Centres de dades: la part fosca de la intel·ligència artificial

Els centres de processament de dades (CPD) són, essencialment, naus industrials que contenen milers de servidors de càlcul apilats en racks (armaris). Tenen un consum energètic molt alt, perquè els servidors consumeixen molta energia quan calculen i, a diferència de les altres indústries, estan treballant a màxima potència 24h x 365 dies a l’any. Ja fa molts anys que tenim CPDs a Catalunya, a les universitats o algunes empreses grans, que consumeixen una potència inferior a 1 MW (això correspondria a 1000 servidors de càlcul amb un consum típic de 1000W). Però amb el boom de la intel·ligència artificial generativa, que requereix una potència de càlcul enorme, grans multinacionals han entrat en el negoci de l’explotació de centres de dades hiperescalars, amb potències de desenes de MW i un consum d’energia superior al de qualsevol altra indústria, i per tant greus implicacions ambientals i climàtiques.

Aquestes multinacionals proposen unes inversions de centenars de milions d’euros, que governs autonòmics com el d’Aragó, on ja s’hi han instal·lat molts centres de dades hiperescalars, han rebut amb els braços oberts, tot fent-se ressò als mitjans de la pluja de milions. Aquestes quantitats astronòmiques es gasten en la construcció de l’infraestructura, però, a diferència de les altres indústries, un cop completada la construcció pràcticament no hi queda cap lloc de treball. Perquè un CPD és, essencialment, una nau amb milers de servidors connectats a internet i, per tant, utilitzats des de qualsevol altre lloc del món. Els únics llocs de treball generats al territori són el personal de manteniment del hardware, de l’instal·lació elèctrica i de la refrigeració, a part de les feines de seguretat i neteja de l’infraestructura.

L’experiència d’Aragó indica que els llocs de treball permanents generats quan el CPD ja està construït i en producció són només 1 treballador per cada 10 milions d’euros d’inversió (de mitjana cada MW de potència instal·lada implica una inversió de 8M€). A part d’això, aquestes feines són les de més baixa qualificació i, per tant, les més mal pagades (els programadors treballen remotament, via internet, des d’altres llocs del món). Actualment, està en construcció a Cerdanyola un CPD de 42MW de la multinacional americana Panattoni que tindrà un consum elèctric equivalent al 115% del consum actual de tot el municipi de Cerdanyola i on, tenint en compte el ràtio potencia instal·lada/treballador dels centres de dades d’Aragó, previsiblement hi treballaran 34 persones. Dit d’una altra manera, es tracta d’una infraestructura que, generant 34 llocs de treball al territori, duplicarà el consum elèctric de Cerdanyola.

El govern de la Generalitat ha definit recentment un marc estratègic per impulsar la implantació del CPDs a Catalunya, argumentant que són infraestructures cabdals que “permeten que les empreses, les persones, les universitats, les administracions i altres organitzacions puguin emmagatzemar i processar dades de manera segura i eficient.” Tot això està molt bé, però el govern obvia que la utilitat dels centres de dades per a les empreses catalanes és independent de la seva ubicació física, ja que tota la informació es mou per internet, i està deslocalitzada. Perquè, quan algú fa aquí una consulta al ChatGPT, a quin servidor es processa la consulta? A quin lloc del món?

El Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic (CECC) ha fet públic recentment el seu pla de descarbonització, segons el qual les emissions associades a la generació d’energia elèctrica s’han de reduir un 91% d’aquí a 2035. El fet que CPD de Panattoni, ubicat en un territori on no hi ha generació d’energia renovable, duplicarà el consum elèctric d’una ciutat mitjana com Cerdanyola entra en total contradicció amb aquest pla de descarbonització. A part d’això, no queda gens clar quin serà el consum d’aigua per refrigerar els servidors. El que si és ben sabut és que els sistemes de refrigeració que consumeixen menys aigua consumeixen molta més electricitat.

En resum: els CPDs són infraestructures que devoren recursos energètics i hídrics dels territoris on estan ubicades, aportant a canvi uns beneficis insignificants al territori. És una dinàmica que es va donant des de fa molt de temps a altres parts del món, i existeix un terme precís per definir-ho: extractivisme. Aquest tipus d’activitats no les podem permetre, ni al nostre país ni a cap altre lloc.