Aliou Diallo: “Es tendeix a culpar les més vulnerables en comptes de mirar cap amunt”

Cacau & Negritud és un col·lectiu nascut a Girona que treballa des de dins de la comunitat negra per combatre el racisme estructural i els discursos d’odi que s’estenen als carrers, a les institucions i a les xarxes. Ho fan des de l’organització de base, amb espais d’empoderament i suport mutu, però també situant al centre del debat públic temes com el blackface a la cavalcada de Girona.

En un moment d’auge de l’extrema dreta, el col·lectiu reivindica la necessitat de posar el racisme al centre i assenyalar les responsabilitats polítiques i econòmiques que alimenten aquestes narratives. En parlem amb l’Aliou Diallo, un dels seus membres, qui, entre altres, ens explica per què continuen denunciant el blackface, una pràctica que, tot i les crítiques creixents, torna a ser notícia un any més.

Com va sorgir el col·lectiu Cacau & Negritud?

Cacau & Negritud va sorgir quasi de manera espontània. Neix a la Universitat de Girona, en el marc d’uns debats i seminaris amb estudiants de Ciències Polítiques —sobretot dones — que es trobaven per parlar de racisme, segregació i de l’exclusió social que pateixen les persones afectades pel racisme. De seguida vam veure que no tenia sentit que aquestes converses es quedessin només dins la universitat, sinó que havien d’arribar al carrer. D’aquí va sorgir la proposta de crear un club de lectura amb textos descolonials i antiracistes i, a partir d’aquest espai, acaba naixent el col·lectiu.

Que ha anat molt més enllà d’un cub de lectura.

S’ha convertit en un espai d’empoderament per descolonitzar la ment de molta gent de la mateixa comunitat negra, que de vegades té visions perjudicials sobre la seva negritud. Per tant, Cacau & Negritud és una agrupació de persones negres d’arreu de les comarques gironines, que tenim en comú que som persones negroafricanes que també ens sentim afrocatalanes, i des d’aquí treballem per defensar els nostres drets i combatre el racisme.

Quines eines feu servir des del col·lectiu per desmuntar els discursos d’odi i generar aquests espais de comunitat?

Una part important de Cacau & Negritud és una tasca intracomunitària que sovint no es veu. Dins la comunitat negra detectem una escletxa entre la nostra realitat, com a joves de segona i tercera generació, i la dels nostres pares i mares, que moltes vegades viuen el racisme des de la resignació, com una realitat que no es pot combatre i davant la qual el millor és intentar passar per sobre i no esperar gaire canvi.

Vosaltres, en canvi, aposteu per crear dinàmiques de resistència.

Per això una de les coses que treballem és acostar-nos als nostres majors amb la idea que hem d’anar més enllà i deixar de donar l’oportunitat d’instrumentalitzar-nos a certs espais i forces polítiques. Sovint veiem, sobretot en campanya electoral, partits que van directament a les mesquites i utilitzen els centres espirituals per arribar a la comunitat negra, i això acaba generant lideratges nocius. Moltes vegades aquests líders religiosos tenen una visió molt edatista de la realitat i estan allunyats del que vivim nosaltres.

Treballeu per l’empoderament de la comunitat. 

Sí, l’objectiu principal de Cacau & Negritud és empoderar les persones negres perquè abracem la nostra negritud. Alhora, generem espais que sovint són terapèutics, on et pots sentir segur per parlar del racisme que vius o de qualsevol altra cosa que et preocupi i que, en espais amb gent blanca, potser no t’atreviries o no et sentiries tan còmode explicant.

Quines estratègies utilitzeu per fer tot això?

A partir d’aquest treball intern a la comunitat, també tracem línies estratègiques per posar a l’agenda temes molt concrets i específics. En els últims anys, per exemple, hem denunciat el tema de la cavalcada de Girona i el blackface; i ara, entre altres, estem abordant les dificultats que troben les persones sense nacionalitat espanyola per fer pràctiques en centres mèdics. La nostra feina principal és dins la comunitat i, des d’aquí, la relació amb l’exterior es tradueix a situar aquests temes en l’agenda política per conscienciar sobre la necessitat de lluitar contra el racisme.

