De l'emergència a la recuperació: una solidaritat responsable centrada en la dignitat

El terratrèmol que va afectar Colòmbia el 10 d’agost ha deixat més de 300 víctimes mortals, milers de persones ferides i més de 120.000 famílies afectades en un ampli territori. El sisme ha afectat ciutats importants com Cali i Pereira, però també regions del Pacífic colombià, com Chocó i Buenaventura, especialment vulnerables.

A Buenaventura, una de les ciutats més afectades, més de 10.000 habitatges han patit danys, prop d’un miler dels quals han quedat destruïts. (Fonts: UNGRD, administracions territorials i Alcaldia Distrital de Buenaventura).

Aquests dies, les xarxes socials s’han omplert de campanyes de recaptació i punts de recollida de roba, aliments o medicaments. Aquesta mobilització demostra l’enorme solidaritat de la ciutadania, però també ens obliga a fer-nos una pregunta: tota ajuda és realment útil?

Escoltar abans de decidir

En una emergència cal una resposta ràpida, però també escoltar les persones afectades, coordinar adequadament les actuacions i garantir una resposta ajustada a les seves necessitats reals.

Les comunitats han de poder participar en les decisions sobre què necessiten i quines són les seves prioritats. No podem decidir per elles des de milers de quilòmetres de distància.

La solidaritat no pot consistir simplement a enviar allò que ens sobra o allò que nosaltres considerem necessari. Quan decidim pels altres sense escoltar-los, correm el risc de reproduir una mirada paternalista i colonialista decidint nosaltres què els convé sense respectar les seves necessitats.

El Pacífic colombià ja existia abans del terratrèmol

Aquests dies, moltes persones han descobert de sobte el Pacífic colombià. Però Buenaventura, el Chocó i moltes altres comunitats de la regió ja patien, molt abans del terratrèmol, pobresa estructural, habitatges precaris, violència, manca d’oportunitats i greus dificultats d’accés als serveis bàsics.

Una realitat marcada també pel racisme estructural, les desigualtats territorials i un abandonament institucional històric que ha afectat especialment les comunitats afrocolombianes i indígenes del Pacífic.

Les famílies que avui apareixen als vídeos no van començar a patir el dia del terratrèmol. El terratrèmol no ha creat la vulnerabilitat: l’ha agreujat i ha fet més visible una realitat que ja era profundament injusta.

Ajudar bé també és saber com i on donar

Quan es produeix una emergència, la voluntat d’ajudar sovint es tradueix en recollides de roba, aliments, medicaments i altres productes. És una resposta comprensible i solidària, però si aquestes recollides no parteixen d’una demanda concreta del territori, poden acabar acumulant productes que no responen a les necessitats reals.

A això s’hi afegeixen els alts costos del transport internacional, els tràmits duaners que poden retardar o fins i tot bloquejar els enviaments i l’impacte ambiental, especialment quan el transport es fa per via aèria.

L’arribada massiva de productes gratuïts procedents de l’exterior també pot perjudicar els petits negocis i comerciants locals. Amb els mateixos recursos, sovint es poden adquirir més productes al mateix territori, fer-los arribar més ràpidament i contribuir a reactivar l’economia. Comprar localment també és una forma d’ajudar.

I després, qui distribuirà tot aquest material? Fer arribar ajuda no consisteix només a transportarla. Cal identificar les persones i comunitats afectades, establir prioritats i garantir que l’ajuda arribi a qui més la necessita.

Això no significa que els enviaments internacionals no siguin mai adequats. Quan existeix una demanda concreta i justificada, poden ser necessaris.

La mateixa responsabilitat és necessària davant la proliferació de campanyes de recaptació de fons i de productes que apareixen després d’una catàstrofe. La bona voluntat no garanteix que totes siguin fiables ni que els recursos arribin realment a les persones afectades. Ser solidari també implica informar-se abans de donar, comprovar qui impulsa la campanya, quina trajectòria té, com gestionarà els recursos i si existeix transparència sobre la seva destinació.

Per això, sempre que sigui possible, les aportacions econòmiques a entitats fiables, amb experiència i presència sobre el terreny, permeten adaptar l’ajuda a unes necessitats que poden canviar ràpidament i afavorir que els recursos arribin allà on realment fan falta.

La solidaritat també és responsabilitat: no només importa donar, sinó saber com, on i a qui donem.

