Diversió o explotació? L’auge del fenomen dels infants influencers

Del pati de l’escola a aplegar milions d’espectadors a YouTube o qualsevol altra plataforma digital. Així és la vida quotidiana d’un grup selecte d’infants que han convertit la creació de contingut i les xarxes socials en el seu modus vivendi, sense tan sols tenir l’edat mínima per utilitzar aquestes plataformes. Idolatrats i imitats pels seus iguals, sovint viuen en una realitat on la pressió de la popularitat digital pot arribar a eclipsar la seva vida real.

“Uns anys enrere els ídols dels infants eren futbolistes, actors o cantants, però avui els seus referents són aquestes figures que s’autonomenen creadors de contingut i que coneixem com a influencers; i el fet que molts d’aquests també siguin infants marca una gran diferència respecte a temps passats perquè intensifica encara més aquest emmirallament”, explica a Xarxanet el Ferran Lalueza, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). 

Aquesta admiració que desperten entre els seus iguals, lògicament, fa que siguin vistos com a models d’èxit que volen imitar. De fet, si donem un cop d’ull a l’enquesta Harris Poll/LEGO®, un de cada tres joves assegura que li agradaria dedicar-se professionalment a la creació de contingut a internet i un de cada deu, ja ho està intentant.  

Uns resultats que no haurien de sorprendre ningú, atès que, com assenyala Lalueza, “la percepció tenen des de fora els infants que consumeixen aquests continguts és que aquests influencers infantils tenen una vida de somni —jugant, rebent regals i vivint experiències espectaculars— per no fer pràcticament res més que divertir-se; i a sobre, reben diners per fer-ho”. Diversió, popularitat, regals i ingressos: quin infant no voldria tenir una vida com aquesta? 

L’expert identifica un factor fonamental i comú entre els influencers infantils més populars: “tots comparteixen uns pares i mares que no només els donen suport, sinó que els instiguen a fer aquesta activitat”. En aquest sentit, el paper de la família és un factor clau en l’èxit d’aquestes figures. De fet, tot i que protagonitzen aquests continguts i tenen milions de seguidors i seguidores, la majoria d’aquests influencers kids ni tan sols té l’edat mínima requerida per obrir un perfil a les xarxes socials i són els seus pares i mares qui ho fa.

“La família és l'element determinant en tot plegat: uns pares disposats a empènyer els seus infants cap a aquest camí, amb coneixement de la lògica de les xarxes i del negoci de la monetització, i amb l’habilitat de fer-ho semblar un joc i no una feina”, resumeix Lalueza. 

Amb tot, la realitat dels influencers infantils sovint no són flors i violes, com pot semblar des de l’altre costat de la pantalla. En aquest sentit, moltes persones expertes ja han advertit de les conseqüències negatives que van, entre altres, des de la pèrdua de privacitat fins a situacions com confondre la seva identitat real amb la imatge pública, obsessionar-se amb la necessitat de ser acceptats, patir ansietat per la popularitat, desenvolupar comportaments narcisistes o veure minvada la seva autoestima si els likes baixen i experimentar un veritable sofriment si deixen de tenir èxit.

El professor de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC incideix en algun d’aquests impactes, com les dificultats per distingir entre vida pública i privada, una línia que queda totalment diluïda quan aquests infants comparteixen el seu dia a dia de manera pràcticament permanent; problemes en termes de seguretat que es poden traduir en esdevenir l’objecte de desig de pedòfils o que algú els pugui fer un seguiment en el món real. “Quan un infant ho comparteix tot des de ben petit amb milers o milions de persones absolutament desconegudes, la seva capacitat per separar el privat del públic queda clarament compromesa”, alerta.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Sense ficció (@senseficciotv3)

Sense una regulació que protegeixi els infants

Malgrat que molts pares i mares que instiguen l’activitat d’aquests influencers defensen el discurs que els infants no fan res diferent del que farien amb normalitat, i simplement comparteixen aquest contingut, “la realitat és que es tracta d’una feina remunerada, de la qual sovint se’n deriven ingressos molt substanciosos”, aclareix Lalueza, qui, per tant, ho considera treball infantil, “amb l’agreujant que, com que no és considerat com a tal, no hi ha mecanismes de seguretat per protegir l’infant”. 

Una mancança que no tenen altres infants que duen a terme la seva activitat en indústries més tradicionals, com la televisió, el cinema o la música, entre altres, i que, per exemple, han de signar un contracte per desenvolupar una activitat professional en aquests àmbits. “En el cas dels influencers això no existeix i, per tant, estem parlant de treball infantil sense les mínimes garanties ni cap regulació a la qual acollir-se perquè això no es converteixi en explotació infantil”, assegura l’expert, qui parla de “buit legal en el qual s’emparen aquestes activitats”. 

Això no passa a països com França o a l’estat de Califòrnia (Estats Units), on fa anys que han aprovat una legislació per protegir els influencers infantils i regular aspectes com les hores que treballen o els seus beneficis. Un camí que l’Estat espanyol vol transitar per posar fi a la manca de regulació de la feina dels menors influencers. “Aquesta activitat, ens agradi més o menys, existeix, i mentre es continuï duent a terme cal tenir una normativa que, com a mínim, vetlli per la protecció dels menors, que són la part més vulnerable del negoci”, diu Lalueza. 

Un negoci que, per cert, sovint és molt lucratiu per als seus protagonistes i famílies, però especialment per a les plataformes i marques, que utilitzen aquestes figures infantils per promoure els seus productes i serveis, i n’obtenen un retorn molt interessant i profitós. Per a marques i plataformes, es tracta d’un negoci rodó, atès que també resten exemptes de qualsevol responsabilitat en la protecció dels infants.

En aquest sentit, i també arran de la multitud d’intermediaris que hi ha entre infant i marca —com agències de representació o de comunicació, mànagers, etc.—, “assenyalar la responsabilitat directa de les marques es fa difícil perquè queda molt diluïda entre tantes figures interposades”, apunta el professor de la UOC, qui, malgrat tot, deixa clar que “qui paga perquè això es faci són les marques, per tant, la responsabilitat és clara, per més que en termes legals no es pugui demostrar de manera contundent”. 

Així, davant d’un fenomen imparable que transforma infants en estrelles digitals, i sense una regulació que els protegeixi, convé que es posin en marxa mecanismes de control i es defineixin responsabilitats perquè la diversió no es converteixi explotació.