Núria Simon: “Hem de poder-nos explicar perquè la gent entengui la importància de la nostra feina”

La Vall de Camprodon és una vall de muntanya molt turística, però també un territori treballat dia rere dia per una pagesia que manté pastures, gestiona boscos i conserva paisatges. Sense aquesta feina, el paisatge que avui atrau visitants no seria el mateix i augmentarien problemes com l’emboscament o el risc d’incendi.

L’Associació de la Pagesia de la Vall de Camprodon va néixer fa poc més d’un any per explicar aquesta feina en primera persona i fer entendre la seva importància a l’hora de tenir cura del territori. Per fer-ho, impulsa espais de trobada, de divulgació i de suport mutu, des de la fira ramadera al treball compartit amb la pagesia del Vallespir.

En parlem amb la Núria Simon, presidenta de l’entitat, qui, entre altres, aborda qüestions com el relleu generacional, l’accés a la terra o la necessitat que allò que es cria i es produeix a la vall es pugui valorar com a producte local. Alhora, reivindica la força d’agrupar-se per fer front comú, donar-se suport i no deixar que s’apagui la flama d’aquest projecte col·lectiu que és l’entitat.

L’associació neix en un territori molt concret, la Vall de Camprodon. Qui en forma part?

L’Associació de la Pagesia de la Vall de Camprodon la vam crear fa poc més d’un any i, com diu el nom, agrupa pagesos i pageses del territori de la Vall de Camprodon, que són sis municipis. La majoria dels pagesos d’aquí dalt ens dediquem sobretot a la ramaderia. També hi ha gent vinculada a l’àmbit forestal, algunes explotacions que fan trumfes... 

Què teniu en comú?

Cadascú és diferent i té la seva història, però compartim una realitat semblant. El que tenim en comú és que les nostres explotacions són familiars i de muntanya. Per això, malgrat la idiosincràsia de cadascú, les dificultats i les necessitats que tenim sovint s’assemblen molt.

D’on surt la necessitat d’organitzar-vos?

L’entitat sorgeix arran d’un projecte que vam fer fa un parell d’anys, que es diu Valls Circulars. D’aquest projecte en va sortir la idea de fer una associació. També va generar punts de trobada entre la pagesia de la vall, i hi havia ganes d’agrupar-nos. Una de les coses que ens feia més il·lusió era muntar una fira ramadera de muntanya. Sempre ens estem queixant, som una mica pesats, els pagesos, però teníem molta necessitat d’explicar al món què sabem fer i què som. Hi ha un objectiu molt transversal en el fet que existeixi l’associació, que és la pedagogia. Som pocs, però també hem de poder-nos explicar en primera persona perquè la gent entengui la importància de la nostra feina. 

L’eix principal és aquest, però no l’únic.

Sí, perquè el fet d’agrupar-te també et permet donar-te suport mutu davant de problemes que de vegades són comuns. Pot ser des de la dermatosi nodular, la malaltia que va afectar les vaques, fins a l’existència ara de la primera parella de llops que ha criat aquí al costat. S’haurà de veure com es desenvolupa tot, però es tracta de fer front comú a l’hora de plantejar o de plantar cara als reptes de futur que tenim al davant.

Expliqueu que la Vall de Camprodon és una vall turística, però que bona part del paisatge el manté la pagesia. Què passaria si desapareguessin les explotacions ramaderes, agrícoles i forestals?

La realitat de la Vall de Camprodon, tot i ser molt coneguda, és bastant similar a la realitat de tot el Pirineu i de les zones de muntanya. Si desapareguessin les explotacions, passaria que tot seria bosc i que els boscos acabarien sent impenetrables, llevat que l’administració dediqués tones i tones de diners a gestionar-los. Però això no té gaire sentit quan ja tens gent que treballa per fer productes de primera qualitat i que, indirectament, fa aquesta feina en el seu dia a dia. El paisatge tan maco que veiem ara no seria així i, a més, hi hauria més risc d’incendi.

I aquí entra també el paper de la ramaderia extensiva.

