Xavier Punset: “Moltes vegades no cal ser un gran especialista en cooperació per generar impacte”

El Xavier Punset porta més de mitja vida fent cooperació internacional. Ha treballat en països com el Congo, l’Afganistan o Libèria, entre altres, i fa anys que concentra bona part d’aquesta experiència al Senegal, on Salut Empordà Cooperació (SEC) impulsa projectes per reforçar centres de salut, formar professionals i millorar l’atenció en zones rurals.

Nascuda el 2009 de la inquietud de professionals de l’Hospital de Figueres, l’entitat també té un peu a l’Alt Empordà per cobrir necessitats que sovint queden sense resposta prou ràpida, com l’accés a medicació, el préstec de material ortopèdic o la formació de persones cuidadores. En parlem amb Punset, infermer i president del SEC, sobre la cooperació feta des de l’àmbit de la salut, els buits que encara detecten al territori, la realitat sanitària del Senegal i els reptes que afronta una entitat petita que treballa des del voluntariat.

El SEC és una entitat nascuda de professionals de la salut.

Sí, el SEC és una entitat molt vinculada a l’Hospital de Figueres. L’associació es crea el 2009 i la impulsen treballadors de la Fundació Salut Empordà, que és qui gestiona l’Hospital de Figueres. Neix de la inquietud d’alguns professionals a qui els interessava la cooperació i que volien crear una associació vinculada a l’hospital per poder tirar endavant projectes en aquest àmbit. En aquell primer moment, les persones que la van posar en marxa van ser el doctor Sanz i la Pilar Grau. Jo també vaig participar en la formació inicial de l’entitat, però aleshores estava fent cooperació amb Metges Sense Fronteres (MSF). Vaig estar-hi un temps, però després me’n vaig desvincular una mica. 

Com van ser els primers anys?

Els primers anys van ser molt de voluntariat. Les persones que formaven part de l’entitat feien alguna aportació econòmica, però sobretot es van centrar en accions de sensibilització. També es va intentar impulsar algun projecte de cooperació internacional, si no m’equivoco a Ruanda, però no va acabar de lligar. I es va fer algun suport a un centre de Gàmbia. En general, eren accions més petites i molt centrades en la sensibilització, també a escala local.

Cap a on volia orientar-se l’entitat?

En el moment que es va crear l’entitat, la intenció era fer cooperació internacional. Però a partir del 2013 hi ha un canvi de junta, marxa força gent i n’entra de nova, i fem una mena de reflexió col·lectiva per veure cap on podia anar el SEC. Veníem de la crisi del 2008 i vam començar a detectar forats on nosaltres podíem tenir un paper. Per això, fins al 2017, durant uns quatre anys, ens vam focalitzar sobretot en projectes locals.

On vau veure que podíeu ser útils?

Una de les primeres va ser donar suport amb medicació a persones nouvingudes, sense llar o sense papers, que no podien accedir a medicació gratuïta. Sovint eren persones que arribaven a urgències i la necessitat la detectàvem allà. En aquell moment vam treballar molt amb l’Elisabeth Vives, una treballadora social que ens deia que hi havia aquests forats i que hauríem de fer alguna cosa. Ja hi havia serveis de l’Ajuntament de Figueres i altres entitats, però moltes vegades la resposta no era prou ràpida o no resolia una necessitat concreta.

Com va créixer aquesta línia local?

A partir d’aquí va néixer el projecte d’ajut a la medicació i també el de préstec de material ortopèdic. Aquest també responia a un buit que hi havia al territori. Arran de les retallades, les estades llargues de rehabilitació al sociosanitari Bernat Jaume, que ara en diem cures intermèdies, es van reduir i moltes persones havien de tornar a casa abans. Això generava situacions complicades, perquè moltes cases no estaven adaptades i faltaven cadires de rodes, cadires de dutxa, llits articulats o matalassos adaptats. Hi ha material que la Generalitat no dona o que requereix un tràmit molt lent, de dos o tres mesos. Nosaltres vam intentar suplir aquest buit que les institucions no podien cobrir a temps.

