Laura Villadiego: “El problema de la indústria de la moda comença en el màrqueting”

Les xarxes socials han canviat la manera com consumim la roba. Els temps en què ens conformàvem amb renovar l’armari cada temporada ja queden lluny, i avui la urgència per estrenar i canviar constantment d’outfit s’ha instal·lat en el nostre dia a dia. L’auge de la segona mà tampoc ha resolt el problema; ben al contrari, sovint ha esdevingut una via per alimentar encara més aquest model de consum impulsiu que ens empeny a comprar i comprar.

Laura Villadiego, periodista i cofundadora de Carro de Combate, fa anys que investiga l’origen dels productes que consumim i els impactes socials i ambientals que arrosseguen. Des d’aquest col·lectiu de periodisme independent defensen que consumir també és un acte polític i que, per fer-ho amb criteri, cal informació.

Sobre la indústria de la moda, una de les més contaminants del món, Carro de Combate ha impulsat #ModaBasura, una investigació sobre la petjada socioambiental del nostre consum frenètic de roba. El projecte posa el focus en allò que sovint queda ocult en la rerebotiga: què implica produir a aquesta velocitat, per què les peces duren cada cop menys i on acaba tot el tèxtil que deixem enrere.

En parlem amb Villadiego, qui analitza com la indústria tèxtil ha construït un model basat en el màrqueting, la urgència i el volum; i per què el debat sobre la moda no pot quedar-se només en els materials, el reciclatge o la segona mà, sinó que ha d’afrontar quanta roba es produeix i es consumeix.

Què és Carro de Combate i quina tasca feu?

Carro de Combate és un projecte d’investigació independent que documenta d’on ve allò que consumim i quins impactes socials i ambientals té. Partim de la idea que, com a persones consumidores, necessitem informació sobre com s’ha produït allò que comprem si volem avançar cap a un consum més sostenible. Nosaltres en diem consum crític. Hi ha qui en diu consum sostenible o consum responsable, però intentem evitar la paraula responsable, perquè sovint carrega massa el pes sobre la persona consumidora.

Ho resumiu en el lema: ‘consumir és un acte polític’.

Sí, és una mica el nostre lema des del principi. Sempre diem que s’ha intentat reduir-nos a simples persones consumidores, i això en certa manera ens nega el paper de ciutadanes. Com si la nostra capacitat d’incidir es limités a votar cada quatre anys, i moltes vegades ni tan sols anés gaire més enllà. Per això, si se’ns vol reduir a consumidores, fem servir el consum com una eina amb sentit polític, capaç de canviar realitats i d’ajudar a construir un món més d’acord amb els valors que defensem.

Carro de Combate comença a caminar el 2012. Com ha estat el vostre camí?

Vam néixer com una idea de blog. Al principi érem dues persones: la Nazaret Castro, que vivia a l’Amèrica Llatina; i jo, que era al Sud-est Asiàtic. Volíem unir el que totes dues estàvem veient per explicar-ho d’una manera més global i sistèmica.

Ben aviat, el blog se us va quedar curt.

Sí, de seguida vam sentir la necessitat d’anar més enllà, amb investigacions més en profunditat. El 2013 vam llançar ‘Amarga Dulzura’, sobre la indústria del sucre, i des d’aleshores hem anat ampliant les indústries que cobríem i també els formats: reportatges, llibres i informes per a altres organitzacions, en una línia més propera a la consultoria.

Igualment, heu anat obrint nous formats i maneres d’arribar al públic.

També hem fet molta formació i molts actes. I ara, l’últim format que hem incorporat és el pòdcast. Des de fa tres anys també publiquem la nostra revista anual, l’Anuari de Consum Crític. Anem provant coses noves, perquè el món ha canviat molt des que vam començar el 2012.

També han canviat els temes que investigueu o continuen els mateixos problemes i injustícies?

Hi ha temes que no canvien i n’hi ha de nous. Per exemple, l’agroindústria pràcticament no ha canviat: es defineix per uns elements que s’han mantingut gairebé intactes des dels anys setanta. En aquest sentit, no hi ha hagut grans transformacions.

