Com repensar el treball amb el jovent davant l’auge dels discursos d’odi

La mentida i la manipulació han existit sempre, però avui estem en un escenari en què els discursos d’odi i la desinformació circulen sense control per les xarxes socials. Davant d’aquest auge, l’Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP) fa anys que treballa per prevenir i combatre les discriminacions i l’odi des de l’educació i el pensament crític. L’entitat defensa que, per fer front a aquests discursos, ja no n’hi ha prou amb desmentir-los, sinó que també cal treballar per construir narratives alternatives basades en els drets humans.

Aquesta mirada es pot veure en campanyes com ‘Ellas Cómplices’; iniciatives com l’estudi ‘Pots reconèixer l’odi quan el veus?’, en què van participar més d’11.000 joves d’arreu de l’Estat; o la 'Guia pedagògica per educar en temps de discurs d’odi i desinformació', entre altres. Per entendre com ha canviat aquest fenomen i quines eines calen per plantar-hi cara, en parlem amb l’Eliana Eskenazi i la Sofia Wainsztein, delegada a Catalunya i tècnica de projectes de l’ACPP, respectivament. 

Què hem de saber de l’ACPP?

Eliana Eskenazi (E.E.): L’ACPP és una associació que treballa a escala de l’Estat espanyol. Tenim delegació a pràcticament cada comunitat autònoma i també treballem a través de sòcies locals en països del nord d’Àfrica, l’Àfrica occidental, Centreamèrica o el Carib. 

També teniu presència a Catalunya.

E.E.: Sí, la delegació catalana de l’ACPP fa més de trenta anys que està en marxa. Aquí ens hem centrat de manera específica en els discursos d’odi, però també en qüestions de gènere i drets LGTBI, medi ambient, economia social i solidària i economia circular. A més, treballem molt en temes d’incidència política, tant en general com aquí a Catalunya.

Treballeu qüestions com el racisme, la convivència o les discriminacions. Com ha evolucionat aquesta feina en un context en què els discursos d’odi han guanyat molta presència, sobretot a les xarxes?

E.E.: Des de l’ACPP fa més de trenta anys que treballem aquests temes. I en algun moment pensàvem que ja havíem guanyat terreny i que podíem començar a treballar en debats més centrats en drets, com els de les persones trans, o treballar en un altre nivell de discurs, com el feminisme.

I no ha estat així? 

E.E.: Hem hagut de fer passos enrere perquè, sobretot en els últims tres anys, als centres educatius ens hem trobat respostes cada vegada pitjors. Això ens ha obligat a tornar a la base del discurs, a justificar per què es necessiten drets i per què la igualtat és una qüestió col·lectiva. I sí, bona part d’això ho hem detectat a les xarxes socials, que és justament un dels espais des d’on treballem amb l’alumnat.

Què ha canviat?

E.E.: Penso que és un tema de l’individualisme cada cop més fort que fomenta el sistema capitalista neoliberal, on cadascú depèn de si mateix i hi ha menys pensament col·lectiu. I si no hi ha pensament col·lectiu, és molt difícil parlar de drets, perquè els drets són col·lectius. Això també s’està reforçant a través de les xarxes socials, amb aquesta idea que tot depèn de tu, tant l’èxit com el fracàs, i que no hi ha un esforç col·lectiu per canviar les coses.

La pandèmia va ser un punt d’inflexió?

E.E.: Sí, fins aleshores hi havia una altra realitat, però a partir d’aquell moment vam començar a detectar, sobretot en l’àmbit educatiu, unes resistències que ens van sorprendre molt i que cada vegada tenen més pes. Per exemple, en el feminisme sí que s’ha guanyat terreny i les escoles ara hi estan més implicades que mai. Però aquests avenços també han generat una reacció del sistema neoliberal capitalista.

Això no només passa a les xarxes…

E.E.: Ens trobem amb una saturació de les escoles i una manca d’eines per respondre a aquests discursos i a la seva normalització. És una cosa que ja es veu en el dia a dia. No cal ser a les xarxes per detectar-ho. Hi ha coses que ara es diuen als mitjans tradicionals o al carrer que abans no eren acceptables, i fins i tot es posa en qüestió el sistema de solidaritat.

Sovint parlem molt de discursos d’odi, però no sempre és fàcil identificar-los.

Sofia Wainsztein (S.W.): Els discursos d’odi han mutat molt i a les xarxes socials gairebé sempre van vinculats a la desinformació. Per això, no sempre són fàcils d’identificar. Aquesta desinformació no neix del no-res ni és desinteressada. Al darrere hi ha interessos polítics, socials i econòmics, i actors que juguen aquest joc. A més, aquesta nova realitat va més ràpidament del que nosaltres ens podem adaptar per fer-hi front.

I més a les xarxes.

