Helena Cabo: "Cuidar els vincles familiars és clau per a un procés penitenciari més sa i transformador"

“Quan un membre de la família entra a la presó, tota la família compleix condemna”, explica l’Helena Cabo, fundadora de Nius, una associació que treballa amb art, educació i mediació perquè mares, pares i infants puguin mantenir vincles de qualitat dins i fora de l’àmbit penitenciari.

Amb cinc anys de feina a l’esquena construint experiències amb els grups de parentalitat a les presons, l’entitat impulsa projectes com ‘Meraki’, que acompanya mares i pares privats de llibertat, famílies i professionals del sistema penitenciari perquè puguin mantenir el lligam amb els seus fills i filles dins dels centres.

En parlem amb l’Helena Cabo, qui assenyala l’impacte que té la presó en els infants, la necessitat d’humanitzar els espais de visita i de com l’art, el joc i les trobades familiars poden fer menys feixuga una realitat sovint invisibilitzada.

Què és Nius i què feu com a associació?

Som una associació sense ànim de lucre que treballa dins i fora de l’àmbit penitenciari des del 2019. A través de projectes artístics i educatius, i també de la mediació, fomentem vincles sans i respectuosos entre famílies, professionals i institucions.

La vostra tasca va arrencar amb un espectacle musical per a nadons.

Veníem de fer projectes artístics per a famílies. Quan estàvem produint Tunti-Tapau, un espectacle immersiu per a nadons, volíem que tingués unes característiques especials, tant artístiques com socials. La part artística la vam treballar amb Eva Vázquez, una artista plàstica que per a nosaltres és una referència. Vam basar tota l’escenografia en la seva obra, però també volíem que la manera de construir-la tingués un component afegit, que no fos només una escenografia per a un espectacle.

Com us introduïu en l’àmbit penitenciari?

Entrem en contacte amb els centres penitenciaris a través dels Grups de Responsabilitat Parental, que són grups organitzats de pares i mares dins dels centres. Durant un any, vam anar a dos centres penitenciaris: Brians 2, amb un grup de pares; i el Centre Penitenciari Dones de Barcelona, on hi ha un departament en què les mares viuen amb els seus nadons de 0 a 3 anys.

Ben aviat vau començar a construir vincles.

Sí, allà vam començar a teixir i a fer una part de l’escenografia de l’espectacle amb aquests pares i mares. I va ser a partir d’aquí que vam començar a crear vincles i a veure la necessitat d’obrir espais artístics i festius dins dels centres. Espais que permetessin convocar les famílies i crear moments de qualitat, igual que passa fora de la presó, però a dins. Amb el temps, hem construït tota una expertesa sobre com treballar una situació tan especial com fer de pare o mare dins de la presó, ser-ne fill o filla, o acompanyar un menor que té el pare o la mare empresonada. 

Què passa amb els infants i les famílies quan el pare o la mare entra a la presó?

Quan un membre de la família entra a la presó, d’alguna manera tota la família compleix condemna. No només ho fa la persona que entra al centre, sinó que tota la família queda esquitxada per aquesta situació, i això és un aspecte que cal treballar molt. Les persones que tenen vincles familiars tenen un eix molt important a alimentar i mantenir. Cuidar aquests vincles és clau per a un procés penitenciari més sa i més transformador.

Com es viuen les visites, els vis-a-vis, les trucades…?

Quan una família té algú a la presó, pot anar a veure’l un cop a la setmana o un cop cada quinze dies. Es troben als espais de comunicació, als vis-a-vis familiars, i poden estar amb aquella persona aproximadament una hora i quart. Normalment, això passa en un espai molt petit, d’uns tres metres per tres, amb quatre cadires, una taula i un lavabo. És en aquestes condicions que s’han de sostenir els vincles familiars.

Malgrat que no és gens fàcil.

