Jordi Cuadras: "Les situacions que fa anys que veiem als països del Sud Global ara les veiem reproduïdes aquí"

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) celebra enguany el seu 40è aniversari. Durant quatre dècades, l'entitat  ha demostrat que la solidaritat no s'acaba quan s'apaguen els focus de la primera resposta d'emergència. Davant l'impacte cada cop més freqüent i intens dels desastres socials i naturals, el aposten per un model de reconstrucció que va molt més enllà del rescat immediat. 

Conversem amb el seu president, Jordi Cuadras, sobre com la crisi climàtica està transformant la resposta als desastres, quin paper juguen els ajuntaments catalans per mantenir el compromís en el temps i per què la veritable resiliència neix de garantir que siguin les mateixes comunitats locals les qui liderin el seu propi futur. 

Com treballa el Fons Català en cas de desastre ambiental?

Nosaltres treballem sempre projectes de fons, de mitjà i llarg termini. És el que sempre diem: treballem més en la postemergència que no pas en l'emergència o en les campanyes d'emergència immediata.

Quin paper assumeix quan s'acaba la primera fase d'emergència i l'atenció mediàtica desapareix?

En la primera fase d'emergència el que es necessita és salvar el màxim nombre de vides, rescatar persones que hagin quedat atrapades (sigui per una inundació o un terratrèmol). En aquesta primera fase nosaltres no hi som perquè no tenim els equips tècnics per fer aquesta tasca. Aleshores entrem en la postemergència: en projectes de reconstrucció i en projectes per garantir el més bàsic per a la vida d'aquelles persones que s'hagin quedat sense casa o s'hagin hagut de desplaçar. Posem l'atenció principalment en la infància i en les dones vulnerables, que sempre són els col·lectius que queden més desprotegits.

Això ho fem hi hagi via mediàtica o no. Per exemple, amb el terratrèmol del Marroc vam obrir la campanya d'emergència i hem fet entre cinc i vuit projectes d'atenció a les conseqüències i a les víctimes del terratrèmol, i tots aquests projectes els desenvolupem durant els tres anys posteriors. Quan ningú en parla, nosaltres estem treballant en projectes de fons que tenen un trajecte llarg en el temps.

De quina manera ha canviat la crisi climàtica la freqüència i el tipus de desastres als quals heu de respondre?

La crisi climàtica el que fa és accelerar tots aquests desastres i fenòmens. Tot i això, els països del Sud Global, malauradament per la seva situació, són països en els quals, molt abans que es parlés de canvi climàtic, ja patien les conseqüències d'aquests fenòmens (inundacions, terratrèmols...).

Per tant, potser no hem notat una gran diferència d'impacte inicial com sí que hem notat al nostre país —on els fenòmens han anat a més i s'han convertit en menys previsibles i més greus—, però als països del Sud Global, per la seva situació atmosfèrica, fa molts anys que aquests fenòmens creixen. Des del punt de vista del Fons Català, fa molts anys que fem campanyes principalment per a inundacions i terratrèmols.

Com us assegureu que siguin les mateixes comunitats locals afectades qui liderin la seva reconstrucció?

Per a nosaltres, en qualsevol dels projectes que fem, aquest és un punt absolutament essencial i clau. La cooperació l'entenem sempre des d'un punt de vista horitzontal, mai des d'un punt de vista vertical. Nosaltres no donem lliçons a ningú ni a dir com s'han de fer les coses, sinó que els projectes surten a partir d'un treball conjunt entre les comunitats receptores i les comunitats que destinen recursos (els diferents ajuntaments que són socis de la nostra entitat).

Nosaltres sempre treballem amb el que en diem contraparts sobre el terreny, que són socis locals, siguin ajuntaments o ONGs locals. La nostra essència és la política municipal, representem els ajuntaments de Catalunya i, quan anirem als països del Sud Global, els nostres interlocutors també són sempre agents locals (governs o entitats). Això ens permet fer projectes molt arrelats al territori i conèixer pràcticament amb noms i cognoms les persones a les quals ajudem a millorar les seves condicions de vida. Incorporar la mirada local és la millor garantia que el projecte compleixi els seus objectius.

