Les entitats ambientals reivindiquen el valor d’un sector essencial, però precaritzat

Amb la fase de negociació dels pressupostos del 2026 del Govern de la Generalitat a punt d’arrencar, la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN) i les més de dues-centes entitats del tercer sector ambiental que en són membres han tornat a alçar la veu per insistir en una demanda històrica: l’exigència d’un finançament estable i estructural per a la natura. 

“Ens juguem que la natura continuï sent un actiu de país, perquè és la base de la nostra economia i també de la nostra salut”, alertava la Sandra Carrera, directora de la XCN. En aquest context d’infrafinançament i inacció institucional per assegurar polítiques efectives per a la conservació i restauració, la tasca que assumeixen les entitats ambientals és cada vegada més imprescindible per afrontar amb garanties la crisi ecològica i de biodiversitat que patim.

Malgrat aquesta contribució essencial, les entitats del sector es topen amb moltes dificultats per tirar endavant la seva activitat i els seus projectes. Parlem de falta de finançament estable, problemes de tresoreria, manca de suport institucional, excessiva dependència de subvencions públiques i del voluntariat… En definitiva, una situació de precarietat crònica que limita greument la seva capacitat d’incidir i transformar.

La realitat d’un sector instal·lat en la precarietat

Així ho reflecteix l’estudi ‘Indicadors socioeconòmics i de gènere 2023: Informe de la situació actual de les entitats de conservació de la natura a Catalunya’, elaborat per la XCN en el marc del projecte ‘CustForest’. Un document que ofereix una fotografia acurada de l’estat actual del sector i deixa conclusions severes. 

Entre les principals, l’informe constata que el 40% de les entitats no té cap persona assalariada i que, quan n’hi ha, els sous són baixos —22.103 euros anuals de mitjana—. A més, un 30% reconeix hores extres no pagades. També assenyala que el 59% pateix problemes de tresoreria i que l’activitat depèn excessivament de subvencions públiques irregulars, sovint puntuals i insuficients. 

Tot i això, les entitats gestionen més de 40.000 hectàrees a través de prop de 800 iniciatives de custòdia del territori i mobilitzen més de 16.000 voluntàries cada any, un model que el document situa al límit si no es disposa d’un finançament estructural. A aquest panorama se suma el dèficit de relleu generacional —només l’11% de les sòcies tenen menys de trenta anys— i la persistència de desigualtats de gènere als òrgans de govern.

La pregunta que s’imposa és fins quan tota aquesta tasca es pot sostenir sense un finançament estable i amb aquesta dependència del voluntariat? “El compromís és immens, però calen recursos estructurals. Quan la gratuïtat sosté el sistema, s’està posant en risc el futur de la conservació”, adverteixen des de la XCN.

En els darrers temps, a Xarxanet hem parlat amb moltes entitats ambientals per conèixer la tasca i fer difusió de les seves activitats i projectes, però també per fer-nos ressò de les seves reivindicacions, inquietuds i dificultats a l’hora de fer la seva feina. A partir del marc que fixa l’informe, hem recopilat els seus testimonis per posar veu a les realitats que el document de la XCN posa sobre la taula. 

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN) (@xcnatura)

Molta responsabilitat, pocs recursos 

La conservació i restauració de la natura parteixen d’una idea senzilla: tots ens beneficiem dels seus béns i serveis —el que anomenem serveis ecosistèmics—, com ara l’aigua, l’aire, el paisatge o la salut, però el cost de sostenir equips i projectes que fan possible que en continuem gaudint recau massa sovint en entitats petites, amb poc marge i molta dificultat a l’hora de dur a terme la seva tasca. 

Per això, cal parlar de corresponsabilitat, això és, un repartiment real de responsabilitats entre administracions, entitats, empreses i ciutadania a l’hora de sostenir i garantir la conservació i la restauració de la natura. Ho defensa el Joan Trenchs, de la Fundació Patrimoni Natural, que treballa per reforçar la preservació i la gestió de l’entorn natural del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac: “Si tothom pot gaudir de la natura, cuidar-la ha de ser una responsabilitat compartida”.

