Domingo Morales: “Volem consolidar-nos com una entitat capaç de canalitzar problemes de les persones migrades”
Comparteix
L’associació afroequatoguineana de Lleida treballa en l’acompanyament de persones migrades, la lluita contra el racisme i la defensa dels seus drets, en xarxa amb altres entitats de la ciutat.
Aquest estiu, l’Associació Afroequatoguineana d’Integració Sociocultural de Lleida (AFICU) va obtenir una gran repercussió posant el focus en el col·lapse de les cites d’estrangeria a la capital del Segrià. L’entitat va denunciar esperes de mesos per completar tràmits administratius, les conseqüències que aquests retards tenen en la vida quotidiana de les persones migrades i l’aparició d’un mercat irregular de revenda de cites. La denúncia, amplificada a través de les xarxes socials, va ser una de les primeres grans accions públiques d’una associació encara molt jove.
AFICU va néixer de la comunitat equatoguineana de Lleida, però la seva mirada va més enllà. L’acompanyament a persones migrades, la defensa dels seus drets, la lluita contra el racisme i el treball en xarxa amb altres entitats de la ciutat són avui alguns dels principals eixos de la seva tasca. Ho repassem amb el Domingo Morales, secretari d’Organització i Comunicació d’AFICU, qui explica els orígens de l’entitat, les necessitats que detecten entre les persones que acompanyen, les diferents formes de discriminació que pateixen i els reptes d’una associació que vol guanyar capacitat d’incidència a Lleida.
Com explicaries a algú que no us conegui què és AFICU?
Som una associació de la comunitat equatoguineana de Lleida i som una entitat molt jove. La iniciativa va sorgir de la presidenta de l’associació a mitjans del 2024 i, a partir d’aquí, vam anar treballant la idea fins que el 2025 vam decidir formalitzar AFICU i inscriure-la al registre d’associacions.
Quina necessitat us va dur a crear l’entitat?
Quan la presidenta em va plantejar la idea, jo mateix li vaig preguntar per què calia crear una associació. La resposta era que, com a comunitat, teníem una sèrie de necessitats i problemàtiques que era més fàcil afrontar de manera organitzada. La idea era defensar primer els interessos de la comunitat equatoguineana i, si teníem prou força i capacitat, ampliar també aquest suport a altres persones migrades, especialment de la comunitat africana de Lleida.
Parlem d’aquesta comunitat equatoguineana de Lleida.
No som una comunitat gaire gran. Som unes 400 persones en una ciutat de més de cent mil habitants. Com se sol dir, som un granet de sorra dins d’un oceà. Però la necessitat de defensar la nostra cultura a Lleida no té tant a veure amb quants som, sinó amb les necessitats que tenim com a comunitat, i també amb els llaços històrics que mantenim amb Catalunya i amb Espanya.
Aquesta vinculació històrica no sempre és coneguda.
Efectivament. Guinea Equatorial va ser colònia espanyola durant 200 anys, i és una realitat que bona part de la societat espanyola desconeix. Parlem castellà perquè és llengua oficial al nostre país i aquesta relació històrica ha deixat una empremta cultural molt important. Creiem que la història de Guinea Equatorial s’hauria de conèixer aquí molt més, com es coneix la de Cuba o l’Argentina.
Aquesta relació encara és molt present avui?
El castellà és una herència d’aquesta relació històrica, igual que molts altres elements culturals. Fins i tot el sistema educatiu de Guinea té similituds amb el d’aquí. Guinea Equatorial continua molt vinculada a Espanya, però creiem que aquests llaços s’han anat diluint amb els anys. Una de les nostres voluntats és contribuir a recuperar-los i donar a conèixer millor aquesta relació. Per això formem part del Consell Mixt de Cooperació de Lleida. Encara no hem impulsat cap projecte de cooperació perquè som una entitat jove i petita.
És una línia que voleu treballar?
Sí. Ens agradaria impulsar projectes de cooperació, sempre que des de Guinea Equatorial sigui possible tirar-los endavant i que, des d’aquí, els projectes siguin viables. És una de les línies que volem desenvolupar com a entitat.
En el dia a dia, com es concreta la feina d’AFICU?
Una part important de la nostra activitat és l’acompanyament. Ho hem vist, per exemple, amb el procés de regularització, en què l’associació ha estat molt útil per a la comunitat. És una d’aquelles situacions que dona sentit al fet d’haver-nos organitzat, perquè ens ha permès evitar algunes de les dificultats que han hagut d’afrontar persones de comunitats que no disposen d’una associació.
En aquest sentit, quin tipus de suport oferiu?
A la pràctica, intentem donar resposta a una part de les inquietuds i necessitats de les persones que s’acosten a l’associació. Amb el procés de regularització, per exemple, hem assessorat i acompanyat més de quinze persones de la nostra comunitat a Lleida que es trobaven en situació irregular, i moltes ja tenen l’expedient en tràmit.
