Vicky Carles: “La nostra dèria és crear una taca d’oli de coneixement que arribi a la gent del territori”

Graëllsia, Grup d’Estudis i Comunicació Ambiental, va néixer a Roquetes l’any 2003 per fer recerca i comunicació ambiental entorn del Parc Natural dels Ports. L’entitat treballa la custòdia del territori a les Terres de l’Ebre en diversos vessants, amb projectes vinculats a barrancs, finques, zones humides i espais litorals.

Un dels espais centrals de la seva feina és el Barranc de Santes Creus, a l’Ametlla de Mar, on impulsa accions de voluntariat, seguiment de biodiversitat i activitats de ciència ciutadana com el Bioblitz que celebra aquest cap de setmana per sisè any consecutiu. En parlem amb la Vicky Carles, presidenta de Graëllsia, per entendre com la custòdia pot implicar la ciutadania en la cura del territori.

Què és Graëllsia?

Graëllsia és el nom curt, per entendre’ns, però som el Grup d’Estudis i Comunicació Ambiental. Vam néixer el 2003, entorn del Parc Natural dels Ports, que en aquell moment també començava a caminar. La seu la tenim a Roquetes, però treballem en diferents punts de les Terres de l’Ebre. La idea inicial era fer recerca de natura, sobretot vinculada al parc, i comunicar-la. La nostra dèria sempre ha estat crear una taca d’oli de coneixement que arribi a la gent del territori. Allò que sabem i que anem aprenent, ho volem compartir.

Com us organitzeu?

Som una entitat petita. Vam néixer com un grup reduït, amb uns objectius molt clars de recerca i comunicació ambiental, i hem mantingut aquesta estructura força lleugera. No tenim una gran base de socis permanents. Hi ha un equip directiu que dinamitza l’entitat i, al voltant, persones tècniques, col·laboradores i també empreses amb qui treballem quan tenim alguna subvenció o projecte en marxa. I després hi ha el paper del voluntariat, que és clau.

Com arribeu a la custòdia del territori? 

Vam conèixer la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) cap al 2006, quan també estava naixent aquí a Catalunya. Ens va agradar molt perquè era el que nosaltres ja pensàvem, però molt més organitzat i amb una perspectiva més àmplia. Ens vam posar en contacte amb la Xarxa i ens van oferir formació, perquè no en teníem prou coneixement. Vam aprendre què era la custòdia, quina filosofia hi havia al darrere i quines maneres de treballar implicava. També ens van assessorar per esdevenir entitat de custòdia.

Què va implicar fer aquest pas?

Arran d’aquell procés, vam modificar els estatuts i hi vam incorporar dues idees clau. D’una banda, ens constituíem com a entitat de custòdia per treballar per la biodiversitat i la conservació de la natura al nostre entorn. De l’altra, també ens definíem com a entitat de voluntariat ambiental. El 2008 ja ens vam associar a la XCT, que després ha evolucionat fins a l’actual Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN), de la qual formem part.  

Com es construeix aquesta primera relació amb els espais i les propietàries?

Durant molts anys vam treballar en coses petites. Quan un lloc té uns valors importants i en som conscients, de vegades són les propietàries qui ens busquen per fer custòdia, i altres vegades som nosaltres qui trobem un espai que val la pena conservar i busquem la propietat. Aquesta sinergia inicial forma part de la custòdia.

Abans que es parlés de custòdia fluvial, ja fèieu feina als rius i barrancs. 

Un exemple és la feina que vam fer després de l’incendi d’Horta de Sant Joan, el 2009, quan vam tenir un encàrrec de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) per recuperar la làmina d’aigua. Vam treballar en la part més delicada, els cinc metres a banda i banda del riu, i vam fer acords de custòdia amb propietàries veïnes. En aquell moment, la custòdia fluvial encara no estava constituïda com ara, però ja fèiem actuacions de millora, jornades de voluntariat i anàvem teixint aquesta sinergia, sempre amb pocs recursos.

La custòdia no és només un acord, sinó una manera d’implicar la gent en la cura del territori.

Sí, per nosaltres la custòdia és sobretot implicació ciutadana. Som una entitat molt local, molt de territori, i això és el que ens engresca. Un custodi pot ser aquella persona que cada dia passa amb bicicleta pel mateix lloc, o que hi passeja el gos, però que té una sensibilitat ambiental i està atenta al que hi passa. Per això, cada vegada que fem una acció, el primer que fem és explicar què passa en aquell lloc, quins impactes té, quines pressions pateix i què podem fer-hi.

