Anna Montserrat: “El riure cura i restaura la dignitat de les persones”

El riure no pot aturar una guerra ni esborrar els estralls d'un terratrèmol, però pot oferir una estona de respir molt valuosa per a les persones que en pateixen les conseqüències. Amb aquesta convicció treballa Pallassos Sense Fronteres, una entitat que des del 1993 porta espectacles a comunitats afectades per conflictes i emergències, amb la voluntat de dur-hi somriures i esperança. 

L’Anna Montserrat, presidenta de l'organització i vinculada a l'entitat des de fa més de vint anys, creu fermament en el poder transformador del riure, que defineix com una arma de construcció massiva. Una convicció que ha portat arreu del món i que conviu amb dificultats, imprevistos i l'impacte emocional de treballar en aquests contextos.

Aquest any heu estat al Caire amb la infància sudanesa refugiada. Quina realitat us vau trobar?

Al Caire treballàvem amb ACNUR, que estava molt desbordat. Per problemes polítics, s'havien tancat diverses oficines de l'ONU a Egipte, també a Alexandria, i només quedava la del Caire. A això s'hi afegien les retallades i el fet que el govern volia assumir aquella gestió per tenir-la més controlada, però no ho acabava de fer. S'hi acumulaven moltes persones refugiades i, quan hi vam anar, al gener i febrer, la situació era força complicada.

Aquesta situació va condicionar la vostra feina.

Nosaltres havíem previst anar a diversos centres on hi havia persones refugiades, però no va ser possible perquè gairebé totes estaven concentrades en un mateix lloc, on ACNUR feia l'acollida. Només vam poder anar a un altre espai amb persones refugiades del Iemen. Al Caire, molta gent s'esperava que els arreglessin l'estatus de refugiat per poder anar a un camp o a algun altre lloc.

Com vivien aquella espera els infants i les famílies?

Molts venien fugint de la guerra. Hi havia força infants que arribaven sols i també famílies que passaven hores fent cua, fins i tot tota la nit. Quan nosaltres arribàvem, estaven molt cansats i pendents que els cridessin. Per arribar a tothom, fèiem una mena de cercavila per l'espai on s'esperaven i després entràvem a fer l'espectacle. Fèiem dues funcions amb grups d'infants diferents, tot i que també hi entrava alguna mare, algun pare o altres joves. Les famílies que es quedaven a fora també podien veure l'espectacle a través dels vidres, perquè obríem les finestres.

Com van reaccionar davant dels vostres espectacles?

Ja et pots imaginar com els canviava la cara. Venien rebentats, cansats de passar hores i hores sense poder fer res ni tenir cap rutina. Molts no havien vist mai un espectacle i flipaven. Reien moltíssim i tornaven a ser nens. Les famílies també estaven molt agraïdes. Al capdavall, aquesta és la nostra funció, acompanyar aquestes comunitats amb espectacles que alleugen el trauma i enforteixen la resiliència.

Com decidiu on intervenir i com us coordineu amb les organitzacions humanitàries?

A Egipte, per exemple, va ser la representant d'ACNUR a Espanya qui ens va indicar on havíem d'anar. No era una intervenció que tinguéssim prevista. Malauradament, hi ha tantes emergències, tant desastres naturals com conflictes bèl·lics, que no donem l'abast. De vegades són les organitzacions qui ens proposen intervenir, però d'altres prenem nosaltres la iniciativa. A Veneçuela, per exemple, vam ser nosaltres qui vam trucar a la porta per dir que volíem anar-hi.

Com ha anat l’expedició a Veneçuela?

Molt bé, la veritat, perquè hem anat on feia falta anar. Quan hi vam arribar, feia tres mesos dels dos terratrèmols, que allà anomenen el ‘doblete’. Tota la zona de La Guaira ha quedat afectadíssima. Pràcticament, no hi havia res en peu i molts dels edificis que s'aguantaven estaven torts i no s'hi podia viure. Moltes famílies s'allotjaven en campaments i escoles habilitades com a espais provisionals, que intentaven buidar perquè els infants poguessin tornar a classe.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Pallassos Sense Fronteres (@clowns.ong)

Com vau aconseguir arribar fins a les comunitats?