És molt dur mantenir els vincles familiars dins d’una presó. En els infants, veiem que hi ha molt estigma, que baixa el rendiment escolar i també l’autoestima. Sovint apareixen trastorns d’ansietat, i també canvia la relació amb els altres, amb la família i amb el sistema. També hi ha moltes preguntes difícils: què expliques i què no expliques a l’escola? Vens de visitar algú i d’entrar dins d’una presó. Ara això ja s’està començant a treballar, però els centres penitenciaris, en principi, no estan pensats ni preparats perquè hi entrin menors.

Esteu treballant per canviar això.

Justament estem desenvolupant un projecte perquè tot el recorregut que fa un menor per anar a veure un familiar dins la presó sigui més amable, més acollidor i més pensat en les seves necessitats. Perquè això té un impacte en l’infant, i després es trasllada a l’escola, al rendiment, a les relacions amb els companys, a què explica i què no explica. També té a veure amb els prejudicis que tots tenim, amb la desconfiança i amb la dificultat que, de vegades, tenim per empatitzar amb una família que està vivint aquest procés.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by projectenius (@projectenius)

També cal trencar prejudicis sobre aquestes famílies.

Sempre intentem visibilitzar que són famílies com qualsevol altra. I, per tant, també necessiten art, educació, esport i oportunitats per viure aquesta situació d’una manera menys traumàtica, sobretot per als infants.

Insistiu molt que hem de mirar les persones internes també com a pares i mares, i no només des del delicte.

Sí, perquè el delicte ja està jutjat. Ja hi ha persones que miren aquella persona com a delinqüent, i aquesta feina ja es fa. Està complint una condemna, més o menys justa, però ja hi és. La societat ja s’encarrega de mirar aquesta part. Però aquella persona no és només un delinqüent, també pot ser un pare, una mare, un avi, una tieta, algú que té vincles familiars.

A més, no parlem només de la persona que és a la presó.

És clar, hi ha menors entremig, infants i joves travessats per aquesta situació. Aquí tenim una responsabilitat social, fer que visquin aquesta situació tan complexa amb el menor impacte possible. De la mateixa manera que garantim, amb més o menys fortuna, sistemes que jutgen les persones que han comès un delicte, també hem de poder sostenir que hi ha famílies i menors vinculats a aquestes situacions.

‘Meraki’, un dels vostres projectes, treballa per posar la família al centre.

‘Meraki’ és un projecte molt ampli, que contempla moltes mirades. Fem activitats esportives, per exemple amb la Fundació Barça, i també grups terapèutics perquè pares, mares i famílies puguin treballar tota la part emocional. També desenvolupem trobades familiars dins de la presó per fomentar l’encontre i crear espais de qualitat, i formem professionals del sistema penitenciari, perquè sovint hi ha mancances a l’hora de treballar l’àmbit familiar i les necessitats dels menors. A més, hem fet una investigació amb la Universitat de Salamanca per veure quin impacte tenen aquestes activitats dins la presó.

En aquestes trobades intenteu crear un espai amable.

Sí. Quan fem una festa a la presó, per exemple, la pensem com una festa que podria passar en qualsevol poliesportiu de qualsevol poble de Catalunya. Els centres penitenciaris tenen espais com teatres o poliesportius, i és allà on la muntem. Mirem quins interessos tenen els fills i filles, quines edats hi ha, a què els agrada jugar als pares i mares, què els agrada fer amb els infants, i a partir d’aquí comencem a dissenyar la festa. Hi pot haver una zona de psicomotricitat, jocs de taula, lectura, instruments, un grup tocant, una obra de teatre o un joc participatiu.

La festa es va creant amb els pares i mares. Ells decoren els espais, decideixen què es fa i què no es fa, i les famílies arriben al centre un dissabte al matí per gaudir durant dues o tres hores d’un espai que podria ser qualsevol poliesportiu.

Es tracta de crear una experiència familiar, no només una visita. 

La idea és que, durant una estona, s’oblidin que són a la presó. Que els infants no tinguin la sensació d’estar en un centre penitenciari. Això és el que necessita un infant: espais de qualitat pensats per a ell. No només una habitació de tres per tres, amb una taula i quatre cadires, on no pot entrar ni un dibuix.

