Alejandra Díaz: “Facilitem recursos perquè les escoles es posin les ulleres de la interculturalitat crítica”

En un context marcat per l’augment dels discursos d’odi i els prejudicis sobre la migració, l’educació emergeix com la clau de volta per combatre la proliferació d’aquestes narratives, que quallen especialment entre el jovent a través de les xarxes socials. 

Per plantar-hi cara, la cooperativa Fronteres Invisibles treballa amb jovent, escoles i entitats a través de jocs, formacions i altres recursos pedagògics per fer visibles les desigualtats que afronten les persones migrades, així com generar espais de reflexió i debat. Avui en parlem amb l’Alejandra Díaz, membre de l’entitat. 

El projecte arrenca amb el joc de taula Fronteres Invisibles. Com va sorgir la idea de convertir la realitat de les persones migrades en un joc?

Per respondre això ens hem de remuntar al 2016, quan les sòcies fundadores de Fronteres Invisibles, la Marta i en Guillem, formaven part de l’Agrupament escolta Rudyard Kipling de Barcelona. En la seva trajectòria dins l’educació en el lleure, i per poder ser caps de l’agrupament, van crear el primer joc de taula.

Aquell primer joc acabaria anant molt més enllà.

Sí, va obrir la porta a enxarxar-se amb el territori de Sant Andreu i amb entitats de l’economia social i solidària que treballaven amb persones migrants, com Diomcoop. A partir d’aquí comença una feina més en xarxa que també va enriquir la mirada i l’aposta pedagògica del projecte.

Avui utilitzeu formats molt diferents, des del joc de taula a un escape room, contes, formacions…

Això també forma part de l’evolució que ha tingut Fronteres Invisibles amb el temps. El projecte neix dins un agrupament escolta, després es constitueix com a associació i finalment es converteix en cooperativa. Les persones que hi treballem venim del món de l’educació i les ciències socials, i creiem que la gamificació és una bona manera d’abordar conceptes complexos, perquè ajuda a entendre millor certes realitats a través de l’experiència i la participació.

I a través del joc, posar-se a la pell d’una persona migrant.

Exacte. Partim de la idea que, per entendre certs conceptes, no podem anar de l’abstracte al concret, sinó al revés. Per això el joc permet posar-se en la pell d’una altra persona i comprendre millor aquestes realitats. 

Amb el temps, el joc se us va quedar curt.

Sí, per això vam començar a incorporar altres formats, com l’escape room. Allà també abordem la situació de persones en situació irregular, però posant molt l’accent en els joves i els menors no acompanyats. Això ens permet parlar de drets de la infància, de perfilament racial o de qüestions com la DGAIA i les proves per determinar l’edat.

Aquesta evolució també us ha dut a obrir noves línies de treball.

Tot ha anat evolucionant també perquè volíem ampliar el nostre catàleg i vincular-ho amb altres projectes, com l’Espai dels Invisibles, un projecte d’acompanyament a joves migrants. La idea és que aquestes persones també puguin formar part de les dinamitzacions, perquè des d’una perspectiva situada es genera més empatia i es reconeixen altres coneixements i experiències.

Si tornem al joc, quines reaccions acostuma a tenir la gent quan descobreix la realitat que han d’afrontar les persones nouvingudes?

La veritat és que hi trobem de tot, depenent molt del grup i de l’espai on treballem. En el cas dels infants i adolescents, sovint hi ha molt desconeixement sobre com funciona la burocràcia. A partir del joc introduïm conceptes com el padró o l’accés al padró, que per a molts són nous. Així i tot, sí que reconeixen què implica tenir-hi accés: poder anar a l’escola o accedir a la salut. Per això intentem que el joc els ajudi a entendre alguns conceptes clau que després ens permeten aprofundir en altres aspectes de la realitat migratòria.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Fronteres Invisibles (@frinvisibles)

I en el cas de les persones adultes?

En el cas de les persones adultes també trobem força desconeixement i, en alguns casos, fins i tot negacionisme. A vegades no es reconeixen les nostres trajectòries i fins i tot es posen en dubte els nostres títols o la nostra formació.

Per tant, també us trobeu resistències.

Sí, també passa que hi ha qui creu que els obstacles que planteja el joc són exagerats i que la realitat no és tan difícil. En alguns contextos, fins i tot, l’aposta pedagògica els pot semblar incòmoda. I es dona el que anomenem tokenització: com que som persones migrants qui dinamitzem l’activitat, a vegades esperen que ens limitem a parlar de la nostra cultura o a ensenyar balls o gastronomia.

També us trobeu reaccions positives i espais de comprensió.

Hi ha de tot. Sovint ens trobem amb molta empatia, sobretot per part de persones que treballen amb població migrant o que coneixen de prop aquesta realitat. A més, més enllà de sensibilitzar, el joc també dona informació útil. Hi ha persones que, a partir del que hi veuen reflectit, ens pregunten on han d’anar o quins passos han de seguir per demanar un certificat d’arrelament. A les targetes del joc ja hi expliquem alguns d’aquests itineraris, així com vies per accedir a cursos o certificats. Al final, la valoració de l’activitat depèn molt del grup i de l’espai on la fem.