També hi havia petits nuclis de persones desplaçades pel sisme en barris de faveles. Hi vam poder arribar gràcies a ACNUR, que treballa amb altres ONG, com Metges Sense Fronteres, i amb professionals de diferents àmbits. Per entrar en aquests barris havíem de contactar amb els líders comunitaris, que fan una feina molt vocacional, tot i que remunerada. Gràcies a ells vam poder accedir a llocs on no entra ni la policia per la presència de bandes armades.

Quines són les principals dificultats que afronteu quan treballeu en contextos de guerra o crisis humanitàries?

D'entrada, has d'anar preparada, saber on t'allotjaràs i amb qui treballaràs, però també assumir que tot pot canviar d'un moment a l'altre i que t'hi hauràs d'adaptar. Ara, per exemple, volem anar a Bangladesh i se'ns està complicant força. A vegades, la contrapart et diu a última hora que no pot, i no pots improvisar un viatge així. Nosaltres hi anem de manera voluntària, però els bitllets d'avió, l'allotjament i el menjar tenen un cost. Per això és important tenir unes garanties mínimes que podrem actuar i arribar al màxim de persones possible.

Com prepareu els espectacles per actuar en contextos tan diferents?

Ens adaptem a la cultura de cada lloc. Abans d'actuar fem reunions perquè ens diguin si hi ha alguna cosa que es pugui malinterpretar o que pugui resultar irrespectuosa. També podem incorporar algun missatge concret, sempre d'una manera còmica i divertida. Al Líban, per exemple, a la zona més propera a Síria, hi havia responsables locals que ens censuraven alguns gags, com quedar-nos en pijama o un número en què jo em treia una flor del cul. Hi ha coses que ja tens clar que no pots fer, com anar sense mànigues, però d'altres no se t'havien acudit. I et vas adaptant.

Què pot aportar el riure als infants que han viscut una guerra o una emergència humanitària?

Nosaltres hi anem a portar una cosa immaterial, que és el riure. No portem res material. El nostre objectiu és fer riure i, quan riuen, el missatge ja ha arribat. A Veneçuela, per exemple, hi havia ONG i particulars que portaven menjar i altres ajudes, i de vegades també ens demanaven alguna cosa més. Però nosaltres oferim això, el riure, que és com l'aire que respiren. Ajuda tant els infants com els adults a oblidar-se una estona dels moments difícils que viuen o han viscut, a enfortir la resiliència i a tenir una mirada més positiva. I després veus infants que han perdut tantes coses fent cua per abraçar-te. Això cura i restaura la dignitat de les persones.

I per a vosaltres tampoc deu ser fàcil treballar en aquests contextos. Com gestioneu emocionalment el que viviu sobre el terreny?

Cadascú ho fa com pot. Jo, quan torno, necessito uns dies, potser una setmana, per estar tranquil·la, respirar i assimilar tot el que he viscut. Coneixes realitats molt dures, coses que no s'ensenyen als turistes. Però també veus com n'és, de necessari, el que fem, i em sento molt privilegiada de poder-ho fer. Soc pallassa i tinc un ofici que em permet anar a fer riure arreu del món. I el retorn que reps, les coses que et diuen, el que veus... És increïble. Això no té preu.

Portes més de vint anys vinculada a Pallassos Sense Fronteres. Què ha significat per a tu tota aquesta trajectòria?

Per a mi, poder anar a aquests llocs a fer riure dona sentit a la meva feina de pallassa i també a la meva vida. Veig que és molt necessari i que funciona. Crec en el poder transformador del riure. És una arma de construcció massiva. Això és Pallassos Sense Fronteres. Oferim el nostre temps i el nostre talent per donar suport emocional i portar somriures i esperança a les persones més vulnerables.