Aquesta mirada local també us va portar cap al món de les cures.

Durant uns anys també va aparèixer una altra línia, a partir del contacte amb Càritas. Hi havia famílies que s’enduien persones grans o dependents a casa perquè no podien pagar una residència i sovint buscaven cuidadores de manera informal. Càritas treballava amb dones llatinoamericanes que havien vingut aquí, havien deixat les famílies allà i no tenien una feina estable. Ens van demanar si podíem formar-les gratuïtament per cuidar persones grans. 

I com vau respondre a aquesta demanda?

Vam crear un equip de voluntaris de la Fundació Salut Empordà, amb auxiliars, infermeres i metges, que feien petites formacions sobre higiene, alimentació, cures de ferides o primers auxilis. Aquesta col·laboració va funcionar fins que la pandèmia ho va aturar. Després hem anat fent formacions més esporàdiques amb altres entitats o amb algun consell comarcal. Sempre ho hem fet gratuïtament. I és a partir del 2017-18 quan ja ens embarquem més clarament en projectes de cooperació internacional. 

Quines mancances encara detecteu al territori?

Encara detectem les mateixes, sobretot amb persones nouvingudes o persones que són ateses a l’hospital i després necessiten un tractament, però no tenen CIP. També passa amb persones sense llar que no estan empadronades i, per tant, no tenen dret a tractament. Ara en tenim pocs casos, parlem d’unes catorze persones l’any, però també és veritat que són els que detectem nosaltres, els que arriben a l’hospital. Aquí encara hi ha marge per treballar. En tots els anys que fa que funciona aquest projecte, potser hem arribat a unes cent cinquanta persones. I el tema del material ortopèdic encara té força demanda. Solem tenir-ne un centenar cada any. 

Això us ha portat a col·laborar amb entitats del territori.

Sí, amb entitats més petites, sobretot a Figueres, com el Banc d’Aliments o La Xarxa, que es va crear arran de la Covid. Ajuden famílies amb dificultats econòmiques importants, moltes nouvingudes, que tenen problemes per arribar a final de mes. Nosaltres a vegades també hi hem donat suport, sobretot amb aliments per a nadons i infants petits. Ho hem fet amb ajuda de la Fundació Salut Empordà, que de vegades té estocs que caducaran al cap de set mesos o un any, ens ho comunica i nosaltres ho repartim.

Sou una entitat sorgida de professionals de la salut. Aquesta mirada sanitària marca la manera com enteneu la cooperació i l’acció social?

En cooperació internacional, és claríssim. Ens especialitzem bàsicament a reforçar estructures sanitàries existents, reforçar protocols que ja hi són, aportar el material necessari per fer unes cures mínimes i, sobretot, fer molta formació. Hem donat material com esterilitzadors, ecògrafs o aparells de laboratori, però sempre molt vinculat a una formació posterior.

Us heu d’adaptar molt a cada context.

La idea és treballar d’una manera molt semblant a com treballem aquí. Esterilització és esterilització, aquí i al Senegal. L’única diferència són les possibilitats econòmiques i l’estructura que tens per adaptar-te a cada situació. Aquesta mirada sanitària també té a veure amb l’experiència prèvia que alguns tenim en cooperació. Jo, per exemple, havia treballat molts anys amb MSF. Des del 2002 he fet cinc o sis missions i tinc experiència a Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica.

Com decidiu quin tipus de projectes podeu assumir?

Al SEC fem un perfil baix, en el sentit que treballem sobretot en atenció primària, en les primeres estructures de salut, que són les que tenen un primer impacte. No hem treballat amb grans hospitals perquè això necessita pressupostos i estructures molt importants. Nosaltres treballem amb els poste de santé, que són la mínima expressió sanitària. Amb el nostre pressupost, que en el millor any és d’uns 20.000 euros, no podem assumir projectes de 200.000 o 300.000 euros. Per això els nostres projectes són relativament petits.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Salut Empordà Cooperació (@sec_ngo)

Parlem del Senegal. Com està el país i quins reptes té al davant, especialment en l’àmbit sanitari.

