Arnau Boix: “Un canvi de model productiu és clau per generar ciutats amb més espais públics de qualitat”

Enfront de models de ciutat marcats per l’especulació i dinàmiques extractives i excloents que distorsionen el teixit social, fomenten les desigualtats i les allunya de ser igualitàries, inclusives i justes, l’urbanisme cooperatiu proposa una manera de concebre la ciutat des de la col·lectivitat i la participació, la sostenibilitat i la gestió democràtica dels espais. 

Això és el que defensen des de la cooperativa Estel, formada per un equip de professionals que proposen "estratègies urbanes per millorar l’hàbitat de les persones, incorporant la cooperació ciutadana en els processos de reflexió, transformació o disseny de l’espai públic". 

Avui en parlem amb un dels seus membres fundadors, l’Arnau Boix, arquitecte, dissenyador i convençut que la seva feina ha de contribuir a millorar la qualitat de vida de les persones. Des d’aquesta mirada compromesa, ens parla sobre el potencial transformador de l’urbanisme cooperatiu, els valors que el sustenten i els reptes que afronta a l’hora de construir entorns urbans més justos i habitables per a tothom.

Què és la cooperativa Estel?

Som un grup d’arquitectes urbanistes que estem convençuts que la nostra feina ja fa temps que ha canviat respecte a com ens van ensenyar. Pensem que ja no es pot treballar només des del despatx, sinó que hem de tenir un contacte molt més estret amb la realitat, amb la ciutat i amb l’espai públic, que és el nostre eix central.

Es tracta d’ampliar el focus.

La visió envers la ciutat, que és complexa, s’ha d’enfocar des de diverses mirades, no només la dels arquitectes urbanistes. Per això, sempre duem a terme els nostres projectes en col·laboració amb altres professionals de les ciències de la ciutat, com antropòlegs, sociòlegs o geògrafs, entre altres.   

Per tant, treballeu des de la interdisciplinarietat

És part del nostre ADN, com també ho és la investigació socioterritorial, que dit d’una altra manera es refereix a la participació ciutadana, entesa de la millor manera possible. És a dir, no com una crida a una plaça d’idees disperses, sinó sempre incorporant aquesta investigació socioterritorial a la nostra feina, dissenyada segons les condicions del territori. De vegades es pot fer a través d’un taller obert a la ciutadania, o una enquesta online, per citar dos exemples. Ho ajustem a cada situació concreta.

Com es va gestar la cooperativa?

Va néixer ja fa més d’una dècada, com una iniciativa de dos amics: la Mireia Peris, urbanista, i jo mateix. Tots dos som del País Valencià i la casualitat va fer que ens coneguéssim a Barcelona. En aquell moment, travessàvem una crisi professional, pel que fa a principis i metodologia, i volíem enfocar la nostra feina d’una altra manera. De fet, al principi no parlàvem de participació ciutadana perquè les experiències que havíem tingut en aquest sentit eren, des del nostre punt de vista, poc profundes i poc conseqüents. 

També era un moment de postcrisi econòmica.

Sí, i això va fer que un dels nostres primers objectius fos donar pautes a les administracions, com ajuntaments, per optimitzar els recursos econòmics. Per a nosaltres, això volia dir maximitzar els beneficiaris de les nostres intervencions, millores urbanes dels barris i espais públics de les ciutats. Tot plegat, a fi d’obtenir el màxim impacte social. 

Com ho aplicàveu a la vostra feina?

D’alguna manera, rebutjàvem la idea que als arquitectes urbanistes se’ns encarregui fer una plaça nova, per exemple, sense abans esbrinar si realment feia falta fer una plaça nova, perquè potser només modificant l’orientació dels bancs la millora ja podia ser molt significativa. Amb aquesta idea va néixer ‘Pla Estel’, el nom que teníem al principi.

En què es definia aquest ‘Pla Estel’?

En resum, es tractava d’un document integral i transversal que diagnosticava els barris, ciutats o espais objecte de reflexió. I, d’acord amb aquesta diagnosi, fèiem les propostes. En aquell moment representava un canvi important en la perspectiva dels arquitectes urbanistes. 

En quin sentit?

Normalment, les dinàmiques municipals es traduïen en el fet que un polític tenia clar que volia refer un carrer i contractava un arquitecte per dur a terme aquell projecte, i no per qüestionar si aquella decisió de refer el carrer era l’òptima. Potser, fins i tot amb menys recursos, es podien fer més coses per millorar la vida de les persones. 

Promoveu l’urbanisme cooperatiu. En què consisteix?

