El passat 1 de juny, Manel Palou, fins al moment president de la Federació i l'Associació Empresarial Dincat, va traspassar als 76 anys, després d'una gran i intensa tasca al capdavant de la representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya. El traspàs de Palou va suposar l'inici d'una nova etapa per l'entitat amb la figura de José Carlos Eiriz al capdavant, assumint el càrrec per continuar amb el llegat de Manel Palou.

Eiriz és director general de Fundalis, un grup d'entitats del camp de Tarragona, i, des del 2019, ha estat Delegat Territorial de Dincat a Tarragona. Amb estudis en econòmiques, ciències empresarials, magisteri de ciències i educació especial, Eiriz té una llarga trajectòria al sector de la discapacitat intel·lectual, en el que porta des del 1992.

Per conèixer més sobre els reptes i els objectius que es marca l'entitat, hem parlat amb el seu nou president, José Carlos Eiriz.

Com entomes aquesta nova etapa com a president de Dincat?

La proposta d'assumir aquesta presidència ve per part de les juntes, de les dues, tant la de l'Associació Empresarial com la de la Federació Dincat, per tal d'assumir el relleu del Manel Palou, l'anterior president. En el meu cas, jo no soc una persona que busqui aquest tipus de càrrec, en absolut, sinó que la meva funció dins del sector sempre ha estat la de gestionar organitzacions que treballen per les persones amb discapacitat, de fet m'hi dedico des de fa més de trenta anys.

El motiu pel qual crec que m'ho demana la gent de Dincat és per la meva fortíssima vinculació amb Manel Palou i, de fet, és la lleialtat al Manel el que em fa assumir aquest repte, i també la responsabilitat cap al sector.

Quines seran les línies estratègiques d’aquesta nova etapa?

Doncs fa uns anys que treballem en què Dincat tingui una única veu davant de les administracions públiques, davant de l'opinió pública, ja que malgrat ser dues entitats diferents, una federació i una associació empresarial, són les dues cares d'una única moneda. Per una banda, està la defensa dels drets i de l'exercici del dret de les persones amb discapacitat intel·lectual i de les seves famílies. I, per una altra banda, està poder garantir la viabilitat de les organitzacions que presten serveis a aquestes persones. Una cosa sense l'altra no funcionaria, no tindria viabilitat.

I, per tant, treballar conjuntament, associació empresarial i federació, és fonamental. En aquest treball estava amb el Manel Palou, amb el meu gran amic Manel. I una mica la meva visió és continuar el treball, tal com m'havia demanat el Manel, aquests dos propers anys per poder crear una nova estructura, una nova organització orientada cap al futur que necessitem.

"La nostra prioritat és garantir la viabilitat de les entitats que treballen pels drets de les persones amb discapacitat"

Quins són els principals objectius que teniu, ara per ara, com a federació per continuar garantint els drets de les persones que ateneu?

Doncs un dels nostres principals objectius ara mateix és actualitzar la cartera de serveis que podem oferir i que estan establerts per la Generalitat de Catalunya. És una carretera absolutament caduca, inflexible, no adaptada als drets que estipula la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat, ni orientada des del model d'atenció central de la persona. I tot això s'ha de poder variar, per donar-li la flexibilitat que requereix la situació actual de les persones amb discapacitat intel·lectual.

I després, una altra cosa que sempre menciono és que hem avançat moltíssim amb els drets de les persones amb discapacitat, amb el que les normes estableixen com a drets, però el que està costant molt més és avançar en l'exercici real d'aquests drets. Jo penso que aquests són els grans reptes de cara als usuaris, poder adaptar els serveis per aproximar-los molt més al que cada persona necessita, d'una manera acordada amb l'administració.

I per aconseguir aquests objectius, fan falta recursos.

Sí, de fet, ara la nostra prioritat és garantir la viabilitat de les entitats que treballen pels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Moltes d'aquestes organitzacions van néixer del moviment familiar de la societat civil per donar resposta a les necessitats de les persones. De fet, més del 90% de la prestació de serveis a les persones amb discapacitat intel·lectual es fa, ara per ara, des de l'economia social i hem de poder garantir que es continuarà d'aquesta manera, és a dir, que les entitats que es dediquen a l'atenció puguin continuar donant aquests serveis.