S.W.: Sí. Ja no parlem només de mitjans amb titulars clickbait o de polítics que difonen missatges desinformadors. A les xarxes també circulen tendències o vídeos de TikTok i Instagram que poden semblar inofensius, però que al darrere porten interessos de desinformació i de discurs d’odi. És en aquesta nova realitat de les xarxes socials on hem d’aprendre a treballar per fer front a aquests discursos.

Per què aquesta mena de discursos es difonen amb tanta facilitat a les xarxes?

S.W.: Perquè són discursos ràpids, simples i molt emocionals, en una societat cada vegada més individualista, on es parla menys de drets i es mira més pel que ens passa a nosaltres. Això fa que calin amb facilitat. Es veu clar, per exemple, en els discursos desinformadors sobre migració que redueixen la inseguretat a un únic culpable: la persona migrant. És un missatge fàcil i directe, i per això arriba molt.

Per què creieu que penetren tant entre una part del jovent?

E.E.: El que està passant també respon a un malestar de fons. No surt del no-res. Estem parlant d’un jovent que ha crescut després de la crisi del 2008 i que ja no ha viscut una altra realitat en termes de drets socials. Això fa que aquests discursos calin més fàcilment. Davant la sensació que els grans problemes no es poden canviar, molta gent es refugia en un campi qui pugui i en la idea de controlar només allò que és seu. 

Pensar en col·lectiu és més difícil avui?

E.E.: Sí, i un exemple pot ser el moviment Fridays for Future. Fa cinc anys era un moviment col·lectiu molt viu i ara mateix costa imaginar una mobilització així a les universitats. Això parla d’un canvi de fons. Cada cop costa més fer el pas del malestar individual a l’acció col·lectiva, i molta gent acaba intentant salvar-se pel seu compte.

S.W.: Veiem una part del jovent cada vegada més desmobilitzada, tot i que això no vol dir que no hi hagi molts moviments joves ni que molts joves no hi tinguin un paper protagonista. De fet, sense aquest jovent, estaríem perduts. Però també hi ha una altra part molt important que s’ha anat desmobilitzant. Es veu, per exemple, a les universitats: abans de la pandèmia podia néixer un moviment com Fridays for Future, i ara mateix costa molt imaginar una mobilització així.

Amb tot, també hi ha causes que continuen mobilitzant el jovent.

E.E.: Sí que hi ha coses que han funcionat, com el feminisme, i drets que s’han assolit i que ara es defensen perquè no hi hagi cap passa enrere. Ho vam veure, per exemple, al 8M, amb molta presència jove i de col·lectius diversos que troben en el feminisme una eina de canvi. També s’ha vist amb Palestina. Avui hi ha lluites molt concretes, amb nom i cognom, que aconsegueixen aglutinar el jovent. A les universitats hi ha hagut força mobilització, i evidentment no es tracta només de Palestina, sinó que també és una resposta a aquesta onada reaccionària.

El maig del 2025 vau publicar l’estudi ‘Pots reconèixer el hate quan el veus?’. Quins resultats us van cridar més l’atenció?

S.W.: Es tracta d’una mostra gran, amb uns 11.000 joves de tot l’Estat, diversos milers dels quals eren de Catalunya, cosa que ens va permetre diferenciar entre la part catalana i la de la resta de l’Estat. Pel que fa als resultats, vam veure que en qüestions com el feminisme o el canvi climàtic hi havia una majoria que identificava clarament la desinformació o la discriminació. En canvi, temes com les migracions o el racisme generaven molta més polarització.

Heu fet un estudi més recent encara i els resultats us han sorprès.

S.W.: Sí, fa només unes setmanes vam publicar un altre estudi, vinculat a l’última campanya comunicativa, ‘Ellas Cómplices’. Tot i que la mostra és més petita, ja hi detectem un canvi important respecte a l’informe de l’any passat. Per exemple, veiem més polarització en qüestions com la cosificació i la sexualització del cos de la dona o en els missatges sobre les suposades pagues que reben les persones migrants. Això ens indica que aquests nous discursos estan guanyant pes i que els haurem de combatre amb noves eines i noves tècniques.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by ACPP Catalunya (@acpp_cat)

La confrontació guanya terreny.

S.W.: Sí, i això ens ho traslladen molt des dels centres. Fa anys que fem formacions amb professorat i alumnat i, en alguns casos, ja tenim un recorregut llarg que ens permet veure bé el canvi. En les últimes sessions, docents ens explicaven que hi ha temes dels quals gairebé ja no es pot parlar perquè una part dels joves rebutja d’entrada el que els diu el professorat i està convençuda que ja té la resposta correcta. Al costat d’això, també hi ha un altre sector que sí que identifica aquests discursos com a odi o desinformació. Però n’hi ha un altre que no escolta raons i que fins i tot veu les formacions com una mentida.

