Espai de So reivindica l’Ebre com a centre d’un patrimoni musical compartit

Quan pensem en patrimoni, de seguida ens venen al cap pedres, muralles i edificis. Espai de So treballa amb un llegat més difícil de copsar: cançons, balls, instruments i festes que han passat de generació en generació, un patrimoni intangible, més difícil de reconèixer i, per tant, més fràgil.

Nascuda fa catorze anys a Tortosa, l’associació investiga, recupera i difon el patrimoni etnomusical de les Terres de l’Ebre, la Catalunya occidental, el nord del País Valencià i l’Aragó catalanoparlant. Ho fa a través de la recerca, la formació i projectes com la Rondalla dels Ports, l’Escola ‘Lo Canalero’, l’Ebrefolk o Tradimusic.

Parlem amb Lluís-Xavier Flores i Sergi Masip sobre cultura popular, fronteres que no ho són, patrimoni immaterial i la necessitat que aquest llegat no quedi només en un arxiu o damunt d’un escenari, sinó que continuï viu a les places, als bureos i entre la gent.

Què és Espai de So i per què una entitat com aquesta neix a Tortosa?

Espai de So és una associació que va néixer fa catorze anys a Tortosa i que aplega lutiers, músics i etnògrafs valencians, catalans i aragonesos. Neix amb l’objectiu de demostrar que, des del punt de vista etnomusical, etnogràfic, cultural i lingüístic, no hi ha cap frontera real entre aquests territoris: l’Aragó catalanoparlant, el sud de Catalunya i el nord del País Valencià. La nostra feina parteix d’aquesta mirada compartida.

Per situar-nos, què entenem per patrimoni etnomusical?

Sempre parlem d’un llenguatge popular. En el nostre cas, treballem sobretot el ball, però també tot allò que l’envolta: els instruments, la cançó, el cant improvisat i algunes danses rituals que encara perviuen al sud de Catalunya. Una part molt important és l’organologia, és a dir, l’estudi dels instruments. Aquí hi entren la guitarra, els guitarrons i tota la música de corda, que és la gran oblidada, sobretot a Catalunya. També hi ha l’etnopoètica, que és la literatura popular, el cançoner tradicional, les lletres que acompanyen aquests instruments i aquests balls, i també la cançó improvisada. Per tant, quan parlem de patrimoni etnomusical parlem d’instruments, cançó, ball, cant improvisat i dansa ritual.

Quan pensem en patrimoni, sovint imaginem muralles o edificis. 

Sí, hi ha una tendència a relacionar sempre el patrimoni amb allò que és material: muralles, edificis, restes arqueològiques… I, en aquest sentit, el patrimoni immaterial és una mica la germaneta pobra. La cultura popular és, sobretot, immaterial, encara que els instruments siguin objectes materials. Darrere d’un instrument hi ha tot un llenguatge que no està escrit. No hi ha partitures. Avui es fan arranjaments i composicions, però això no existia en la tradició. 

Per això és un patrimoni tan fràgil: si no es transmet, es perd.

Sí, en part perquè és un àmbit mancat d’estudis reglats. Normalment, qui estudia etnografia ho fa de manera autodidacta, i les associacions que s’han encarregat de difondre aquest patrimoni des d’un punt de vista científic gairebé no existeixen. Amb tot el respecte, la majoria de grups de danses, colles de dolçainers o grallers no neixen amb un objectiu d’investigació, recerca o comparació, sinó més aviat vinculats als rituals festius, a difondre, tocar i amenitzar festes. Però la part etnogràfica, el treball de camp, no acostuma a ser el seu objectiu principal.

En el vostre cas, la recerca i el context són importants.

A nosaltres ens interessa molt conèixer el context, perquè els instruments sempre s’han d’entendre dins d’un context. Avui es creen contextos nous, com els balls de verbena amb músiques modernes, i això és totalment lícit i fantàstic. Però, alhora, estem perdent una gran part de la identitat com a país. Parlem molt de la unitat de la llengua, però també hauríem de tenir cura de la unitat del patrimoni musical.

Hi ha una part d’aquest país que ha quedat fora del relat festiu més compartit?

