Les entitats denuncien la contaminació i la sobreexplotació dels aqüífers a Catalunya
Comparteix
El Grup de Defensa del Ter, la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny i Aigua Clara alerten que els aqüífers estan en perill per amenaces vinculades a la impunitat del model porcí i l’abús de les embotelladores.
Les pluges dels últims mesos han fet remuntar els embassaments i han alimentat la idea que la sequera i les restriccions ja són aigua passada. Res més lluny de la realitat. Com adverteixen les entitats ambientals i en defensa de l’aigua, Catalunya continua en un estat d’estrès hídric permanent i consumeix més aigua de la que disposa i pot generar, com fa palès l’Índex d’Explotació de l’Aigua (WEI).
Rere aquesta aparent millora, el problema de fons persisteix i posa en evidència una crisi estructural de l’aigua cada cop més difícil de revertir. Un senyal d’aquesta realitat és la situació dels aqüífers, que estan cada vegada més explotats i contaminats.
Tot i que no es veuen a simple vista, els aqüífers amaguen grans reserves d’aigua i són un recurs vital, així com una font imprescindible per a més de la meitat dels municipis de les conques internes. De fet, aquestes masses d’aigua subterrània funcionen com pantans naturals; són més estables que els rius pel que fa a volum, emmagatzemen l’aigua de les inundacions i abasteixen ciutats i pobles. Alhora, tradicionalment, són més resistents que rius i embassaments, cosa que els fa especialment estratègics davant del canvi climàtic.
La pluja no neteja els aqüífers
A Osona i el Lluçanès, aquesta afectació es fa visible en la contaminació per nitrats que, any rere any, denuncien des del Grup de Defensa del Ter (GDT). Des del 2000, l’entitat analitza anualment l’aigua d’un total de 172 fonts de 54 municipis amb l’ajuda d’una seixantena de voluntàries. “Ho fem perquè les fonts ens ensenyen la salut amb què tenim els aqüífers, als quals nosaltres no podem accedir”, detalla la Dolors Catalán, membre del GDT.
I, en aquest sentit, les dades d’aquest 2026 tornen a dibuixar una fotografia preocupant. Els resultats revelen que el 44% de les fonts superen el llindar de 50 mg/l de nitrat fixat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i, per tant, no són aptes per al consum humà. L’any passat, aquest percentatge era del 40%.
La dada pren més rellevància si tenim en compte les pluges abundants dels últims mesos. Enguany, només nou de les 172 fonts mostrejades no han rajat, un 5% del total, una xifra que no es veia des del 2021 després de quatre anys en què pràcticament la meitat havien deixat de brollar.
Amb tot, la recuperació del cabal no ha anat acompanyada d’una millora de la qualitat de l’aigua, adverteixen des del GDT. Ben al contrari. La concentració mitjana de nitrats a les fonts contaminades ha passat de 131,9 mg/l el 2021 a 144,6 mg/l el 2026. “Això ens fa pensar que és que el nitrat estava acumulat als camps i, a la que ha plogut, se l’ha emportat avall”, explica Catalán, qui alerta que “en els últims anys ens estem movent en un 40%, 41%, 44%, i la cosa no millora”.
Un país convertit en un “abocador de purins”
Segons el GDT, aquest empitjorament no es pot entendre sense el pes dels purins i del model porcí intensiu. Catalán sosté que, quan el purí s’escampa en excés, acaba infiltrant-se al subsol i contaminant els aqüífers. “El purí, que es ven com si fos un adob, no és un adob”, afirma. Per això, l’entitat parla obertament de contaminació estructural i denuncia que, any rere any, el país continua convertint el sòl agrícola en un abocador de residus ramaders. “Tenim un país que és un abocador de purins”, sentencia.
Per al GDT, aquesta contaminació és la conseqüència d’un model porcí intensiu i clarament sobredimensionat. Catalán recorda que entre Osona i el Lluçanès hi ha places per a més d’un milió de porcs —per una població d’unes 160.000 persones—, molt per sobre del que poden assumir el territori i els seus recursos hídrics.
A més, l’activista subratlla que aquest sector no només genera un excés de purins, sinó que també consumeix grans quantitats d’aigua a través de les granges i els escorxadors. Tot plegat, afegeix, sosté una agroindústria orientada a l’exportació que deixa al territori la contaminació, la petjada ambiental i part dels costos socials. “Importem soja, gra i cereals de fora, però la merda ens la quedem aquí, mentre matem una bestialitat de porcs i després n’exportem una gran part”, resumeix Catalán.
