Agustí Pallarès: “Després d’una emergència, les necessitats continuen existint”

Després del terratrèmol que va sacsejar el Nepal el 2015, Acció Solidària i Logística (ASL) va ser una de tantes entitats que no es va quedar de braços plegats i va desplaçar-se al país per donar un cop de mà i respondre a l’emergència. Aquella primera intervenció va donar pas a una col·laboració que s’ha mantingut durant els anys. Entre altres actuacions, l’entitat va participar en la reconstrucció de l’escola de Braille i l’hostal d’Akkare Bazar, espais que la riuada ha destruït recentment. Per això, ASL té oberta una campanya per recaptar fons i tornar a aixecar-los.

La trajectòria d’ASL, una entitat molt vinculada als bombers, l’ha portat a participar en emergències en diferents països i contextos, des del rescat i la distribució d’aliments fins a la potabilització d’aigua o la reconstrucció. En parlem amb el seu president, l’Agustí Pallarès, qui explica com decideixen on i com intervenir, les dificultats amb què es topa una ONG petita sobre el terreny i com s’afronta la recuperació un cop ha passat la primera fase de l’emergència.

Heu participat en diverses emergències. Quines intervencions destacaries o recordes especialment?

N’hem fet diverses. ASL és una ONG molt vinculada als bombers i, des del principi, entre els nostres objectius hi havia, a banda de la cooperació internacional, la intervenció en emergències i l’ajuda a cossos de bombers. La cooperació internacional és més pausada, té un altre ritme, més de mirada llarga. En canvi, l’emergència és emergència i has d’anar-hi ja, has d’estar preparat prèviament. Per això, vam crear un grup d’intervenció que es va estrenar, més o menys, en el postterratrèmol del Nepal del 2015. En el moment del terratrèmol, encara no teníem capacitat per intervenir-hi.

Com va ser aquella primera intervenció al Nepal?

Hi vam anar quan encara no havia passat un mes del primer gran terratrèmol. Vam viure rèpliques i vam estar-hi vora quatre mesos, amb tres equips diferents. A partir d’aquella intervenció, vam continuar treballant al Nepal amb projectes de cooperació. Ara, la riuada s’ha endut una escola afectada pel terratrèmol del 2015 que nosaltres havíem rehabilitat pràcticament sencera. Intentarem refer-la amb altres opcions, perquè el lloc ha quedat molt afectat. El problema, però, continua existint.

Què us hi vau trobar quan vau arribar el 2015?

Jo formava part del primer equip que hi va anar, format per quatre persones. Molta gent de l’ONG ja havia estat al Nepal per raons turístiques i esportives, sobretot per l’alpinisme, i era un país que més o menys coneixíem. Ens vam veure amb l’obligació moral d’anar-hi. Quan vas a una emergència en un lloc desconegut, una de les primeres dificultats és saber com funciona el país, qui t’ajuda, en qui et pots recolzar i què pots fer. En aquest cas teníem contactes locals, bàsicament d’agències turístiques i d’expedicions, i també vam contactar amb diverses ONG. Tot i això, al principi vam anar una mica perduts fins que ens vam poder centrar.

Un cop sobre el terreny, en què us vau centrar?

Vam fer diverses intervencions d’emergència. Per exemple, vam recuperar una quantitat molt gran d’arròs d’un magatzem que havia quedat al mig de la runa i al qual no es podia accedir. Vam haver d’entrar-hi per sota per poder treure’l, perquè no es podia malbaratar tot aquell arròs. A mesura que contactàvem amb gent local i altres ONG, anàvem detectant altres problemes i ens vam centrar sobretot en el refugi. Hi havia grans zones del Nepal que havien quedat aïllades. Del rescat se n’encarregaven altres grups, però hi havia tota la gent que havia sobreviscut i que necessitava menjar i un lloc on estar.

Com vau donar resposta a aquesta necessitat de refugi?

Vam construir refugis amb xapa ondulada i tubs. Vam dissenyar una estructura com un hangar semicircular, molt fàcil de construir i bastant econòmica, i en vam fer molts en diferents llocs on la gent tenia la casa destruïda i no hi havia capacitat de reconstruir. Eren refugis d’emergència, però mesos més tard hi havia persones, sobretot gent gran, que encara hi vivien i que van acabar-hi la seva vida. Un refugi d’emergència va acabar sent casa seva. Estic segur que si ara tornéssim per aquella zona, segurament encara en trobaríem.

Quan decidiu intervenir en una emergència, com detecteu què fa més falta i què hi podeu aportar?

Partim de les nostres capacitats. Som una ONG petita i tenim una capacitat econòmica limitada, així que ens hem d’ajustar als recursos i al tipus de voluntariat que tenim. No podem fer, per exemple, una intervenció mèdica si no tenim personal preparat per fer-la. No tenim la capacitat d’organitzacions com Metges Sense Fronteres o la Creu Roja. Nosaltres intentem arribar a alguns llocs o necessitats que aquestes organitzacions més grans no acaben de cobrir.

Què podeu aportar des d’una entitat com la vostra que potser no poden aportar organitzacions més grans?

Nosaltres hem rebut fins i tot ajuda econòmica de Metges Sense Fronteres en alguna intervenció. Per la seva manera de treballar o pels seus procediments, poden disposar dels diners, però potser no de la disponibilitat per actuar en una necessitat molt concreta. Aquí és on una entitat com la nostra pot tenir un paper. Som una ONG petita i tenim les nostres limitacions, però intentem detectar problemes concrets i veure si, amb les nostres capacitats, els podem afrontar.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Acció Solidària i Logística (@acciosolidariailogistica)

I com decidiu quin tipus d’equip necessiteu per a cada intervenció?