És clar. També s’ha criminalitzat molt la pagesia en general, i és veritat que hi ha diferents models. Hi ha ramaderia intensiva i extensiva, però aquí, a muntanya, intensiva no en podem fer; hem de fer extensiu sí o sí, com aquell qui diu. I, encara que de vegades ens plantem i diem que el llop aquí ens generaria molts problemes, també som garants de la biodiversitat. Això s’ha d’explicar, perquè aquests paisatges mosaic o agroforestals, on hi ha una mica de tot, també els necessiten la majoria d’espècies de fauna salvatge. En realitat, nosaltres també hi estem contribuint.

No s’entenen prou els beneficis del model extensiu?

Creiem que no, perquè si no, no ens costaria tant explicar-ho. Nosaltres no anem contra ningú, però sí que sabem qui som i què necessitem. Defensem un model d’explotació familiar, de ramaderia petita o mitjana, que és el que realment té capacitat de gestionar el territori. Quan tens molts animals, és evident que no pots estar desbrossant aquí o mantenint allò d’allà. Aquest model, que és una mica el que tenen a Suïssa, és el que creiem que s’hauria de fomentar al país.

És un model que no pot competir en volum, però sí en altres valors.

Els models més grossos ja funcionen per ells mateixos, i no dic que no hagin d’existir, perquè la societat també demana productes a baix preu. Nosaltres no és que ho fem car, però no podem competir en quantitat. 

En tot cas, amb el que sí que som molt competitius és amb qualitat. A part de la funció alimentària, que és la nostra font principal d’ingressos i esperem que continuï sent-ho, cal reconèixer aquestes externalitats, aquestes altres funcions que fem al territori. I això s’ha d’explicar, perquè hi ha gent que, quan va a comprar, aquestes coses no les mira. Cal poder-ho explicar.

També hi ha una responsabilitat de les polítiques públiques.

Les polítiques ens haurien de donar més suport. De vegades es destinen diners a zones on ja gairebé no queden pagesos, com pot passar a l’Alta Garrotxa, i veus brigades de persones desbrossant. I penses: no, fomenteu el que s’ha fet tota la vida. Perquè, a part de gestionar els boscos i el territori, també estaran produint aliments per a la gent. La crítica no és tant a la societat, perquè és evident que a la gent se li han d’explicar les coses, i les hem d’explicar nosaltres i no algú altre. La crítica també és a les polítiques, que haurien d’afavorir aquest tipus de pagesia, que és clau per a l’alimentació i també per a moltes altres coses.

Hi ha jovent que vol continuar a pagès, però el context és difícil. 

Una cosa que crec que dona sentit a l’associació és que qui tenia més ganes de formar-la era el jovent que tenim a la vall. No és la tendència general, però a la Vall de Camprodon tenim la immensa sort que hi ha joves que continuen. Encara hi ha més gent gran que jove, evidentment, però tenim un jovent que puja a pagès molt potent. I veure que tens gent darrere t’esperona a lluitar pel teu present i futur, i també pel seu. 

Amb el projecte de Valls Circulars vam fer un petit estudi i, si no ho recordo malament, estàvem significativament per sota de l’edat mitjana de la pagesia a Catalunya. Això ho hem de conservar, perquè no és gaire corrent.

Què necessiten per quedar-se i viure de la feina?

No només el jovent, tots necessitem accés a la terra i polítiques que ens afavoreixin, que no siguin traves. La burocràcia ho és, però diria que és la gota que fa vessar el got; abans hi ha moltes altres coses estructurals. Calen més facilitats per instal·lar-se com a joves ramaders i agricultors, ajuts que siguin un impuls més gran i vies d’accés a la terra. 

A França, per exemple, quan algú es jubila, tenen prioritat els veïns, per consolidar els que ja hi són; i si no ho volen, el següent pas és un jove que s’hi vulgui incorporar. Aquí això no existeix, hi ha la llei de lliure mercat total, i això fa que els grossos cada cop siguin més grossos i els petits vagin desapareixent. I això és un problema greu.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Associació de la Pagesia de la Vall de Camprodon (@pagesiavdc)

També parleu de producció local i de tancar cicles. Què caldria perquè allò que es produeix a la vall es pogués quedar més a la vall?