Nosaltres treballem en una zona del nord, tocant a la frontera amb Mauritània. El que jo veig és que les zones rurals continuen tenint mancances molt grans. El Senegal és un país bastant estable, i això fa que hi puguis treballar bé. A nivell central, els hospitals ja els veus relativament bé. En vaig visitar algun a la zona de Rufisque i vaig pensar: ‘déu-n’hi-do el que arriben a tenir’.

Amb tot, el contrast amb la perifèria és important. 

Sí, la realitat canvia molt. Em va sorprendre perquè vaig trobar mancances que també havia vist en països com el Congo, com problemes d’esterilització, falta de material, falta de formació i falta de medicaments. Tot el que és la zona rural està molt oblidada. Amb tot, el Ministeri de Sanitat ho intenta i nosaltres hem tingut molt bona resposta. Algunes de les estructures que hem reforçat han pujat de nivell i, fins i tot, l’Estat ha posat metges en llocs on abans només hi havia infermeres.

Així, heu treballat bé amb les autoritats locals.

Sí, i també hem vist una evolució positiva. Jo intento anar-hi cada tres anys i també busco que professionals de la Fundació Salut Empordà coneguin la cooperació i vegin que petites coses poden tenir impacte. Moltes vegades, no cal ser un gran especialista en cooperació per generar impacte. Tampoc cal tenir un curs de medicina tropical per aportar. Les nostres formacions mèdiques o d’infermeria són bones i poden ser útils, sempre que estiguin ben guiades. Aquesta és una mica la meva feina, veure cap on ha d’anar el projecte i què es pot adaptar. Però podem dir que hem tingut molt bona resposta per part del ministeri.

Com valoreu el recorregut que heu fet fins ara al país?

La meva visió dels projectes que hem fet és molt positiva. Anem avançant i tinc la sensació que el Senegal va millorant, almenys a la zona on treballem, al nord, a tocar de Mauritània. És una àrea petita, més o menys com l’Alt Empordà, el Baix Empordà i la Garrotxa, que és el territori que abastem amb els centres als quals hem donat suport.

Com decidiu on actuar?

Jo conec aquesta zona per un company senegalès de la Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona, que em va fer conèixer el territori i em va explicar que hi havia necessitats en un centre de salut on havia treballat. En aquell moment jo tenia material de la Fundació Salut Empordà i li vaig dir que el podíem enviar, però que abans volia veure com treballaven i que, si aportàvem material, també hi havia d’haver formació.

I un cop sou sobre el terreny?

Un cop allà, vam començar a crear aliances. Fem consells participatius i parlem amb el personal, amb els responsables dels centres, amb l’Ajuntament i amb la gent. També ajuda molt el boca-orella. Quan hi vaig, faig una exploratòria d’uns quinze dies, amb reunions acordades mesos abans amb diversos centres i pobles. Escolto les necessitats que plantegen i també exposo les coses que veig, sobretot en l’àmbit sanitari. Després ho recopilo tot, ho exposo a l’equip, valorem pros i contres i decidim. A partir d’aquí redactem el projecte, fem el pressupost i mirem si podem aconseguir el finançament. Hi ha molta feina al darrere i la fem totalment de manera voluntària.

Quines són les principals dificultats amb què us topeu per fer la vostra tasca?

El finançament és una de les dificultats més importants. També ens costa trobar personal que pugui anar al Senegal, perquè en els nostres projectes hi ha molta formació i és important que hi vagin professionals. Conec formadors del Senegal, i això seria l’ideal, però també hi ha aquesta doble mirada. Quan ve algú de fora, sembla que la gent que participa en la formació s’implica més. I, alhora, jo també vull que professionals d’aquí coneguin la cooperació i potser després tinguin ganes de fer més coses.

