Les entitats socials reclamen més recursos per fer front a l’emergència habitacional

La federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) s’ha sumat a la mobilització ciutadana per reclamar una resposta davant l’emergència habitacional i la vulneració del dret a l’habitatge. Les entitats socials assenyalen que l’exclusió residencial afecta cada vegada més segments de la població i demanen que el nou ‘decret Maricarmen’ suposi un punt d’inflexió en les polítiques d’habitatge.

Des de les entitats que treballen amb persones en situació de vulnerabilitat alerten que la mercantilització de l’habitatge i la insuficiència de les polítiques públiques han convertit l’accés a un lloc on viure en un dels principals factors de precarització. Aquesta situació té conseqüències sobre àmbits com la salut, l’educació i el benestar, especialment entre les persones i famílies que parteixen de situacions de major vulnerabilitat.

Un problema que s’estén

Segons ECAS, l’exclusió residencial afecta perfils cada vegada més diversos i no es limita als col·lectius tradicionalment associats a les situacions de vulnerabilitat. L’augment dels preus de l’habitatge i les dificultats per accedir a un lloguer assequible fan que cada vegada més persones trobin obstacles per mantenir o accedir a un habitatge.

En paral·lel, la federació alerta que el sensellarisme en totes les seves formes continua creixent arreu del país. Els recursos residencials disponibles es troben sotmesos a una pressió creixent davant dels preus del mercat i de la proliferació d’altres usos de l’habitatge, com els usos turístics, temporals o el lloguer d’habitacions.

Aquesta situació es produeix en un context en què, segons la nota d’ECAS, el parc públic d’habitatge és inferior al 2%. La federació considera que la resposta actual és insuficient i assenyala que les entitats socials sostenen programes d’habitatge adreçats a persones en situació de vulnerabilitat amb un finançament que qualifica d’escàs i inestable.

Més habitatge públic i inversió

Davant d’aquest escenari, ECAS reclama actuar també sobre el mercat privat i ampliar el parc públic de lloguer assequible. La federació considera necessari incrementar la inversió en habitatge i planteja una preassignació pressupostària d’almenys l’1% del PIB per avançar en aquesta línia.

Les demandes de les entitats inclouen també els programes d’habitatge social destinats a persones en situació d’especial vulnerabilitat i les polítiques de lluita contra el sensellarisme. L’objectiu és que l’increment dels recursos permeti reforçar les respostes adreçades a les persones que tenen més dificultats per accedir a un habitatge.

ECAS també defensa que l’abordatge de l’emergència habitacional ha de ser interdepartamental i coordinat. En aquest sentit, reclama una coordinació efectiva entre els àmbits d’Habitatge i Drets Socials, amb la participació d’altres àrees, com Salut, especialment en l’atenció a les persones en situació de sensellarisme.

El dret a l’habitatge, al centre

La federació considera que el nou ‘decret Maricarmen’ ha de representar un punt d’inflexió davant d’una situació que, segons les entitats socials, ha provocat una vulneració sistemàtica i generalitzada del dret a l’habitatge. La reivindicació parteix de la necessitat de posar fre a l’especulació i garantir la funció social de l’habitatge.

En aquest context, les entitats socials defensen que l’habitatge és un bé de primera necessitat i que les polítiques públiques han de garantir-ne l’accés, especialment per a les persones i famílies que es troben en situacions de major vulnerabilitat.

La federació assenyala diversos casos de famílies que es troben en risc de perdre el seu habitatge, una realitat que evidencia, segons ECAS, la necessitat d’actuar amb urgència. A Barcelona, la situació del bloc del carrer Llenguadoc, 74, on diverses famílies amb menors estan en risc de desnonament, és un dels exemples que recull la federació.

La mobilització ciutadana a la qual s’ha sumat ECAS posa així sobre la taula la necessitat de garantir el dret a l’habitatge i evitar que la precarietat residencial derivi en situacions d’exclusió. Les entitats reclamen que les polítiques públiques vagin acompanyades de recursos suficients i d’una resposta coordinada entre els diferents àmbits de l’Administració.