Claudia Matheja: “Som rigoroses amb l’adopció per assegurar-nos que els animals no tornin al carrer”

La Lliga Protectora d’Animals de Sabadell fa més de quatre dècades que treballa per cuidar i donar una segona oportunitat a animals abandonats, perduts o decomissats, en un context marcat per la manca de recursos i la persistència dels abandonaments. Des del refugi, gossos i gats amb perfils molt diversos esperen una família que els aculli. Per això, des de l’entitat animen a apropar-se al refugi a totes les persones que vulguin adoptar els animals que busquen una llar, i que també es poden veure i conèixer a través de les seves xarxes socials.

En parlem amb la Claudia Matheja, responsable del refugi de la Lliga, amb més de dues dècades de dedicació als animals a l’esquena, qui ens explica el dia a dia de l’entitat, les dificultats per trobar adopcions per a determinats animals i la importància d’un procés d’adopció rigorós per garantir que els animals no tornin al carrer.

Què és la Lliga Protectora d’Animals de Sabadell i quina és la seva raó de ser?

Som una associació sense ànim de lucre que des de fa més de quaranta-set anys ens dediquem a cuidar animals abandonats, perduts o decomissats al municipi de Sabadell, i també a Sant Quirze del Vallès, amb qui tenim contracte. Pel que fa als animals, parlem principalment de gossos i gats, i puntualment amb algun altre animal, com fures. En el cas d’altres espècies, són altres entitats especialitzades les que se’n fan càrrec.

Com és el dia a dia al refugi? Quines són les principals tasques que assumiu amb els animals que acolliu?

El dia a dia al refugi passa sobretot per tenir cura dels animals que hi viuen de manera estable, molts dels quals fa mesos o fins i tot anys que són aquí perquè tenen un perfil amb poca sortida en adopció, ja sigui per l’edat, per problemes de salut o perquè pertanyen a races que la gent no sol voler. La feina principal és alimentar-los, netejar els seus espais i intentar garantir-los el màxim confort i qualitat de vida possible, tenint en compte que viuen en gàbies i que no poden sortir tant com voldríem. Paral·lelament, continuem buscant famílies per a tots, tot i que en alguns casos és especialment difícil trobar algú disposat a acollir-los.

No és l’única tasca que feu.

Una altra part important de la nostra feina és la gestió de les urgències que sorgeixen cada dia. Sovint hem d’anar a recollir gossos trobats al carrer o fer-nos càrrec de gats que han estat atropellats, entre moltes altres situacions. Normalment, és algun ciutadà qui avisa la policia, que ens trasllada els animals. Un cop al refugi, els revisem, els posem microxip si no en tenen, els vacunem i passen un període de quarantena de vint dies. Si durant aquest temps no són recollits, queden a punt per ser adoptats. Paral·lelament, a les tardes, de les tres a les sis, atenem les persones que venen a conèixer animals amb la voluntat d’adoptar-los, fem entrevistes i valorem quin perfil de família és el més adequat per a cada cas.

Heu notat més abandonaments o canvis en el perfil dels animals que arriben?

En general, les xifres es mantenen força estables d’un any a l’altre. Anualment, ens arriben aproximadament uns 800 animals i no hi ha grans variacions pel que fa al volum. Actualment, al refugi hi viuen uns 120 gossos i uns 100 gats, una xifra que en temporada alta pot arribar als 150 en el cas dels gats, sobretot amb l’arribada de gatets. Fa anys que ens movem en xifres similars i, tot i que potser les entrades han baixat lleugerament, no és un descens especialment significatiu.

Recolliu tots els animals que arriben a l’entitat?

No podem recollir tots els animals que ens arriben, perquè la nostra capacitat és limitada i no disposem d’un nombre infinit de gàbies. Prioritzem els casos que podem assumir i, per exemple, gairebé no acceptem gossos molt grans de particulars, excepte si són animals trobats al carrer. Quan algú vol deixar un gos gran, sovint hem de dir que no, tot i que entenem la dificultat de trobar alternatives. El volum de sol·licituds d’entrada és molt alt, amb cinc o sis peticions diàries com a mínim.

I pel que fa a les persones que volen adoptar?

Pel que fa a les adopcions, sí que es nota més conscienciació, però sempre és més fàcil amb determinats perfils, com ara gossos o gatets petits. En canvi, els gossos grans o considerats potencialment perillosos (PTT) tenen moltes més dificultats per ser adoptats i acostumen a ser els que passen més temps al refugi.

Sempre defenseu l’adopció responsable. Què diríeu a les persones que encara opten per comprar un animal?

Quan algú opta per comprar un animal sovint ho fa perquè es fixa en l’aspecte, la raça o unes característiques molt concretes. Ho entenem, perquè si, per exemple, una persona vol un pastor alemany i aquí no en tenim, acaba anant a comprar-lo. Però al refugi hi ha molts animals amb molt bon caràcter, i per a nosaltres l’aspecte és el que menys hauria de pesar a l’hora d’escollir. Buscar un animal només pel seu aspecte és una mirada que, evidentment, no compartim.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Momotaro Cat Cafe (@momotarocatcafe)

Quin és el procés habitual a l’hora d’adoptar un animal de la Lliga?

