Un informe alerta que el descens de persones desplaçades amaga més traves per demanar asil

“Estem en un moment de gran incertesa. No només tenim el Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), sinó també l’aprovació del Reglament de Retorn a escala europea. I aquí sí que pensem que és un pas enrere molt important i un retrocés en les garanties i drets de les persones”, adverteix l’Anna Figueras, coordinadora territorial de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) Catalunya.

Aquesta preocupació, expressada també per moltes altres entitats socials i de defensa dels drets humans, plana sobre bona part de l’informe anual 2026 de CEAR, que analitza la situació de les persones refugiades al món, a la Unió Europea (UE) i a l’Estat espanyol. El document fa palès el descens de les persones desplaçades forçosament al món i de les sol·licituds d’asil, però avisa que no es pot considerar una bona notícia.

Si donem un cop d’ull a les dades, l’any 2025 la xifra global de desplaçament forçat va baixar per primer cop en una dècada, fins als 117,5 milions de persones, un 5% menys que l’any anterior. Amb tot, segons CEAR, aquest descens no respon a una millora de la situació internacional ni a una disminució de les necessitats de protecció, sinó a l’augment del que l’entitat defineix com a “polítiques hostils”. Parlem de l’enduriment de les polítiques migratòries, l’externalització de fronteres i els retorns forçosos, que obliguen moltes persones a quedar-se en països on els seus drets i les seves vides continuen en perill.

Un descens que amaga més traves per demanar asil

Malgrat aquest descens inèdit del nombre de persones desplaçades forçosament, des del CEAR creuen que no es pot llegir en positiu. Ben al contrari. És la primera baixada en una dècada, però l’entitat remarca que conviu amb una realitat global que continua empenyent milions de persones a fugir.

L’informe situa les principals crisis de desplaçament forçat a l’Afganistan, Síria, Veneçuela, Ucraïna, el Sudan, la regió del Sahel, la República Democràtica del Congo, Somàlia i Palestina. Són territoris marcats per conflictes enquistats, crisis humanitàries cronificades o contextos de violència i repressió que continuen expulsant la població, molt sovint cap a països veïns i amb menys recursos per garantir una acollida digna.

Per al CEAR, aquesta davallada té més a veure amb l’enduriment de les fronteres que amb una millora real de la situació. Així ho apunta Figueras, qui atribueix la caiguda de les sol·licituds a l’Estat espanyol, principalment, a dos motius. “Un és ja l’inici de l’externalització de fronteres, vinculat a l’entrada en vigor del Pacte Europeu i als pactes bilaterals que ha subscrit Espanya amb altres països. I una altra part important és l’aprovació de la modificació del Reglament d’Estrangeria, que penalitza el fet de no computar el període d’estada com a sol·licitant de protecció internacional per poder accedir a la regularització”.

En aquest sentit, a l’Estat espanyol les sol·licituds de protecció internacional van passar de les 167.000 registrades el 2024 a les 144.000 del 2025. El descens reforça la lectura de l’entitat, que posa el focus en l’accés cada cop més difícil al dret d’asil més que no pas en una menor necessitat de protecció. Factors com el fet que el temps d’espera de les resolucions ja no computi per accedir a vies de regularització, entre altres, han tingut un efecte dissuasiu i han empès moltes persones a desistir de la sol·licitud.

Un nou marc europeu que retalla garanties

L’entrada en vigor del PEMA el passat 12 de juny ha obert un nou escenari que, segons la comissió, pot dificultar encara més l’accés a la protecció internacional. L’entitat assenyala reformes com la dels conceptes de “país d’origen segur” i “tercer país segur”, perquè poden accelerar denegacions i retorns sense una anàlisi prou detinguda i individualitzada de cada cas.

El risc és que una persona pugui ser retornada a un país considerat segur malgrat que hi pugui patir persecució o vulneracions de drets. També preocupa que el simple fet d’haver transitat per un territori pugui servir per justificar-hi el retorn, encara que la persona no hi tingui cap vincle significatiu. Aquest plantejament, remarquen, amenaça el principi de no devolució, una de les garanties bàsiques del dret d’asil.

A aquesta preocupació se suma el futur Reglament de Retorn, que apunta cap a un enduriment de les expulsions i obre la porta a mesures com la detenció prolongada o la creació de centres de retorn fora de la UE. En la pràctica, denuncia l’informe, això aprofundeix en una lògica que desplaça les responsabilitats cap a tercers països i allunya les persones refugiades de les garanties que haurien de trobar en territori europeu.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por CEAR (@cearefugio)

Figueras situa en aquest punt una de les grans incerteses dels pròxims mesos, que radica en com aplicarà l’Estat espanyol aquest nou marc normatiu europeu. “Ens preocupa com Espanya modificarà les normatives i en quin sentit aniran. Esperem que no sigui anar a pitjor, que no impliqui un enduriment de les condicions més del que ja veiem ara”, diu. La coordinadora territorial de CEAR Catalunya defensa que cal mantenir vies d’accés a la protecció, com l’article 38 de la Llei d’asil, i reforçar els compromisos de reassentament i extensió familiar: “S’han de crear vies legals i segures. No poden desaparèixer aquestes alternatives”.

