Marc Sendrós: “Intentem incorporar una mirada social i perspectiva de gènere als nostres projectes”
Comparteix
Repassem els trenta anys de trajectòria de la Fundació Lleida Solidària, nascuda del Col·legi de l'Arquitectura Tècnica de Lleida, de la mà del tècnic de projectes de l’entitat.
Tres dècades després de néixer, la Fundació Lleida Solidària (FLS) continua fent de la construcció una eina transformadora allà on més es necessita. Sorgida del Col·legi de l'Arquitectura Tècnica de Lleida, l’entitat treballa amb una borsa de voluntariat tècnic que sosté els projectes i una xarxa d’aliances que en multiplica l’abast.
Parlem de tot plegat amb el Marc Sendrós, tècnic de projectes, qui repassa reptes i aprenentatges de la trajectòria de l’entitat, des de la sostenibilitat d’una ONG petita fins a la burocràcia creixent i la necessitat de treballar en xarxa per amplificar l’impacte dels projectes.
Com va sorgir la Fundació Lleida Solidària?
L’entitat va néixer fa trenta anys, l’any 1995, impulsada pel Col·legi de l'Arquitectura Tècnica de Lleida, en paral·lel al naixement de la Regidoria de Cooperació de la Paeria. De fet, el primer projecte el vam fer als Balcans, a l’antiga Iugoslàvia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, perquè a Lleida encara no existia la regidoria.
En aquell moment, dins del nostre col·lectiu hi havia la inquietud i el compromís d’ajudar en tasques de reconstrucció. Teníem contacte amb la Paeria, amb l’aleshores alcalde Antoni Siurana, i també amb Barcelona. A força d'anar lligant caps i teixint complicitats, vam donar forma a l’eina que ens calia. I així va néixer la fundació.
Els objectius que us vau fixar fa trenta anys continuen vigents avui?
Sí, els objectius de fons s’han mantingut. Som —i continuem sent— una fundació amb l’arquitectura i la construcció com a columna vertebral: reconstruir, millorar equipaments i garantir espais dignes. Ara bé, amb els anys hi hem incorporat amb més força una mirada social i amb perspectiva de gènere.
Amb tot, mai heu deixat de banda aquest vessant més tècnic.
Continuem treballant-hi, però avui els projectes també posen el focus en les persones: com impacten en les dones i les comunitats, quines necessitats socials responen i com reforcen drets bàsics. La base és la mateixa, però l’hem eixamplada perquè el que fem sigui més transformador.
Quines són les principals línies de treball de la FLS?
Les nostres línies de treball continuen molt centrades en la construcció i reconstrucció d’infraestructures en països del Sud Global. Hi intervenim quan ens requereixen contraparts locals o bé a través del treball en xarxa amb altres ONG catalanes. Sovint l’entrada es produeix perquè saben que comptem amb una borsa important de voluntariat tècnic, especialment arquitectes tècniques i professionals de l’edificació,i sempre hi ha gent amb ganes d’implicar-se.
A partir d’aquí, intentem plantejar cada projecte, sigui la construcció d’un hospital o d’un equipament comunitari, amb una mirada social i amb perspectiva de gènere. La part tècnica és el nostre ADN, però avui procurem que les actuacions també tinguin impacte directe en les persones i en la comunitat. Aquest és el fil que guia la feina.
En l’àmbit de la cooperació, ja fa anys que treballeu a Burkina Faso.
Sí, fa anys que hi treballem. El projecte se situa en un barri popular i perifèric d’Ouagadougou, amb carrers de terra i habitatges baixos, on les necessitats bàsiques són molt presents. Hi vam arribar el 2010 de la mà de l’ONG barcelonina Emsimision, que havia adquirit un terreny amb la voluntat d’aixecar-hi un hospital. Des del primer dia hi hem col·laborat en tot el procés: des de la neteja i preparació del solar fins a l’assessorament tècnic d’obra i, més endavant, també en la dimensió social del projecte.
Heu fet molta feina.
Amb els anys, s’han construït quiròfans i s’han impulsat tallers formatius, entre altres. Per fer possible l’obra vam crear una cooperativa de maons de terra comprimida, que alhora genera feina local. Ara estem habilitant petits comerços vinculats al centre de salut per a la venda d’ulleres i audiòfons i reforçant iniciatives productives com la fàbrica de sabó, que dona oportunitats a vídues joves i dones en situació vulnerable. Treballem coordinadament amb l’Ajuntament d’Ouagadougou i amb l’equip mèdic de l’hospital del barri. És un projecte integral, que combina infraestructures de salut amb arrelament comunitari i impacte social real.
Com ha evolucionat la vostra filosofia pel que fa a la cooperació?
L’evolució ja la vam iniciar fa temps. Quan treballàvem a Etiòpia, per exemple, vam impulsar una cooperativa d’agricultores i agricultors que regaven gràcies a l’aigua d’un embassament: volíem sortir d’una cooperació purament assistencial i apostar per iniciatives que generessin autonomia econòmica.
No sempre havia estat així.
Als inicis, als campaments sahrauís, sovint hi anàvem a construir un dipòsit, una escola o a portar material de quiròfan. Era necessari, però la pota social no hi tenia tant de pes. A partir de l’experiència d’Etiòpia vam fer un gir: mantenim el vessant tècnic, però l’orientem a empoderar comunitats.
