Mònica Donnellan: “És molt difícil que una escola pugui respondre sola a un fenomen social com el bullying”

PDA Bullying és molt més que una associació, és una xarxa i també és una plataforma col·laborativa que agrupa institucions i entitats per promoure bones pràctiques de prevenció, detecció i actuació davant del bullying, el ciberbullying i altres violències presents en la infància i l’adolescència. Nascuda del model PDA impulsat per Salut i Educació Emocional (SEER), la xarxa aposta per un abordatge integral, comunitari i centrat en el benestar, a partir d’un codi de bones pràctiques compartit per les organitzacions que en formen part.

En aquesta entrevista, la treballadora social i responsable de protocol i referent de prevenció de l’entitat, Mònica Rose Donnellan Barraclough, defensa que el bullying no es pot reduir a l’àmbit escolar i reclama una resposta col·lectiva que impliqui centres educatius, famílies, lleure i comunitat. Parlem amb ella sobre la importància d’afinar les definicions, reforçar la prevenció i la detecció, i entendre l’assetjament entre iguals com un fenomen social que cal abordar des de la corresponsabilitat.

Què és PDA Bullying?

És una associació nascuda fa deu anys a partir de l’experiència de SEER, una entitat amb més de vint anys de trajectòria en la promoció de la convivència a Catalunya i arreu de l’Estat. Cap al 2016, des de SEER vam començar a rebre moltes demandes per abordar casos de bullying i vam veure la necessitat de crear una entitat específica per dedicar-nos-hi. Així podíem donar resposta a aquesta realitat sense desatendre tota la feina de prevenció i d’acompanyament al desenvolupament socioemocional que fa SEER.

Com comença la vostra tasca?

Va sorgir l’oportunitat de col·laborar amb Save the Children per fer un estudi sobre les bones pràctiques en els programes de convivència d’alguns centres educatius de Barcelona. D’aquella primera feina, centrada a identificar quines pràctiques ja ajudaven a afavorir la convivència i a abordar el bullying de manera integral, en va néixer el nostre codi de bones pràctiques. És el marc al qual s’adhereixen les entitats que volen posicionar-se públicament com a organitzacions sensibilitzades i compromeses amb els passos i criteris que cal seguir.

També us definiu com una entitat d’entitats.

Tot i ser una associació, funcionem també com una plataforma que permet a entitats i iniciatives diverses adherir-se al nostre codi de bones pràctiques i sumar-se a una cultura compartida de la prevenció, la detecció i l’actuació davant del bullying. Actualment, tenim més de dues-centes entitats adherides. No totes participen activament en el dia a dia de PDA Bullying, però sí que formen part de la plataforma. A partir d’aquí, parlem de xarxa PDA per referir-nos a les entitats amb què mantenim una col·laboració més constant i amb qui generem sinergies, també dins d’altres espais com la Plataforma per la Infància o la Xarxa dels Infants.

Per tant, treballeu en diferents nivells.

Sí, en tres nivells: l’associatiu, que és la feina que fem com a entitat; el de xarxa, que és el treball conjunt amb altres organitzacions; i el de plataforma, que és més ampli i inclou entitats adherides de la resta de l’Estat i també d’Àsia o de Sud-amèrica.

I pel que fa a la vostra activitat?

En aquest sentit, treballem en molts àmbits, però el nostre fil conductor és posar l’èmfasi en les bones pràctiques més que no pas en allò que no es fa, sempre des d’una mirada pedagògica. El que busquem és ampliar la mirada i aplicar el model PDA per ordenar el fenomen i donar-hi respostes adequades.

Això com es concreta?

En accions molt diverses, des de la intervenció a l’aula i l’acompanyament a grups on hi ha un cas de bullying fins a la incidència política i institucional. Treballem, per tant, a molts nivells, des del terreny més quotidià fins a espais internacionals com la Comissió de Nacions Unides, on hem arribat a elevar peticions perquè el bullying s’inclogui dins els programes de protecció a la infància.

Parlem de bones pràctiques.