El Barranc de Santes Creus és un bon exemple d’aquesta manera d’entendre la custòdia.

Hi treballem des del 2020 i es pot dir que l’hem posat al mapa, perquè fa anys que hi portem gent i expliquem què és el barranc, què representa, quins problemes té, quina biodiversitat amaga i com s’ha de cuidar. Fem aquesta transmissió de coneixement i la gent després en parla amb altra gent. Per a nosaltres, això és la implicació de la custòdia. El problema és que sovint ho fem a base de voluntariat tècnic i de les hores que hi posem nosaltres, i això no té prou continuïtat. És el que falla. 

Quines peces han d’encaixar perquè la custòdia funcioni?

Nosaltres diem que la custòdia té tres potes, per entendre’ns. Primer, els agents implicats: la gent del territori, professionals, persones amb vocació i coneixement, usuàries dels espais o propietàries de finques. Després hi ha les entitats de custòdia, que som les promotores i podem aportar informació, acompanyament i coneixement. I, finalment, hi ha les administracions locals, que normalment ens ajuden molt, i una altra pota que aquí falla força, que són els donants. En altres països, on va néixer la filosofia de la custòdia, hi ha més costum de fer aportacions a projectes de conservació. Aquí això ens arriba poc o no som capaces d’arribar-hi, i al final treballem sobretot a cop de subvenció.

Això molt sovint és problemàtic.

Sí, perquè quan trobem una subvenció a la qual podem accedir, primer hem de preparar un projecte, i això ja representa una feina enorme que normalment no paga ningú. És a fons perdut. T’hi presentes, fas tota la feina prèvia, i si te la donen, bé; i si no, també. A les entitats petites, les despeses indirectes no te les paga ningú. Les subvencions serveixen per fer feina sobre el terreny, que és normal: conservar un espai, millorar l’àmbit fluvial o fer una actuació concreta. Però les despeses de gestió, les despeses indirectes o les financeres no queden cobertes. T’has de buscar la vida.

La falta de finançament estable acaba condicionant la feina de custòdia. 

Sí, i aquesta és una de les coses que sempre traslladem a les administracions quan en tenim ocasió. Pots tenir una persona tècnica contractada per fer custòdia, però si depens d’una subvenció, quan s’acaba no li pots donar continuïtat. A més, quan els projectes tenen una certa dimensió econòmica, sovint has de viure amb una línia de crèdit, i això et va menjant a poc a poc perquè no tens un coixí. Pots haver fet tota la feina i haver justificat bé la subvenció, però al final et queda un forat de despeses financeres que no queda cobert. Potser les entitats grans ho poden compensar amb altres fonts de finançament, però per a les entitats petites és molt difícil.

Com es concreta, a la pràctica, un acord de custòdia?

L’inici és un acord. En el nostre cas, quan treballem amb una propietària agrícola o amb una finca, fem un acord de custòdia. La XCN té models i ens els facilita, i també hi ha assessorament jurídic. Això és possible gràcies al fet que som entitat de custòdia i formem part de la Xarxa.

En què esteu treballant ara, sobretot? 

Ara mateix ens concentrem sobretot a la zona de l’Ametlla de Mar i el Perelló, al voltant del Barranc de Santes Creus. Per nosaltres és un exemple una mica de tot el que fem. Graëllsia té vint anys d’història i hem treballat molt en barrancs i rius, com el Canaletes, o en barrancs que baixen dels Ports cap al riu. Alguns són espais catalogats com a Xarxa Natura 2000 i tenen molt de valor, encara que sovint només portin aigua a la capçalera o en alguns punts del recorregut.

Els barrancs tenen molt de pes en la vostra trajectòria.

Sí. Tenim en custòdia espais com els Tolls de Sant Antoni, a Roquetes, i també hem treballat molt al barranc de la Conca, amb propietàries i projectes com Aigua Natura dels Ports o Permacultura Penyaflor. Són activitats agrícoles al voltant del barranc, però sempre lligades al barranc. Aquí els barrancs són molt importants i nosaltres en tenim molt de coneixement.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Graëllsia_mediambient (@graellsia_mediambient)

I no sempre és fàcil actuar-hi. 

