No podem normalitzar el fet que els avenços de la tecnologia, la digitalització o la intel·ligència artificial, que haurien de millorar la nostra disponibilitat de temps personal, estiguin generant la sensació de viure sota una pressió temporal constant.
Presidenta de la Time Use Initiative.
Durant el mes d’octubre, a Barcelona i a diversos indrets de Catalunya, hem estat celebrant la 13a Time Use Week o, com coneixem millor a casa nostra, la Setmana Internacional dels horaris i del temps. Aquest any més de 150 ciutats, més de 30 persones expertes, i més de 3.000 participants (presencialment i online) hem estat debatent sobre l’impacte de l’acceleració social en el nostre benestar i en el nostre dret al temps perquè, malgrat vivim a una societat on cada cop tenim més eines per estalviar temps, la majoria tenim la sensació de tenir menys temps. Si analitzem les dades sobre usos del temps que ens ha proporcionat la darrera enquesta d’usos del temps de Catalunya del 2024, el 54% de la població del nostre país diu que no té temps per conciliar la vida i la feina, i que viu amb massa incertesa.
L’acceleració en una característica de les societats modernes: fer més coses, més ràpidament i en menys temps. El 77% de les persones treballadores europees declara treballar a gran velocitat i amb terminis molt ajustats, i un 30% de les dones de Catalunya amb càrregues familiars té pobresa de temps. Vivim en l’era del “clic”, rebem respostes instantànies, vídeos de 15 segons, lliuraments en 24 hores. La hiperconnectivitat fa que el nostre cervell estigui sobreestimulat, reduint la nostra capacitat d’atenció i concentració, i el tems introspectiu, imaginatiu, creatiu.
Vivim a una societat on la noció de progrés està associada a la productivitat i l’eficiència, on es demana ser cada vegada més ràpids, eficients i productius. Individualment fem tot el que podem per organitzar-nos millor i igualment sentim la pressió de temps, la fatiga laboral, digital, cognitiva.
Aquesta experiència d’acceleració, però, no es igual per tothom. El context, el territori, la situació econòmica, social i personal, són factors que determinen l’ús del temps i clars factors de desigualtat. La pobresa de temps està condicionada pel gènere, per tenir o no tenir feina, tenir o no tenir fills, per la classe social, l’origen o el territori.
L’acceleració social és una tendència estructural i cal abordar-la col.lectivament i estructuralment. L’estrès temporal depèn en una petita part de decisions individuals, però majorment de l’engranatge social, econòmic i institucional. Abordar aquest malestar social amb la pressió del temps requereix del treball de totes les institucions i organitzacions amb mesures i estratègies per poder desaccelerar i viure millor.
¿Com poden les polítiques de temps contribuir a la desacceleració i a reduir aquestes desigualtats?
L’avenç tecnològic, la digitalització i la IA han d’estar al servei de la societat, del progrés compartit, han de permetre alliberar temps de supervivència per a transformar-lo en temps constructiu, de contribució a la societat.
En l’àmbit laboral i empresarial, són necessaris nous models de treball i de distribució horària, sent conscients de l’impacte dels ritmes circadians i de la manca d’hores de son en la productivitat i la creativitat. Afavorir i protegir entorns físics que facilitin el temps imaginatiu i creatiu col.lectiu quan els entorns digitals dificulten els espais de trobada. La protecció dels temps no laborals mitjançant la desconnexió digital efectiva en temps de descans. Avançar en la flexibilitat o l’autonomia en els horaris, que afecten generalment les persones amb menys qualificació i impulsar mesures per reduir aquestes desigualtats. Aquestes mesures han estat plantejades per diferents persones ponents i per diferents experiències presentades, mostrant la seva viabilitat.
Apostar per la ciutat propera, que faciliti l’ús del temps. Això significa invertir en infraestructures i serveis de proximitat i de cura de les persones i reduir els temps de desplaçaments, avançant cap a una mobilitat de temps zero. Reduir els temps de desplaçaments requereix una visió holística de la planificació urbana i ciutats policèntriques que apropin els serveis i les activitats quotidianes a les persones. Les ciutats que conformen la Xarxa Local i Regional per les Polítiques del Temps, porten temps apostant per aquestes estratègies, i cal reconèixer l’experiència de la ciutat de Barcelona i de moltes ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Reclamar una ética de la tecnología i de la IA, que impedeixi l’accés prematur, l’ús abusiu, l’accés a continguts perillosos, l’scroll infinit. S’ha posat de relleu la necessitat d’una IA com a infraestructura pública, com a be comú, que s’ajusti a valors socials i on la ciutadania pugui controlar el disseny i els algoritmes.
En conclusió, no podem normalitzar l’acceleració social. No es bona per la salut, per la igualtat ni per la democràcia i sostenibilitat econòmica. Les tecnologies no ens obliguen necessàriament a anar més ràpids, sinó que és la cultura del capitalisme digital i les nostres prioritats socials les que ens empenyen a un ús determinat, com diu la Judy Wajcman. És la paradoxa de la pressió del temps “tot i que les eines automatitzades haurien d‘estalviar-nos temps, els estàndards culturals pugen per absorbir-lo (un exemple: les rentadores han significat rentar la roba amb molta més freqüència) “ .
Afegeix un nou comentari