonamental. També és el que pot fer que, un cop acabat el projecte, la feina no quedi aturada: s’han establert taules de governança que poden continuar més enllà de CustForest.

El tipus de propietat també ha condicionat molt la manera de treballar.

Sí, la complexitat ha variat molt segons el territori. No és el mateix treballar en finques de propietaris particulars que en espais com Esterri de Cardós, on els boscos són comunals i és l’Ajuntament qui en té la gestió. En aquests casos, has de treballar directament amb administracions, i quan mous administracions tot és una mica més complex.

No faciliten aquests processos?

Sí, faciliten els processos i hi són. També depèn molt de la zona, perquè hi ha espais on intervenen moltes competències i has de combinar administracions diferents, cosa que ho fa més complex. Al riu Gaià, per exemple, hi havia molts ajuntaments implicats, també la Diputació, però les competències estaven ben marcades. En tot cas, les administracions han estat presents, han participat en totes les trobades que s’han fet i s’hi han implicat.

El projecte també ha fet molta feina de comunicació i divulgació. Què costa més d’explicar quan parleu de boscos, custòdia i gestió forestal?

Costa molt explicar la gestió que es fa quan parlem de tallar arbres, per exemple. Hi ha una idea molt estesa que conservar vol dir no tocar res, però no sempre és així. Molts dels boscos que tenim actualment abans eren cultius o espais treballats, i ara són boscos secundaris. S’ha deixat de treballar al bosc, de treure fusta, de portar-hi animals a pasturar i de fer-hi vida. 

La clau és adaptar la gestió a cada espai.

Exacte. Per això no sempre podem deixar els boscos a la lliure evolució. Hi ha zones on segurament sí, com alguns boscos madurs on treballava Sèlvans, on la consigna és no tocar. Però són espais molt concrets. En molts altres casos, cal una gestió forestal amb criteris de biodiversitat.

Què vol dir, a la pràctica, adaptar la gestió a cada espai? 

La idea és que, en un mateix terreny, l’ideal seria tenir un mosaic. Hi pot haver zones forestals on tens un bosc premadur que no has de tocar gaire, només acompanyar-lo perquè arribi a la maduresa. Altres zones potser les has d’obrir per crear espais oberts i millorar la biodiversitat, i d’altres només necessiten aclarides o una mica de desbrossament.

Aquest mosaic és el que permet guanyar biodiversitat. 

Sí, i també generar ambients de tota mena. És necessari, però costa d’explicar. Quan dius que tallaràs arbres, obriràs una clariana o una pista per accedir-hi, visualment pot impactar molt al principi. Però cal tenir en compte que, al cap d’un temps, aquell espai millorarà i anirà generant un ambient més ric i amb més biodiversitat. Crec que aquest és el missatge que més ens hem esforçat a comunicar i, alhora, el que més costa.

CustForest també parla de bioeconomia. Com es pot fer que el bosc generi activitat econòmica sense comprometre’n la conservació?

Ho hem intentat fer des de diversos vessants. Per exemple, Boscos de Muntanya ha treballat molt la bioenginyeria, amb solucions basades en la natura per actuar en talussos de carreteres o camins. Aquí pots fer una economia circular molt bona, perquè la mateixa fusta que treus del bosc la utilitzes després a prop del territori, en instal·lacions municipals o allà on faci falta. A més, no cal que sigui una fusta perfecta, també poden servir fustes més petites o una mica més mal formades, i és una bona manera d’aprofitar aquest material mentre fas un bé pel bosc.

Aquesta mirada també s’ha treballat des d’altres àmbits.

Sí, Sèlvans s’ha centrat més en salut i natura, aprofitant els boscos madurs per fer-hi activitats i estades. La Sínia ha fet molta divulgació, tallers a les escoles, educació ambiental i visites a l’espai. I Pioneers també ha impulsat propostes d’ecoturisme al voltant dels voltors. A tot això s’hi sumen els crèdits climàtics, que també formen part d’aquesta mirada de bioeconomia.

Com s’evita que aquests crèdits climàtics es converteixin en una excusa per contaminar?

El primer és diferenciar els crèdits climàtics dels crèdits de carboni, perquè no són el mateix. En el cas dels crèdits climàtics, parlem d’una compensació voluntària: no és que les empreses que contaminen estiguin obligades a compensar aquesta contaminació, sinó que ho fan voluntàriament. 

A més, no només tenen en compte el carboni, sinó també la millora de l’aigua i la biodiversitat. És veritat que es podrien utilitzar com a greenwashing, però s’intenta evitar precisament perquè incorporen una mirada més àmplia sobre la conservació i la millora d’un espai. I també serveixen per finançar gestions forestals que, d’altra manera, potser serien deficitàries.

El model que impulsa CustForest és reproduïble?

Sí, és reproduïble totalment, però les gestions sempre s’han d’adaptar al terreny on es vulguin portar a terme. Des de CustForest hem pogut elaborar guies que poden ajudar a implantar aquest model en altres espais. La custòdia es pot fer arreu. Si hi ha una entitat al darrere, és perfecte, perquè ja té els coneixements per tirar-ho endavant. I si hi ha una bona governança i una bona implicació de la gent, és un model molt reproduïble.

El projecte també incorpora la perspectiva de gènere en un sector forestal molt masculinitzat. Com s’ha traduït això en decisions concretes? 

Ho hem tingut en compte d’una manera transversal. Hem fet guies i materials de divulgació sobre el paper de les dones en l’àmbit forestal i també hem intentat posar en valor aquesta dificultat. Per exemple, quan contractàvem empreses de treballs forestals, intentàvem que fossin paritàries o que, com a mínim, hi hagués dones al darrere. I realment costava, però ho hem mirat i ho hem intentat.

La visibilització també ha estat una part important. 

Sí, també hem treballat molt per donar aquesta visibilitat. Les entrevistes que hem fet han estat només a dones. A la XCN, totes les persones vinculades al projecte som dones, i a les diferents entitats també n’hi havia moltes. Al CREAF, la coordinadora era una dona, i La Sínia era un equip molt paritari. Hem intentat tenir-ho en compte en tots els aspectes, des de les empreses contractades fins als socis del projecte i la comunicació.

Després de dos anys del CustForest, quin és l’aprenentatge principal que us endueu?

L’aprenentatge principal és que un projecte de custòdia com aquest té sentit si assenta bases al territori per continuar la feina. En aquest sentit, la governança és molt important, igual que plantejar projectes amb una visió a més llarg termini. Potser amb un projecte concret no arribes a fer tot el que voldries en una zona, però sí que pot deixar les ganes i la possibilitat de continuar. Si ha establert aquestes bases, ja és molt. Crec que això és el que més hem après i que ens servirà molt per a altres projectes.

Què caldria perquè aquest model tingués continuïtat?

Caldria més finançament, aconseguir un nou projecte que ens donés els recursos necessaris per continuar, perquè les entitats en tenen ganes i crec que els actors del territori també. La custòdia és picar pedra, però a poc a poc la gent s’hi va unint. També els propietaris, quan veuen exemples que funcionen, es poden engrescar fàcilment. Però cal ser al territori i tenir recursos per poder-hi dedicar hores.