Quines eines s'apliquen per reconstruir millor i evitar que el pròxim desastre provoqui els mateixos danys?

Aquí parlem de dues fases: una és donar resposta als danys immediats i l'altra és intentar que aquesta resposta serveixi alhora per prevenir que en el futur no es tornin a produir els mateixos estralls. Un exemple és la reconstrucció d'habitatges o d'escoles que estem fent a l'Atles del Marroc. 

Evidentment, haver patit un terratrèmol fa que la mirada sigui diferent i que hi hagi un aprenentatge en la reconstrucció per evitar que, si torna a passar un fenomen d'aquestes característiques (que no es pot preveure), les conseqüències siguin menors. Amb les inundacions passa el mateix: s'analitza com s'ha produït la inundació o quines zones ha afectat, i la reconstrucció ho incorpora per prevenir que una altra vegada les conseqüències siguin el menys tràgics possibles per a la gent. Quan són aspectes tangibles com la infraestructura, la prevenció es pot incorporar directament en l'edificació.

Com es garanteix que els plans de recuperació no deixin enrere col·lectius vulnerables?

Quan hi ha un desastre d'aquestes característiques, els primers que queden en situació vulnerable sempre són els infants i les dones, dos perfils que moltes vegades ja porten la vulnerabilitat incorporada en el dia a dia en aquests països on hi ha molta més bretxa de gènere o on no hi ha serveis socials bàsics.

En tots els nostres projectes —com en el cas d'Ucraïna, de Gaza o del Marroc— s'incorpora sempre d'ofici aquesta mirada de protecció de la infància i de les dones. Això pot ser acompanyament psicosocial als infants perquè acaben de viure una situació traumàtica; poden ser programes de protecció a les dones víctimes de violència masclista (que en situacions d'emergència queden encara més desprotegides); o pot ser garantir la seva autonomia financera a través de cooperatives i treball cooperatiu que les empoderi en les seves comunitats.

Quin paper juguen els ajuntaments catalans per mantenir el suport?

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament no va néixer per donar resposta a emergències puntuals, sinó que va néixer l'any 1986 —i aquest 2026 celebrem el 40è aniversari— per fer projectes transformadors a llarg termini, que no siguin reactius sinó proactius. Els més de 330 ajuntaments catalans que formen part de la nostra entitat (que representen el 85% de la població) ho fan perquè creuen en la cooperació, el desenvolupament i la solidaritat com a eines transformadores. 

L'últim any hem gestionat 5,2 milions d'euros destinats a polítiques de cooperació i solidaritat, i aquest és el gran gruix de la nostra activitat: impulsar de manera simultània una cinquantena de projectes anuals que compten amb el suport planificat dels municipis. Les campanyes d'emergència reben fons excepcionals, però no substitueixen els fons que els ajuntaments destinem any rere any de manera previsible per transformar comunitats.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Fons Català de Cooperació (@fonscatala)

Com es combaten les constants crisis ambientals al món?

És difícil, però abans que les crisis es produeixin cal un compromís ferm dels governs d'arreu del món per fer accions de prevenció. Per exemple, evitant la desforestació i que es prenguin terres a comunitats indígenes per interessos de grans empreses, o evitant la contaminació d'aqüífers per la instal·lació de mines.

Nosaltres actuem sobre el terreny per combatre aquestes crisis d'arrel: al riu Lempa (que travessa el Salvador, Guatemala i Hondures) tenim un projecte de regeneració d'aigües per garantir que les comunitats tinguin aigua per beure i regar. Un altre cas és al Senegal, al delta del riu Casamance: l'augment del nivell del mar per la crisi climàtica ha salinitzat el delta i ha impossibilitat la pesca i el conreu de l'arròs. A través de l'experiència de Catalunya amb el Delta de l'Ebre, ajudem a introduir vegetació i recursos per extreure la sal de l'aigua i recuperar l'activitat econòmica i alimentària de la població.

Com s'aborda la justícia climàtica i les pèrdues i danys des de la cooperació municipalista?

