“Abusos”, “intimidació”, “opacitat”, “vulneracions de drets”, “expulsions col·lectives” o “deportacions en calent” són expressions que es repeteixen una vegada i una altra a tots els informes que, en els darrers anys, s’han enfocat a fiscalitzar l’actuació de l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, més coneguda com a Frontex. No és sorprenent, doncs, que el reguitzell de notícies sobre la implicació de Frontex en pràctiques violentes i de dubtosa legalitat contra les persones migrants s’hagi multiplicat d’uns anys ençà, en paral·lel al creixement exponencial d’una agència cada cop més capacitada, militaritzada, opaca i autònoma.

Aquesta expansió meteòrica de Frontex pel que fa a funcions, recursos i efectius –sense comparació possible amb altres agències europees–, s’ha produït en un context on els desplaçaments forçats a escala global no han parat d’augmentar en milions cada any.

En aquest sentit, la resposta europea s’ha traduït en la imposició d’un model de control de fronteres i en un procés de reforç de l’Europa Fortalesa, una idea basada en l’aïllament, en alçar murs i en la persecució de les persones que es juguen la vida per arribar al continent fugint de conflictes armats, de la misèria, de la violència o dels efectes del canvi climàtic, entre altres causes.

Tot plegat ha contribuït a apuntalar aquesta visió de la mobilitat humana com una activitat sospitosa, que convé vigilar, controlar i registrar; així com a enfortir la narrativa que considera l’arribada de persones migrants com una amenaça que cal interceptar.

Un creixement sense precedents

Frontex va néixer ara fa vint anys, el 2004, sense fer massa soroll, amb l’objectiu principal de donar suport als estats membres en la gestió i control de les fronteres exteriors. “Quan es va crear, tant pel pressupost que tenia com per les competències que se li atribuïen als primers reglaments, semblava que seria una agència més aviat residual, amb un paper poc rellevant”, recorda l’Adrián Vives, Coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugi (CCAR).

Res més lluny de la realitat. Avui, a tots els efectes, Frontex ha experimentat un creixement d’una intensitat que pocs podien preveure. A tall d’exemple, només cal donar un cop d’ull al seu pressupost, que ha passat de poc més de sis milions d’euros el 2004 a gairebé 850 milions el 2023, un increment que ha estat especialment rellevant al llarg dels darrers anys. Per tant, Frontex ha crescut molt i molt ràpid, no només en pressupost, també en capacitat i operativitat.

Així ho adverteix l’informe titulat ‘Qui vigila al vigilant? Violència a les fronteres i impunitat a Frontex’, elaborat braç a braç entre el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia amb motiu dels vint anys d’existència de l’agència europea.

“Frontex creix en pressupost, creix en capacitat de presa de decisió, té la seva pròpia agenda política i la capacitat de signar acords pràcticament bilaterals amb altres estats; i tot això ho fa en un marc en què és molt difícil que hi hagi una fiscalització i rendició de comptes, perquè l’agència està blindada en molts sentits”, resumeix la Siham Jessica Korriche, membre d’Irídia.

Més marge de maniobra i més operacions

Així, l’informe del Centre Delàs i Irídia sobre Frontex posa el focus en l’augment exponencial de la inversió la vigilància i el control de les seves fronteres. El document assenyala que la suma del pressupost dels anys que van del 2019 fins al 2022 ha superat els 2.000 milions d’euros, la qual cosa representa un 55,15% del total del pressupost de Frontex des que té pressupost. És a dir, dels disset anys analitzats, entre el 2019 i el 2022, l’agència s’ha gastat la meitat de tot el seu pressupost aprovat, mentre que, en els 13 anys anteriors, del 2005 al 2018, s’ha gastat el 45% restant.

“Lligat a aquest increment del seu pressupost, Frontex ha participat cada vegada en més activitats, ha tingut més capacitat de decisió i ha assumit un paper de més lideratge en les operacions que realitza en col·laboració amb els estats membres”, exposa Vives.

En la mateixa línia, la Siham Jessica Korriche apunta que aquest creixement pressupostari significa que Frontex té, cada vegada més, “la capacitat de prendre decisions sobre les operacions que realitza i d’executar-les, així com d’accedir a recursos militars que empra, fonamentalment, amb l’objectiu de retornar les persones que estan en el trajecte migratori o que aconsegueixen arribar a les costes d’Europa”.

Precisament, com remarca l’informe, una de les partides pressupostàries de Frontex que més s’ha expandit, més enllà de la reservada per a activitats operacionals, que representa el gruix del pressupost de l’agència, és la que s’ha destinat a la política de deportació de persones, que inclou les polèmiques expulsions col·lectives, una pràctica prohibida segons el Conveni Europeu de Drets Humans. El pressupost assignat a les operacions de retorn va passar de 80.000 euros el 2005 a més de 69 milions el 2020.

Tot aquest creixement pressupostari ha anat acompanyat de l’eixamplament del marge de maniobra de Frontex, que, com subratlla la Siham Jessica Korriche, li ha permès dotar-se d’una “agenda política pròpia i de la capacitat, fins i tot, de signar acords bilaterals amb tercers països en el marc del control migratori, per exemple amb Líbia”.

