Relats transformadors davant els discursos d’odi i antidrets

Aquest 21 de març de 2026, es celebra, com cada any, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. Però enguany arriba en un moment on els discursos d’odi i antidrets han passat a ser cada vegada més visibles, i fins i tot normalitzats, en el debat públic i en l’entorn digital. 

Les expressions racistes, l’estigmatització de grups i col·lectius i missatges que associen diversitat amb amenaça, circulen cada vegada amb més normalitat a les xarxes socials, en el discurs polític, als mitjans de comunicació o en les converses quotidianes. Davant d’això cal anar més enllà d’una resposta reactiva i començar a transformar aquests relats d’una forma articulada i col·lectiva.

Sabem que el llenguatge no és neutral. Les paraules importen perquè ens ajuden a construir la realitat en què vivim, i en el cas dels discursos d’odi i antidrets aquesta realitat es simplifica fins a reduir-la a un binomi de 'nosaltres vs ells'. Així es creen marcs conceptuals i mentals que condicionen la percepció, deshumanitzen i construeixen l’enemic. Aquest tipus de relat modela una percepció del món i construeix una forma de mirar la realitat que alimenta la por i legitima l’exclusió.

Aquest fenomen cada vegada s’intensifica més en l’entorn digital. Les xarxes socials s’han convertit en espais on es produeixen (i reprodueixen), circulen i guanyen terreny els discursos d’odi. Plataformes com Instagram amplifiquen continguts emocionals i polaritzadors, sovint per sobre d’aquells que aporten context o una visió més complexa de la realitat actual. Els algoritmes prioritzen allò que genera immediatesa i evoca emocions com la ira, la por o la indignació. Afavoreixen estratègies com el 'rage bait' (provocar indignació), o la saturació informativa, que desorienten i dificulten la reflexió crítica de la ciutadania. El consum constant de contingut breu reforça visions simplistes i genera una fatiga informativa que ens allunya de la comprensió del nostre entorn. Fomentant la visibilitat (i la viralitat) dels discursos més simplificadors i amb un tó agressiu.

Aquestes dinàmiques es fan especialment visibles en conflictes globals, com la guerra a Gaza, on les narratives (creades també a través de les imatges) construeixen marcs que legitimen qui és víctima, qui és agressor i que es considera socialment acceptable o no. Com planteja Johan Galtung, hi ha formes de violència 'invisibles' (com l’estructural i la cultural) que legitimen i sostenen la violència directa, però també l’odi i la polarització. I on es normalitzen determinades mirades i discursos que condicionen la percepció d’allò que no hauria de ser.

Aquesta mateixa lògica es reprodueix en el nostre dia a dia. Quan repetim estereotips, simplifiquem realitats complexes o consumim informació sense context, anem diluint la nostra empatia i la capacitat de reconèixer a l’altre, i cada vegada ens és més difícil comprendre la complexitat de les problemàtiques socials i polítiques, contribuint, sense ser del tot conscients, a legitimar la violència, la discriminació i les desigualtats, tant locals com globals.

Per això, cada vegada és més necessari construir narratives alternatives i transformadores, relats que ens ajudin a entendre, més enllà de reaccionar, que ens connectin, en lloc de dividir-nos. Explicar la complexitat, posant al centre la dignitat humana, la defensa de drets i el valor de la diversitat. En aquest camí, les iniciatives de Cooperació i d’Educació per la Justícia Global, com el Laboratori de narratives transformadores, aposten per generar nous imaginaris col·lectius, que ens ajuden a combatre la discriminació i el racisme. Per això cal guanyar terreny al discurs d’odi i antidrets amb paraules i històries que reforcin el respecte i el reconeixement de l’altre.