‘Treball invisible i cossos trencats’ denuncia la precarietat de les treballadores de la llar i les cures

“No em respecten els horaris de descans. Estic de dia i de nit. Fem de tot: de psicòlogues, de podòlogues, de perruqueres, de conselleres també... de tot.” Aquest és només un dels testimonis —en aquest cas, d’una treballadora interna de 48 anys, en situació administrativa irregular, que cuida una persona gran— d’entre el més d’un miler que recull l'informe ‘Treball invisible i cossos trencats’, elaborat per Oxfam Intermón amb l’objectiu de radiografiar un sector clau i profundament precaritzat com és el de les treballadores de la llar i les cures a l’Estat espanyol.

Si mirem les xifres globals, més de 565.000 persones treballen en el sector de la llar i les cures a Espanya, segons dades de l’INE recollides a l’estudi. El 87,2% són dones i el 69% tenen nacionalitat estrangera o doble nacionalitat. L’estat concentra el 34,5% del total d’empleades de la llar de la Unió Europea (UE), una dada que reflecteix el pes d’un sector que, tot i ser essencial, continua invisibilitzat i amb els seus drets molt compromesos.

Les xifres que posa sobre la taula l’informe fan feredat. Les treballadores de la llar guanyen menys del 60% del salari mitjà de la resta de sectors. “Per cada deu euros que guanyen altres treballadores, elles en cobren menys de sis”, assenyalen. Si ens fixem en el sou mitjà mensual d’aquestes treballadores, amb prou feines arriba als mil euros.

A més, un 32% de les treballadores no estan donades d’alta a la Seguretat Social, fet que les priva de drets com l’atur o les prestacions per malaltia. “Treballo per hores, el que surti. A vegades només faig tres hores i guanyo vint o trenta euros”, explica l’Andrea, de 47 anys, treballadora d’una plataforma digital sota demanda.

En el cas dels contractes, gairebé el 24% són temporals i prop del 59%, a temps parcial. Aquestes xifres evidencien per què tres de cada deu treballadores no aconsegueixen prou ingressos per sortir de la pobresa. De fet, més del 37% admet que té greus dificultats per arribar a final de mes. “És inacceptable que ser dona empleada de la llar i les cures et condemni a la pobresa, amb salaris baixos i menys drets laborals reconeguts que a la resta de persones treballadores”, denuncia la Nerea Boneta, autora de l’informe, en declaracions recollides per Oxfam Intermón.

🔴NUEVO INFORME
Radiografiamos el sector de las trabajadoras del hogar y cuidados en nuestro nuevo informe ⬇

👉 69% son extranjeras o de doble nacionalidad.
👉 32% trabaja en la informalidad.
👉 37% no llega a fin de mes.

Es inaceptable que un trabajo te condene a la pobreza. pic.twitter.com/sVWjzGM35q

— Oxfam Intermón (@OxfamIntermon) March 28, 2025

Llargues jornades que deixen cossos trencats

El document alerta sobre les condicions de les 38.000 treballadores internes que viuen a la mateixa llar on treballen. Tot i que la llei fixa jornades màximes de 60 hores setmanals, en molts casos aquest topall no es compleix i n’acaben fent moltes més. “No la podia deixar sola en tot el dia; treballava de dilluns a dilluns. Si sortia, em descomptaven diners”, assegura una treballadora interna, de 44 anys, en situació irregular.

Aquestes jornades eternes deixen seqüeles. Més del 90% de les treballadores han patit dolors musculars l’últim any, i moltes d’elles presenten quadres d’estrès (65,5%); ansietat (gairebé el 60%) o depressió (36,7%), entre altres. A més, prop d'un 14% declara prendre psicofàrmacs regularment i gairebé un 37% recorre a analgèsics o calmants per suportar el dolor.

Una treballadora externa, de 55 anys, comparteix el seu testimoni i explica que ha de fer molta força per aixecar la persona que cuida, fet que li provoca forts dolors d’esquena: “He de fer força perquè ella no pot gaire, i clar, a vegades tinc un dolor d’esquena i em prenc una pastilleta per relaxar-me, un relaxant muscular i tot això... En cinc, sis o set anys, ja no podré fer-ho, perquè tindré l’esquena fatal.”

Per a Oxfam Intermón, el de les treballadores de la llar i de cures és un sector de “cossos trencats”, en el sentit literal, on les malalties professionals no estan reconegudes i el patiment físic i emocional és una constant. “Jo, per exemple, he treballat dissimulant els meus dolors d’artrosi, i conec un munt de dones que també ho han fet”, suma una altra treballadora, ja jubilada.

