Maasai Reto impulsa educació, salut i conservació de la mà de la comunitat maasai

A l’altra banda de la pantalla, a gairebé 6.000 quilòmetres de Barcelona, la Marta Gras atén la videotrucada de Xarxanet des de Kenya, on viu i coordina sobre el terreny els projectes de l’associació Maasai Reto. Al cap d’una estona, el seu germà Carles Gras, president de l’entitat, s’afegeix a la conversa des de Catalunya per explicar plegats com ha crescut el projecte i la feina que duen a terme entre Kenya i Catalunya.

El que va començar com un somni familiar s’ha convertit avui en un projecte d’envergadura que treballa en tres àmbits principals: educació, salut i conservació. A la vall d’Ololasurai, l’entitat ha posat en marxa una escola amb prop de 140 infants i un dispensari mèdic, alhora que col·labora en la protecció de l’ecosistema i la fauna de la zona. 

Quina història hi ha darrere de Maasai Reto?

Marta Gras (M.G.): Maasai Reto va néixer d’una idea que els tres germans Gras i les nostres parelles arrossegàvem des de feia molts anys. Sempre havíem dit que algun dia faríem alguna cosa plegats, potser un negoci, però cadascú vivia en un lloc diferent i mai acabàvem de concretar-ho.

I quan comença a prendre forma?

M.G.: Fa uns anys vaig deixar la vida que portava i em vaig instal·lar a Kenya, on vaig impulsar Enkopiro, un petit campament de safari molt a prop de la Reserva Nacional del Masai Mara, en una zona rural i força aïllada dels serveis. Després de la covid, quan el projecte va començar a avançar, vam parlar amb les comunitats maasai de la zona per entendre quines necessitats tenien. Una de les mancances més evidents era l’accés a l’educació, perquè l’escola més pròxima era a vuit o nou quilòmetres. Va ser aleshores quan aquella idea antiga de fer alguna cosa plegats va acabar convertint-se en Maasai Reto. 

Parlem d’aquesta zona on heu desenvolupat el projecte.

M.G.: És un entorn rural, amb famílies molt humils i una economia basada sobretot en el bestiar, com la venda de vaques i cabres. Els serveis queden molt lluny i els desplaçaments, habitualment a peu o en moto, poden ser perillosos per la presència de fauna, com elefants, búfals i lleons. Per als infants, caminar cada dia vuit o nou quilòmetres fins a l’escola era molt complicat. Algunes famílies els deixaven durant tot el trimestre amb parents que vivien més a prop del centre. 

I com decidiu per on començar?

M.G.: Ho va decidir la mateixa comunitat, que va situar l’educació com la necessitat més urgent. Quan vam crear l’associació, encara no sabíem quin abast tindria ni si acabaríem impulsant una o dues iniciatives puntuals. La idea era recuperar aquell projecte comú dels germans i convertir-lo en una eina per canalitzar actuacions amb la comunitat. Vam començar una mica a cegues, sense imaginar-nos fins on arribaria.

Com es va anar construint la confiança amb la comunitat?

M.G.: La confiança i el respecte s’han hagut de guanyar amb el temps. En una zona tan apartada, era comprensible que al principi dubtessin de les nostres intencions i es preguntessin si compliríem el que prometíem o què voldríem a canvi. Nosaltres, però, tenim el nostre projecte de vida aquí. Hi visc amb el meu home i el meu fill, i Enkopiro també forma part del territori. Per això entenem la col·laboració com una manera de retornar a la comunitat amb qui convivim, no com un intercanvi a canvi d’alguna cosa.

Com evoluciona aquest vincle amb el temps?

M.G.: Després de sis anys sobre el terreny i dels projectes que hem impulsat, la relació ha canviat molt. Avui és un vincle quotidià i molt proper, fins i tot més estret que el que sovint tenim amb el nostre propi barri. Formem part del dia a dia de la comunitat i hi ha una confiança que només s’ha pogut construir amb presència, continuïtat i fets. 

Quin paper té la comunitat a l’hora de decidir els projectes?

Carles Gras (C.G.): Un dels nostres principis bàsics és fer allò que la comunitat ens demana, no decidir des de fora què necessita. Volem evitar la lògica del salvador blanc, que arriba amb una idea preconcebuda i assumeix que funcionarà. Són les persones que hi viuen les que coneixen les seves prioritats. Quan els ho vam preguntar, van ser molt clares: primer calia garantir l’educació. Volen que els seus fills tinguin eines per decidir com viure en un món que canvia molt ràpidament, tant si opten per mantenir una manera de vida més tradicional com si prenen altres camins. La clau és que han vist que respectem les seves decisions i que no venim a imposar cap model, sinó a treballar amb la comunitat en allò que considera necessari.

Com es va gestar la proposta concreta de construir l’escola?