En un context d’auge del racisme i l’extrema dreta, on detecteu avui amb més força els discursos d’odi? Parlem de les xarxes, el carrer, els mitjans…

Per sort, la crispació i la magnitud de discursos d’odi que veiem a les xarxes moltes vegades no es traslladen al carrer, perquè si fos així no seríem aquí. Amb tot, sí que hi ha un cert corrent que té a veure amb una visió del món que es basa a sentir-se fort amb qui és més vulnerable. En aquest paradigma, les persones d’origen estranger són a la diana i, dins d’aquest col·lectiu, sobretot les persones negres i les persones magrebines.

I com entomeu aquesta realitat?

Intentem fer-ho des d’una anàlisi i una visió constructiva. Creiem que el que passa com a societat és que s’han encadenat moltes crisis socials i econòmiques que no s’han resolt, i que la deixadesa política ha generat molta frustració en persones que havien confiat en governs i partits per millorar la seva vida. Si parlem, per exemple, de l’emergència de l’habitatge, avui és molt probable que si preguntes a qualsevol persona al carrer sobre les causes d’aquesta situació, et respongui que hi ha massa persones migrants o massa ocupacions. En canvi, la realitat és que cap d’aquestes coses no explica gens l’emergència de l'habitatge que patim.

Malauradament, aquests missatges han calat.

Es tendeix a culpar les més vulnerables en comptes de mirar cap amunt i fiscalitzar el poder i els governs per les retallades i l’infrafinançament dels serveis públics i socials des de la crisi del 2008, o pel fet que la gent rica paga cada vegada menys impostos. El paradigma és aquest: les elits econòmiques i mediàtiques estan aconseguint que la gent vulnerable assenyali com a culpables persones en una situació encara pitjor que la seva. Davant d’això, només hi ha la feina de formigueta.

S’està equivocant el focus. 

És clar, en aquest sentit nosaltres mai ens asseurem a negociar amb una immobiliària sobre racisme, perquè quan denunciem el racisme immobiliari el que ens responen és que no és una qüestió de racisme, sinó només de capacitat econòmica.

I una cosa té a veure amb l’altra.

Per això estem adoptant una posició més bel·ligerant davant els discursos d’odi, però sempre amb la mirada de posar el racisme al centre. El problema és que sovint es parla només de tensions als barris, que nosaltres reconeixem que n’hi pot haver quan en cinc o deu anys canvia molt la demografia i les relacions socials. I en aquest sentit, entenem que hi ha qüestions que, com a comunitat, ens toca afrontar i treballar, però sempre des d’una mirada que tingui en compte el racisme i l’impacte històric que té sobre la nostra realitat.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by CACAU & NEGRITUD ✊🏿 (@cacauinegritud)

Per exemple, com deies, en la situació de l’habitatge.

Exacte. Si volem parlar d’emergència de l’habitatge, de racisme immobiliari o d’exclusió residencial, hem de parlar de racisme. En la mirada de molts propietaris o immobiliàries, una persona negra que entra per la porta s’associa automàticament amb pobresa i precarietat. Hi ha una tendència a fer-nos sentir inferiors i veure’ns sempre des d’aquesta manca. Aquest component, que és intrínsec a l’exclusió residencial, l’hem de posar sobre la taula.

És cabdal reconèixer que el racisme existeix i està molt present.

Per això també combatem aquesta perspectiva tan europea de gestionar les diferències culturals des del paradigma de la multiculturalitat, que diu que, si ens veiem pel carrer i compartim ‘àpats del món’ a l’AFA, el racisme s’acabarà. El problema d’aquest enfocament és que no reconeix que el racisme existeix i que situa unes persones en una posició de superioritat mentre n’oprimeix d’altres.

Cal un canvi de perspectiva.