L’informe també alerta de les dificultats que ja s’estan detectant en els nous procediments de triatge en frontera, el primer filtre per identificar les persones i derivar-les cap al procediment d’asil o de retorn. Segons l’experta, la seva aplicació està evidenciant problemes per identificar situacions de vulnerabilitat i una manca de concreció entre els diferents agents estatals que han d’aplicar el sistema. Per a les entitats de defensa del dret d’asil, el repte és evitar que la rapidesa dels nous procediments acabi passant per davant de les garanties.

Espanya, a la cua del reconeixement d’asil

A l’Estat espanyol, aquesta tendència es tradueix en una caiguda —de prop del 14%— de les sol·licituds de protecció internacional. Més enllà d’això, la dada més preocupant per a CEAR és la taxa de reconeixement, és a dir, la proporció de sol·licituds d’asil que acaben amb una resolució favorable, que va tornar a baixar fins a l’11,2%, un percentatge molt inferior a la mitjana europea.

Figueras deixa clar que “Espanya continua caient i se situa a la cua de tots els països europeus”, alhora que destaca la “taxa baixíssima de reconeixement dins del que seria Europa, tant de la figura de l’asil com de la protecció subsidiària”. Amb tot, l’informe introdueix el matís que el 2025 es van resoldre un 63% més de peticions que estaven pendents. És a dir, l’administració va respondre més expedients, però això no va significar que concedís més protecció.

Pel que fa a Catalunya, l’informe recull que les dades es mantenen força estables. El 2025 es van registrar més de 17.200 sol·licituds de protecció internacional, un 1,6% menys que l’any anterior, i continua sent el tercer territori de l’Estat amb més peticions, només per darrere de Madrid i Andalusia. Barcelona concentra la gran majoria de sol·licituds, amb més de 13.300.

Menys arribades i rutes més perilloses 

La caiguda d’arribades per mar tampoc es pot deslligar de les polítiques d’externalització de fronteres. Segons les dades, el 2025 les arribades a les costes canàries van disminuir de manera molt evident, un 62% menys que l’any anterior. Va ser, en bona part, pel reforç del control migratori amb tercers països. Ara bé, això no ha eliminat els desplaçaments, sinó que ha desviat les persones en trànsit cap a rutes més llargues i perilloses.

Un exemple clar és el de les Illes Balears, on les arribades han crescut un 24,5% i s’ha consolidat una nova ruta amb persones procedents, principalment, de Somàlia. Figueras explica que aquest canvi d’itineraris té conseqüències directes sobre les persones que arriben: “S’aprecia un increment de les persones que arriben amb algun factor de vulnerabilitat important, sobretot temes de malalties o vinculats a la perillositat i la llarga travessia: amputacions de membres, diabetis, càncer...”.

A aquests factors físics se suma l’impacte emocional d’uns trajectes que, en molts casos, s’allarguen durant anys i estan marcats per la violència. “Moltes d’aquestes persones han sigut víctimes de tortura, violacions i tot tipus de situacions que tenen un impacte físic i psíquic en la persona”, afegeix l'experta. Menys arribades a una ruta, per tant, no vol dir menys moviment, sinó més risc per a qui continua fugint.

Drets bàsics que dificulten la inclusió

L’informe de CEAR també adverteix que les traves no s’acaben quan les persones arriben a l’Estat espanyol o obtenen algun tipus de protecció. Un cop dins, l’accés a l’habitatge, l’empadronament i les prestacions bàsiques continuen sent obstacles recurrents en els processos d’inclusió, fins al punt que poden condicionar l’accés a altres drets, com la salut, l’educació o els ajuts socials.

Figueras ho situa com una dificultat sostinguda i creixent: “Any rere any, veiem una dificultat en l’accés a l’habitatge, en l’accés al padró i en l’accés a les prestacions bàsiques. Persisteixen i es veuen incrementades les dificultats en el procés d’inclusió de les persones per múltiples factors. En la majoria d’ocasions, el principal és el racisme i la xenofòbia”.

En aquest sentit, la coordinadora territorial de la CCAR denuncia la negativa de molts municipis a empadronar persones migrades, malgrat que es tracta d’un dret i una obligació. Sense padró, recorda, moltes persones queden fora del circuit que permet accedir a serveis i drets bàsics.

A aquest bloqueig administratiu s’hi suma l’augment dels discursos i delictes d’odi. Segons l’informe, els delictes i incidents d’odi vinculats sobretot al racisme i la xenofòbia van créixer un 23,6% el 2025, la xifra més alta des que hi ha registres. Davant d’això, la comissió reclama un pacte d’Estat contra aquesta escalada, que impacta de valent en la vida quotidiana de les persones migrants i refugiades, alhora que dificulta encara més el seu procés d’inclusió.

Per tot plegat, el CEAR insisteix que el descens de les xifres no es pot veure com una bona notícia sense mirar més enllà. Menys persones desplaçades registrades, menys arribades o menys sol·licituds d’asil no vol dir necessàriament menys persecucions ni menys necessitat de protecció. La realitat és que persisteix el problema de fons, que les vies legals i segures continuen sent insuficients i el dret d’asil és cada cop més difícil d’exercir per a moltes de les persones que més el necessiten.