Pel que fa als diners que sostenen la seva activitat, l’informe de la XCN assenyala que el 75,4% de les entitats tenen com a principal font de finançament els ajuts o subvencions públiques, un circuit competitiu i sovint massa feixuc que no sempre garanteix estructura ni continuïtat. 

I no és només un tema de paperassa: més de la meitat de les entitats consultades reconeix problemes de tresoreria que compliquen la seva gestió econòmica, i que solen venir derivats dels retards en els pagaments i perquè sovint han d’avançar diners quan les ajudes no inclouen bestretes. Entre les entitats professionalitzades, el percentatge s’enfila per sobre del 64%, reflecteix l’estudi.

Ho descriu molt bé el Santi Escartín, qui lidera Xatrac, una entitat amb seu a Lloret de Mar, amb més de vint anys de trajectòria apropant la ciència i el medi ambient a la societat. “Les subvencions sempre estan vinculades a projectes, en què s’ha de competir contra altres, presentar un projecte i guanyar-lo, i moltes vegades també cal avançar els diners, cosa que per a entitats petites com la nostra és un autèntic malson”, es lamenta. 

Molt sovint, els diners públics es vehiculen a través de licitacions que acaben convertint-se en un laberint burocràtic d’esperes i tràmits interminables. “És un gran problema i un trencaclosques en què tot està pensat perquè t’equivoquis i se’t caigui la torre que estàs construint”, afegeix Escartín, qui admet que sovint, davant d’aquest atzucac, s’han plantejat tancar la persiana.  

Tot aquest circuit també genera inquietud i tensió dins les entitats. Així ho han viscut des de l’Associació Ripollet Natura, una entitat que treballa l’educació ambiental i que, entre altres iniciatives, ha impulsat la Casa de la Natura de Ripollet. El seu president, l’Eloi Isern, il·lustra la fragilitat d’aquesta dependència dels concursos públics per tirar endavant els seus projectes: “Sempre tenim aquesta espasa de Dàmocles al damunt”, remarca. 

Tot plegat també deixa les entitats petites i amb menys recursos en una situació d’indefensió davant de competidors més poderosos, com li va passar a l’entitat ripolletenca amb el seu projecte més emblemàtic i pal de paller de l’associació, la Casa de la Natura de Ripollet. “Vam perdre la gestió del projecte, que havíem impulsat nosaltres mateixos, a mans d’una multinacional com Aigües de Barcelona”, recorda Isern.

No tot pot dependre del voluntariat

En aquest punt, les veus del sector insisteixen en la idea que el voluntariat és cabdal, però no pot ser el pilar que substitueixi el que hauria de ser una política sostinguda amb recursos. Ho verbalitzava la Sandra Carrera, directora de la XCN, en una entrevista a Xarxanet: “Volem diferenciar aquest malentès voluntariat com a substitució del que ha de ser la professionalització de les entitats”. 

En la mateixa línia, la Carol Campillo, presidenta de S’Agulla, una entitat de Blanes centrada en recerca i divulgació marina, ho expressava sense embuts: “La ciència no pot ser només voluntariat i bona voluntat”, alhora que censurava “les retallades de pressupost per a temes ambientals”. La reivindicació, doncs, és que la conservació deixi de dependre de l’excepció i passi a ser una aposta estable, compartida i planificada.

Perquè, com insisteix Carrera, “quan la base del sector és la gratuïtat, s’està posant en risc la seva continuïtat i l’eficàcia de la seva acció”. I aquesta és una lògica que impacta en el gruix de les entitats del tercer sector ambiental, i de la qual la majoria en vol defugir. Ho constaten des de la Fundació Alive, que desplega projectes a l’Empordà com el que treballa per la recuperació de l’Ibis Ermità. El Bernat Garrigós, director de l’entitat, reconeix que “molts dels projectes que tirem endavant depenen de la implicació del voluntariat, que cada vegada té més pes”.

