10 propostes per reivindicar la gestió cultural i combatre la precarietat laboral al sector

No hi ha dubte que la gestió cultural ha estat una peça clau per a la consolidació d’un teixit cultural divers i dinàmic que enriqueix el conjunt del país. Amb tot, i superat amb moltes dificultats l’embat que va suposar la pandèmia per a tot el sector, les seves professionals denuncien que massa sovint continuen treballant en condicions precàries. 

Des del sector expliquen que la precarietat en la gestió cultural no prové tant de l’incompliment de la llei com d’altres factors, com el desconeixement del valor i el contingut de la professió. Aquesta manca de reconeixement social, la rigidesa administrativa i la prioritat del preu sobre la qualitat han alimentat un la inestabilitat i la desigualtat dins del sector cultural.

Per fer passos endavant i revertir aquesta situació, l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) ha impulsat el 'Decàleg per la dignitat laboral i professional de la gestió cultural a Catalunya', una eina pensada per combatre la precarietat i defensar condicions de treball justes, dignes i sostenibles per al sector. El document, que recull deu principis, apel·la a la responsabilitat compartida de professionals, institucions i empreses per posar en valor la professió. 

“Ara toca implementar aquest decàleg, hem de ser exigents amb institucions, empreses i amb nosaltres mateixes”, ha advertit durant la presentació del document el David Roselló, cofundador i membre de la junta actual de l’APGCC. A continuació, detallem els deu punts clau del document.

• El paper rellevant de la cultura i de la seva gestió

El decàleg parteix de la idea que la cultura és un pilar essencial de la societat i que, per tant, la seva gestió té un paper fonamental en el desenvolupament col·lectiu. La gestió cultural, entesa com l’organització, la planificació i la mediació necessàries per fer possible la vida cultural, és una professió amb impacte directe en el benestar, la cohesió social i la identitat comunitària.

L’APGCC reclama que aquest paper sigui reconegut per les institucions públiques, les empreses i la ciutadania, posant fi a la visió instrumental o accessòria de la cultura. Sense una gestió sòlida i digna, no pot existir una política cultural coherent ni un teixit cultural sostenible. Així, el decàleg reivindica la cultura com a dret i com a servei públic, i la gestió cultural com a professió indispensable per garantir-ne l’accés i la qualitat.

• El dret de treballar en equips complets, qualificats i competents

La realitat del sector és que molts projectes culturals pateixen una manca de personal o d’equips tècnics adequats, limitacions que repercuteixen directament en la qualitat del servei i en la sobrecàrrega de les professionals. Treballar amb equips incomplets, amb funcions mal definides o amb persones sense la formació necessària és una de les causes estructurals de la precarietat al sector.

El decàleg defensa que les organitzacions públiques i privades han de garantir equips estables, formats i suficients, que puguin assumir la gestió cultural amb rigor i professionalitat. Això implica reconèixer el valor del coneixement tècnic en l’àmbit de la cultura, tot promovent formació contínua i la capacitació de les professionals.

• El dret i el deure a una contractació digna

L’APGCC denuncia les pràctiques de contractació precàries que es produeixen sovint en l’àmbit cultural, tant en el sector públic com en el privat i el tercer sector. El decàleg subratlla que la gestió cultural s’ha de dur a terme sota condicions contractuals justes, transparents i conformes a la legislació vigent, fugint del voluntariat encobert o de la subcontractació abusiva.

A més, recorda que la dignitat professional també implica un deure per part de les mateixes professionals: exigir contractacions adequades, però també actuar amb responsabilitat i ètica en la seva pràctica. La cultura no pot continuar depenent d’una vocació que justifiqui la inestabilitat o la gratuïtat de la feina. Contractar amb dignitat és, en aquest sentit, un acte de justícia i de sostenibilitat.

• El dret de rebre i el deure de proporcionar una retribució justa

Les professionals de la gestió cultural han de percebre una retribució digna i justa, d’acord amb la seva formació, experiència, talent i responsabilitats. Per això, el sector reclama que el valor del seu treball es reflecteixi en les condicions econòmiques i laborals, i que s’eliminin les desigualtats que encara existeixen entre el sector públic i el privat. També reivindica que, dins les administracions i les empreses, les gestores i gestors culturals tinguin la mateixa consideració i valoració que altres professionals que desenvolupen funcions similars.

Per fer-ho possible, es proposa establir escales salarials coherents amb el nivell d’exigència i responsabilitat del lloc de feina, prioritzar els trams més alts quan hi hagi forquilles salarials i equiparar els sous del sector públic i del privat. En cas de dubte, recomana prendre com a referència les remuneracions d’altres professions amb càrrecs anàlegs, per assegurar que la gestió cultural rebi el reconeixement econòmic i professional que li correspon.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Professionals Gestió Cultural (@apgccat)

• El dret de gaudir i el deure de proporcionar unes condicions de treball dignes

El decàleg reivindica el dret de les professionals de la gestió cultural a desenvolupar la seva feina en condicions laborals dignes, més enllà de la seva figura contractual. Això inclou el dret al descans, al lleure, a la vida privada i a la conciliació familiar, així com a tenir uns horaris clars i respectuosos, amb les hores extres degudament compensades o remunerades. 