Nosaltres abracem una perspectiva antiracista, és a dir, posar el racisme al centre, reconèixer-lo i assumir que continua responent a patrons que encara avui beneficien unes persones i en vulnerabilitzen d’altres. A partir d’aquí, busquem solucions situant al centre l’opinió i la mirada de qui el pateix, perquè no hi ha millor prescriptor que la persona afectada. Malauradament, en aquest cas, qui més sovint hi queda atrapat som les persones negroafricanes.

El llenguatge també té la seva importància, i molt sovint no es parla obertament de racisme.

Evidentment, perquè el llenguatge modula la realitat. Si en un edifici es presenta com un problema que hi hagi una família negroafricana amb dos, tres, quatre o cinc criatures que pugen i baixen l’escala i fan soroll, et posen directament a la diana i no t’expliquen res de la realitat d’aquesta família. 

Que molt sovint està marcada per la precarietat.

Si mirem, per exemple, la taxa AROPE, l’índex europeu de risc de pobresa i exclusió social, el 2024 al voltant d’un 17% de les persones amb nacionalitat espanyola que viuen a Catalunya estaven en risc, mentre que en el cas de les persones sense nacionalitat espanyola la xifra escala aproximadament fins al 45%, gairebé el triple. Això explica què passa en molts barris densificats, on viu molta gent que sovint no té manera de conciliar la vida laboral, personal i familiar.

Per tant, potser primer caldria enfocar-se a millorar aquestes dades.

Sí, i això dona peu a un altre discurs molt recurrent quan es parla de convivència i seguretat, que diu que les persones d’origen estranger no s’integren. Davant d’això, nosaltres defensem que ningú s’integra si no arriba a final de mes, es digui Jordi, Mamadou, Fàtima o Maria. Ningú té esma de participar en l'associació veïnal o a la festa major si no sap què menjarà d’aquí a una setmana o on viurà d’aquí a un mes. Per tant, garantir les necessitats bàsiques és clau tant per prevenir discursos d’odi com per apostar per la convivència.

A les xarxes els discursos d’odi es viralitzen molt fàcilment. Com es poden revertir aquestes narratives?

L’equilibri aquí és difícil de trobar. Ara tenim unes xarxes socials on discursos que fa cinc o deu anys eren marginals o directament irrisoris han guanyat centralitat. Ningú s’atrevia a dir obertament que és antifeminista o racista, i avui aquestes persones hi troben suport. Els algoritmes amplifiquen aquests continguts perquè hi ha un rèdit econòmic al darrere i, a partir d’aquí, la bombolla deixa de ser només digital i es converteix cada cop més en realitat al carrer.

I què creieu que explica que això es normalitzi?

La normalització d’aquests discursos té a veure amb interessos polítics i econòmics. Hi ha un interès clar en el fet que la gent no assenyali els governants com a responsables, sinó que miri cap a qui està més debilitat. I si aquest enemic comú és una persona migrant que no té dret a vot i té menys marge per defensar-se, encara els resulta més útil.

La qüestió dels drets és un altre problema central.

Si a tot això hi afegim que tenim una llei d'estrangeria que permet expulsar directament persones sense nacionalitat espanyola condemnades per desordres públics o atemptat contra l’autoritat —càrrecs que amb la llei mordassa sovint són molt fàcils de justificar en un atestat policial—, veiem com es tanquen tots els cercles. D’una banda, pateixes discriminació racial i precarietat laboral, i de l’altra t’envien el missatge que no et pots queixar, perquè el tema dels desordres públics vol dir bàsicament això: no protestis. Davant d’això, la nostra aposta és la feina de formigueta, sobretot en l’àmbit municipal, tenint clar que la gent d’origen estranger ha vingut per quedar-se i que això només anirà a més.

En aquest sentit, potser també convé qüestionar el relat que sovint s’imposa sobre les migracions.

És clar, si ens pregunten per què som aquí, és perquè després de 400 anys d’espoli de les nostres terres i dels nostres recursos humans i materials, la riquesa que hi ha a Europa s’explica per la pobresa que han patit els nostres ancestres i que encara viuen les nostres famílies al país d’origen. Per tant, si venim aquí és perquè venim a buscar allò que també és legítimament nostre. La globalització no deixa de ser una continuïtat de la colonització, perquè mai s’ha reparat res.

