L'Aprenentatge servei des de la col·laboració entre entitats i universitats

L’aprenentatge servei universitari és una metodologia educativa que combina, de manera intencionada i planificada, l’aprenentatge acadèmic de l’estudiantat amb la realització d’un servei real a la comunitat. No es tracta de fer una activitat solidària al marge dels estudis, sinó d’integrar el servei dins d’una assignatura o titulació, de manera que l’alumnat aprengui continguts, competències i valors professionals mentre dona resposta a una necessitat social concreta.

En l’ApS universitari, el servei no és un afegit ni un complement: és una peça clau del procés d’aprenentatge. L’estudiantat aplica coneixements teòrics a situacions reals, reflexiona sobre la pràctica, pren consciència de l’impacte social del seu futur exercici professional i construeix una mirada més crítica i responsable sobre la realitat.

Tot i que l’ApS pot assemblar-se a altres formes de col·laboració entre universitat i entitats, hi ha diferències importants que cal tenir clares:

•  El voluntariat és una activitat lliure i voluntària, centrada principalment en el servei i el compromís social. Pot tenir un gran valor personal i comunitari, però no està vinculat necessàriament a un procés formatiu acadèmic, ni a uns objectius d’aprenentatge concrets ni exigeix tampoc una avaluació universitària.

• Les pràctiques externes, en canvi, estan orientades sobretot a la formació professional de l’estudiantat. Tot i que es fan en entorns reals, sovint el focus principal és l’aprenentatge de procediments i funcions professionals, i no sempre hi ha una intencionalitat explícita de servei a la comunitat ni una reflexió crítica sobre l’impacte social de l’activitat.

L’ApS se situa en un punt diferent: combina formació acadèmica, compromís social i reflexió crítica. El servei està pensat perquè tingui utilitat social real, però també perquè sigui pedagògicament rellevant.

L'ApS integra aprenentatge acadèmic, compromís social i reflexió crítica, i esdevé una eina clau per formar una ciutadania activa, crítica i responsable. La Xarxa d’Aprenentatge Servei de les Universitats Catalanes (ApSUCat) també en destaca el potencial per avançar cap a una universitat socialment responsable i arrelada al territori. A continuació, es recullen alguns dels principals valors de l’ApS:

• Millora dels aprenentatges i de les competències professionals

L’ApS contribueix a millorar la qualitat dels aprenentatges perquè confronta l’estudiantat amb situacions reals i complexes, que requereixen mobilitzar coneixements teòrics, habilitats pràctiques i actituds professionals de manera integrada. Aquesta vinculació entre teoria i pràctica afavoreix aprenentatges més profunds, significatius i transferibles. 

Diverses investigacions mostren que l’ApS potencia competències clau per a l’exercici professional, com la resolució de problemes, el treball en equip, la comunicació, la presa de decisions ètiques i la capacitat d’adaptació a contextos canviants. Aquestes competències es desenvolupen sobretot gràcies als processos de reflexió pedagògica que acompanyen el servei. En aquest sentit, l’ApS universitari ajuda a reduir la bretxa tradicional entre formació acadèmica i món professional, potenciant que la universitat estigui més connectada amb la realitat social.

• Desenvolupament de ciutadania crítica i compromesa

Més enllà dels aprenentatges acadèmics, l’ApS té una clara dimensió ètica, cívica i social. La participació en projectes orientats al bé comú permet a l’estudiantat conèixer problemàtiques socials i ecològiques reals, comprendre’n les causes estructurals i qüestionar visions estereotipades de la realitat. L’ApS contribueix a formar una ciutadania activa, ja que combina experiència, reflexió i acció transformadora; així doncs, defuig una mirada assistencialista i promou, en canvi, un compromís democràtic, la justícia social i la responsabilitat col·lectiva.

• Connexió entre docència, recerca i transferència social

L’ApS ofereix també un marc idoni per connectar les tres missions de la universitat: docència, recerca i transferència de coneixement. Els projectes d’ApS permeten generar aprenentatges curriculars a partir de necessitats detectades al territori i, alhora, obrir noves línies de recerca vinculades a la pràctica social. Aquesta relació bidireccional afavoreix una transferència de coneixement amb retorn social, basada en la col·laboració amb les entitats i el reconeixement del saber pràctic i comunitari com a font de coneixement valuosa.

Tradicionalment, les entitats socials han estat percebudes per la universitat com a receptores de serveis. No obstant això, en projectes d’ApS, la col·laboració esdevé bidireccional i les entitats actuen també com a agents educadors i coformadors.