També subratlla la importància de garantir el gaudi de vacances, les baixes per malaltia, maternitat o paternitat, i el dret a la desconnexió digital, sovint oblidat en un sector on la frontera entre la feina i la vida personal pot ser difusa.

Per avançar cap a aquesta dignificació, el document recomana programar amb previsió i estabilitat els horaris laborals, reconèixer els períodes de descans i vacances, compensar adequadament les hores extres i respectar les situacions de baixa laboral. En definitiva, defensa que les persones que sostenen la gestió cultural del país puguin treballar amb les mateixes garanties i drets que qualsevol altre professional, sense que la vocació o el compromís cultural serveixin d’excusa per justificar la precarietat.

• El reconeixement dels estudis i la titulació en gestió cultural

L’associació de professionals subratlla la importància de reconèixer la formació i la qualificació de les professionals de la gestió cultural, que es preparen per dissenyar i impulsar projectes culturals amb rigor i criteri. Reclama que les institucions i empreses valorin i exigeixin aquestes titulacions —graus, postgraus o altres formacions especialitzades— en els processos de contractació i adjudicació vinculats al sector, i que també tinguin en compte l’experiència acreditada.

Alhora, el document defensa la necessitat d’impusar la formació continuada de les persones que ja treballen en l’àmbit cultural, mitjançant cursos, jornades o programes d’actualització. Es tracta d’apostar per consolidar la gestió cultural com una professió qualificada i reconeguda, que demana preparació, coneixement i actualització constant per contribuir de manera efectiva al desenvolupament cultural del país.

• La igualtat de drets i deures laborals

La igualtat de condicions entre totes les professionals de la gestió cultural, independentment de la seva via de contractació o la seva relació laboral amb les institucions, és fonamental. Això implica que, per a una mateixa posició o funció, s’han d’exigir els mateixos requisits de titulació, experiència i dedicació, i garantir els mateixos drets, honoraris i condicions laborals. El document subratlla que aquesta equitat és imprescindible per evitar discriminacions dins del sector i per reconèixer amb justícia el valor de la feina que es fa des de qualsevol vessant.

A més, proposa equiparar la situació de les gestores i gestors culturals amb la d’altres professionals de sectors similars —com el social, l’educatiu o l’esportiu—, assegurant que la seva tasca obtingui el mateix reconeixement i nivell de protecció. Així, el decàleg defensa un marc laboral just i homogeni que posi fi a les diferències entre el personal intern i extern, i entre el sector públic i el privat.

• L’aplicació dels processos de licitació adequats

Una de les fonts principals de precarietat, segons el decàleg, són els processos de contractació pública mal dissenyats o injustos. Per això, insta les institucions públiques a ajustar les licitacions a les necessitats reals de cada projecte i al perfil professional requerit, amb una estimació rigorosa del temps i la dedicació que comporta la feina. Entre altres, reclama que el preu de licitació reflecteixi de manera justa els costos del contracte i adverteix de la necessitat d’evitar l’ús indegut dels contractes menors quan el volum o la complexitat de la tasca superen els límits establerts per aquesta modalitat.

A més, proposa garantir que els pressupostos base tinguin en compte salaris adequats i coherents amb les funcions, les categories i la dedicació exigida, i que els diferents formats de contractació s’apliquin segons el valor real del servei i no per agilitzar tràmits administratius. Tot plegat ha d’afavorir una gestió més transparent, responsable i ajustada a la realitat del treball cultural.

• El reconeixement màxim de la proposta tècnica i la trajectòria professional

El document defensa que les licitacions públiques en l’àmbit cultural no s’han de decidir únicament pel preu, sinó per la qualitat i la solidesa de les propostes presentades. Això implica que es prioritzi la trajectòria, l’experiència i el valor tècnic dels projectes per davant de les ofertes econòmiques a la baixa, que sovint acaben rebaixant la qualitat del servei i les condicions professionals. Es posa l’accent en la necessitat de garantir processos d’adjudicació més justos i orientats al valor cultural i social del treball.

Per fer-ho possible, el decàleg proposa que les avaluacions tècniques siguin dutes a terme per persones qualificades i coneixedores del sector, des de personal intern de les institucions a professionals externs amb experiència contrastada. D’aquesta manera, es vol assegurar una valoració objectiva i rigorosa, capaç de reconèixer la competència i l’aportació real de cada proposta en benefici del conjunt del sector cultural.

• La valoració de l’especificitat

Finalment, el text advoca per la necessitat d’establir criteris clars i específics per accedir als diferents àmbits de la gestió cultural. Si bé en sectors com les biblioteques, el patrimoni o els arxius aquesta delimitació ja és habitual, en altres camps —com les arts escèniques, la cultura popular o els equipaments de proximitat— encara es tendeix a termes genèrics. El decàleg reivindica que cal reconèixer les particularitats de cada disciplina i valorar tant la formació en gestió cultural com la vinculada a l’àmbit específic on s’ha de treballar.

Per avançar en aquest camí, proposa que les convocatòries de places i licitacions especifiquin clarament l’àmbit o equipament de destí, així com les funcions concretes que s’han de desenvolupar. També defensa que es reconegui l’experiència adquirida al sector privat, especialment en el cas de professionals que col·laboren amb l’administració a través de contractes de serveis.