En aquests anys dinamitzant activitats amb joves, escoles o entitats, quins prejudicis o idees errònies sobre la migració us trobeu més sovint?

Sovint ens trobem amb mites molt estesos sobre la migració. Per exemple, el tema de les ajudes, de la feina o de la desocupació. Encara hi ha molta gent que no sap que tenir una residència no dona accés als drets polítics o participatius. També hi ha un gran desconeixement de la pròpia història migratòria del territori. En alguns casos es manté el mite de la marea migratòria, com si les migracions que van sortir d’Espanya després de la Guerra Civil o la Segona Guerra Mundial haguessin estat processos ordenats i sense dificultats.

Com ho treballeu?

Utilitzem i juguem molt amb dades, gràfiques i testimonis de persones que han migrat, també d’espanyoles autòctones, per introduir aquesta mirada històrica i qüestionar aquests relats.

I específicament per al jovent?

Amb els joves treballem molt a partir de les narratives que circulen a les xarxes socials. Fem exercicis d’anàlisi del discurs per identificar quins drets s’hi reflecteixen o es vulneren, qui hi ha darrere de les notícies i quins interessos poden tenir. També treballem amb els titulars. Abans de jugar els demanem quina lectura en fan, i després del joc els proposem tornar-hi i veure si canviarien el titular. Això ens permet observar com evoluciona la seva mirada i també el llenguatge amb què expliquen aquestes realitats.

En general, diríeu que l’educació està abordant prou bé temes com la migració, la diversitat o l’antiracisme?

Depèn de molts factors. El professorat sovint està molt desbordat, tant per la ràtio d’alumnes com per la càrrega burocràtica que han d’assumir. També influeixen els interessos o les eines que tingui cada docent a l’hora d’abordar aquestes qüestions. Des de Fronteres Invisibles treballem a partir del que anomenem interculturalitat crítica, una mirada que no busca homogeneïtzar la diversitat, sinó reconèixer les experiències i els coneixements de les persones que formen part de l’aula.

Aprofundim en aquest concepte.

Aquesta mirada, molt present en les aportacions del sud global, parteix de la idea que compartim una mateixa història, però que cal reconèixer les experiències i els sabers de totes les persones. 

Això també es veu a l’aula. 

Sí, hi ha alumnes racialitzats que no se senten reflectits en els llibres de text o en els relats que s’hi expliquen. Si no hi ha aquest reconeixement, és difícil que es puguin sentir identificats. Per això, quan fem formacions amb professorat o col·laborem amb centres educatius, intentem aportar recursos —propis i d’altres entitats— perquè puguin posar-se aquestes ulleres de la interculturalitat crítica i garantir que tots els estudiants tinguin les mateixes oportunitats, independentment del seu origen o trajectòria.

Parlem de l’Espai dels Invisibles. Com va néixer i per què vau decidir fer aquest pas més enllà de la sensibilització?

Al principi els socis fundadors arribaven a espais educatius amb els recursos de Fronteres Invisibles, però faltava vincular-ho més amb l’experiència directa. D’aquí va néixer la idea de crear un espai d’acompanyament a joves migrants perquè poguessin participar i esdevenir també protagonistes de les dinamitzacions i dels recursos educatius. Això enriqueix molt el debat i la participació. Alhora, ens va portar a reforçar el treball en xarxa amb altres entitats que poden cobrir necessitats que nosaltres no podem assumir.

I com es concreta aquest acompanyament?

Des d’aquest espai també acompanyem els joves perquè puguin accedir a formacions, com el carnet de monitor de lleure, i organitzem sessions informatives sobre drets, recursos i espais de participació al territori. Moltes vegades el problema és simplement la manca d’informació per saber on adreçar-se o com accedir a aquests espais.

Manquen referents i oportunitats per a les persones migrades?

Sí, perquè moltes vegades el problema té a veure amb la representació i la participació. Hi ha persones que s’acaben abstenint d’anar a certs espais perquè no s’hi senten representades o perquè la participació real és molt limitada. Des de l’antiracisme i les mirades descolonials defensem que aquests espais han de comptar amb una presència real de persones racialitzades, no només simbòlica. No es tracta de dir que hi ha “diversitat” o “interculturalitat”, sinó de garantir una participació efectiva i reconèixer experiències i sabers que sovint queden fora de les mirades més occidentals.

En el marc del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial, quin missatge us agradaria llançar?

El missatge seria que ens convertim realment en una societat antiracista, conscient que encara hi ha moltes barreres, tant burocràtiques com socials, per a les persones que viuen al nostre territori i hi tenen vincles reals. Aquesta situació sovint depèn d’una suposada estabilitat administrativa que en realitat no garanteix drets, sinó que posa obstacles i acaba invisibilitzant la diversitat que ja forma part de la nostra societat. 

En aquest context, l’escola té un paper clau per no fer passos enrere davant l’augment dels discursos d’odi i de l’extrema dreta. Ens hi juguem, en part, aquesta batalla cultural.