D'altra banda, cal actualitzar les tarifes dels serveis, perquè estan totalment desfasades. Aquest any i l'any vinent hi haurà, per part de la Generalitat, un petit esforç per actualitzar alguna cosa. Els darrers dos anys hem estat amb xifres d'IPC superiors als increments de la Generalitat, però els dotze anys anteriors vam tenir una reducció considerable de les subvencions i, després, una congelació durant molts anys. I això que ha significat? Que el finançament dels serveis socials i l'atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual està absolutament infrafinançat.

Per tant, l’economia social és bàsica per poder garantir els serveis d’atenció a les persones amb discapacitat.

Efectivament, és fonamental perquè, al final, l’economia social és l'economia que està al servei de les persones. A diferència de l'economia del capital, que intenta retribuir aquest capital, nosaltres pensem que és fonamental posar les persones al centre i posar-nos a treballar, amb tota la maquinària organitzativa, empresarial, a favor seu, sense plantejar-nos el lucre com a objectiu prioritari.

Jo, de formació de base, entre altres coses, soc economista i em considero un economista social. A la facultat, a tots els que hem anat a estudiar econòmiques, ens han enganyat, perquè ens han dit que l'economia és una ciència per gestionar uns recursos escassos. Aquesta mentalitat és la que té el conjunt de la societat. Si parlem amb l'administració pública, per exemple, tenen un pressupost que no arriba per tot. La mentalitat de recursos escassos porta a la competència, perquè hi ha un pastís que ens hem de repartir. L'economia no té res a veure amb això. L'economia és crear riquesa i crear riquesa per tothom.

Quina repercussió té aquest infrafinançament del que parlaves?

Doncs moltes. Per una banda, la viabilitat de les organitzacions. I per una altra, i d'una forma molt important, que també ens ho marquem com a objectiu, l'infrafinançament afecta les condicions laborals dels treballadors. Aquesta manca d'actualització del finançament per part de l'administració ha repercutit directament en una manca d'actualització dels salaris de les persones treballadores.

A nosaltres com a entitat ens sembla que no té cap tipus de sentit que les persones que treballen en l'àmbit social tinguin salaris molt inferiors a altres àmbits que són potes de l'estat del benestar, com ara la sanitat o l'educació. Un mateix perfil professional en el nostre sector està cobrant un 30% menys respecte dels salaris de l'administració pública realitzant el mateix servei. Això és injust per les persones treballadores del sector i, com a associació empresarial, volem treballar conjuntament amb l'administració per solucionar aquest problema.

"Sembla que la integració sigui una qüestió de la societat en general, però és de cadascú de nosaltres"

Passem ara a parlar de les famílies, quines són les seves necessitats?

Doncs una major participació, dins de la federació, dins de les entitats del sector... Com he dit abans, moltes de les entitats van néixer del mateix moviment de famílies, però, amb el temps, aquest moviment de famílies s'ha tornat més feble i el que volem és recuperar-lo i oferir cada vegada més serveis a les famílies, perquè si volem garantir una bona qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual també és fonamental que les seves famílies tinguin una bona qualitat de vida i tinguin el suport que necessiten.

Això significa serveis a domicili, això significa formació i suport a les famílies, això significa que també s'ha de tenir en compte en tot moment que les cures són un procés col·lectiu... moltes coses!

Què podem fer com a societat per garantir els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual?

Jo crec que podem fer moltíssimes coses. I hem de començar des de dins cap a fora. Si ens ho plategem d’aquesta manera, veurem que molts de nosaltres tenim persones properes que tenen algun tipus de discapacitat intel·lectual i que no comptem amb ells per sortir, per fer excursions o per compartir el nostre oci, com anar al futbol o veure un concert. Si tenim coneguts, persones que sabem que tenen les mateixes aficions que nosaltres, no ens costaria res convidar-los i xerrar amb ells i integrar-los. Sembla que la integració sigui una qüestió de la societat en general, però és de cadascú de nosaltres.

El mateix passa amb l'ocupació. Si, en algun moment de la nostra vida, tenim la possibilitat, de cobrir algun lloc de treball, d'algun col·laborador nostre, d'alguna persona que ha de treballar amb nosaltres o per nosaltres, si tenim la sensibilitat de pensar en una persona amb dificultat d'inserció, estarem cobrint el lloc de treball, amb una persona qualificada, però a més a més estarem contribuint socialment a mitigar un problema que és greu.