Treballadores que pateixen violències invisibles

L’informe també posa el focus en un altre patiment, molt greu i massa sovint invisibilitzat, que afecta en gran manera les treballadores de la llar i de les cures: el maltractament. Així, gairebé la meitat de les treballadores assegura haver patit algun tipus de violència en el seu lloc de feina. En la majoria dels casos, es tracta de faltes de respecte o insults, però també hi ha impagaments de salari (prop del 30%) i proposicions sexuals (17%).

Una treballadora de 24 anys afirma que, en respondre a una oferta de feina, “l’home em va dir: ‘d’acord, però l’únic requisit que voldria és que estiguessis nua’. I la meva tia, que també treballa com a interna, em va dir que és normal, que aquests missatges sempre arriben, fins i tot de gent que et pregunta ‘quant cobres per un massatge?’, i ja s’entén què volen dir.”

Situacions com aquestes es repeteixen en un sector en què la invisibilitat, però també el caràcter privat del lloc de treball, faciliten l’abús i la violència, alerta l’informe, que denuncia la manca de mecanismes efectius de denúncia i protecció per prevenir i evitar vulneracions d’aquesta mena.

Desigualtats de gènere, classe i origen

El treball domèstic és també un reflex de les desigualtats estructurals que es perpetuen a la nostra societat, en què la discriminació que pateixen les treballadores de la llar i les cures té un evident biaix de gènere, classe i origen. 

El 25% de les treballadores estrangeres del sector no tenen papers, circumstància que les situa en una posició d’extrema vulnerabilitat. “Aquí no he pogut aconseguir papers, ja fa vuit anys, i només he trobat això: cuidar persones amb els seus familiars malalts”, manifesta una d’elles. Per a moltes dones migrants, aquesta feina és l’única via per obtenir ingressos, encara que això signifiqui acceptar condicions abusives.

Les conseqüències d’aquesta situació sobre la vida de les treballadores migrants són devastadores, apunta l’informe, atès que condiciona de manera directa les seves condicions de vida i laborals, obligant-les a viure en els marges. Així, la por de perdre la feina o de ser expulsades del país les força a acceptar condicions laborals més dures i salaris més baixos.

Per a les treballadores en situació irregular, reclamar o exercir els seus drets esdevé pràcticament una missió impossible: “Reclamar o exercir els seus drets és molt més difícil, ja que no existeix cap mecanisme jurídic que garanteixi una denúncia segura i pot acabar en una expulsió del país”, exposa el document.

A aquesta precarietat s’hi afegeixen les dificultats per empadronar-se, fet que obstaculitza tant el procés de regularització com l’accés a drets bàsics com la sanitat o l’educació. Com recorda l’informe, el padró és imprescindible per demanar cita mèdica, obrir un compte bancari, accedir a programes de protecció social o escolaritzar els seus infants.

Reconèixer el valor de cuidar 

Malgrat la infravaloració social i econòmica que pateixen, el document reivindica el paper clau d’aquestes dones: “Sense elles i sense una nova organització social de les cures que dignifiqui i valori la seva feina, no hi haurà economia que resisteixi davant la magnitud del repte al qual ens enfrontem”, sosté l’estudi. Amb tot, aquesta importància no es tradueix en drets ni en reconeixement: les malalties professionals no estan reconegudes i el dret a l’atur retroactiu encara no s’ha garantit, entre altres.

Davant d’això, l’ONG reclama un nou model de cures públic i universal que garanteixi plens drets laborals i socials a les treballadores del sector. L’organització proposa sis mesures clau, entre les quals destaquen la plena equiparació de drets, la professionalització, la regularització de les treballadores sense papers i el reforç del sistema públic de dependència, entre altres. “No es pot parlar d’igualtat ni de justícia social mentre hi hagi dones que sostenen la vida dels altres a costa de la seva”, rebla la Nerea Boneta, autora de l’informe.

L’informe d’Oxfam Intermón posa de manifest la precarietat estructural que predomina en un treball essencial com és el de la llar i les cures, així com la necessitat urgent de dignificar el sector i les seves treballadores, la majoria dones i migrants. “Per un futur en què les cures siguin, de debò, al centre. Per les que van cuidar, per les que cuiden i per les que cuidaran”, conclou l’informe.