És un terme, diria, encunyat per la Itziar González, una gran amiga i referent clau en la nostra manera de treballar. Des del projecte estratègic per transformar les Rambles de Barcelona, del 2017-18, la Itziar ja va aplicar aquesta filosofia, que considera superar el tema de la participació ciutadana com una aportació extractiva i unidireccional. 

L’urbanisme cooperatiu vol anar més enllà.

Sí, s’entén com la facilitació d’espais de treball compartit i de vertadera col·laboració, d’una manera més implicada en l’acció urbana que es vol dur a terme. Per això preferim parlar de generar espais cooperatius, més que d’accions de participació ciutadana per se. Es tracta de possibilitar espais de reflexió i proposta, que realment tinguin incidència en la presa de decisions. 

Hi ha qui dirà que les decisions les han de prendre les tècniques i representants polítics.

Per això vull aclarir que, per a nosaltres, la participació o cooperació ciutadana no és necessàriament la presa de decisions tècnicopolítiques. La idea bàsica és prendre les millors decisions d'acord amb un coneixement profund d’una realitat. I això demana incorporar la investigació socioterritorial, que sovint l’urbanisme deixava de banda o tractava molt superficialment. 

Com involucreu la ciutadania en el disseny dels vostres projectes i en la presa de decisions?

Parlem de participació directa i indirecta. Indirecta en el sentit que investiguem a nivell socioterritorial com les persones utilitzen un barri o un espai. Això es pot fer simplement observant l’espai públic o repassant informes que han fet altres persones. En canvi, la participació directa té a veure amb fer conscient la ciutadania, amb transparència i seguiment, del conjunt del procés de treball. Es pot fer a partir d’entrevistes grupals, tallers participatius oberts o restringits… Es tracta de dissenyar el procés ajustat a cada situació.

També parleu d’implicació significativa.

Hi ha moltes maneres d’involucrar-se en el conjunt del procés de transformació d’un espai. Per exemple, si en la diagnosi d’un espai trobem que hi ha un coneixement per part de la gent gran d’aquest lloc sobre cultivar arbres o terres, i tenim l’oportunitat de casar aquest coneixement amb les escoles del barri a través d’un hort urbà gestionat pels infants del centre, estem fent una millora significativa del barri a nivell comunitari. Perquè obrim l’oportunitat de col·laborar a dos col·lectius que fins ara no ho estaven fent, i això vol dir que estem transformant el barri. L’urbanisme cooperatiu, en el seu sentit més ampli, permet que passin aquestes coses. 

A grans trets, quina mena de projectes acostumeu a desenvolupar des de la cooperativa?

El mercat ens ha dut a una línia molt clara, que són els processos participatius. És a dir, sovint no controlem el projecte, però acompanyem processos participatius per la nostra experiència en aquest àmbit. Podem fer un informe sobre el resultat d’aquest procés fet amb la ciutadania, i després perdre la pista o la traçabilitat del projecte. Amb tot, la nostra vocació és fer projectes urbans, arquitectònics i urbanístics incorporant la participació ciutadana en el mateix disseny del projecte. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de *𝙚𝙨𝙩𝙚𝙡 (@plaestel)

O sigui, implicar la ciutadania en tot el procés.

Exacte. Per exemple, si tenim un projecte de reurbanització d’una plaça, ens agrada vincular la participació ciutadana a la mateixa redacció del projecte, és a dir, que d’alguna manera el llapis es mou en el mateix moment en què fem la interacció amb la ciutadania. No són dos processos separats. D’això se’n diu projectes urbans participats. 

També treballeu en projectes estratègics de barri i de ciutat.

Sí, per exemple vinculats als plans de barris. Estem acompanyant molts processos estratègics que demanen aquesta participació ciutadana i aquesta visió integral per implementar les solucions que es requereixen. Igualment, acompanyem plans de gestió d’equipaments públics. Això, bàsicament, té a veure amb el fet que un ajuntament acaba de comprar un edifici que està obsolet i vol repensar-lo. Nosaltres desenvolupem un procés de participació ciutadana per mostrar com és aquell edifici, com podria ser, i quina mena d’usos i gestió podria tenir. D’això en diem plans d’usos i gestió participats d’equipaments públics.

I en l’àmbit del planejament?