Tornem a la qüestió de la incidència política i institucional.

En els espais on hi ha més persones d’origen estranger és on hi ha més focus mediàtic i més discursos d’odi, però també cal tenir en compte que cada vegada hi ha més gent que pot votar. Una de les coses que tenim clares és que hem d’activar aquest vot. No som ingenus, o hem de deixar de ser-ho, i pensar que un partit defensarà l’antiracisme només perquè forma part del paquet dels drets humans. Cap partit, o ben pocs, actua des d’aquest prisma.

Mana el rèdit electoral.

El rèdit electoral vol dir també rèdit econòmic i poder. Per això, l’única via que veiem és organitzar-nos: primer al carrer, trencant dinàmiques que ens fan encara més vulnerables socialment i políticament, i després articulant la nostra pròpia gent. La minoria que té dret a vot, exercint-la i votant partits antifeixistes; i a la que encara no en té, acompanyant-la i ajudant-la en tots els tràmits burocràtics perquè també pugui acabar exercint aquests drets.

Una mostra de racisme que denuncieu és el blackface a la cavalcada de Girona. 

És racisme i, un altre cop, té molt a veure amb el rèdit electoral. En el cas de Girona, parlem d’un govern encapçalat per Guanyem, que abans de les eleccions del 2023 condemnava públicament el blackface a la cavalcada. Què ha passat? Que han tocat poder, han fet coalició amb partits que defensen pràctiques racistes, com Junts per Catalunya o, fins i tot, part de l’espai d’Esquerra, i a partir d’aquí hi ha hagut una resistència i una justificació d’aquesta pràctica que arriba a ser fins i tot insultant.

A què atribuïu aquesta resistència?

Aquí també hi té molt a veure la naturalesa de la ciutat de Girona, on una entitat com Manaies, que toca més de 60.000 euros anuals per organitzar, entre altres coses, la cavalcada, té molt poder i un conveni directe amb l’Ajuntament. El que no entenem és per què aquest conveni no inclou, com qualsevol contracte administratiu, una clàusula de respecte als drets humans. Fer blackface vulnera el dret a la igualtat, el dret a la no-discriminació i el dret a la dignitat, i atempta també contra els drets de la infància en un dia tan especial del calendari.

Què suposa continuar amb aquesta pràctica?

El resultat de mantenir el blackface és, bàsicament, que infants i joves negres vegin la negritud com una cosa dolenta i rebutgin aquesta etiqueta. Si, a més, l’Ajuntament de Girona paga perquè cada 5 de gener es passegi pel carrer una posada en escena que ridiculitza la negritud, tot això encara es fa més difícil de revertir.

Dieu que es podria solucionar molt fàcilment.

Estem parlant que, amb una trucada de l’Ajuntament als Manaies exigint que compleixin els drets humans, això s’acabaria. No demanem que omplin tota la comitiva de Baltasar amb vuitanta persones negres, això ens és igual. L’únic que demanem és que no pintin persones blanques per fer de persones negres. Que les pintin del que vulguin o que tota la comitiva sigui de persones blanques, ens és igual. Però, tot i això, ens trobem amb aquestes dificultats.

Col·lectius com el vostre o SOS Racisme heu estat sancionats per protestar contra aquestes pràctiques.

És una dinàmica d’intimidació. T’estan vulnerant drets i, a més, t’envien el missatge que no cridis gaire, perquè si exposes el que passa et posaran a la diana mediàtica. Perquè no ho facis, et multen i, si poden, ho fan de manera vexatòria. En el cas de la cavalcada de l’any passat érem menys de deu persones, una concentració espontània sorgida de la sensació que ens estaven excloent d’un espai familiar de la ciutat. Van venir els Mossos, ens van apartar, van requisar tot el material i, un mes després, ens va arribar l’atestat policial amb la multa i una relatoria que capgirava completament la realitat.