No, perquè tota la conca de l’Ebre depèn directament de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, no de l’Agència Catalana de l’Aigua. Això fa que costi molt avançar. Fem accions voluntàries, resseguim els acords i organitzem jornades, però no podem tirar endavant actuacions importants si no tenim finançament. I una jornada de voluntariat per netejar una llera també és important, però parlo de projectes amb prou diners per fer actuacions de més abast.

Com comença el projecte de Santes Creus?

El 2016 o 2017, part de la gent vinculada a Graëllsia va començar a fer coses a l’Ametlla de Mar. Parlo d’oceanògrafes i persones de l’àmbit de la biologia. Després, vam començar a treballar amb l’Ajuntament de l’Ametlla, que és molt participatiu en temes ambientals, i vam signar un acord de custòdia amb Ecotros, una finca de producció ecològica que tenia parcel·les a banda i banda del Barranc de Santes Creus.

Per tant, la finca i el barranc van quedar connectats.

Exacte. En aquell punt, el barranc té talussos molt alts i hi havia un tap a la llera, amb pins que havien proliferat. Quan va arribar el temporal Glòria, allò va ser un caos. A partir d’aquí vam començar a treballar-hi de debò: conèixer el barranc, fer diagnosi, recórrer-lo amunt i avall. Són moltes hores. L’acord amb Ecotros ens permetia posar en valor el barranc com a espai proper i afavorir-ne la biodiversitat, vinculada també a una finca agrícola en producció ecològica.

També hi ha tota la part litoral i marina.

En aquest sentit, vam signar un acord de custòdia amb l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar per tenir cura de l’EIN Cap de Santes Creus. És una franja costanera que va, pràcticament, de punta de l’Àliga fins al poble, i de la zona de les carreteres i la via del tren fins al mar, amb la part marina fins als vint metres de fondària.

Què fa especial aquest espai?

Inclou diverses desembocadures de rieres i barrancs, amb llacunes litorals catalogades com a zones humides: les llacunes de Santes Creus, les de l’Estany, les del Torrent del Pi... I a la franja marina hi ha praderies de posidònia. Com que tenim gent vinculada al món marí, persones que fan immersions, snorkel i submarinisme, podem fer neteges submarines i seguiments. En aquesta part marina hem anat treballant amb ajuts petits, mentre que l’esforç més gran l’hem pogut fer al barranc gràcies a la subvenció de l’ACA.

Quan poseu el focus en el Barranc de Santes Creus?

El 2020 vam posar el focus en el Barranc de Santes Creus i en vam fer una diagnosi. És un barranc petit, d’uns divuit quilòmetres des de la capçalera fins al mar, però té molt valor. Els últims vuit quilòmetres estan catalogats com a Xarxa Natura 2000 i actuen com a connector ecològic entre el Tossal de Montagut i les llacunes litorals. A més, desemboca en una massa d’aigua catalogada per l’ACA, que és la llacuna de Santes Creus.

I això deriva en el conveni de custòdia fluvial amb l’ACA.

Sí. Per signar un conveni de custòdia fluvial cal fer una mena de pla de gestió o pla d’acció: descriure l’espai, explicar quins valors té, fer una diagnosi i dir què vols fer-hi. Nosaltres volíem una visió global de tot el sistema, per això el conveni el vam anomenar ‘Acord de custòdia fluvial del Barranc de Santes Creus, capçaleres i zona humida de la desembocadura’. Volíem treballar-lo de dalt a baix, no només el tram que pròpiament rep el nom de Santes Creus.

Quina durada té aquest conveni?

El conveni amb l’ACA el vam signar el 2021 per quatre anys, renovable per quatre anys més. L’any passat vam demanar la pròrroga i ara la tenim fins al 2029.

Un dels punts clau és que no n’hi ha prou amb actuar un dia i marxar.

Exacte. Nosaltres vam dir què faríem i a què ens comprometíem cada any, sobretot a mantenir la feina feta. Perquè el problema és que moltes vegades es fa una actuació i després no la manté ningú. Ho veiem sovint: es fa una inversió important en un espai, però després no hi ha manteniment. En aquests convenis, en canvi, l’entitat es compromet a fer aquest seguiment.

Quins problemes us trobeu al barranc?

A Santes Creus treballem problemes que ens trobem a molts barrancs: residus i abocaments, amb majúscules. Hi trobes rodes de tractor i les coses més inversemblants. També fem gestió de la llera i lluitem contra espècies exòtiques invasores, sovint vinculades als abocaments de restes de jardineria. Ara mateix ens preocupen l’ailant i una cactàcia, l’Opuntia aurantiaca, que s’ha escampat moltíssim per la llera.