Hem acompanyat molts processos d’ordenació urbanística municipal (POUM), no tant en la redacció com en la participació ciutadana. Al capdavall, un POUM necessita molta visió estratègica i també un component molt important de pedagogia envers la ciutadania. En aquest sentit, una altra línia de treball important és la pedagogia urbana amb infants, que fa molts anys que fem a escoles a través de tallers. Creiem que incorporar la visió dels infants és una eina de transformació ecosocial molt potent. Estem ajudant a formar persones que potser, en el futur, seran qui prengui les decisions.  

Parlem de perspectiva de gènere. Com s’incorpora a l’urbanisme?

Les companyes de la cooperativa t’ho podrien explicar millor, però, icònicament, diria que té molt a veure amb aspectes com la percepció de seguretat que tenen les dones en un espai públic, que és molt diferent de la dels homes. Per tant, es tracta d’incorporar aquesta visió de les dones d’una manera efectiva. Per exemple, si fem un procés participatiu en un barri amb majoria de persones d’origen magrebí, potser aquestes dones no vindran a les sessions participatives. I no tindríem la seva perspectiva, en conseqüència, cal estar segurs que incorporem aquesta visió.

I a nivell d’urbanisme i planejament?

Vivim en aquesta contradicció de la ciutat capitalista, pensada i enfocada a les feines productives. Avui, les ciutats estan dissenyades per anar de casa a la feina i tornar, i fer-ho de la manera més òptima possible. Per això hi ha carreteres, transport públic… En canvi, no estan planificades per a les tasques reproductives de les famílies, que tenen un moviment més intermitent. En aquest sentit, també és important la perspectiva de gènere. I no perquè necessàriament les dones facin aquestes tasques, que en la majoria dels casos continua sent així, sinó per incorporar la visió de les cures al planejament i disseny de l’espai públic de les nostres ciutats.

Si adoptem una mirada més àmplia. Com es contempla la diversitat a l’urbanisme?

D’entrada, cal tenir clar que és important incloure la diversitat més gran de perspectives possibles. En un procés participatiu, sovint venen uns perfils determinats. Aleshores, com a professionals, tècnics i polítics, en comptes de cercar un resultat quantitatiu en aquests processos, convé més buscar un punt de vista significatiu, és a dir, tenir totes les perspectives significatives possibles incorporades. I, sobretot, detectar les que no tenim. 

No sempre és possible tenir-les totes.

És clar, si fem un taller obert i ens trobem que no han vingut dones d’entre 30 i 40 anys perquè, per exemple, estan criant, cal tenir l’habilitat per detectar que aquest col·lectiu no ha vingut i trobar la manera d’incorporar aquesta visió. Per tant, incorporar la diversitat a l’urbanisme és clau perquè l’espai públic ha de ser un espai universal, de tothom. No parlem de fer una casa per a una persona concreta, amb unes característiques concretes. L'espai públic ha de ser per a tothom. I com sabem que és per a tothom? Com a arquitectes urbanistes, no ens han format per saber-ho.

Quines diries que són les principals barreres per fer les nostres ciutats més justes i habitables?

Algunes importants són la burocràcia i els tempos polítics, perquè els processos que treballem són a llarg termini. Una transformació d’una plaça, i ja no et dic d’un barri, pot portar dues o tres legislatures. I la qüestió és que, en el cas que es faci un pla estratègic, aquest no pot estar només vinculat a un espectre polític, perquè si hi ha un canvi, el pla pot saltar pels aires. I un altre punt important té a veure amb l’expectativa de les persones. Gestionar aquestes expectatives, i més si s’han implicat en processos participatius, és un repte. A banda, com ja he comentat, d’incorporar totes les perspectives possibles per prendre les millors decisions.  

Si mirem cap al futur, quina visió teniu per a les ciutats i comunitats del demà?

És difícil donar una resposta general, perquè al territori hi ha moltes casuístiques diferents. Però si ens situem en un nivell més urbà, penso que un canvi de model productiu seria clau per generar ciutats amb més possibilitats de tenir espais públics de qualitat. És a dir, si la mobilitat constant que defineix la nostra societat —anar a la feina i tornar— deixés de ser una necessitat imperiosa, una part important de l’espai públic es podria destinar a usos comunitaris. Això reduiria el trànsit i, en conseqüència, la contaminació.

Estem parlant de canvis profunds.

Crec que aquesta transició ecosocial de la qual tant es parla va estretament lligada a un canvi de model productiu. Si aquest canvi no es produeix, per molt que fem intervencions d’acupuntura urbana com la renovació d’un carrer o l’augment de la biodiversitat amb escocells i arbres nous en una plaça, el model de ciutat en el fons no estarà canviant. Per tant, sí, cal avançar cap a una transformació més profunda.