Quin tipus de casos us trobeu en el dia a dia?
Per exemple, avui mateix ens ha contactat una dona de la comunitat perquè la seva neboda, que fa poc que és a Lleida, té problemes de salut i necessita empadronar-se per continuar l’atenció sanitària, però li han donat cita gairebé per a finals de novembre. Ens ha demanat que contactem amb l’Ajuntament per intentar avançar-la perquè és un cas urgent. Això és el que intentem fer: acompanyar davant de problemes concrets, i no només les persones de la nostra comunitat.
Us definiu com una associació amb un clar enfocament antiracista. Com es manifesta aquest racisme en les situacions que coneixeu de prop?
El racisme apareix en molts àmbits, i l’habitatge és probablement el més visible. Quan una persona busca lloguer, poden pesar tant l’origen estranger com el color de pell. No és el mateix un anglès, que pot generar rebuig perquè se l’associa a l’encariment de l’habitatge, però no sol tenir problemes per llogar, que una persona sud-americana, que pot ser discriminada pel seu origen. En el cas d’una persona negra africana, la discriminació pot ser doble, pel color de pell i per ser estrangera.
I en altres àmbits?
Un altre d’important és el racisme institucional. Ho estem vivint amb la denúncia sobre les cites d’estrangeria. A finals de maig vam anar presencialment a demanar una reunió amb el subdelegat del Govern i ens van dir que es posarien en contacte amb nosaltres. Van passar més de tres mesos sense resposta i, després de publicar el vídeo de denúncia, vam tornar a demanar formalment una audiència. Tampoc hem rebut resposta.
Com interpreteu aquesta falta de resposta institucional?
Per a nosaltres, el problema no és la forma, sinó el fons. Quan es tracta de persones migrades, sobretot si són persones negres, sentim que no hi ha la mateixa consideració. Podem denunciar, podem sortir al carrer, però políticament tenim poca influència perquè no votem. Aquesta manca de repercussió fa que les institucions ens puguin tractar amb una certa desconsideració. Això és el que nosaltres denunciem com a racisme institucional.
També parleu de discriminació en altres àmbits.
Sí, també en el laboral. Hi ha molt poques persones negres que tinguin feines dignes, i no és perquè no tinguem estudis, sinó perquè moltes vegades no se’ns dona l’oportunitat. També coneixem situacions en l’àmbit educatiu, amb famílies que denuncien que els seus fills no reben el mateix tracte a l’escola. Hi ha casos en què les persones poden demostrar que han rebut un tracte diferent i que no hi ha una justificació clara més enllà del fet de ser de fora.
AFICU participa en accions i espais amb altres entitats i moviments socials de Lleida. Quina importància té per a vosaltres treballar en xarxa?
Per a nosaltres és molt important. Col·laborem amb entitats com Fruita amb Justícia Social i formem part d’espais com Regularización Ya o el Fòrum Ciutadà per la Cohesió Social (FOCCS), que agrupa moltes associacions de la ciutat, sobretot de persones migrades. Aquesta xarxa ens permet arribar allà on, com a entitat petita, de vegades no podem arribar sols. Per exemple, en el procés de regularització hem pogut tramitar informes de vulnerabilitat amb el suport d’altres associacions. Alhora, aquesta col·laboració també ens ajuda a créixer i a donar-nos a conèixer.
Aquesta xarxa també us dona més capacitat d’incidència.
És clar, perquè és una relació de suport mutu. Ho hem vist amb la denúncia per la manca de cites d’estrangeria. AFICU ha posat la cara i la veu, però la difusió que ha tingut el vídeo, amb més de 100.000 visualitzacions, no hauria estat possible sense el suport de moltes altres entitats. I el que aconseguim amb una acció així no beneficia només AFICU, sinó també altres comunitats i plataformes. Treballar en xarxa ens fa més forts.
Si albirem el futur, quins reptes teniu al davant a AFICU?
El nostre gran repte és aconseguir més consideració per part de les administracions. Som una entitat petita i tenim la sensació que, sovint, això fa que no se’ns valori prou o que no se’ns vegi com una associació amb capacitat d’incidència. Volem trencar aquesta idea i consolidar-nos com una entitat de referència a Lleida, capaç de canalitzar no només els problemes de la nostra comunitat, sinó també els que afecten les persones migrades, i traslladar-los a les administracions que tenen competències per donar-hi resposta.
I com voleu aconseguir aquest reconeixement?
Volem continuar impulsant accions que demostrin què som capaços de fer. El tema de les cites d’estrangeria és ara mateix una de les nostres grans batalles i volem portar-la fins al final, fent totes les accions que calgui. La nostra debilitat és ser una entitat petita, però volem convertir-la en una fortalesa i aconseguir que les administracions ens reconeguin com un interlocutor amb qui han de seure a parlar.
Afegeix un nou comentari