Javier Ceresuela: “La cooperació ens ha ensenyat que ajudar no vol dir imposar la nostra manera de fer”

Somriures de Madina Jambor va néixer el 2017, després que un grup de persones vinculades a Llagostera conegués de prop la dura realitat d’una comunitat de Gàmbia, on molts infants no tenien accés a l’educació infantil. Després d’anys de picar pedra, avui l’associació sosté dues escoles per a infants de tres a sis anys, una etapa que queda fora de l’educació pública obligatòria al país.

En parlem amb el Javier Ceresuela, president de l’entitat, qui repassa com han fet créixer el projecte, què significa l’escola per a infants i famílies, i quins aprenentatges els ha deixat una manera d’entendre la cooperació basada en acompanyar, escoltar i no imposar.

Com una associació de Llagostera acaba impulsant un projecte educatiu a una comunitat de Gàmbia?

Somriures de Madina Jambor neix arran d’un viatge a Gàmbia, el febrer del 2017. Allà vaig conèixer una parella de Llagostera que ja feia anys que hi anava durant les vacances per repartir material que enviaven des d’aquí. En aquell viatge vam veure moltíssima mainada i ens vam començar a preguntar què podíem fer que fos realment útil. Aleshores, vam contactar amb una persona d’una altra ONG, de Valladolid, que vivia allà, i ens va orientar molt. Ens va dir que el millor que podíem fer era donar suport a una escola infantil, una nursery school. I a partir d’aquí va començar tot.

Parlem d’una escola d’educació infantil.

Sí, és una escola per a infants de tres a sis anys. A Gàmbia cal tenir en compte que l’escola obligatòria no comença fins als set anys i que, en aquesta etapa prèvia, no hi ha escoles infantils públiques. Això vol dir que els infants de famílies que no poden pagar una nursery school sovint es queden al carrer, sense escolaritzar.

Com vau materialitzar el projecte?

Vam començar a buscar escoles i en vam trobar una a Jambur que estava abandonada. Havia mort la persona que feia d’espònsor i que es feia càrrec de les despeses, i el projecte havia quedat aturat. Aleshores, vam contactar amb l’amo del terreny, que vivia allà mateix, ens vam entendre i vam signar un acord de col·laboració. A partir d’aquí vam poder començar a tirar-ho endavant.

Ja us havíeu constituït com a associació?

Vam constituir l’associació després d’aquell viatge, un cop ja havíem arribat a l’acord amb l’amo del terreny. Des d’aquí vam fer tots els tràmits amb una gestoria especialitzada en associacions, la creació de l’entitat, la inscripció al registre de la Generalitat, el NIF i tota la part d’Hisenda. Al principi, les cinc persones que vam impulsar l’associació vam assumir el compromís que si no aconseguíem espònsors, socis o subvencions, ens ho trauríem de la butxaca. Cadascú posaria els diners que calguessin per cobrir els 200 euros mensuals que costava mantenir l’escola.

Com va anar?

Vam tenir sort perquè la parella de Llagostera tenia un restaurant i això va ser una bona porta d’entrada per fer socis. Després, gràcies als entorns familiars i d’amistats de tots nosaltres, la cosa va anar creixent fins a arribar gairebé als 200 socis.

Per situar-nos, com és la zona de la costa oest de Gàmbia on treballeu?

És una zona on, més enllà de Banjul, la capital, i d’algunes ciutats o pobles més grans, la població està molt disseminada pels municipis. A més, gairebé la meitat dels homes en edat de treballar han marxat i viuen fora de Gàmbia. Molts han marxat a Espanya i, principalment, a Catalunya. De fet, Girona és la província amb més població gambiana, i a Salt hi ha el consolat de Gàmbia.

La vostra tasca s’ha centrat sobretot en l’educació infantil. Què heu fet fins ara al país i com ha anat creixent el projecte?

A finals del 2018 ja teníem rehabilitada la primera escola i, el febrer del 2019, en un viatge amb més socis, la vam posar en marxa. És l’escola de Jambur, a la comunitat de Madina Jambor, amb tres aules i noranta nens i nenes de tres a sis anys. Després hi vam construir un menjador, vam fer lavabos nous i hem anat assumint el manteniment de l’escola. Totes les despeses les cobrim nosaltres.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Somriures De madina Jambor (@somriuresdemadina)

El 2024, el projecte fa un salt important.