Sí, aquest és un altre repte. Ara, si tot va bé, farem una segona fase del projecte Valls Circulars més encarada a la comercialització i a la part ramadera. És difícil, perquè si fos tan fàcil ja ho hauríem fet. La Vall de Camprodon és una vall molt turística, com també podria ser-ho la Vall de Ribes, i la gent que ve aquí gaudeix del paisatge. Nosaltres, en part, també vivim d’aquest paisatge, encara que de vegades ens porti més problemes que beneficis.

Què passa amb el producte un cop surt de l’explotació?

El que produïm sobretot aquí és vaca, però passa que aquests vedells, criats per les vaques de la vall, pràcticament ningú els engreixa aquí. N’hi ha dos o tres que n’engreixen alguns, però de totes les carnisseries de la vall, si no m’equivoco, només un parell o tres compren vedells d’aquí. La resta compren vedella de fora. I amb els embotits passa una cosa semblant: la Vall de Camprodon és molt famosa pels embotits, però aquí no hi ha granges de porcs. Estem fent embotits, però els porcs no venen d’aquí. Aquest també podria ser un repte, fer un porc d’aquí, de la vall.

Per què no s’engreixen vedells aquí?

Perquè fan falta naus i instal·lacions per poder-los engreixar, i perquè és més pràctic que et vingui a buscar un camió tots els vedells que tens i ja et descuidis d’aquesta fase. Això es podria revertir si hi hagués incentius o si es pagués molt bé el vedell engreixat aquí, més que no pas el vedell comprat de fora. Hi ha maneres de fer-ho. Ara mateix, el vedell que s’ha criat aquí marxa fora i no torna. I el que torna aquí, menys en aquests dos o tres casos concrets de gent que engreixa alguns vedells i de carnisseries que en compren, majoritàriament és vedell de fora i no saps d’on ve. Això és un problema.

I què caldria per solucionar-lo?

Faria falta que hi hagués algú més d’aquí que engreixés els vedells, o bé fer un engreix col·lectiu. També volem treballar per veure exactament on és el desllorigador. I després hi ha la part de la comercialització, que aquí també tenim un os bastant dur de rosegar. Ara he parlat de la vedella, però a casa tenim ovelles. De fet, som l’últim ramat de la vall. L’oví ja és un drama, gairebé no queda ni l’apuntador. Nosaltres tenim un ramat d’unes 400 ovelles, un xai ens el compra una sola carnisseria i encara no donem l’abast. És a dir, com més en tinguéssim, més en vendríem. No és un problema que no es vengui.

Amb les ovelles, en canvi, el problema no és la falta de mercat.

Hi ha més marge. Una de les idees és fer com un ramat de la vall, comú, per donar valor i nom a aquest xai de la vall. Que hi hagués més gent que s’animés, tenir una zona de pastura comunal per agrupar ramats i fer més viable que qui encara en té 150 en tingui 200, que qui en té 200 en posi 300, i que qui no en té, en posi. Perquè aquí tenim mercat per a tots i muntanyes per a tots.

Això també té a veure amb donar nom i valor al producte.

Que el producte es quedi aquí seria ideal per a tothom. Nosaltres el podríem fer valdre, posar-li nom i cognoms, i la gent el podria tastar més. Tenim un producte molt bo. Però què passa? Que potser algú ve aquí, menja xai a un restaurant, es pensa que és d’aquí i no ho és. Ves a saber d’on ve aquell xai. I si no li agrada, això ens va molt en contra. 

Per una banda, hem d’intentar créixer en aquelles carns que podríem fer de més i que tenen demanda, com el xai. Per l’altra, aconseguir que tota la vedella que es mengi a la vall tingui una marca, un nom i un estàndard de qualitat. Potser seria un xic més car que comprar a un negociant, però crec que a la gent que ve aquí no li vindria d’això. Jo crec que molta gent es pensa que ve aquí i menja la nostra carn, i no és veritat.