Què aporta l’art que no ofereixen altres eines d’acompanyament?

L’art és un llenguatge universal, on tothom es pot sentir identificat independentment de l’edat o dels referents culturals i familiars. Ens ajuda a connectar amb el que som i amb com estem. També permet compartir un moment de calma i de creativitat, fer alguna cosa junts, deixar baixar l’activitat mental i començar a fer servir les mans i el cos, sigui ballant, cantant o creant. És quelcom que ens uneix i ens connecta. Els infants entenen molt bé aquest llenguatge. S’hi senten lliures, poden experimentar, aprendre i vincular-se a través d’una activitat artística.

I de cara a les persones adultes?

Per a les persones adultes, aquest pas cap a l’art també és un pas cap a la infància. També necessiten expressar-se amb el cos, amb la imaginació, amb els sons, amb la representació. Pot ser llegir un conte, representar una obra de teatre o qualsevol altra forma d’expressió. El que importa és poder representar el teu aquí i ara amb el teu adult de referència.

Quin impacte té el projecte en els infants i les famílies?

Ens diuen que estan molt més tranquils, que tornen als mòduls amb més ganes d’estar bé. Realment, aquests espais donen calma i serenor. Les famílies també arriben a casa més tranquil·les. Una mare que acompanyava els seus fills a veure el pare m’ho explicava molt clar. Quan sortien d’un vis-a-vis, els infants es passaven tot el viatge de tornada, una hora i mitja, plorant. En canvi, quan sortien d’una festa, sortien d’una festa, i tot el viatge era comentar què havia passat, què havien fet i què volien fer a la pròxima trobada.

També deu aparèixer la complexitat pròpia de qualsevol família.

Aquí l’impacte és viure una experiència familiar positiva. En aquestes festes, com en qualsevol festa, poden passar moltes coses: desacords, baralles entre germans o amb la parella, moments de tots colors. No totes les trobades familiars són flors i violes. Però es tracta justament d’això, de construir la teva família i tenir oportunitats per estar en un espai amable i tranquil, on puguis viure la teva realitat familiar d’una manera més sana i amb moltes més oportunitats.

Esteu avaluant aquests impactes.

Sí, tot això és el que estem veient en l’avaluació que fem abans i després de cada activitat, amb pares i mares interns, famílies, infants i professionals. El que surt és la idea de tranquil·litat. Per exemple, una mare que va veure el seu fill dins de la presó ens deia que ara ja sabia on era, que veia que estava bé, que tenia bons companys, que els funcionaris el tractaven bé i que l’espai era correcte. Marxava molt més tranquil·la.

També passa amb els infants?

Sí, també passa amb els infants. A vegades pregunten: mare, on dorms? Però, de cop, aquell infant pot entrar i veure-ho. Moltes de les activitats que fem al Departament de Mares, a la presó de dones, les fem dins del mateix mòdul on les mares viuen amb els infants petits. Això permet que els germans vegin on viuen la seva mare i el seu germà petit. I els canvia la imatge que en tenien.

Què hauria de canviar perquè el sistema penitenciari garanteixi millor el dret dels infants a mantenir un vincle de qualitat amb el pare o la mare empresonada?

Caldria creure’s profundament, amb pressupostos i decisions polítiques, que la família és clau en tot el procés penitenciari. La família també forma part d’una condemna i, per tant, s’ha de contemplar i cuidar, donant oportunitats perquè hi hagi vincles sans i rics i perquè aquests processos puguin arribar a bon port. Quan les persones surten dels centres penitenciaris, necessiten una bona xarxa, un lloc on agafar-se i des d’on construir alguna cosa positiva. Si cuidem la infància i les famílies dins del sistema penitenciari, ens en beneficiem tots. Socialment, estem cuidant tot el que envolta aquestes famílies i aquests infants.