Susana Giménez: "Atenem 150 infants a l'escola bressol, però els que estan a fora salten el mur per entrar"

Al municipi de Premià de Mar (Maresme) hi ha una entitat petita, amb una trentena de sòcies, que està fent coses molt grans. Es tracta de SanPrem, una associació sense ànim de lucre nascuda el 2004 amb la voluntat d’ajudar el poble de Sanunding, situat al centre de Gàmbia (Àfrica).

Ja fa més de vint anys que l’entitat treballa en projectes d’ajuda al desenvolupament per millorar la qualitat de vida de les persones del poble, amb iniciatives relacionades amb l’aigua, l’agricultura, la salut i l’educació. Darrere de cada fita aconseguida hi ha molt d’esforç de l’equip de persones voluntàries que col·labora per mantenir viva l’entitat, dia rere dia.

Parlem amb la Susana Giménez, una de les voluntàries que s'encarrega d'organitzar actes i esdeveniments per recaptar fons. L'acompanya la Mariama Drammeh, una de les fundadores. Ella va marxar de Gàmbia i es va instal·lar a Premià de Mar el 1984. La mateixa Susana es refereix a ella com "l’ànima de SanPrem". En la nostra conversa, la Mariama s’emociona quan parla del Sanunding que va deixar enrere ara fa quaranta-un anys. No li preguntem per què va venir a Catalunya, però en un moment donat ens deixa clar que “la gent que ve aquí ho fa per necessitat”. També la veiem somriure quan parla de SanPrem i de tot el que ha suposat en la seva vida haver creat l'associació. Per les llàgrimes o per l’alegria, en la nostra conversa a la Mariama li brillen els ulls.

Mariama, la història de SanPrem comença per una casualitat l’any 2004 entre una dona de Premià de Mar i tu…

Mariama (M): Sí, vaig conèixer la Glòria, una dona que treballava a l’Ajuntament. Em va dir que viatjava a Gàmbia, que és el meu país. La Glòria anava a Basse Santa Su, que és el poble on jo vaig néixer! Vam quedar que abans de marxar li portaria una foto meva i uns medicaments per al meu pare. Aleshores feia més de quinze anys que no el veia!

Va aconseguir veure la teva família, la Glòria?

M: Li vaig donar el telèfon del meu pare perquè li truqués en arribar. Ell l’aniria a buscar amb la moto, i la portaria de Basse a Sanunding, el meu poble. Però quan va arribar, hi havia hagut tempesta i els telèfons no funcionaven. Va viatjar fins al final de Gàmbia buscant Sanunding i es va adonar que s’havia passat molts quilòmetres. Finalment, per sort, va arribar al poble, va veure el meu pare i li va donar totes les coses.

Tot això t’ho va explicar quan ja va tornar del seu viatge...

M: Sí, la vaig anar a veure al seu despatx i em vaig emocionar molt quan em va ensenyar fotos del meu pare, feia tant que no el veia... Em va dir que li havia encantat el meu poble i l’amabilitat de la gent. Però també va veure com vivien i totes les complicacions amb què es va trobar. Parlant amb ella va sorgir la idea de muntar l’entitat, per ajudar des d’aquí al nostre poble.

I ja fa vint anys que existeix SanPrem!

M: Sí, l’entitat té molta història... la nostra capacitat no és gran, però la gent que s’hi suma s’hi enamora.

" L'escola bressol es manté gràcies als fons que recaptem amb actes, festes, dinars i una caminada solidària anual".

Quin va ser el primer projecte que vau desenvolupar amb l’entitat?

M: Quan vam començar, la Glòria em va dir: Mariama, quina és la primera necessitat que té el teu poble? De tot el que els manca, per on comencem? La Glòria tenia molta saviesa i jo vaig aprendre molt amb ella. Vam parlar amb el poble i ens van dir que necessitaven un molí i aigua potable.

I vau poder comprar el molí?

M: Sí, amb l’ajuda de l’Ajuntament, i va ser de molta ajuda per picar el gra dels cereals. Allí es pica amb un gran morter i tenir un molí va ser un gran canvi.

I respecte a l’aigua?

M: Vam poder fer un pou al mig del poble, però amb el temps es va analitzar l’aigua i es va veure que estava un 70% contaminada per les restes dels nostres lavabos, que eren forats a terra. L’aigua causava malalties, sobretot als nens petits. Anys més tard es va aconseguir un segon pou i ara hi ha catorze fonts.

Va ser un gran projecte per començar!

M: Sí, vam aconseguir reduir molt la mortalitat dels bebès a Sanunding. Al poble ara hi viuen unes 2.500 persones, que per ser Gàmbia és una zona gran. I també s’ha pogut fer un pou a un poble del costat, a Keneba.

I després ja va venir el projecte de l’hort comunitari per a les dones?

M: Sí, és un hort de cinc hectàrees on treballen unes 500 dones. És un projecte gran que encara continua; ara estem treballant per canviar el tancat. El vam fer de filferro, però els animals l’han fet malbé i estem intentant construir un mur. Però tot costa molt, fer l’hort, canalitzar l’aigua, fer bé la tanca... és un procés llarg i hi ha molt per fer...

I ara, a més, se suma tota la feina que feu al projecte de l’escola bressol. Com va sorgir aquesta idea?

M: Des de fa molts anys anem a la botiga de la Susana i ella ens ajuda amb els papers que no entenem. Un dia, explicant-li el projecte de l’hort, ella es va interessar pels fills d'aquestes dones, volia saber què feien mentre les mares treballaven al camp. Li vaig explicar que, allà, el germà gran cuida els petits, i que també hi ha mares que s'emporten els nens a l'hort. Aleshores, ella va tenir la idea de muntar a Sanunding una escola bressol per acollir els nens mentre les dones treballen.