E.E.: També ens trobem cada cop més amb aquesta tendència a posar-ho tot en qüestió, a dubtar de qualsevol font o coneixement col·lectiu. Res del que es diu sembla veritat, excepte el que diu el Trump o el reaccionari de torn. Això dificulta molt treballar contra els discursos d’odi. Fem activitats que fa deu anys que funcionen, amb els mateixos continguts, i ara una part de l’alumnat directament ens diu que el que expliquem no és veritat.

Ho heu pogut veure de manera molt clara a l’aula.

E.E.: Sí, per exemple, nosaltres treballem amb ACATHI en les anomenades biblioteques vivents, una experiència en què persones migrades que han hagut de marxar per la seva identitat de gènere o sexual expliquen la seva història. Fa deu anys que ho fem i ara ens trobem que una part de l’alumnat els diu directament que menteixen. Ja no es creuen ni el testimoni de la persona que tenen al davant.

Això us obliga a replantejar la manera de treballar aquests discursos?

E.E.: Sí, ens cal repensar com abordem els discursos d’odi. Fins ara treballàvem la diferència entre opinió i fets, entre informació veraç i desinformació. Ara això ja no és suficient. Cal treballar molt més des de l’emoció, l’empatia i la construcció de narratives alternatives.

S.W.: Aquesta era justament l’ambició de la 'Guia pedagògica per educar en temps de discurs d’odi i desinformació' que vam elaborar. Volíem anar més enllà de la simple verificació digital, de decidir si una notícia o una informació és falsa o vertadera, i canviar el focus del relat. No es tracta només de contradir el discurs d’odi, sinó de construir-ne un altre que pugui arribar a calar en la societat.

Per fer això, l’educació és clau.

S.W.: Sí, per nosaltres l’educació és clau. En tots els projectes que impulsem per combatre aquests discursos posem el focus en l’educació i en el foment del pensament crític. Ho fem des d’una mirada pedagògica, treballant tant amb el professorat com directament amb l’alumnat.

Per què alguns temes, com el feminisme o la immigració, generen tanta polarització?

E.E.: En el cas de la migració, hi pesa molt aquesta teoria del reemplaçament, que presenta les persones migrants com una amenaça per a les feines, els drets o els recursos. I, al mateix temps, tot això arrela en un context de malestar i de manca d’oportunitats. 

Amb el feminisme passa una mica el mateix: si no hi ha un treball profund sobre les masculinitats, aquest canvi es viu com una amenaça i pot generar una reacció més radical. Amb la migració reapareix el discurs de sempre, que culpa aquestes persones que no tinguem feina, que no arribem a final de mes o que no puguem llogar un pis.

Aquesta mena d’arguments ja han traspassat les xarxes.

S.W.: Sí, aquests discursos sovint neixen a les xarxes socials, però ja fa temps que les han traspassat i que s’han anat legitimant. Hem arribat a un punt en què ja no està tan mal vist dir segons quines coses. Aquesta legitimació també es veu en els referents que tenen molts joves, com polítics, influencers o youtubers. N’hi ha prou de mirar els comentaris de qualsevol vídeo per veure fins a quin punt aquests discursos troben suport i es normalitzen.

Quines eines necessita el jovent per detectar la desinformació?

S.W.: Una part important és donar-los eines pràctiques per saber si una informació és falsa o vertadera o per detectar, per exemple, si un vídeo ha estat manipulat. Aquest any també hem incorporat dinàmiques sobre intel·ligència artificial, perquè és un camp que cada vegada té més pes. Però això, per si sol, no n’hi ha prou. També cal treballar la part narrativa, el debat i la reflexió. A través de la guia, el que intentem és crear espais a l’aula que afavoreixin l’empatia i la humanització, i que ajudin el jovent a sortir d’aquesta dinàmica tan individualista.

Si ampliem el focus, quina resposta hauríem d’articular com a societat davant d’aquests discursos?

E.E.: Des de l’Assemblea de Cooperació per la Pau intentem crear xarxa entre la societat civil d’Europa i del sud Global, perquè la cultura de l’odi no s’atura en un país ni en una frontera. En un context en què les fronteres entre nord i sud són cada cop més difuses, és important articular una resposta també global. Això ja ho estem fent. Per exemple, al Marroc treballem els discursos d’odi contra les persones migrants amb les nostres sòcies i compartim eines i experiències des de l’àmbit educatiu. I aquí també ho fem amb organitzacions com ACATHI.

Tot plegat demana teixir aliances més àmplies.
E.E.: Exacte, la clau és enxarxar-nos i articular respostes conjuntes des de la societat civil. L’extrema dreta està molt unida i, en canvi, l’esquerra està molt més dividida. Abans que això ens passi per sobre, ens hem d’unir, encara que sigui a partir d’uns mínims comuns.

Hi som a temps?

E.E.: Jo crec que sí. Si no, no faríem la feina que fem. La història són cicles i la idea és poder gestionar aquesta onada, que sabem que vindrà, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. El que hem de fer és crear estratègies de resiliència per resistir, sobreviure i poder continuar després. El que no podem és pensar que això es pugui afrontar d’una manera individual.