I en la indústria tèxtil?

En la indústria tèxtil sí que hi ha hagut molts canvis. Fa dotze o quinze anys, quan començàvem, parlàvem de moda ràpida, que ja tenia un impacte important, però encara presentava certes limitacions pel que fa a la velocitat de consum. Ara parlem d’una velocitat extrema. Ja no és només moda ràpida, sinó moda ultraràpida.

Aquí tenen molt a veure empreses com Shein o Temu.

Aquestes empreses han canviat definitivament la manera com consumim roba, sobretot perquè envien les peces molt ràpidament i sovint per avió. Però hi ha un altre element definitori en el consum de roba actual: les xarxes socials. Han fet que tinguem més urgència per consumir, per tenir més peces i per canviar-nos més sovint. Ja no n’hi ha prou amb comprar roba de tant en tant.

Això s’està portant fins a extrems insostenibles.

Ho he vist amb els meus propis ulls. Al centre de Madrid, per exemple, tot i que podria passar a qualsevol altra ciutat, et pots plantar a prop d’una gran botiga de moda ràpida com Primark o Zara i veure persones que compren peces, se les posen, es fan un vídeo per a les xarxes socials i després les retornen, sense haver-ne tret l’etiqueta.

Això crea una urgència a l’hora de consumir.

Exacte. Ja no és que un outfit no serveixi per a un dia, és que de vegades no serveix ni per a tres hores. Passa també amb els famosos ‘hauls’: comprar-se dues-centes peces, ensenyar-les en un vídeo, preguntar què agrada més i després tornar-ne una part. Això està generant molta ansietat en moltes persones, però també uns impactes ambientals brutals per la quantitat de residus tèxtils que es creen i pels efectes de tots aquests enviaments. Zara n’és un exemple. La indústria de la moda està incrementant moltíssim l’ús de la logística per avió. Per això crec que és una indústria que ha canviat molt.

Quin diries que és el principal problema de fons d’aquesta indústria?

El problema comença en el màrqueting. I va en dues direccions. D’una banda, crea aquesta urgència en la persona consumidora per canviar constantment, perquè si no sembla que no encaixes, que no formes part del grup, que no ets guai. I això, al seu torn, condiciona tot el sistema de producció, perquè ha de donar resposta a un model que s’ha creat des del màrqueting.

Per tant, el problema no comença només a la fàbrica.

Exacte. Per mi, les empreses de moda no són tant empreses que produeixen roba com empreses de màrqueting. Pràcticament no tenen fàbriques. Sí que fan patronatge i altres parts del procés, però sovint s’apropien del treball de creadors més petits. Si les hagués de definir d’alguna manera, diria això, que són empreses de màrqueting. Aquí és on comença el problema, en com s’ha promocionat la indústria de la moda i en tot el que això ha generat.

A partir de la teva experiència, diries que és una indústria especialment opaca?

Sí i no. És relativament fàcil documentar-la perquè molts centres de producció són en llocs on no hi ha gaire control. Parlo sobretot del Sud-est Asiàtic, que és el que conec millor, però això passa també en altres parts del món. La indústria de la moda s’estructura en diversos nivells.

Hi ha diferents capes dins d’aquesta producció. 

Primer hi ha el que jo anomeno les fàbriques boniques, que són els proveïdors oficials de les grans marques en països com Cambodja, Bangladesh o Indonèsia. Sovint tenen convenis amb l’Organització Internacional del Treball, a través de programes com Better Factories, i són més fàcils de visitar si tens els permisos necessaris. Però són fàbriques perfectes. Allà no hi trobaràs res.

Aquesta és només una part de la cadena.

Després hi ha un segon nivell, el de les primeres subcontractes. Moltes fàbriques oficials no tenen capacitat per assumir tot el volum que demanen les grans marques, sobretot en moments com el Black Friday o Nadal, quan es dispara la producció. Aleshores subcontracten una part important de la feina. Les marques saben perfectament que això passa, però quan hi ha un escàndol o una tragèdia es renten les mans dient que no eren proveïdors oficials.

I encara hi ha més capes per sota.