Ara mateix, el nostre codi de bones pràctiques inclou setze punts dividits en quatre àmbits: promoció, prevenció, detecció i actuació. El que busquem és establir uns principis tan compartits i universals com sigui possible, tot i que després cada centre, espai o equipament els hagi d’adaptar a la seva realitat. La idea és tenir un llenguatge comú que permeti entendre quins elements bàsics s’han d’implementar en cadascuna d’aquestes fases. Pel que fa a la promoció, té a veure amb difondre el nostre model i aplicar polítiques des d’una mirada de cura integral, generant una estructura que després faci possible un bon treball de prevenció, detecció i actuació.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by PDA Bullying (@pdabullying)

Què enteneu exactament per prevenció?

En l’àmbit de la prevenció, hi ha diverses bones pràctiques, però per a nosaltres n’hi ha una de clau: tenir molt clar què vol dir prevenir. No es tracta d’evitar el conflicte, perquè el conflicte forma part de la vida, sinó de preparar-nos per afrontar-lo bé quan apareix.

Què implica preparar-nos per quan apareix el conflicte?

Vol dir impulsar programes que ajudin a entrenar eines per a la vida, habilitats i factors protectors vinculats a l’educació emocional, l’educació per a la salut, la diversitat i el treball en valors. 

També és important diferenciar entre prevenció i sensibilització. 

Sensibilitzar és parlar del fenomen de la violència i dels riscos associats; prevenir, en canvi, és entrenar com hi respondrem quan passi. Sovint es fa molta feina de sensibilització, però després falta aquest entrenament més pràctic.

Quan es parla de bullying, encara hi ha moltes confusions. Sovint es banalitzen situacions greus o, al contrari, s’etiqueten com a bullying casos que no ho són. És important afinar aquesta lectura abans d’intervenir?

Sí. Una bona pràctica bàsica és que els centres educatius, equipaments i serveis d’atenció a la infància facin un treball previ per acordar un llenguatge compartit. És a dir, que es posin d’acord sobre què entenen per violència, bullying o conflicte.

Per què aquest pas previ és tan rellevant?

Perquè sovint partim d’interpretacions subjectives, i fins i tot a escala internacional no hi ha una definició única. Per això, fa anys vam impulsar un debat interprofessional amb col·laboració de diferents països per intentar destil·lar els elements comuns de les diverses definicions. Si no afinem aquest marc, correm el risc de dir bullying a allò que no ho és i, en canvi, de no identificar com a bullying allò que sí que ho és.

També és important revisar com anomenem el fenomen.

Sí. Estem acompanyant diferents serveis i equipaments perquè puguin trobar la seva pròpia definició, partint també de la nostra, que fa anys que evoluciona i que intentem afinar al màxim.

Per exemple, no utilitzeu el terme assetjament escolar.

No, parlem d’assetjament entre iguals, perquè la LOPIVI planteja un abordatge comunitari. Dir-ne assetjament escolar ens fa pensar que només passa a l’escola i que només l’escola hi ha de donar resposta, quan en realitat sovint és una violència que neix al centre educatiu, però s’estén a altres espais, també de l’educació no formal. Per això és molt difícil que una escola pugui respondre sola a un fenomen social com el bullying. 

El matís és important.

Per això preferim parlar d’assetjament entre iguals o de bullying. És una manera d’obrir la responsabilitat a altres agents i d’entendre que estem davant d’un fenomen social, no només escolar. En aquest sentit, afinar les definicions és clau per poder posar-nos d’acord.

I quan la violència també passa per pantalles i xarxes, què canvia realment?

En els casos de ciberassetjament, el que canvia és que es trenca la protecció que encara donen els espais físics compartits. Quan la violència passa en un entorn presencial, l’exposició s’atura en algun moment, tot i que el patiment sovint continua a casa. En canvi, a través de les pantalles, la violència també entra dins de casa i l’exposició pot ser molt més constant.

Això pot multiplicar-ne l’impacte.

Sí, perquè a l’entorn digital sovint s’hi afegeixen més persones i es perd la percepció directa de l’impacte que l’acte té sobre l’altra persona. Com que aquest dany no es veu de manera immediata, és més fàcil que la violència es descontroli i escali molt ràpidament, a un ritme que en l’espai físic potser no agafaria.