Sí, perquè vam rebre una donació d’una antiga sòcia que volia que continuéssim amb la nostra tasca i féssim una altra escola a Gàmbia. A partir d’aquí vam comprar un petit terreny a Madina Salam i ja hem acabat de construir aquesta segona escola. Aquesta l’hem plantejat amb una mica més d’ambició, té quatre aules, una cuina a part, lavabos, un pou d’aigua potable i un petit alberg per a cooperants, que ara mateix estem acabant.

I encara voleu anar més enllà.

En aquest mateix terreny també volem impulsar un altre projecte que tenim sobre la taula, juntament amb la Fundació Eveho, de Sabadell, que consisteix a construir una escola de formació professional per a joves perquè puguin aprendre oficis. Sobretot voldríem formar-los en l’àmbit elèctric i de les energies renovables. 

Quin objectiu que us heu plantejat?

La idea és que persones gambianes i senegaleses que viuen aquí, que van arribar com a menors no acompanyats i s’han format en centres de la fundació, puguin anar-hi com a formadors, juntament amb professorat d’aquestes matèries. L’objectiu és que aquests joves puguin accedir a una feina, sigui allà, a Gàmbia, o, mitjançant acords, aquí.

Aquestes escoles són molt més que un espai educatiu per als infants i les seves famílies.

Sí, perquè si no estan escolaritzats, molts nens estarien al carrer, i moltes nenes es quedarien a casa cuidant els germans petits. L’escola evita això i, per a les famílies, també és com una mena de beca. Els infants reben un uniforme, fan un àpat principal al dia i tenen un espai segur on estar. 

I el vincle amb l’escola no s’acaba quan s’atura el curs.

De fet, a finals de juliol, i fins que torna a començar el curs, a finals de setembre, hi ha nens i nenes que continuen anant a l’escola per jugar o per reunir-se. A Madina Jambor, com que l’amo de l’escola també hi viu i és professor, a vegades els dona papers i llapis i es queden allà fent coses. Al final, l’escola és una mica això, un punt de trobada per a ells.

Quin paper tenen els mestres, les famílies, la comunitat local…

Tenen un paper molt important. De moment, hem tingut molta sort amb el professorat perquè, sense deixar de ser una figura d’autoritat per als infants, es veu que se’ls estimen molt i els tracten amb molt de respecte. Hi ha una relació molt maca entre alumnes i mestres, i els nens i nenes van molt contents a l’escola. Hi anirien cada dia.

L’escola acaba sent un espai de vida comunitària.

També cal tenir en compte d’on venen. Molts viuen en cases que potser són una sola habitació i, si la mitjana de fills supera els cinc, imagina’t com és el dia a dia. Al final, fan més vida al carrer que no pas a casa. Per això volem fer una petita biblioteca i estem acceptant llibres en anglès, català i castellà, per acostumar-los a la lectura. Costa, però crec que d’aquí a uns anys l’escola també serà un centre de reunió per a ells.

Què heu après, en tots aquests anys, sobre la manera de fer cooperació internacional?

La cooperació ens ha ensenyat que ajudar no vol dir imposar la nostra manera de fer. Això ho dic sempre als socis que ens acompanyen en els viatges: no pots pretendre canviar els seus costums. Es tracta de facilitar-los la vida, no d’imposar-los la nostra mirada. Pots ajudar en qüestions d’higiene, d’educació o de salut, però els seus costums són els seus i els continuen mantenint.

Per tant, la clau és ajudar, però sempre entenent bé el context.

Per exemple, des del primer dia vam comprar bols per a l’arròs, coberts i gots de plàstic, i també raspalls i pasta de dents que ens donaven alguns dentistes. Però ells continuen menjant amb la mà dreta. Això sí, es renten abans i després de dinar. Amb la llengua passa una mica el mateix. La llengua oficial és l’anglès i nosaltres ensenyem en anglès, però a l’escola hi ha infants mandingues, wòlofs… El primer dia no els pots parlar només en anglès. Per això els professors, que són tots d’allà, alternen l’anglès amb les seves llengües.