Sí, perquè aquestes subcontractes sovint tornen a subcontractar tallers o dones que treballen des de casa. El 85% de les persones treballadores a les fàbriques tèxtils són dones. A Cambodja, per exemple, hi ha molts tallers als mercats, amb dones que tenen la seva màquina de cosir i accepten encàrrecs quan algú els en porta.

Arribar fins aquí no deu ser fàcil.

Les més difícils de visitar són les subcontractes intermèdies, perquè solen ser fàbriques tancades, amb murs i, en molts casos, amb espais on viuen les treballadores, que acostumen a venir d’altres zones del país. A les zones on viuen és una mica més fàcil parlar-hi, però també hi ha riscos. Quan vas com a persona blanca ets molt identificable i pots crear problemes a les treballadores. Per això cal anar amb molta cura. Tot i aquestes dificultats, durant aquests anys hem pogut parlar amb moltes d’elles.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Carro de Combate | Consumo Crítico (@carrocombate)

Com ho heu fet?

Generalment, ho has de fer tot sota anonimat, perquè les pots posar en un compromís important. I fins i tot quan ja han perdut la feina, moltes treballadores tampoc volen parlar obertament.

Perquè parlar pot tenir conseqüències. 

És clar, aquestes fàbriques tenen llistes negres. Les treballadores que han estat problemàtiques, tard o d’hora, hi acaben entrant i no se’ls torna a donar feina. A més, com que hi ha molta concentració en la indústria, sovint aquestes llistes no són només d’una fàbrica, sinó que es comparteixen entre diferents centres. Entre elles es diuen: aquesta no, perquè és problemàtica. Per això tenen molta por.

La tragèdia del Rana Plaza va ser un punt d’inflexió pel que fa a canvis reals? 

Crec que, fins i tot, ha anat a pitjor. Quan va passar la tragèdia del Rana Plaza i va sortir a totes les portades internacionals, hi havia una preocupació real i vaig pensar que alguna cosa canviaria, però hem vist que pràcticament no. Ja amb la signatura de l’Acord de Bangladesh hi va haver moltes reticències per part de gairebé totes les marques, i després també n’hi ha hagut per donar-hi continuïtat. No crec que avui les marques estiguin més compromeses que abans del Rana Plaza; de fet, la competència de les marques xineses de moda ultraràpida, molt forta i basada en el preu, les empeny a reduir encara més els costos.

Amb tot, a la indústria cada cop es parla més de sostenibilitat, circularitat, moda conscient… És greenwashing?

Per a mi, sí. La major part de les propostes de sostenibilitat que fan les grans marques són greenwashing. No necessàriament perquè una col·lecció concreta, per exemple amb cotó orgànic, sigui falsa, sinó perquè representa una part molt petita de la seva producció. Entres en una botiga i veus la publicitat d’una línia que potser suposa un 2% o un 3% del total, però sembla que tot sigui orgànic o sostenible.

Això no canvia el model de fons.

No, ho fan servir clarament com una estratègia de greenwashing. I soc força pessimista, perquè crec que la indústria ha entrat en una competència pel preu de la qual serà molt difícil sortir. En aquests paràmetres, adoptar mesures de sostenibilitat, que generalment encareixen els processos productius, és molt complicat.

L’augment de la conscienciació social tampoc s’ha traduït en canvis?

Sí que hi ha ciutadania que s’ha conscienciat, però molta altra no. I jo crec que aquestes marques es basen sobretot en la part que no està conscienciada. El problema és que la gent que sí que vol canviar rep missatges tan contradictoris i hi ha tant greenwashing que moltes vegades li costa molt saber si una cosa és realment sostenible o no.

Voler consumir millor no sempre és fàcil.

Aquí torna a aparèixer el pes del màrqueting. Quan la roba es converteix en un element definitori de la teva personalitat, costa molt fer renúncies, com comprar menys. Si tens molt instaurada la idea que anar a la moda forma part de qui ets, deixar de comprar contínuament o no portar els pantalons o la camisa que porta tothom es fa difícil. Per això, fins i tot persones que volen fer millors eleccions de compra moltes vegades no saben com fer-ho.