El paper de les entitats socials és crucial: no només són escenari de la realitat social, sinó que en són expertes. La seva acció quotidiana està immersa en problemàtiques reals i genera coneixement pràctic, situat i relacional que supera sovint els límits del saber formal. Aquest saber pràctic i comunitari és producte de l’experiència acumulada en contextos diversos i enriqueix profundament els aprenentatges dels estudiants, perquè els situa en situacions que requereixen pensament crític, resolució de problemes i compromís ciutadà.

• Què aporten les entitats socials a l’aprenentatge servei universitari?

Les entitats socials aporten un valor diferencial basat en el seu coneixement expert de la realitat social i la seva ferma inserció al territori. En primer lloc, tenen un paper clau en la detecció de necessitats socials reals, ja que treballen directament amb col·lectius i problemàtiques específiques, i eviten, així, que els projectes tinguin plantejaments artificials o desconnectats del context social o ambiental. Així doncs, les entitats ofereixen contextos d’aprenentatge autèntics, en què l’estudiantat pot aplicar coneixements acadèmics en situacions complexes, amb implicacions ètiques, socials i professionals. Aquest tipus d’aprenentatge situat afavoreix el desenvolupament de competències cíviques, professionals i reflexives.

Les entitats també exerceixen un rol fonamental en l’acompanyament i el mentoratge, aportant una mirada crítica sobre els contextos socials, les propostes de l’estudiantat i l’ajuden a comprendre els límits i les responsabilitats de la intervenció social. Finalment, contribueixen a garantir el sentit social i l’impacte comunitari dels projectes, alineant-los amb processos existents i amb objectius de transformació social sostinguda.

• Què aporta l’aprenentatge servei universitari a les entitats socials?

Des de la perspectiva de les entitats, l’aprenentatge servei aporta mans, maneres de fer i coneixements; és a dir, recursos humans que poden contribuir a projectes concrets. A més, la relació amb la universitat facilita una mirada acadèmica i innovadora sobre els reptes socials, i incorpora eines d’anàlisi, sistematització i avaluació que poden reforçar els projectes i els serveis de les entitats. 

Aquest intercanvi entre coneixement acadèmic i coneixement comunitari contribueix a l’enfortiment institucional d’entitats i universitat i a la millora de la qualitat de les intervencions. Finalment, l’ApS afavoreix la construcció de xarxes i aliances estables, que poden derivar en col·laboracions a mitjà i llarg termini, recerques aplicades i processos de transferència de coneixement, situant les entitats com a actors educatius rellevants en l’ecosistema local.

Els projectes d’ApS parteixen del vincle entre universitat i entitat. Aquest vincle no es genera entre dues institucions en abstracte sinó que cal identificar quines persones seran les responsables d’acompanyar l’estudiant en un projecte d’ApS. En el cas de la universitat, aquesta persona sol ser el tutor o tutora acadèmica o el responsable de l’assignatura on se situa l’ApS; mentre que, en el cas de les entitats, cal identificar molt bé qui serà la persona responsable del projecte d’ApS en concret,  ja que serà l’encarregada de comunicar-se amb l’estudiant (i els docents), facilitar-li la informació i les condicions necessàries per a desenvolupar el projecte, acompanyar-lo en el procés, etc. Això no obstant, és important que la participació de l’entitat en un projecte d’ApS sigui una aposta conjunta de tots els membres de l’entitat i no respongui a la voluntat d’una sola persona.

Un cop identificades les persones que participaran en el projecte i, independentment de quin dels agents hagi proposat inicialment la col·laboració, cal que hi hagi una primera fase de codisseny del projecte en la qual participi l’alumnat, l’entitat i el professorat implicat, en la qual s’han de fer aquestes tasques:

• Identificar la necessitat a la qual es vol donar resposta i el servei que es realitzarà per atendre-la.

• Elaborar un pla de treball amb objectius concrets i un calendari consensuat.

• Compartir expectatives i dubtes entre els agents per tal de generar confiança, empatia i compromís.

• Definir quin rol i tasques tindrà cadascú i quin grau de presencialitat requereixen, així com establir les disponibilitats de les persones implicades i els límits de responsabilitat.

• Establir quins canals de comunicació s’utilitzaran i amb quina periodicitat.

