Sandra Gonfaus: "La pressió estètica no és una suma d’inseguretats individuals, és una producció social"
Comparteix
La cooperativa Trama treballa des de fa més d’una dècada per abordar la pressió estètica i la grassofòbia com a violències estructurals, especialment entre adolescents i joves.
La pressió estètica és molt més que una qüestió d’imatge: és un sistema de normes que defineix quins cossos són acceptats i quins queden fora, condicionant oportunitats, relacions i autoestima.
Des de la cooperativa Trama Cultura, amb més de deu anys de trajectòria en l’educació feminista i la transformació cultural, treballen per polititzar aquest malestar i generar espais col·lectius on adolescents, joves i professionals puguin entendre com operen els cànons de bellesa i les jerarquies corporals. A través de tallers, processos artístics, projectes comunitaris i les Jornades Contra la Grassofòbia i la Violència Estètica, la cooperativa reivindica que la cultura és un espai clau per transformar imaginaris i construir societats que no discriminin els cossos.
Per saber més sobre el fenomen de la pressió estètica i sobre Trama, des de Xarxanet hem parlat amb la periodista i sòcia de la cooperativa, Sandra Gonfaus.
Com definiríeu, des de Trama Cultural, la pressió estètica?
La pressió estètica és un sistema de normes socials que defineix quins cossos són acceptables, desitjables o visibles, i quins queden fora. No és només una qüestió d’imatge o de moda, sinó una manera d’organitzar el valor social dels cossos. Aquest sistema opera de forma constant, en la manera com ens mirem, en com ens miren, en les expectatives que es projecten sobre nosaltres i en les oportunitats que tenim i travessa tot tipus d’espais i també la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixes.
A més, la pressió estètica no afecta a totes les persones igual. S’articula amb altres eixos com el gènere, la classe, l’origen o la corporalitat, fent que alguns cossos siguin validats i d’altres qüestionats, corregits o directament exclosos.
Per què considereu que la pressió estètica és una forma de violència que cal abordar de manera col·lectiva i no només individual?
Perquè no és una suma d’inseguretats individuals, és una producció social constant. Ens han fet creure que el problema és que no ens estimem prou, quan en realitat vivim en un context que ens ensenya, des de petites, a no fer-ho. És violència perquè limita, perquè condiciona i perquè castiga. Hi ha cossos que poden passar desapercebuts i d’altres que sempre estan exposats, jutjats o qüestionats. Això no és casual.
Per això no ho podem abordar només des de l’autoestima. Necessitem espais col·lectius on posar paraules, compartir experiències i entendre que el que ens passa no és individual. Quan això es desplaça, alguna cosa canvia.
Quins efectes té la pressió estètica en adolescents i joves?
En l’adolescència el cos es converteix en un lloc molt central, i també molt vulnerable. És quan més es construeix la mirada sobre una mateixa i quan més pesa la mirada dels altres. La pressió estètica genera comparació constant, inseguretat, vergonya i, sovint, silenci. També organitza les relacions: qui és desitjat, qui és ridiculitzat, qui queda fora.
És per aquest motiu que treballar-ho als instituts és clau perquè és un dels espais on aquests imaginaris circulen amb més força. Si no s’hi intervé, es naturalitzen. Si s’hi obren espais de pensament crític, es poden començar a moure.
Com sorgeix la cooperativa Trama Cultura i la tasca que realitzeu?
Trama neix fa més de deu anys en el camp de la cultura i l’educació, treballant amb escoles, equipaments i comunitats per abordar desigualtats i violències des d’una mirada feminista, crítica i transformadora. Amb el temps, aquest treball s’ha anat consolidant en diferents línies que combinen tallers, xerrades, processos participatius i projectes culturals, sempre des d’una perspectiva interseccional i arrelada al territori.
Treballem amb centres educatius, equipaments de proximitat, serveis públics i administracions, però també en xarxa amb altres entitats de l’economia social i solidària. Les nostres propostes articulen l’anàlisi crítica de les manifestacions culturals amb metodologies vivencials i artístiques, com el teatre fòrum, els contacontes o altres dispositius participatius, per abordar qüestions com els estereotips de gènere, les violències masclistes, sexualitats, la pressió estètica o la grassofòbia, entre altres.
Quines metodologies utilitzeu als vostres tallers per qüestionar els cànons de bellesa i fomentar l’autoacceptació?
Les nostres metodologies no parteixen de la idea de “treballar l’autoestima”, sinó de polititzar el malestar. És a dir, entendre que el que sovint vivim com un problema individual té causes socials, culturals i estructurals. Per això combinem dinàmiques vivencials amb anàlisi crítica. Partim de les experiències pròpies, però les posem en relació amb els imaginaris que circulen a la cultura audiovisual, els mitjans i les xarxes socials, que són espais clau on es construeix i es legitima la norma corporal.
I hi ha una cosa clau: generem espais on les persones puguin posar en comú experiències que sovint han viscut en solitud. Quan això passa, es produeix un desplaçament important, perquè deixa de ser “el meu problema” i passa a ser “això que ens passa”.
Com treballeu amb els centres educatius i les institucions per generar espais segurs on parlar de cossos, estereotips i autoestima?
Amb l’alumnat, partim de les seves pròpies experiències per identificar com operen els estereotips i les jerarquies corporals en el dia a dia, dins i fora de l’aula. Això ens permet passar del relat individual a una lectura més col·lectiva. Amb el professorat i altres professionals, treballem perquè puguin reconèixer com la pressió estètica i la grassofòbia també es reprodueixen en les pràctiques professionals, en els discursos i en les dinàmiques dels centres, sovint de manera molt normalitzada.
A partir d’aquí, oferim eines per abordar-ho de forma situada, des de com intervenir davant de situacions concretes fins a com incorporar aquesta mirada en el funcionament quotidià. Per nosaltres, generar espais segurs no vol dir evitar el conflicte, sinó poder sostenir-lo i fer-lo pensable. És aquí on es pot començar a transformar alguna cosa.
En el marc de la tasca de la cooperativa, també organitzeu les Jornades Contra La Grassofòbia i la Violència Estètica. Explica'ns més d'aquest projecte.
En el recorregut de la cooperativa, la pressió estètica i la grassofòbia han esdevingut una línia central, perquè apareixen constantment als espais on intervenim, especialment amb joves, sovint amb molt de malestar i molt poques eines per poder-ho llegir col·lectivament i les Jornades contra la grassofòbia i la violència estètica que organitzem des de Trama neixen d’aquesta necessitat: posar el tema al centre, abordar-lo des d’una mirada política i generar un espai on es connectin experiències, pràctiques i discurs.
A més de tota la tasca ja esmentada, també desenvolupem recursos pedagògics i continguts propis, i generem espais de trobada, debat i producció de discurs que connecten el treball educatiu amb la dimensió cultural i comunitària. Entenem la cultura no només com un canal de transmissió, sinó com un lloc on es construeixen imaginaris i on, per tant, també es poden transformar.
Quins reptes identifiqueu per avançar cap a una societat que no discrimini els cossos i que trenqui amb la bellesa imposada?
Un repte important és deixar de tractar la pressió estètica com una qüestió superficial. No ho és. Té a veure amb poder, amb economia, amb desigualtats molt concretes. Un altre és poder parlar de grassofòbia sense eufemismes. Encara costa molt anomenar-la com el que és: una forma de discriminació estructural. I, sobretot, ampliar els imaginaris. No només dir que tots els cossos són vàlids, sinó fer que realment ho siguin en els espais, en les representacions i en les vides quotidianes.
Afegeix un nou comentari