La persona interessada a adoptar ha de venir al refugi i fem una entrevista per conèixer el nucli familiar i la situació de casa: quantes persones en formen part, si hi ha infants o gent gran, si hi ha alguna malaltia o al·lèrgia i si ja conviuen amb altres animals. Sovint, per exemple, ve gent que ja té un gat i vol incorporar un gos, i aleshores cal fer proves amb el possible candidat per veure si pot encaixar. En tot el procés apliquem un filtre força rigorós per evitar que l’animal no hagi de tornar al carrer.

I després?

Un cop iniciat el procés, expliquem com és la fase d’adaptació i quins problemes poden aparèixer, i acompanyem els adoptants tant si hi ha dificultats de salut com de comportament. Sempre estem disponibles per recomanar i ajudar. Abans d’endur-se l’animal, les adoptants han de venir almenys una o dues vegades al refugi. Tots els animals es donen en les mateixes condicions: esterilitzats, amb microxip, vacunats i desparasitats; en el cas dels gossos, també testats de leishmània, i en el dels gats, d’immunodeficiència i leucèmia.

Hi ha un seguiment després de l’adopció?

Hi ha un període de prova de quinze dies, passat el qual les adoptants han de decidir si es queden definitivament amb l’animal. És aleshores quan es fa el canvi de nom i l’animal passa a ser seu. A partir d’aquí, la gestió quotidiana ja recau en l’adoptant, tot i que sovint ens envien correus, fotos o missatges explicant-nos com va tot. Aquestes experiències les compartim al web i a les xarxes per animar més gent a adoptar. Encara que un animal hagi estat al refugi durant molts mesos o anys, pot ser perfectament adoptable; la clau és trobar la família adequada.

Per què creus que continuen produint-se tants abandonaments?

En bona part, perquè encara hi ha persones que veuen els animals com si fossin objectes, que es poden deixar de banda quan no hi ha temps per cuidar-los. Un animal té necessitats diàries: cal treure’l, alimentar-lo cada dia i assumir-ne la responsabilitat. És un compromís a llarg termini, perquè un animal pot viure uns quinze anys, i en el cas dels gats, fins i tot més. Sovint hi ha molta inconsciència al darrere, amb decisions preses per moments puntuals, com ara voler un gos perquè s’està a l’atur. Però tenir un animal no és per una etapa concreta, sinó per molts anys.

I pel que fa a les raons?

Les raons dels abandonaments són diverses, però sovint tenen més a veure amb les persones que amb els animals. Hi ha casos de separacions en què ningú es vol fer càrrec de l’animal i acaba a una protectora. També arriben animals amb problemes de comportament, però moltes vegades aquests problemes són conseqüència d’una mala educació, de manca de socialització o de no haver-los dedicat prou temps. Molta gent intenta educar els animals a la seva manera, sense coneixements, quan el que cal fer és deixar-se assessorar perquè les coses funcionin millor. Si això no passa, és quan apareixen els conflictes i, al final, els animals acaben en una protectora o directament al carrer.

Un altre factor clau en els abandonaments té a veure amb la manca de control de la reproducció.

Especialment en el cas dels gats, atès que molts no estan castrats o esterilitzats i es reprodueixen amb molta facilitat. Això fa que ens arribin ventrades i més ventrades, especialment durant l’època de zel, quan el refugi es veu desbordat de gatets. 

Quin paper té el voluntariat dins de la Lliga?

El voluntariat té un paper clau dins la Lliga. És una ajuda imprescindible perquè els animals puguin socialitzar i sortir a passejar, tenint en compte que disposem de personal mínim i que seria impossible treure cada dia els prop de 120 gossos que tenim sense el suport de voluntaris i padrins. També són essencials per tirar endavant moltes altres tasques, com l’atenció a escoles, la sensibilització sobre què implica tenir un animal o la recollida de donacions. Hi ha molta feina i no comptem amb els recursos necessaris per tenir tot el personal contractat que caldria, de manera que sense el voluntariat moltes de les activitats que fem no serien possibles. La seva implicació és fonamental, especialment per al benestar dels animals.

Fa gairebé tres anys que es va aprovar la Llei de Benestar Animal. Com la valoreu i com avalueu la seva aplicació?

La llei té aspectes positius, com ara l’obligatorietat d’esterilitzar els gats a partir dels sis mesos, i els ajuntaments estan intentant fer-la complir controlant que els animals estiguin esterilitzats. Tot i això, el problema principal no és tant la llei com la seva aplicació. Fa molts anys que el microxip és obligatori i encara hi ha molta gent que no el posa als animals, i aquí caldria més control. Sovint es prioritza el benestar de les persones per sobre del dels animals, quan garantir que tots portin xip seria molt més rellevant. La llei és un primer pas i està bé que s’hagi iniciat, però queda molt camí per recórrer.

Per tant, encara hi ha mancances importants.
Sí, com el fet que no inclogui les races de caça, que és un problema molt important, o que es mantingui l’estigmatització de les races considerades potencialment perilloses, que continuen igual de castigades que abans. Hi ha hagut avenços, però encara hi ha moltes coses per millorar.

Personalment, després de tants anys a la Lliga, què diries que és el més satisfactori i el més dur d’aquesta feina?El més dur, sens dubte, és veure animals que es moren aquí, especialment aquells que han passat molts anys al refugi sense trobar ningú que els aculli. També ho és quan intentem salvar-los i no superen una operació, o quan arriben en condicions molt dolentes. En canvi, el més satisfactori és veure la recuperació d’animals que arriben molt malament, pràcticament en els ossos, i que amb el temps es refan i acaben sent adoptats. Això és el que compensa tots els moments més difícils a les persones que treballem aquí.