Frenar l’abús de les embotelladores
Però la contaminació no és l’única amenaça que pesa sobre els aqüífers. Al Montseny, entitats i municipis alerten d’una altra pressió menys visible: l’extracció d’aigua embotellada sota una normativa que, denuncien, continua tractant aquest recurs com si fos un mineral.
En aquest context, 22 ajuntaments del Montseny i la Vall de Llémena, la Diputació de Girona i el Consell Comarcal del Vallès Oriental han aprovat una moció per reclamar que l’aigua embotellada deixi d’estar regulada per la Llei de Mines de 1973. El text defensa que els aqüífers profunds siguin reconeguts com un recurs natural estratègic i es gestionin amb criteris de transparència, protecció ecològica i participació ciutadana.
Aquesta és una batalla que lliuren des de fa anys entitats com la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny i el col·lectiu Aigua Clara, que reclamen que els aqüífers profunds siguin considerats domini públic hidràulic, protegint-los com a béns comuns. “La Llei de Mines del 73 considera l’aigua com si es tractés d’un mineral més; i això significa que pot ser explotada fins al seu exhauriment”, denuncia Carles Lumeras, membre de les dues entitats.
Aquest encaix legal, afegeix l’activista, xoca frontalment amb la Directiva Marc de l’Aigua, que entén les masses d’aigua com un tot i no com compartiments separats segons la fondària o l’ús comercial. “L’aigua és aigua”, resumeix de manera senzilla Lumeras.
Un conflicte que també va de democràcia
El conflicte no és només jurídic, sinó també democràtic. Segons Lumeras, la normativa actual deixa fora d’organismes com l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) una part dels aqüífers profunds, precisament aquells vinculats a l’aigua mineromedicinal o embotellada. Per això reclamen que aquestes reserves subterrànies passin a considerar-se domini públic hidràulic i es governin “mitjançant mecanismes de transparència, participació i democràcia”, com passa amb qualsevol altre recurs essencial.
Aquesta opacitat, diuen, es fa visible quan intenten accedir a dades bàsiques sobre les extraccions. Com a exemple, Lumeras explica que han estat més d’un any per aconseguir informació d’una sola empresa i que, així i tot, les dades arriben incompletes. “Teòricament, són públiques, però tu demana-les”, ironitza.
En alguns pous, els comptadors consten com a espatllats i en la gran majoria de casos no hi ha lectures piezomètriques disponibles, és a dir, registres que permetin saber a quina fondària s’està extraient l’aigua i com evoluciona l’aqüífer. “En el 90% dels casos no hi ha lectures piezomètriques”, lamenta l’activista.
Per a les entitats, aquesta manca de control té conseqüències directes sobre el territori. Lumeras recorda que, durant els pitjors moments de la sequera, Arbúcies va patir restriccions i moltes fonts del municipi es van assecar, mentre els camions de les embotelladores continuaven sortint. “No és normal que d’un lloc on estan sortint 5,6 milions de litres d’aigua cada dia per la carretera, la gent no pugui regar l’hort que té a casa”, rebla.
Segons Lumeras, el cas del Montseny no és un fet deslligat de què passa a Osona i el Lluçanès, sinó una altra expressió del mateix model. “Quan el que prima aquí és el criteri de negoci, sigui amb l’aigua, els porcs o el turisme, passen aquestes coses”, remarca.
Dues cares d’una mateixa crisi
Més enllà de les diferències entre tots dos conflictes, el fil que els uneix condueix a un mateix problema de fons, que situa un recurs essencial per a la vida com és l’aigua subordinat a interessos econòmics que no respecten ni els límits del territori ni el dret col·lectiu a preservar-la.
Així, d’una banda, els aqüífers pateixen l’impacte d’un model agroindustrial que genera més purins i consumeix més aigua de la que el territori pot assumir. De l’altra, una part d’aquestes masses d’aigua subterrània continua sotmesa a una lògica extractiva i mercantil que, segons denuncien les entitats, dificulta el control públic i la protecció del bé comú.
Mentre totes les mirades continuen pendents dels embassaments i les últimes pluges donen una idea de recuperació, sota terra, la situació dels aqüífers és una mostra més que Catalunya està lluny de deixar enrere una crisi hídrica que ja és estructural.
Per això, des de les entitats alerten que la remuntada de les reserves no pot ajornar un debat de fons que ha d’abordar el contrast cada vegada més evident entre la disponibilitat real d’aigua i un model econòmic i territorial que en continua estirant els límits, sigui amb l’expansió de l’agroindústria exportadora, l’aposta pel turisme de masses o grans projectes insostenibles que es continuen promovent.
Afegeix un nou comentari