Els límits de la inclusió o els límits del seu desplegament?

Cada inici de curs tornem a parlar de mancances estructurals que l’educació pública arrossega des de fa anys: un finançament insuficient, una gratuïtat que encara no és efectiva, una planificació educativa que no prioritza la xarxa pública o uns centres educatius encara no adaptats a l’emergència climàtica, per citar-ne només algunes. Problemes que persisteixen curs rere curs i que contribueixen, també, a erosionar la confiança en el sistema educatiu i en la seva capacitat per donar resposta als reptes que té al davant.

Aquest curs, però, hi ha un debat que ens hauria de preocupar especialment. A les portes del desè aniversari del Decret 150/2017, la consellera d’Educació ha plantejat revisar el model d’educació inclusiva i ampliar les places en centres d’educació especial.

Revisar les polítiques públiques no només és legítim, sinó necessari. Però abans de plantejar un canvi en l’orientació del model d’educació inclusiva, cal preguntar-se fins a quin punt s’ha desplegat i en quines condicions.

De fet, les avaluacions del Departament apunten en aquesta direcció. L’avaluació d’implementació encarregada per l’Administració ja advertia que el sistema educatiu català encara no havia assolit plenament la inclusió i assenyalava la necessitat d’intensificar els recursos i les mesures necessàries per fer-la efectiva. Alhora, el Pla de Govern vigent es fixa com a objectiu accelerar el desplegament del decret.

Per tant, el debat no és si el model s’ha d’actualitzar. La qüestió és una altra. Podem assenyalar els límits de l’educació inclusiva quan el seu desplegament encara és incomplet? I, sobretot, podem confondre els límits de la seva implementació amb els límits del mateix model?

Massa sovint continuem entenent l’educació inclusiva com una resposta destinada exclusivament a l’alumnat que necessita més suports. Però la inclusió parteix d’una concepció molt més àmplia de l’educació: reconèixer la diversitat de l’alumnat i ser capaços de donar-hi resposta, personalitzant els aprenentatges sense renunciar a construir espais educatius compartits. Perquè educar en la diversitat no beneficia només qui necessita una atenció específica: permet ampliar i diversificar les oportunitats d’aprenentatge del conjunt de l’alumnat.

La codocència és un bon exemple del que significa portar aquesta concepció a l’aula. No es tracta simplement d’incorporar més professionals, sinó de compartir la responsabilitat educativa i organitzar els suports per donar resposta a la diversitat dins del grup, evitant que l’atenció a determinades necessitats impliqui sistemàticament separar l’alumnat. La recerca disponible apunta beneficis tant per a l’alumnat com per als professionals, però també evidencia que la codocència requereix planificació, formació, coordinació i unes condicions adequades per fer-la efectiva.

Per això ens hauria de preocupar que el debat comenci pel final. Ampliar estructures segregades quan encara no hem desplegat de forma sistèmica les polítiques que han de fer possible la inclusió comporta un risc: convertir les mancances de la seva implementació en arguments contra el mateix model.

L’educació inclusiva no necessita adhesions acrítiques. Necessita mesures, recursos, avaluació i canvi de mirada. També necessita revisar allò que no funciona.

Però abans de concloure que hem anat massa lluny amb la inclusió, hauríem d’assegurar-nos que realment hi hem arribat.