S'aborda evitant que les comunitats locals perdin els seus mitjans de vida i recursos naturals a mans de grans explotacions o per efectes de la crisi climàtica. Per exemple, a Nicaragua teníem un projecte d'ajut a la sobirania alimentària a Puerto Cabezas que permetia tenir conreades les terres de les comunitats indígenes locals. Allà es considera que si una terra no està conreada no és de ningú i, per tant, moltes empreses o actors externs se les apropiaven. Nosaltres garantíem les eines perquè les conreessin i així evitar que els fossin preses.

La justícia climàtica des del municipalisme implica defensar els drets de la població sobre el seu propi territori i donar-los eines de resiliència.

Com us coordineu amb altres actors locals i internacionals?

En una emergència la coordinació és absolutament bàsica i indispensable perquè és un moment en què molta gent vol ajudar i el rellotge va molt de pressa. Els recursos han d'anar allà on toca i no es poden perdre ni desviar pel camí.

Nosaltres ens coordinem amb el Govern de la Generalitat, l'Agència Catalana de Cooperació i l'Agència Espanyola de Cooperació (AECID), així com amb totes les entitats locals amb qui ja tenim relació. Es creen espais de coordinació per saber quins projectes s'estan aixecant, en quins podem col·laborar i quins propis podem desenvolupar. Aquesta xarxa permet que el degoteig de recursos excepcionals que arriben durant l'atenció mediàtica es converteixi ràpidament en projectes reals sobre el terreny a través del nostre equip tècnic de l'àrea d'emergències i acció humanitària.

Quin aprenentatge de projectes passats ha marcat la vostra manera de fer?

L'aprenentatge principal prové de l'acumulat de quatre dècades d'experiència de l'entitat i de professionals que hi treballen. Veure com el món ha canviat, com les prioritats dels països han evolucionat i com la consciència dels ajuntaments de Catalunya ha crescut en positiu (vam néixer amb 6 ajuntaments el 1986 i ara som més de 330).

Aquest recorregut ens ha fet impulsar especialment la cooperació tècnica, una part de la cooperació molt valuosa que fomenta l'intercanvi d'experiències, coneixements i polítiques públiques d'èxit entre els tècnics dels ajuntaments catalans i els dels municipis del Sud Global. L'aprenentatge constant ens demostra que, tot i que les desigualtats continuen existint, la cooperació municipalista té una capacitat real de transformació.

Què poden aprendre els municipis catalans de la resiliència del Sud Global davant de fenòmens com la sequera o els incendis?

Aquest aprenentatge és absolutament total. Les situacions que fa anys que veiem als països del Sud Global ara les veiem reproduïdes a Catalunya: altes temperatures, canvis bruscos de temps i alteració dels fenòmens climàtics.

A partir del treball compartit que fem amb ells, podem aprofitar la seva experiència per fer front al canvi climàtic al nostre país: pel que fa als conreus, a les condicions de vida, a l'ús de l'espai públic o a la reorganització dels horaris laborals. En molts països del Sud Global la vida laboral comença a les cinc de la matinada perquè a certes hores del dia no es pot treballar al carrer a causa de la calor; és una realitat que, pel que hem vist aquests últims estius, acabarem adaptant també aquí.

Quin paper ha de tenir el teixit associatiu i la ciutadania a Catalunya per acompanyar aquests processos a llarg termini?

El teixit associatiu té un paper absolutament clau. Darrere l'aposta política dels ajuntaments hi ha un teixit d'entitats i ONG locals a cada municipi de Catalunya que ajuden a fer realitat els projectes amb voluntariat i moltes hores de dedicació. Catalunya sempre ha tingut un fons solidari i una empatia històrica cap a les injustícies globals —com la mobilització pel 0,7% als anys noranta, que va ser el germen del Fons Català.

Actualment, hi ha un repte de relleu generacional en moltes entitats. Per això defensem que les polítiques de cooperació han de ser cada vegada més estructurals dins la política pública local d'un ajuntament: si hi ha entitats al municipi cal acompanyar-se d'elles, però si no n'hi ha, la institució ha de continuar garantint aquesta tasca. Destinar una petita part dels recursos municipals no perjudica la resta de polítiques locals i, en canvi, per a les persones que ho reben al Sud Global suposa un canvi vital enorme.