També us esforceu per preservar la seva riquesa cultural.

Evidentment, per a nosaltres és cabdal respectar la seva cultura. Ara, per exemple, estem intentant recopilar contes d’allà, que es transmeten oralment de generació en generació, per escriure’ls i tenir-los a l’escola. Per molt que els fascini la vida occidental, tenen un respecte molt gran per la seva cultura, pels vestits de festa, els pentinats, els cants, els balls… Tot això els encanta i ho mantenen.

Quins són els principals reptes o dificultats que us heu trobat per sostenir les escoles i fer créixer el projecte?

Com a associació, hem anat creixent. Després de la pandèmia el volum de socis va baixar una mica, però ara som més de 140. També ens ha ajudat molt formar part de la Coordinadora d’ONG Solidàries, perquè hem après a accedir a subvencions. L’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament convoca ajuts cada any i aquest serà el tercer any que hi accedim. També col·laboren amb nosaltres l’Ajuntament de Llagostera i empreses de la comarca del Gironès. 

El repte és poder donar continuïtat al projecte.

És clar, i això ens dona una certa estabilitat financera. Poder dir que el curs vinent el tenim cobert és molt important, perquè ens permet continuar amb els projectes. Des que soc president, sempre he intentat gestionar l’ONG com si fos una empresa, amb objectius, pressupostos anuals i vigilant molt en què es gasta cada cèntim.

Més enllà del finançament, també us heu trobat obstacles.

Sobre el terreny sí que n’hem tingut. Cada any enviem un contenidor amb material i hem tingut problemes amb la policia d’allà. Fins i tot vam arribar a parlar amb la dona del president per explicar-li aquestes dificultats, perquè cada cop que enviàvem material hi havia intents de quedar-se’n una part. En aquest sentit, ens van ajudar.

I us heu topat amb qüestions molt sensibles.

Sí, ens hem trobat amb una realitat molt dura, que és l’ablació genital femenina, una pràctica sobre la qual també treballen altres ONG catalanes al país. La meva dona és pediatre i, fent revisions mèdiques als infants, s’ha trobat nenes de tres, quatre o cinc anys amb l’ablació feta, tot i que fa anys que està prohibida. A vegades, feta de qualsevol manera, fins i tot per la mateixa família. 

Com heu actuat davant d’això?

Hem fet moltes xerrades amb les famílies. No pots amenaçar uns pares dient-los que trauràs la nena de l’escola, perquè aleshores perjudiques la nena. Però sí que pots mirar de conscienciar que és una forma de violència contra les dones i les nenes, i que els condiciona la vida i la sexualitat per sempre. Ha estat un treball de moltes converses amb les professores i amb el col·lectiu de metges cubans amb qui col·laborem a Gàmbia. Aquest ha estat, segurament, el xoc més fort que hem tingut allà. 

Què necessiteu per continuar fent la vostra tasca?

El finançament és el que més costa a qualsevol associació. Nosaltres volem tirar endavant més projectes i, si les coses van bé, ampliar aquesta segona escola. Allà hi ha moltíssima mainada i la piràmide de població és molt diferent de la nostra. Més de la meitat de la població té menys de 14 anys. 

L’educació és la millor manera d’invertir en el futur del país.

Efectivament. I el que facis allà no deixa de ser també empoderar-los. En cada una de les escoles tenim una petita horta, amb la qual els ensenyem que si treballes i cuides la terra n'obtens benefici, com patates, tomàquets, pebrots, cebes... Les tenim plantades allà i, d’alguna manera, amb això es queden.

Com pot col·laborar la gent amb Somriures de Madina Jambor?

La manera més directa de col·laborar és fer una aportació a través del Bizum d’ONG, al codi 08846. I qualsevol persona que vulgui més informació ens pot escriure al correu info@somriuresdemadinajambor.org. També hi ha molta gent que ens contacta per preguntar com pot col·laborar, fer voluntariat o donar suport des de l’àmbit sanitari. En aquests casos, els orientem i els posem en contacte amb persones que els poden ajudar a anar cap allà i donar un cop de mà.