Aquesta part formativa demana molta implicació dels professionals.

Aquí és on trobem més dificultats, a l’hora de trobar personal que pugui marxar. A vegades nosaltres els facilitem el transport i l’estada allà és gratuïta, però molts ho han de fer amb dies de festa o vacances. Ara estem treballant amb un protocol al nostre hospital perquè es vegi que caldria tenir dies de permís retribuït per fer aquesta tasca, perquè en el fons és feina. Una formació en ecografia, per exemple, no és només anar-hi i fer-la. Cal preparar material, vídeos, sessions prèvies, videoconferències, trucades, enviar material formatiu i després fer la formació allà. Tot això és un procés i molta gent es troba que no té temps.

Les diferències culturals pesen?

Sí, pesen, però el Senegal és un país fàcil de treballar. Nosaltres sempre fem una xerrada abans que la gent hi vagi. Per la meva experiència amb MSF, jo havia rebut molta formació abans de marxar sobre què havies de fer i què no havies de fer. Amb tot, el Senegal és més fàcil que altres països on he treballat. El Sudan del Sud, per exemple, és molt car i més complicat en termes de seguretat.

De nou, es tracta d’adaptar-se al context.

És evident que cal tenir present el context cultural i religiós. Són països musulmans i has de respectar molt les seves decisions. A vegades tu tens una idea i ells en tenen una altra, i has de saber tirar enrere i acceptar-ho. Però això també passa aquí a casa. Per mi, el més complicat continua sent el finançament. Estaria bé tenir finançadors privats, mecenatge d’empreses, perquè la justificació de les subvencions també és molt feixuga.

És una queixa recurrent entre les entitats.

Sí, perquè és una feinada i ha anat a més. La justificació de les subvencions és molt feixuga i hi ha una sensació de fiscalització molt forta. Sembla que, en lloc de portar una entitat, estiguis fent alguna cosa sospitosa. Ara, per exemple, moltes dificultats venen perquè les associacions necessitem un certificat digital per poder fer tràmits i presentar-nos a convocatòries. Doncs bé, des de fa tres mesos el Ministeri de Justícia a Girona no n’està emetent i això ens impedeix presentar-nos a res. 

A banda, també notes que moltes institucions públiques et miren amb recel. I el fet de ser entitat d’utilitat pública és molt feixuc. Nosaltres no ho som perquè ens gastaríem un 5% o un 10% del pressupost només en gestories i tràmits. Per a una entitat petita com la nostra, això pesa molt. 

Quins reptes de futur teniu al cap per al SEC?

Intentar ser més forts internament, que hi hagi més participació. Déu-n’hi-do, ja estem creixent. Érem cinc i ara som set o vuit persones que treballem de manera estable, tot i que continuem fent-ho de forma totalment voluntària. Ara volem reforçar una mica més l’estructura, ser més sòlids, clarificar millor les funcions de cadascú i fer més difusió. Ens falta molt fer difusió. 

Explicar bé què feu també és important.

Per a mi era una cosa secundària, però m’adono que és primària. Cal explicar els projectes, mostrar que funcionen i generar confiança en allò que fem, perquè això també ens pot ajudar a aconseguir sosteniment econòmic o algun mecenatge. En el fons, el que fem és reforçar estructures perquè puguin ser autosuficients i tirar endavant.

Què t’ha aportat a tu la cooperació i la feina al SEC?

Vaig començar a fer cooperació amb 23 o 24 anys i la veritat és que m’omple molt. Soc infermer i, per a mi, la cooperació és una branca més de la meva part sanitària. Veure que els projectes funcionen, que infants que abans no podien ser tractats ara ho poden ser, o que tenim eines per diagnosticar, tractar o derivar, és molt satisfactori. Crec que té a veure amb el meu rol sanitari. Fa gairebé trenta anys que treballo en un servei d’urgències i amb la cooperació tinc una satisfacció semblant a la que sento quan vaig a treballar.