O sigui que falten eines per consumir amb criteri.

Sí, perquè saber si una cosa és sostenible o no és força complicat. No és una qüestió especialment senzilla. Has de dominar certs conceptes de sostenibilitat que, en general, la ciutadania no té. Aquí també entra el fet que hem fallat en educació ambiental.

No passa només amb la moda, sinó en general.

Sí, hi ha una mancança important a l’hora d’entendre què és sostenible i què no. I tampoc dic que sigui culpa de les persones consumidores, perquè amb el dia a dia que tenim ja és prou estressant com per haver d’estudiar grans informes sobre sostenibilitat. És una idea que recalco sovint: no pots ser una persona consumidora crítica si no tens temps. I avui el temps és força escàs. Al final, en la indústria de la moda s’hi barregen molts elements, però pesa especialment aquesta identificació tan forta de la roba amb la personalitat de cadascú.

Ara estem en ple auge de la roba de segona mà. Hi ha el risc que funcioni com una coartada per comprar més encara?

De fet, això ja funciona així. Hi ha molta gent que compra compulsivament perquè després diu que ho vendrà a Vinted o en una altra plataforma. Amb la venda de segona mà treu uns diners extra que li permeten continuar comprant. És una mica la paradoxa de Jevons: una millora pensada per reduir l’impacte ambiental pot acabar generant més impacte si alimenta encara més el consum.

El punt clau continua sent comprar menys. 

Sí, no es tracta només de comprar roba de segona mà, sinó de comprar-ne menys en general. I això també passa per millorar la qualitat de les peces perquè durin més. Ara mateix, la indústria ha anat en el camí contrari, i això ho sap tothom. Cada vegada la roba dura menys.

La Unió Europea (UE) ha començat a legislar sobre qüestions com la traçabilitat i la destrucció d’excedents. Aquestes normes poden canviar alguna cosa?

Normalment, arriben tard i són limitades, però sempre canvien alguna cosa. És millor fer això que no fer res. El problema és que la legislació detecta un problema i legisla sobre aquell problema, però sovint quan la norma s’aprova la realitat ha evolucionat i la norma ja no serveix.

A la UE, a més, els processos legislatius són complexos.

Sí, perquè hi intervenen diverses instàncies i tots els estats membres s’han de posar d’acord. Hi ha normes que poden trigar deu o quinze anys des que es proposen per primera vegada. En el cas de l’estratègia tèxtil, que és un conjunt de mesures, hi ha elements d’aplicació més directa i altres que hauran de passar per processos més llargs. Amb tot, crec que hi ha coses que s’han fet més o menys bé.  

Per exemple?

Sobretot la part de la circularitat: fomentar que les marques utilitzin més monomaterials, els sistemes col·lectius de responsabilitat ampliada del productor i altres eines similars. No diria que la UE hagi anat per davant, però sí una mica menys tard que en altres propostes que hi havia sobre la taula.

Separar millor el residu no resol què en fem després.

També hi ha mesures com la prohibició d’exportar residus o tèxtil en general. Entenc que s’aprova en previsió del que pot passar quan obligues a separar la fracció tèxtil de la resta de residus, perquè es generarà més volum de residu tèxtil i hi ha el risc que la solució torni a ser exportar-lo, com ha passat fins ara, encara que la fracció fos més petita.

Què en fem de tot aquest residu tèxtil?

No existeixen els mecanismes ni els sistemes de reciclatge de roba capaços de donar resposta a tot el residu tèxtil que es generarà els pròxims anys. I això serà un problema. Aquí crec que la UE no ha estat prou valenta per establir criteris de sostenibilitat basats no només en com es produeix, sinó també en quant es produeix. Tenim un problema molt gran de residu tèxtil i l’haurem de gestionar nosaltres, sobretot si es prohibeix exportar-lo, cosa que em sembla bé. Per això una de les primeres coses que hauria d’haver plantejat la UE és limitar la quantitat de producció, o almenys la quantitat de tèxtil que entra al mercat. Però aquest tipus de mesures limitadores no formen part de l’ADN de la UE.