Us juga en contra, perquè pot fer mal al prestigi del producte de la vall.

És clar, i aquesta realitat passa. Amb una mica d’esquerra, amb una mica d’humor, però també amb contundència, volem mirar de canviar-la. Mantenir l’escorxador local és un altre objectiu nostre, perquè aquí a Camprodon en tenim un. I també és important que no desapareguin les carnisseries. De vegades ens hi emprenyem, però són una peça clau per poder vendre el producte i explicar-lo. Un supermercat això no ho fa.

Més enllà de la fira, quines activitats o projectes teniu ara en marxa per fer visible la vostra feina?

La fira és l’activitat més grossa. L’any passat ja la vam fer, però no vam poder portar bestiar per la dermatosi nodular. La fem per la Puríssima. Més enllà d’això, hem creat un col·lectiu amb els pagesos del Vallespir, a l’altre costat, amb qui compartim muntanyes i bestiar. Es diu Col·lectiu del Coll d’Ares i agrupa la nostra associació i el Sindicat Agrícola del Vallespir. La idea és una mica la mateixa, fer front comú, perquè ells també són ramaders, estan a muntanya i tenen explotacions familiars.

Aquesta aliança ja s’ha traduït en accions concretes.

Amb el projecte hem fet visites, com l’any passat, quan nosaltres vam anar a la Catalunya Nord a conèixer algunes explotacions seves. Aquest any han vingut ells a la Fira de Pagès de Llanars i hem fet uns relats molt xulos, que ells tenen al seu costat i nosaltres al nostre, per difondre els valors de la ramaderia extensiva. 

A banda d’això, també tenim la idea de fer petits vídeos a Instagram sobre les feines del dia a dia. Encara ho hem treballat poc, però serien petites píndoles per explicar, per exemple, què vol dir tallar l’herba. 

La idea és fer pedagogia de manera senzilla i propera.

Sí, de manera senzilla, simpàtica, volem intentar visibilitzar totes les feines que fem al llarg de l’any i què implica el nostre dia a dia. Alguns socis ja són molt actius a les xarxes i ho fan a la seva manera, però estaria bé poder-ho fer també una mica en conjunt. Que, al cap dels anys, tinguéssim una radiografia de totes les feines que es fan aquí dalt, que són moltes. 

També tenim marxandatge, però sobretot l’hem fet per finançar-nos, perquè aquestes activitats costen diners, i és una bona manera que la gent conegui una mica la nostra realitat.

I en el dia a dia també van sortint necessitats que l’associació ajuda a canalitzar. 

Sí, en aquest sentit hi ha petites coses que hem anat fent sobre la marxa. Amb la dermatosi, per exemple, ens vam agrupar per veure què necessitàvem i vam parlar amb l’administració per canalitzar les queixes i les necessitats, i perquè no tothom hagués d’estar trucant pel seu compte. També ens ha servit per organitzar formació interna, com quan va venir una empresa que tenia uns collars per a les vaques molt ben parits i ho vam aprofitar per compartir-ho entre nosaltres.

Sou una entitat molt jove. Què necessiteu per consolidar-vos i continuar creixent?

Jo crec que el repte més important, tant en una associació com en una empresa, una família o qualsevol agrupació de persones, és que començar és fàcil, però mantenir-ho és difícil. El que necessitem, més que diners, perquè al final els recursos ja els trobem i són importants, però no el principal, és que no s’apagui la flama. Continuar treballant per objectius comuns, però sempre mantenint un punt constructiu.

I aquí la part humana és clau.

Cal aconseguir que tothom continuï engrescat, especialment el jovent. Saber transmetre’ls una mica l’esperit de lluita i que, quan t’agrupes, pots fer un pilot de coses. I que, en pocs anys, puguin agafar aquest relleu generacional. Però això vol temps. Per tant, sí, és la part humana: no deixar d’engrescar-nos els uns als altres amb aquest projecte col·lectiu. No depenem tant de fora com de nosaltres mateixos.