La pobresa no pot convertir-se en un espectacle

No podem passar per alt una altra qüestió fonamental: la dignitat.

Les persones afectades no necessiten que el seu dolor sigui utilitzat per aconseguir clics, seguidors, donacions, rèdit polític o visibilitat.

Aquests dies hem vist figures públiques recorrent els escenaris de la tragèdia, fent-se fotografies i gravant vídeos. Quan mostrem una persona que ho ha perdut tot sense respecte o consentiment, correm el risc de convertir el seu patiment en contingut, en lloc de reconèixer-la com una persona amb veu, drets, capacitat de decisió i una història pròpia.

Les xarxes socials poden ser una eina extraordinària per mobilitzar recursos i donar visibilitat a territoris històricament oblidats. Però una emergència humanitària no pot convertir-se en una competició per veure qui arriba abans, qui recull més o qui aconsegueix més repercussió.

Les persones amb una gran capacitat de comunicació, influència o poder poden tenir un paper molt valuós. Fem que aquesta capacitat estigui al servei de les comunitats i no de l’espectacle de l’emergència ni dels interessos personals o polítics.

Què està fent DAGUA?

Des de DAGUA portem vint anys caminant al costat de les comunitats més vulnerables de Buenaventura, i hem après que qualsevol resposta ha de partir de l’escolta, del coneixement del territori i de la coordinació amb les persones i organitzacions locals.

Després del terratrèmol hem prioritzat l’atenció més urgent: allotjament temporal, alimentació, cobertura de necessitats bàsiques i suport psicosocial. L’extraordinària mobilització ciutadana que s’ha produït tant a Colòmbia com des de l’exterior ha permès donar resposta a moltes de les necessitats més immediates, especialment pel que fa a aliments, aigua i productes d’higiene.

Per aquest motiu, en un primer moment vam decidir no obrir cap campanya de recaptació. Preferíem avaluar l’abast dels danys, escoltar les famílies i identificar quines necessitats quedarien sense resposta.

Però l’emergència no acaba en uns dies. Cal continuar garantint les necessitats bàsiques de les famílies que han perdut casa seva o els seus mitjans de vida i, al mateix temps, començar a afrontar la recuperació: reconstruir habitatges, recuperar ingressos, reactivar petits negocis i ajudar les famílies a recuperar progressivament la seva autonomia.

En aquesta etapa sí caldran més recursos. A Colòmbia, com arreu, les ajudes públiques poden ser insuficients i l’accés no sempre és fàcil ni prou àgil, especialment per a les persones més vulnerables i davant de desastres d’aquesta magnitud. Per això, ja estem gestionant amb empreses privades i administracions, com l’Ajuntament de Girona, l’Ajuntament de Platja d’Aro i el Fons Català de Cooperació, entre d’altres, possibles ajudes humanitàries.

No es tracta de recaptar per recaptar. Primer hem escoltat, avaluat l’abast dels danys i identificat les necessitats; avui mobilitzem recursos per donar-hi una resposta concreta.

I ara sí, hem decidit també mobilitzar persones solidàries posant en marxa a través de la plataforma de micromecenatge Mi Grano de Arena la campanya «El terratrèmol de Colòmbia els va prendre casa seva. Ajudem 7 famílies a reconstruir les seves llars», amb un objectiu molt concret: començar la rehabilitació dels habitatges de set famílies especialment vulnerables. Són set dones, caps de llar, lluitadores i responsables de la cura dels seus infants i de persones grans, que no poden afrontar soles aquesta situació.

Les necessitats no acabaran quan l’emergència deixi de ser notícia.

Avui cal continuar garantint alimentació, aigua i allotjament; demà caldrà reconstruir habitatges, recuperar ingressos i reactivar petits negocis. La recuperació real arribarà quan les famílies puguin recuperar la seva autonomia i reconstruir els seus projectes de vida amb dignitat.

Ajudar no és buscar visibilitat ni impulsar accions puntuals. Requereix compromís, coordinació, transparència i continuïtat, escoltar les comunitats i també reconèixer i reforçar la feina de les entitats que treballen al territori i continuaran al seu costat.

La solidaritat no pot acabar quan l’emergència deixi d’ocupar els mitjans. Les comunitats afectades necessitaran suport durant molt de temps. La solidaritat no és només donar. És escoltar, respectar i actuar amb responsabilitat i constància, posant sempre les persones i la seva dignitat al centre.