El vostre model també posa molt l’accent en la prevenció i detecció. Què s’està fent tard o malament o no s’està fent prou en aquests àmbits?

El que sovint falta és sistematitzar millor l’observació: veure com es relaciona el grup, quin clima emocional hi ha i quins indicadors d’alerta apareixen. Si això no es fa de manera continuada, moltes vegades arribem tard, quan ja hi ha molt de mal fet. També cal tenir un llenguatge compartit que ajudi a identificar bé què és violència i de quin tipus estem parlant.

Per a nosaltres, això és clau perquè no tota violència entre iguals és bullying, i entendre l’origen de cada cas permet donar-hi una resposta pedagògicament adequada. A més, treballem des de la mirada de rols: parlem de rol d’agressor, de víctima o d’espectador, no d’etiquetes fixes sobre les persones. Per això creiem que les respostes només sancionadores poden frenar el conflicte un temps, però no reparen el dolor ni transformen el que hi ha al darrere.

Per què tants infants i adolescents callen quan pateixen bullying?

Jo crec que és un fenomen multifactorial. D’entrada, vivim en una societat on hi ha violències molt presents, però també molt subtils, i això fa que sovint es normalitzin. Per això, moltes criatures i adolescents ni tan sols identifiquen de seguida que estan patint una situació de violència. I quan finalment ho identifiquen, sovint apareixen la culpa i els dubtes: ‘potser m’ho mereixo’ o ‘potser he fet alguna cosa perquè em passi això’. Per això també hem d’anar amb compte amb certes respostes adultes, com ara preguntar ‘i per què no m’ho has dit abans?’, perquè podem acabar culpabilitzant algú que potser ha trigat molt a entendre què li estava passant.

Què passa internament en una criatura o adolescent quan pateix aquesta violència?

Aquí entra en joc una part molt perversa de la violència: ens debilita i ens roba capacitat de resposta. No és que la violència li passi a persones dèbils, sinó que és la mateixa violència la que ens fa petites i petits i ens deixa en una situació de paràlisi. Per això, moltes vegades, qui la pateix no té eines per aturar-la sola. I aquí és on es fa especialment important activar el rol de l’espectador o espectadora, perquè sovint la violència no es pot frenar només des de qui l’està patint.

Quins senyals d’alerta us semblen especialment importants i encara passen massa desapercebuts?

A nivell de grup, un dels senyals d’alerta més clars és com es relacionen els infants i adolescents entre ells. Si en un grup s’ha instal·lat una cultura relacional marcada per la tensió o per formes de violència molt normalitzades, això ja és un indicador clar que alguna cosa no va bé. En realitat, els indicadors poden ser molts, però la clau és saber-los llegir. Sabem que hi ha infants i adolescents que estan patint, així que no podem actuar com si això fos excepcional. Cal donar per fet que aquestes situacions existeixen i afinar la mirada per poder detectar-les.

I més enllà del clima de grup, en què més ens hem de fixar?

A nivell més emocional, alguns indicadors importants poden ser canvis d’humor sobtats, un aïllament també sobtat o, al contrari, una necessitat constant d’estar cap enfora. En el pla relacional, també ens hi poden alertar canvis com començar a parlar de noves persones de cop o perdre les ganes de sortir.

Les alertes no només es manifesten en l’àmbit emocional o relacional. 

També hi pot haver senyals en l’àmbit acadèmic, com una baixada sobtada del rendiment, i en el pla físic, per exemple, canvis de pes o el fet de portar màniga llarga quan fa calor, que de vegades pot indicar autolesions. Els indicadors són molts, però la clau és saber-los llegir.

I com s’ha de fer aquesta lectura?

Per a nosaltres, aquesta lectura s’ha d’aplicar a tots els rols. No n’hi ha prou de preguntar-nos què ha passat o qui ha fet què. També cal mirar què està pensant i sentint cadascú, perquè sovint la víctima, l’espectador i fins i tot qui exerceix la violència estan patint d’alguna manera. Al final, els indicadors ens han d’ajudar a veure qui ho està passant malament i qui no té prou seguretat interna per demanar ajuda.