Un espai col·lectiu per repensar l’adopció i la identitat des de la veu de les dones xineses adoptades

'Els tres vols' és un projecte impulsat per tres joves xineses adoptades a Catalunya - l'Àlex M. Llorens, la Lian Subirat Domènech i la Marina Fu Torrecillas - que han decidit crear un espai compartit per parlar d’identitat, adopció i memòria des de la pròpia veu. 

A través de tallers, audiovisuals i trobades, el col·lectiu vol generar comunitat, compartir inquietuds i construir narratives pròpies que sovint han estat explicades des de fora. Des de Xarxanet, hem parlat amb elles per saber més sobre el projecte. 

Què us va portar a crear un espai compartit per parlar de l’adopció i la identitat?

El projecte neix en adonar-nos que moltes inquietuds que vivíem com a individuals eren, en realitat, compartides. Tot i que algunes havíem pogut parlar d’adopció a casa, sovint ens havíem sentit soles en les experiències quotidianes i en els dubtes que apareixien amb els anys. L’adopció continua sent un tema tabú i costa trobar espais on abordar-lo amb naturalitat.

Amb el temps va créixer la necessitat de reconnectar amb altres noies adoptades, compartir vivències i obrir converses que no volíem fer soles. Fer-nos grans ens ha donat una nova consciència i ganes de parlar d’identitat des de la nostra pròpia veu, sense justificar per què volem tenir aquestes converses. 

Com us ajuda l’audiovisual a explorar memòria, contradiccions i preguntes sobre l’adopció?

L’audiovisual ens permet posar imatges a parts de la nostra història de les quals no tenim records ni informació, especialment perquè moltes adopcions de la Xina es van produir en un context sociopolític opac. Treballar amb arxius, articles o exercicis creatius ens ajuda a reconstruir memòries i imaginar allò que no vam poder veure.

A més, és el llenguatge que compartim les tres, i ens dona la possibilitat de crear narratives pròpies. Sovint les històries d’adopció s’han explicat des de fora; filmar i crear ens permet ocupar el lloc de creadores i deixar rastre del present.

Què aporta el col·lectiu que no es troba en espais institucionals o familiars?

El col·lectiu aporta una entesa immediata i compartida, perquè neix de l’experiència comuna. Hi ha coses que no cal explicar perquè l’altra ja les ha viscut. Això permet parlar d’adopció sense por de ser jutjades i amb més llibertat per expressar contradiccions, dubtes i emocions.

També ens permet explicar-nos a nosaltres mateixes, no només escoltar el relat que han construït família, escola o institucions. L’espai de tallers i conversa crea un ambient de confiança on podem reflexionar sobre identitat i adopció des d’una mirada educomunicativa i col·lectiva.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by LaBesllum (@la_besllum)

Quines temàtiques o inquietuds compartides emergeixen quan us trobeu?

Les participants comparteixen interessos com autoconeixença, autoestima, feminisme, racisme, orígens, representacions culturals, mirada aliena i identitat. Per ordenar-ho, hem creat blocs de tallers: coneixença, cos i emocions, memòria i adopció, cultura xinesa, coneixement conceptual i recerca compartida.

També oferim tallers de creació artística i un bloc final de tancament. El procés és flexible i pot allargar-se segons les necessitats i les ganes del grup. L’objectiu és que hi hagi un abans i un després: posar nom als sentiments, entendre’ns millor i conèixer altres experiències.

Per què és important que l’equip audiovisual també entengui aquesta mirada des de dins?

Perquè sempre ens han explicat els altres, i ara ens volem explicar nosaltres. Comptar amb professionals adoptats o sensibles al tema permet construir una mirada diferent, més respectuosa i alineada amb l’experiència que volem transmetre.

A més, formar un equip majoritàriament d’adoptades ajuda a protegir l’espai col·lectiu que estem creant, mantenint-lo segur i coherent amb els objectius del projecte.

Quines respostes, tensions o descobertes han anat apareixent en aquest procés?

Les respostes són tan diverses com persones participen al projecte. Hi ha qui ja ha treballat molt el tema i comparteix processos molt elaborats, i hi ha qui tot just comença a preguntar-se què significa ser adoptada i com això influeix en la relació amb l’entorn i la família. L’objectiu no és arribar a una conclusió tancada, sinó crear un espai on explorar preguntes i posar-les en comú.

També hem vist que aquesta recerca és molt personal i alhora col·lectiva: cada persona fa seu el camí, però el fet de compartir-lo el transforma. I entenem que aquesta conversa no interpel·la només les persones adoptades, sinó també la societat que ens envolta, que sovint és la menys conscient de la pròpia adopció.