I quines actuacions hi feu?

Plantem arbres, recuperem arbustos, fem mostrejos d’aigua i de ratpenats, augmentem el coneixement de la biodiversitat i posem càmeres de fototrampeig per saber quins animals van i venen. Tot això és custòdia: actuar, però també conèixer, seguir i mantenir.

Custodiar el territori és més difícil avui que fa vint anys?

Sí, perquè la pressió al territori va en augment a tot arreu. En el cas del Barranc de Santes Creus, ara el tenim net i estem contents, perquè tenim indicadors que ens diuen que la feina funciona. Entre el que expliquem a la gent i les neteges que hem anat fent, a poquet a poquet s’eviten nous abocaments. Però, clar, al barranc del costat encara no hi hem posat el nas i no sabem com està.

No n’hi ha prou amb conservar l’espai, també cal explicar com fer-ne ús.

És clar, perquè els impactes els fem les persones, i la pressió humana no deixa d’augmentar. Des de la Covid, a més, la gent va molt més a la natura. Si hi va mentalitzada i amb informació, bé; si no, és un problema. Per això, a les llacunes, amb la primera subvenció de l’ACA vam arreglar l’ús públic que hi havia, que estava molt malmès, i vam posar noves cartelleres amb informació per a tothom qui hi passa.

El canvi climàtic també obliga a mirar diferent aquests espais. 

Evidentment, el canvi climàtic també afecta molt. Ara intentem recuperar un trosset de barranc al Safranar, a la sortida del Perelló, on hem trobat aigua permanent tot l’any gràcies a unes condicions geològiques concretes. Hi hem plantat arbres, però conservar això és una lluita contínua. Abans hi havia bassetes amb aigua i ara, com que fa més calor, moltes ja no hi són perquè l’aigua s’evapora. 

Quines pressions detecteu més a la franja litoral i marina?

A la costa, vulguis o no, també pesa molt la pressió humana. Cada any trobem pèl·lets i fem neteges. Arriben del transport o de les indústries, ves a saber. En som molt conscients, perquè la custòdia també ens permet estar en contacte amb altres entitats i sectors. Hem parlat, per exemple, amb el sector químic de Tarragona, que és conscient de l’esforç que cal fer perquè no es produeixin aquestes derives de llàgrimes de sirena. Hi dediquen molts esforços, però passa.

Treballeu diferents formes de custòdia. Hi ha un mateix fil conductor?

Quan tens consciència de la natura, entens que l’important són els hàbitats i els ecosistemes. No es tracta de posar tots els esforços en una espècie perquè és molt bonica o molt emblemàtica, sinó de conservar l’equilibri del conjunt. En un hàbitat hi pot haver l’àguila cuabarrada, que és l’estrella, però també hi ha tots els moixonets que hi ha per davall, que formen part d’una cadena alimentària, i tota la vegetació que els dona aliment a l’hivern. Cal conèixer-ho tot. Per això nosaltres sempre intentem tenir una visió global de les coses. No ens dediquem a una sola espècie, sinó a la conservació de l’hàbitat i de l’ecosistema. Amb la posidònia passa el mateix.

Conèixer bé un espai també ajuda a veure què l’està amenaçant.

És el que tècnicament en diem pressions i impactes. Per què enguany la posidònia creix menys? Per què està més feble? Potser cal mirar la temperatura de l’aigua, o si hi ha barques que deixen anar l’àncora on no toca. Llavors veus els problemes i intentes solucionar-los parlant amb uns, amb altres, amb els gestors. Sempre pensant en el conjunt. Per fer coses que donin resultat has de ser una mica corcó, com nosaltres. És un gota a gota, cal picar molta pedra. És allò de pensar globalment i actuar localment.

Com us imagineu el futur? Us inquieta el relleu generacional?

Ens preocupa molt. Jo encara estiro el carro i en tinc ganes, però ja soc gran i no m’acompanya la mateixa energia. Tenim gent jove implicada, però encara no sabem com serà el relleu. En principi, tenim la intenció d’acabar aquesta etapa fins al 2029. Si després aconseguim que Graëllsia continuï amb un altre equip i una altra dinàmica, jo li veig moltes possibilitats. També creix la sensibilització de l’administració i s’estan buscant solucions perquè hi hagi més continuïtat i les entitats no hàgim de patir com patim ara. La idea és seguir, i que ho continuï gent jove, però de moment no ho tenim clar.