Una bona fase de disseny, sòlida i consensuada, assegurarà un vincle fort, evitarà malentesos al llarg del procés i anticiparà vies de solució als possibles imprevistos. A partir d’aquí, el lideratge del projecte s’ha de transferir a l’estudiantat; i el professorat i l’entitat han d’intervenir només segons el que s’hagi pactat o quan hi hagi alguna incidència, imprevist o modificació del pla de treball.

Per completar amb èxit un projecte d’ApS, cal fer-ne una avaluació compartida entre els agents i reconèixer la feina feta. Més enllà de l’exposició dels resultats per la seva avaluació acadèmica, l’estudiant ha de fer un retorn a l’entitat sobre el servei desenvolupat i els resultats obtinguts. Així mateix, l’entitat ha de compartir amb l’alumnat i el professorat una valoració sobre el desenvolupament del projecte i el servei realitzat per part de l’estudiant, l’acompliment dels objectius, la satisfacció de la necessitat inicial, etc. Aquest és també un bon moment perquè universitat i entitat valorin la sostenibilitat del projecte i la continuïtat del partenariat, aprofitant el vincle establert.

Per acabar, és recomanable que, més enllà de fer el retorn dels resultats als agents implicats, se’n faci una exposició pública o, si més no, oberta a la participació de la comunitat i dels beneficiaris del servei realitzat.

El paper de les entitats socials és clau: promouen espais educatius d’intercanvi formatiu, difícil de complementar d’una altra manera. La pràctica de l’ApS activa mecanismes de benefici compartit entre les entitats i la universitat, que contribueixen a una formació singular orientada al bé comú, en la qual estudiantat, professorat i professionals de les entitats conflueixen i cooperen de manera conjunta.

Les experiències d’ApS generen nombrosos espais de relació i de vinculació entre organitzacions. Tanmateix, el repte principal és consolidar experiències que permetin un impacte social ampli i sostingut, es mantinguin sinergies institucionals positives i actives, s’incorporin mecanismes de detecció de possibles desviacions i s’asseguri l’adaptació als nous contextos socials i temporals. Així, la relació entre organitzacions esdevé més rellevant quan les experiències conjuntes tenen continuïtat, no només perquè permeten agilitzar processos i optimitzar els esforços generats, sinó perquè tenen un impacte més elevat a mitjà i llarg termini. 

Les organitzacions -entitat i universitat- funcionen de manera articulada, i els reptes que emergeixen deixen de ser abordats de forma unilateral per esdevenir processos col·laboratius, en què s’identifiquen camins de millora compartida que integren sabers i pràctiques diverses. La pràctica amplia els aprenentatges, mentre que la recerca i l’activitat de servei impulsen noves reflexions i la construcció de paradigmes d’acció renovats.

Per tal que aquestes confluències siguin possibles, el repte és reconèixer la tasca que realitzen totes les parts, que s’institucionalitzin vincles de relació per tal de normalitzar processos i proporcionar oportunitats organitzatives. Les universitats cada cop tenen més espais preparats per assumir i normalitzar aquestes relacions de reconeixement del paper de les entitats i garantir vincles horitzontals i recíprocs. Així mateix, tant les universitats com les entitats que impulsen propostes d’ApS necessiten encara més espais d’intercanvi, de trobades i de relació compartida.

L’ApS universitari només té sentit si reconeix i reforça el paper central de les entitats socials, no com a espais on aplicar allò que l’estudiantat aprèn a la universitat, sinó com a agents educadors de ple dret, amb coneixement expert del territori, de les necessitats socials i de les persones amb qui treballen. Quan l’ApS es construeix des d’aquesta lògica, la relació universitat–entitat deixa de ser puntual i instrumental per esdevenir una aliança educativa i social, basada en la confiança, la corresponsabilitat i el reconeixement mutu. Això implica consolidar espais estables de relació, millorar els temps i els ritmes de treball compartit, i garantir que la veu de les entitats sigui escoltada també en la definició dels objectius, les activitats i l’avaluació dels projectes.

Més enllà dels resultats concrets de cada projecte, l’ApS ofereix a les entitats i a la universitat una oportunitat valuosa: construir comunitat i enfortir el teixit social. Els projectes d’ApS permeten generar espais de trobada entre estudiantat, professionals, professorat i membres de la comunitat, on s’aprèn conjuntament i es comparteixen mirades diverses sobre els problemes socials. Quan això passa, l’ApS deixa de ser una col·laboració puntual i esdevé una manera de fer universitat i acció social en xarxa, amb les entitats socials com a actors clau en la formació de futurs professionals compromesos amb el bé comú.