M.G.: La idea inicial era molt modesta: construir dues aules per als infants més petits. Els pocs que podien anar a escola acostumaven a començar molt tard, quan ja eren prou grans per recórrer els vuit o nou quilòmetres o quan alguna família que vivia més a prop els podia acollir durant el trimestre. Volíem que comencessin abans i que, quan poguessin desplaçar-se, s’incorporessin al curs que els corresponia.

I la iniciativa creix més de pressa del que esperàveu.

M.G.: Sí. Amb la primera campanya de recaptació vam aconseguir construir cinc aules, una sala per al professorat, una petita cuina i lavabos. Vam començar amb educació infantil, primer i segon, però ens vam trobar amb classes d’edats molt diverses. El nostre fill, que tenia quatre anys, compartia aula amb infants de deu. Molts arribaven sense saber escriure i parlant només la llengua maasai, de manera que també havien de començar de zero amb el suahili i l’anglès. El primer curs vam tenir 58 alumnes.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Asociación Maasai Reto (@maasaireto)

Com evoluciona l’escola a partir d’aquí?

M.G.: La previsió era afegir un curs cada any, però vam aconseguir finançament de dues entitats, una anglesa i una de Barcelona, i vam completar tota la primària de cop. L’escola va passar a tenir nou aules i dos dormitoris, un per als nens i un per a les nenes. L’internat facilita l’accés als cursos superiors, garanteix els àpats i permet fer reforç a la tarda. L’any passat teníem 117 infants i aquest any ja en són 139, alguns procedents d’altres zones. 

Què ha suposat l’obertura de l’escola per als infants, les famílies i la comunitat?

M.G.: Ha estat un abans i un després. Teníem clar que construir l’escola no servia de gaire si les famílies no podien assumir-ne el cost. Per això vam fixar unes quotes molt més baixes que les d’altres centres de la zona i vam crear un programa d’apadrinament per cobrir la matrícula, l’uniforme i l’alimentació. Això ha permès que moltes famílies passessin de no poder escolaritzar els fills a tenir accés a una escola amb unes condicions molt bones. 

Com aconseguiu mantenir l’escola accessible per a les famílies?

C.G.: Volem mantenir un nivell de qualitat alt sense encarir l’accés. Cuidem molt les instal·lacions i cada any intentem conservar-les en bones condicions, també amb el suport del voluntariat. Però moltes famílies tenen cinc, sis o set fills i, per baixa que sigui la quota, escolaritzar-los a tots és inviable.

El programa d’apadrinament ha estat clau en aquest sentit.

C.G.: Absolutament. Ara tenim 139 famílies col·laboradores, sobretot de Catalunya, però també d’altres països. Cada any reben les notes i una fotografia de l’infant, i així es crea un vincle amb el projecte. Els nens saben que tenen una persona que contribueix a la seva educació i ho valoren molt. Alhora, intentem que les famílies també hi aportin allò que poden, encara que només puguin assumir el cost d’un o dos fills.

Com s’ha viscut l’escolarització dins dels poblats?

C.G.: Les mares dels poblats han estat les primeres a defensar que les nenes vagin a l’escola i han fet molts esforços perquè sigui possible. En un context on tradicionalment el paper de les nenes és molt diferent del dels nens, aquest suport ha estat molt important. Avui l’alumnat està força equilibrat, gairebé al 50%.

Quin impacte observeu en els infants?

M.G.: El canvi més profund és que ara poden imaginar-se un futur diferent. Alguns, amb deu o dotze anys, només havien conegut el pasturatge i no es plantejaven cap altra possibilitat. Ara volen ser mestres, metges o fins i tot president del país. Aprendre a llegir, fer matemàtiques o parlar anglès els dona eines i els obre un món que abans no podien imaginar. 

Més enllà de l’educatiu, en quins altres àmbits treballeu?

M.G.: La sanitat es va convertir de seguida en la segona gran prioritat. Quan un infant de l’escola es posava malalt, l’havíem de portar en moto durant quaranta minuts fins al dispensari més pròxim, que només podia cobrir necessitats molt bàsiques. A les comunitats passava el mateix davant de qualsevol urgència. Per això vam aprofitar l’oportunitat de construir un dispensari a la zona.

Ja està en marxa?

M.G.: Sí. Les obres van començar al gener, al juny vam fer una petita inauguració amb la comunitat i el dispensari va obrir les portes a mitjans de juliol. Acabem de començar i hi treballen dues infermeres amb la titulació específica per atendre aquest tipus de centres. Era una necessitat urgent. Tenim uns 140 infants a l’escola, una cinquantena dels quals també hi dormen, i qualsevol problema de salut ens obligava a desplaçar-los lluny. Ara disposem d’un equipament ben preparat, sobretot en comparació amb altres dispensaris rurals de la zona, i podem cobrir aquesta primera atenció mèdica.

Quina rebuda ha tingut el dispensari entre la comunitat?