"L'entitat té 35 persones sòcies però ens caldrien 100 per mantenir i fer crèixer l'escola-menjador"

La Susana va emprendre un viatge fins allà per veure si era possible aquella idea, però va tornar amb un projecte encara més ambiciós...

M: Sí, va viatjar amb tres dones més d’aquí per fer les inscripcions i van sortir 284 nens de Sanunding que volien entrar a l’escola bressol. Però allà van veure que els nens passen fam i van tornar amb la idea de crear una escola-menjador.

I ja fa tres anys que l’escola bressol és una realitat!

M: Sí, però no tenim prou mitjans, i tot alhora és impossible. Hi ha molt per fer, però hem d’anar a poc a poc. Amb el que hem aconseguit no hem pogut acollir els 284 nens i hem hagut de reduir-ho a 150. També hem hagut d’eliminar l’esmorzar per garantir, almenys, un àpat al dia per a tots.

I com heu triat la canalla que sí que entrava i la que s’havia de quedar fora? Suposo que ha estat dur...

Susana (S): Han estat dies de plorar i plorar... ho hem hagut de fer per edat, deixant fora els bebès i donant accés als més grans, que tenen entre 3 i 5 anys, més o menys.

Entenc que si no ho fèieu així, l’alternativa era esperar a tenir finançament per als 284 nens?

M: Sí, s’havia d’aturar l’escola, per això vam decidir mantenir-la almenys amb 150 i anar creixent a poc a poc. Per a la Susana ha estat difícil, ha plorat molt, però no tenim els diners que calen encara. Vam reunir-nos la comunitat d’allà i d’aquí i vam prendre aquesta decisió, ja que acceptar tots els nens significava haver de tancar-la.

I com ho viu la canalla, això d'anar a una escola en lloc d'estar amb les mares a l'hort?

M: Mira el detall, els caps de setmana, que està tancada, molts nens van a l’escola igualment de les ganes... els agrada molt anar perquè allà tenen un àpat assegurat al dia. I molt sovint, quan un nen no s’acaba el menjar de l’escola, se’l guarda per compartir-lo amb els seus germans que estan a fora.

S: A l’escola ara atenem 150 nens, però has de pensar que molts dels altres salten el mur per poder ser-hi també!

Susana, quan vas viatjar el 2024 fins a Sanunding, quina impressió et vas endur?

S: Em va sorprendre molt la manca de tot, de menjar, del que costa aconseguir un simple got d’aigua, de la manca de llum... i que tothom ens cuidés tant. Els nens ens portaven plats amb menjar! I també s’asseien amb nosaltres, que al final ni menjàvem perquè veies que ells tenien molta gana. Això és el que més em va impactar, i per això vam incloure també almenys un àpat al dia a l’escola bressol. També va ser molt dur quan vam obrir les inscripcions.

Què va passar?

S: Els barracons ja estaven fets i els hem reaprofitat, però vam estar dos dies sencers a l’escola fent les inscripcions. Les famílies venien allà amb la partida de naixement tota feta malbé. Sembla un detall sense importància, però allà no hi ha plàstics on guardar els documents i estaven desfets de la humitat. Ens va costar molt recollir les dades.

I qui es fa càrrec d’aquests infants a l’escola?

S: Hi ha quatre o cinc dones que van sorgir com a voluntàries parlant amb el poble. Són les que més preparades estaven per estar amb els nens, no són professionals, però els acompanyen. Per aquesta feina cobren un petit sou que paga SanPrem, però de moment només ens arriba perquè els petits estiguin fins a les 13 h.

I com es financen tots els vostres projectes?

S: Una part, amb subvenció de l’Ajuntament, com el projecte de l’hort comunitari de les dones. Però l’escola bressol es manté gràcies als fons que recaptem amb actes, festes, dinars... i des de fa tres anys també amb una caminada solidària anual. Aquest any la fem el diumenge 15 de juny i està molt bé!

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Ajuntament Premià de Mar (@ajpremiademar)

De què es tracta aquesta caminada?

S: Farem un recorregut pel centre de Premià de Mar, passant per llocs emblemàtics del poble, i pel camí hi haurà sorpreses com ara un DJ en un balcó, una batucada a una plaça, un poeta en un carreró... I al final, hi haurà una paellada popular, un bingo musical i ball.

La gent que hi estigui interessada, entra al web de SanPrem, compra el dorsal de la caminada solidària que costa 10 euros i ja s'hi pot sumar, veritat?

S: Sí, i s'inclou la paella! Però qui no pugui venir també pot col·laborar comprant el dorsal solidari, això també és una gran ajuda.

Quin objectiu d'inscrits teniu per aquest any?

S: Aquest any volem superar la xifra de l’any passat, que van ser 320. Volem arribar a les 400 persones! Però també necessitaríem més mans, més socis...

Per què? Quines mancances teniu actualment com a entitat?

M: No donem l'abast de tota la feina que cal fer. Per portar una entitat i fer feina calen moltes mans.

S: Per exemple, ens cal algú que ajudi amb tot el tema de la documentació, que per optar a subvencions hi ha molta paperassa que cal entendre, també per portar la comptabilitat amb el banc...

I de sòcies, en quina situació està actualment SanPrem?  

S: De moment, a l’entitat hi ha 35 socis. Per anar bé, caldria un centenar que es comprometin a pagar una quota mensual, que pot ser de la quantitat que a cadascú li vagi bé, a partir de 5 euros al mes. Això ens permetria mantenir l’escola bressol amb garanties, sense haver d’organitzar tants actes i esdeveniments a què dediquem molt d’esforç.