El mateix passa a l’associació Terres del Gaià, nascuda amb la voluntat de valorar i potenciar el patrimoni natural i històric de tota la conca del riu Gaià. “El grup motor de l’entitat som poques persones i, de vegades, costa tirar endavant perquè totes som voluntàries, amb les nostres feines i obligacions”, assenyala la seva presidenta, l’Alba Muntadas. “Això fa que alguns projectes no puguin créixer tant com voldríem o que no arribem on ens agradaria”, remata.

Aquesta realitat queda ben palesa a l’estudi de la XCN, que indica que un 38% de les entitats enquestades continua funcionant exclusivament amb voluntariat i sense cap contractació, fet que limita la capacitat de consolidar projectes de llarg abast i de garantir condicions laborals dignes a les professionals del sector. Si ampliem el focus, gairebé el 80% de les organitzacions fa ús del voluntariat, clau per dur a terme la seva tasca.

Un relleu que no arriba

Sense sortir del diagnòstic de l’informe, un dels principals reptes de futur que identifica en el sector és la necessitat de promoure accions per augmentar la base social de les associacions, posant èmfasi a aconseguir més implicació del jovent en les entitats de forma activa. La seva presència, en la majoria dels casos, és escassa, i es tradueix en un envellimentde la base social de les entitats i en dificulta el relleu generacional. 

De fet, des de la mateixa XCN avisen que aquesta manca de renovació pot comprometre la continuïtat de molts projectes. En aquest sentit, el desafiament no és menor, atès que les dades mostren que només l’11% de les sòcies de les entitats del sector està per sota de la trentena: “Arribar a persones de menys de trenta anys ha emergit com un dels principals reptes del teixit associatiu ambiental”, afirma el document.

Aquesta problemàtica no es percep només en entitats petites, també en moviments històrics com la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que el 2025 va commemorar el seu vint-i-cinquè aniversari. En la conversa amb una de les seves membres més veteranes, la Matilde Font, l’activista identificava la necessitat de rejovenir l’entitat com la principal assignatura pendent de cara al futur: “Els anys passen per a tothom, a la Plataforma hi tenim joves, però ens agradaria que molt més jovent s’impliqui i entri al moviment perquè nosaltres puguem passar a un segon pla”.

La incorporació de persones joves a les entitats sempre és un escenari tan engrescador com dificultós. I aquesta dinàmica respon a un patró general que s’ha agreujat encara més després de la pandèmia, com apunta la Sandra Carrera: “Després de la covid, ha costat més que la gent s’impliqui a mitjà i llarg termini, més enllà d’accions puntuals”.

Més reconeixement per dignificar el sector

Sumats als reptes econòmics i generacionals, el sector coincideix en una realitat potser encara més complexa: aconseguir que la societat entengui el valor real de la seva feina. Massa sovint, aquesta queda lluny del focus mediàtic, tot i ser essencial per afrontar la crisi ecològica i complir amb els objectius de restauració de la natura. 

“Hem de fer feina de formigueta per expandir el missatge més enllà del nucli de persones ja sensibilitzades”, reconeix el Bernat Garrigós, de la Fundació Alive. Una visió que comparteixen des de Terres del Gaià, tenint clar que l'estima pel territori només pot néixer del coneixement: “Fem molta divulgació perquè la gent senti aquest patrimoni com a propi i el defensi; quan el descobreixen, entenen que cal protegir-lo”, explica l'Alba Muntadas.

En el fons, el que reclamen les entitats i el mateix informe de la XCN és un canvi de mirada. Dignificar el sector també implica deixar de veure la natura com un simple decorat i entendre-la com la infraestructura bàsica que sosté la nostra salut i la nostra economia. I per això, cal més reconeixement social, però també —i sobretot— institucional i polític. Si les entitats continuen instal·lades en una situació de precarietat crònica i en la invisibilitat, qui en pagarà les conseqüències no només serà el sector ambiental, sinó el país sencer.