Vulneracions de drets, impunitat i opacitat

En aquest punt, com bé posa sobre la taula l’informe del Centre Delàs i d’Irídia, convé preguntar-se qui vigila al vigilant. Existeixen mecanismes de fiscalització i rendició de comptes sobre les activitats de Frontex? Són efectius?

Segons les entitats defensores dels drets humans, és evident que no. “El que més ens preocupa de Frontex és la falta de transparència en les seves operacions i les dificultats per a la fiscalització”, diu l’Adrián Vives, qui recorda que s’han produït nombroses denúncies i testimonis sobre vulneracions de drets humans per part de Frontex, “però, arran de la seva manca de transparència, sempre és molt difícil comprovar i demostrar que les acusacions són certes, sobretot en l’àmbit jurídic”, lamenta el membre de la CCAR.

Més específicament, Vives posa l’accent en “la violència que s’ha denunciat repetidament en les anomenades operacions de retorn, i les múltiples acusacions de devolucions en calent i pushback –pràctiques de devolució de persones migrants en alta mar–, principalment des de les illes gregues cap a Turquia, en connivència amb les autoritats de l’estat grec”. Unes pràctiques que vulneren els drets humans i atempten contra el dret internacional, posant en risc les vides de les persones que les pateixen.

De fet, aquestes pràctiques que emparen violacions de drets de persones migrants i refugiades, investigades per mitjans de comunicació i organismes com l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF), ja van forçar la dimissió, l’abril del 2022, de l’aleshores director de Frontex, Fabrice Leggeri.

Una oficina de drets fonamentals fallida

Abans, el 2019, i com a resposta a la pressió mediàtica arran de l’onada de denúncies de vulneracions de drets fonamentals en les operacions i pràctiques de l’agència, es va crear l’anomenada Oficina de Drets Fonamentals (FRO), un mecanisme de la pròpia Frontex per fiscalitzar-se. “El punt de partida d’aquesta oficina ja és molt discutible: al cap i a la fi, es tracta d’un organisme creat dins del marc de Frontex, per tant, sense la independència i autonomia que se li pressuposa a un mecanisme fiscalitzador”, apunta Vives.

Més enllà d’això, com fa palès la Siham Jessica Korriche, “des de la mateixa oficina han expressat seriosos problemes per fiscalitzar de manera eficient l’actuació de Frontex perquè no tenen accés als documents operacionals de l’agència, és a dir, que no saben exactament com opera”.

A més, els seus propis treballadors han explicat que no se’ls permet estar presents al terreny en les operacions efectuades, especialment en el marc de les arribades, en què, per exemple, no han pogut parlar ni amb els agents de Frontex encarregats de les entrevistes a les persones migrants ni amb les mateixes persones migrants.

A banda, una altra de les limitacions de la FRO té a veure amb el seu pressupost, un dels més baixos dins de Frontex. Segons les dades que recull l’informe del Centre Delàs i Irídia, el pressupost per a la implementació de l’oficina va representar només el 0,17% del total destinat a les activitats operacionals de Frontex, el 0,21% el 2019, i el 0,31% el 2020, amb un milió d’euros de pressupost. Aquesta xifra és gairebé cinquanta vegades inferior als fons que l’agència va destinar a les operacions de retorn el 2020. Això es tradueix, entre altres, en deficiències pel que fa a personal i recursos.

“Sembla que aquesta oficina s’hagi creat més aviat per dir que hi ha algú a Frontex que es preocupa pels drets humans que no per dur a terme una tasca efectiva; de fet, les denúncies que presenta cada any són molt baixes en comparació amb les denúncies i testimonis de les persones afectades”, assegura Vives, qui suma una altra problemàtica: “En ser Frontex una agència europea, el control jurisdiccional recau en el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per tant, els tribunals nacionals no tenen competències per anar contra Frontex, fet que complica dur a la justícia les actuacions de l’agència”.

El braç armat de la necropolítica migratòria de la UE

Aquests vint anys de Frontex, i especialment els darrers, des del 2015, s’han caracteritzat per una expansió imparable, sense precedents en cap altra agència europea. Aquest creixement exponencial, tant pel que fa a pressupost, recursos, personal, activitat i autonomia, s’ha vist esquitxat per nombroses denúncies de violacions de drets fonamentals de les persones migrants i tot un seguit de males pràctiques que han posat Frontex en el punt de mira d’organitzacions de defensa dels drets humans.

L’opacitat i la manca de transparència que han caracteritzat l’actuació de l’agència, sense mecanismes de fiscalització efectius, han contribuït al desprestigi de Frontex, que ha jugat un paper fonamental en l’enfocament securitari de les polítiques migratòries i ha renunciat a abordar la qüestió des d’una perspectiva humanitària.

Tot plegat ha erigit Frontex en el baluard de la política d’externalització de fronteres i de control migratori que ha imposat la Unió Europea (UE) en els darrers anys, amb conseqüències funestes per a les vides de milers de persones migrants i refugiades. “Frontex s’ha convertit en el braç armat de l’Europa Fortalesa”, sentencia l’Adrián Vives. Per a la Siham Jessica Korriche, l’agència i les múltiples vulneracions de drets que ha perpetrat al llarg de la seva història “no són més, al cap i a la fi, que la traducció més crua del que són realment les necropolítques migratòries de la UE”.