Depèn del problema que hàgim detectat. Normalment hi hem enviat personal d’infermeria, bombers o persones capacitades per afrontar una necessitat concreta. Si pots millorar una emergència arreglant dos camions que estan espatllats, el que t’interessa és enviar-hi un mecànic. Si aquells camions tornen a funcionar, pots millorar l’assistència a tota la població afectada. 

Al final, les tasques s’acaben de definir sobre el terreny.

També tenim experiència i material per potabilitzar aigua. Al Nepal, per exemple, hi vam anar inicialment amb quatre bombers i, a mesura que van arribar més equips i vam establir contactes, es van anar definint les tasques. Entre aquestes hi va haver el desenrunament i la reconstrucció de l’escola de Braille i l’hostal d’Akkare Bazar, que ara s’ha endut la riuada.

Com heu traslladat aquesta forma de treballar en altres emergències? 

Intentem treballar sobretot en l’àmbit logístic, però també podem actuar en qüestions sanitàries o de distribució d’aliments. A Idomeni, el 2016, per exemple, vam participar en un projecte de repartiment de menjar a les persones refugiades.

I també heu treballat en l’àmbit del rescat.

Sí, uns mesos abans havíem estat a Lesbos, al far de Korakas, on algunes persones arribaven de nit atretes per la llum del far, en una zona de penya-segats. Vam muntar un operatiu de rescat i vam assegurar cordes per poder treure-les d’allà. Al final, intentem detectar un problema concret i afrontar-lo des de les nostres capacitats. Som una ONG petita i sempre hem tingut limitacions, però hem pogut fer intervencions efectives.

Fins a quin punt podeu preparar la intervenció abans de desplaçar-vos?

S’ha d’adaptar sempre. De vegades pots tenir identificat el problema i una possible solució, però normalment arribes sobre el terreny i et trobes una situació caòtica. Per això intentem enviar d’entrada persones amb més experiència, que puguin valorar com podem ajudar a partir de les nostres capacitats. A València, per exemple, jo vaig trepitjar poc fang. La meva feina va ser participar en moltes reunions fins que vam poder determinar quina seria la nostra intervenció. Finalment, hi vam muntar un punt de repartiment de menjar.

Què determina quin equip hi podeu enviar?

Sobretot, els recursos econòmics. Si disposéssim de més diners, podríem enviar equips més amplis, amb més persones, eines o maquinària. Depenent de la intervenció, també podem fer una crida a metges, infermers o altres perfils que necessitem, i són col·lectius que acostumen a respondre molt bé. Però el límit sol ser econòmic. Una intervenció costa molts diners entre desplaçaments, assegurances i tota la logística necessària. Aquesta acaba sent, lamentablement, la principal barrera.

I què necessiteu per poder treballar sobre el terreny?

Primer hem d’identificar què podem fer amb les capacitats econòmiques i personals que tenim, perquè hi ha coses que no podem assumir. Però també hem de cuidar la logística del mateix equip. Necessitem un lloc on dormir, menjar i descansar. Si l’equip no està bé, no pot donar resposta. 

Tot això també requereix diners, temps i persones que s’encarreguin d’organitzar-ho. I canvia molt segons l’emergència i el país. A Hondures, per exemple, fa molts anys que hi treballem, tenim contactes i podem allotjar els equips. En canvi, arribar a un país on no has estat mai és molt més difícil.

Sobre la riuada del Nepal, com afronteu haver de reconstruir un espai que ja havíeu ajudat a aixecar?

No hi ha més remei. Des del terratrèmol del 2015 hem mantingut el vincle amb el Nepal i hem continuat fent-hi petites intervencions. Ens va passar també després del terratrèmol del Marroc. Hi vas per una emergència, però després t’hi quedes i continues col·laborant. Jo dic de broma que és un defecte, perquè costa molts diners i ampliar la nostra capacitat de treball no és fàcil. Aquesta riuada ha afectat molta gent de l’ONG que va participar en el terratrèmol o que ha estat després al Nepal. En la reconstrucció de l’escola d’Akkare, per exemple, hi van participar diversos electricistes vinculats a nosaltres.

Ara la necessitat continua sent la mateixa.

Sí. Després d’una emergència, les necessitats continuen existint. En aquest cas, s’ha destruït la instal·lació, però els infants continuen tenint problemes visuals i necessiten aquest espai. La resta van poder escapar muntanya amunt i salvar-se, però hi ha un noi del grup que continua desaparegut. Per això ens veiem amb l’obligació moral d’afrontar-ho. Hem obert una campanya i la resposta de la gent de l’ONG ha estat molt bona. El nostre abast és reduït i ens costa arribar al gran públic, però companys, familiars i socis han fet aportacions. També hi destinarem una part dels recursos que tenim per a emergències. Amb això hem de començar a fer alguna cosa.

En quin punt es troba ara la reconstrucció?

La situació és complicada perquè la riuada s’ho ha endut tot, inclosos ponts i carreteres, i és difícil arribar-hi. El lloc exacte on hi havia l’escola ha quedat arrasat, és un munt de pedres. Entenem que potser ja no és un espai adequat per tornar-hi a construir. Ara s’ha de buscar un altre lloc i parlar amb les autoritats. També estem en contacte amb altres ONG del Nepal per entendre millor la situació i aconseguir que el projecte sigui viable i, si pot ser, millor que el que teníem. En això estem ara.

Què heu après sobre què necessita una comunitat per recuperar-se després d’un desastre?

Calen moltes coses i depèn molt del tipus de desastre. Hi ha llocs on les mancances són molt grans, falten serveis públics, cossos d’emergència i recursos per poder-hi donar resposta. També hi influeix com i on s’ha construït. Al Nepal, per exemple, durant el terratrèmol vam trobar cases fetes de pedra i fang, sense estructures que les reforcessin, i això les feia molt vulnerables.