Com es tradueix això?
En projectes amb perspectiva de gènere i d’inclusió. Per exemple, a Ouagadougou hem edificat botigues vinculades a l’hospital, gestionades per noies del barri que treballen amb la nostra contrapart local. Moltes provenen de centres educatius per a persones amb discapacitat auditiva. L’objectiu és doble: donar servei al projecte de salut i crear oportunitats laborals reals per a dones que sovint en queden excloses.
També feu sensibilització a Catalunya.
Sí. Aquí fem sensibilització per explicar amb claredat què fem sobre el terreny i per què. Ens funcionen especialment bé els tallers a escoles de primària. Recentment, per exemple, hem estat a una escola de Lleida fent tallers de sabó, vinculats al projecte de fabricació de sabons de Burkina Faso, i aprofitem per parlar de la realitat del país i de la importància de l’habitatge i la salut.
No limiteu la vostra tasca a Lleida.
Aquesta feina l’hem portat per tota la demarcació de Lleida, però també a escoles del Vallès que ens ho han demanat. A banda, fem xerrades a la Universitat de Lleida i a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) sobre construcció i cooperació, i cada any organitzem un acte obert de difusió amb alguna entitat social de Lleida. És la base de la nostra educació per a la transformació social: connectar experiències concretes amb el que passa a casa nostra perquè l’alumnat i la ciutadania ho facin seu.
El treball en xarxa és bàsic.
Totalment. El treball en xarxa és la clau. Sempre hem col·laborat amb entitats locals, recentment amb Down Lleida, i en el seu moment amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), entre d’altres. Aquest tipus d’aliances ens permeten arribar més lluny i fer projectes amb més impacte. Si no ho fem així, no avancem. Ara bé, a Lleida tenim un hàndicap, la Coordinadora d’ONG s’ha perdut i això ha fet més difícil trobar-nos i coordinar-nos. Abans ens veiem cada mes; avui, les trobades són més esporàdiques i la xarxa està una mica més desconnectada. Cal recuperar aquests espais, perquè sense aquesta articulació el sector es debilita.
La sostenibilitat dels projectes és problemàtica?
La sostenibilitat sempre és un repte, sobretot per a una entitat petita com la nostra. Més enllà dels trenta anys de trajectòria, som una ONG modesta i això es nota. La crisi de 2008 ens va colpejar fort, fins ben bé el 2014, i, de fet, vam estar a punt de tancar.
Vau aguantar el cop.
Des d’aleshores hem tirat endavant amb un model clar: tot ho fem amb voluntariat. Els projectes de cooperació, els viatges de seguiment, la gestió… no cobrem per aquestes tasques. Disposem d’una borsa potent de voluntariat i d’uns 400 socis i sòcies que ens donen suport. A més, en els últims anys hem pogut accedir al fons específic de l’Agència Catalana de Cooperació, que ens cobreix una part de despeses i dedicació.
Com esteu actualment?
Ara estem sanejades, però hem ajustat l’ambició a la mida dels recursos: fa uns anys teníem personal en nòmina a jornada completa i fèiem projectes més grans; avui no és el cas. Així i tot, estem contentes amb el que fem i amb com ho fem, prioritzant allò que podem sostenir en el temps i cuidant la continuïtat dels projectes.
Més enllà del tema econòmic, quines dificultats principals us heu trobat per fer la vostra tasca?
Una de les dificultats és no tenir personal remunerat i format. Sense un mínim d’estructura és complicat que les coses surtin: presentar projectes, justificar-los, fer seguiment i avaluació… cada vegada demana més requisits i paperassa, i és molta feina.
L’excés de burocràcia és un impediment.
Sí, i també ens trobem que la resposta de l’administració és lenta —resolucions, pagaments, tràmits— i això encalla els calendaris. I, tot i que la borsa de voluntariat funciona molt bé per a la cooperació sobre el terreny, a l’hora de la gestió administrativa i la rendició de comptes costa cobrir-ho només amb mans voluntàries. La burocràcia creix, els terminis s’allarguen i sense una mínima professionalització és difícil sostenir el ritme.
Si mirem enrere, quin balanç feu de la trajectòria de l’entitat?
El balanç és positiu. Només el fet d’haver arribat als trenta anys ja és un èxit en si mateix. Hem tingut alts i baixos, és clar, però té mèrit haver-nos-hi mantingut. No és fàcil, perquè el patronat i els equips van canviant, costa trobar relleu i persones que vulguin agafar les regnes. Ara, però, comptem amb un patronat format en bona part per antics voluntaris de projectes de la casa. Això es nota, perquè hi ha coneixement acumulat, compromís i una manera de treballar compartida que ho fa tot més fàcil.
Quins són els pròxims reptes?
Pel que fa a projectes, continuarem reforçant l’acció social a Burkina Faso. A més, hem iniciat una col·laboració amb l’entitat lleidatana Superant Fronteres a Gàmbia: ells lideren el projecte i nosaltres hi aportem el suport tècnic i també l’acompanyament en la part social. Paral·lelament, formem part d’un altre projecte al Senegal, que començarem a treballar amb l’Associació de Descendents Africans de Lleida. I, com sempre, restem obertes a noves iniciatives que puguin sorgir.
Afegeix un nou comentari