C.G.: Durant la inauguració, els pastors i els líders de la comunitat ens van donar les gràcies moltes vegades. Explicaven que, cinc anys enrere, ni tan sols imaginaven que arribarien a tenir una escola, perquè el govern els havia dit que no hi havia recursos per a una zona rural com aquella. Ara tenen l’escola i també un dispensari, i això trenca amb molts anys de sentir que ningú no hi arribava.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Asociación Maasai Reto (@maasaireto)

Què ha canviat en el dia a dia de la comunitat?

C.G.: Abans, qualsevol malaltia una mica greu obligava a desplaçar-se entre 45 minuts i una hora fins a un centre amb una atenció molt bàsica. Ara tenen un dispensari a quinze minuts dels poblats, amb dues infermeres i servei també per a l’escola. No pretenem fer cirurgia, sinó cobrir problemes quotidians com una infecció, un mal d’orella o un mal de coll. En una zona on moltes dones encara pareixen als poblats, tenir a prop una atenció sanitària bàsica aporta molta tranquil·litat i qualitat de vida.

Com plantegeu la continuïtat dels projectes?

M.G.: La nostra manera de treballar és registrar els projectes a nom d’una entitat formada per membres de la comunitat, el que aquí s’anomena una community-based organization. Així, tant l’escola com el dispensari queden en mans de la comunitat i no de Maasai Reto. Nosaltres els posem en marxa, els ajudem a agafar forma i en fem seguiment, però l’objectiu és que aprenguin a gestionar-los. La clau és que, el dia que nosaltres no hi siguem o deixem de donar-hi suport, els projectes puguin continuar funcionant.

El projecte també ha anat creixent cap a altres àmbits.

M.G.: Sí, hem obert una tercera línia que és la conservació. Som en una zona amb molta fauna salvatge i hi ha una àrea de conservació registrada amb el Kenya Wildlife Service. Els terrenys estan llogats i els lloguers es paguen directament a les famílies maasai propietàries. A més, les persones que patrullen, vigilen i fan el seguiment de la fauna i l’ecosistema són membres de la mateixa comunitat. Volem que Maasai Reto tingui cada vegada més presència en aquestes activitats i trobar fórmules perquè l’àrea generi més retorn per a les famílies del territori. L’objectiu és contribuir al benestar de la comunitat i, alhora, protegir l’ecosistema, la fauna i l’espai.

En aquest temps, us heu hagut de deixar projectes pel camí?

M.G.: El finançament acaba determinant què podem fer i fins on podem arribar. Necessitats i projectes no en falten, però hem de prioritzar.

C.G.: Al web tenim propostes que van dels 500 als 40.000 euros. Algunes són millores, com instal·lar internet, però d’altres són molt més urgents, com garantir calçat per als infants, renovar el sistema d’aigua o construir un nou dormitori. Els actuals s’han quedat petits i, si no l’ampliem, l’any vinent no podrem acollir més alumnat dels cursos superiors. El cost és d’uns 20.000 euros i no podem començar sense tenir-ne garantit bona part. 

La posada en marxa és només el primer pas.

C.G.: El funcionament ordinari de l’escola queda bastant cobert gràcies als prop de 140 apadrinaments. En canvi, el dispensari ha d’avançar cap a un model en què les visites, amb una quota simbòlica i accessible, permetin pagar almenys els sous del personal. Nosaltres l’hem construït i hi continuarem col·laborant, com ha fet també la Clínica Bofill, però l’objectiu és que la comunitat pugui sostenir-lo. No volem que els projectes depenguin sempre de nosaltres i acabin desapareixent el dia que no hi siguem. 

Quins són ara els principals reptes de Maasai Reto i com us agradaria que evolucionés el projecte?

M.G.: En l’àmbit educatiu, la necessitat més immediata és construir un altre dormitori abans de l’any vinent, perquè els actuals ja han quedat petits. També ens plantegem ampliar l’escola amb el primer tram de secundària. El mateix comitè del centre, format en part per membres de la comunitat, ens ho demana des de l’any passat. Quan els infants acaben la primària, es reparteixen entre altres escoles i ja no podem garantir que mantinguin l’apadrinament. Moltes famílies no poden assumir el cost de la secundària i hi ha el risc que alumnes amb molt de potencial abandonin els estudis. Ara bé, ampliar el centre implica construir més aules i dormitoris, i requereix molt finançament.

Com voleu fer créixer la resta de línies de treball? 

M.G.: Pel que fa al dispensari, volem posar en marxa un programa de vacunació infantil, que requereix equipament, llicències i seguiment. També treballem per trobar fórmules de finançament més autònomes per a l’àrea de conservació, com els crèdits climàtics o de biodiversitat. Són processos lents i costosos, però poden ajudar a sostenir la protecció de l’espai i la fauna a llarg termini.