Sí, perquè no cal imitar sempre els models festius de Tarragona o de les festes del seguici de més al nord del país. Aquí al sud hi ha altres models: cercaviles amb dolçaina i tabal, cant d’aubades, la vespra de la festa, balls de plaça o balls de coques. Tot aquest conjunt de manifestacions no apareix gaire en l’imaginari col·lectiu festiu català. Hi ha els castellers i les sardanes, sí, però també hi ha una altra part del país que no ha viscut amb aquests elements, sinó amb uns altres que també retrobem a l’Aragó i al País Valencià, en gèneres de ball, instruments i cants.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Espai de So (@espaideso)

En aquest sentit, creieu que hi ha hagut una mirada massa centralista o massa estreta sobre la cultura popular catalana?

I tant. Però això ve de molt lluny, fins i tot d’abans de la democràcia; ens podríem remuntar a la Renaixença. Per exemple, la guitarra és clau en la música popular catalana. Hi ha investigacions, fetes no necessàriament per catalans, que apunten que possiblement la guitarra sigui una aportació dels catalans al món. Estem parlant de paraules majors. I, en canvi, queda completament bandejada dels discursos culturals i identitaris de Catalunya des de l’època de la Renaixença.

I això passa també amb els instruments populars?

Sí, també passa amb tota aquesta organologia de corda, com el guitarró, que trobem a l’Aragó, o el tiple, que sempre s’ha relacionat amb Canàries, però que aquí al sud de Catalunya apareix documentat vint anys abans. Si ara li preguntes a qualsevol català del carrer, segurament no identificaria aquests instruments com a patrimoni català. Una cosa és patrimoni quan la fas teva, però perquè la gent senti una cosa com a patrimoni, primer l’ha de conèixer.

Quins són els vostres principals projectes i com s’articulen entre ells?

Tenim una escola de formació, l’Escola ‘Lo Canalero’, on fem classes a Amposta, Roquetes i Tortosa. També va lligada a un projecte que fa anys que intentem desenvolupar: un taller de construcció i reproducció d’instruments. Després hi ha tots els projectes d’Ebrefolk, sobretot el campus que fem a Móra d’Ebre, que és un dels més antics que queden a Catalunya en l’àmbit de la cultura popular. Fa catorze anys que hi fem cursos de cançó, cant improvisat, ball i instruments durant quatre dies, i això ha generat quatre festivals de petit format a la Jana, Tortosa, Benassal i Roquetes durant l’estiu.

A banda dels projectes més coneguts, què més impulseu?

També organitzem jornades d’etnologia de manera temàtica, que han generat l’aplec de despertadors i aurorers de Tortosa, un àmbit de la cultura popular que ara està prenent molt de relleu perquè es vol reconèixer com a manifestació representativa del patrimoni cultural espanyol. I resulta que les manifestacions que hi havia, almenys a la part catalana, eren desconegudes. Nosaltres hi col·laborem perquè aquest patrimoni es conegui. També tenim Tradimusic, un projecte amb la Unió Europea de difusió d’instruments de corda arreu del món, que sobretot ajuda a posar Catalunya al mapa.

Heu portat aquesta mirada fora del país.

Sí, impulsem unes jornades de patrimoni etnomusical català, valencià, balear i aragonès, que portem pel món des de fa cinc anys. Hem anat a l’Argentina, Xile, l’Uruguai i els Estats Units per interaccionar amb músics locals i per ajudar a potenciar les activitats de les comunitats de catalans i valencians que viuen a l’exterior. Moltes vegades, aquestes comunitats desconeixen que tenen punts en comú des del punt de vista cultural, no només lingüístic. Sobretot, es tracta de dinamitzar activitats i crear vincles i sinergies amb la comunitat catalanoparlant que hi ha a l’exterior.

Què heu pogut documentar amb tots aquests anys de recerca de camp?

Sí. En tota la recerca que portem feta des de fa anys, alguns en portem trenta, hem documentat que a Catalunya, Andorra i altres territoris, fins a principis del segle XX, es ballaven com a balls tradicionals gèneres com la jota, el fandango, les seguidilles o el bolero. Avui això sovint s’identifica amb Mallorca, que té molta presència en les festes populars de Barcelona, però havia estat totalment tradicional a tot Catalunya. I passa el mateix amb les rondalles.

També hem documentat les aubades, un dels grans gèneres de la literatura catalana, com les cançons de pandero. Són cants de ronda que han quedat pràcticament desapareguts de Catalunya, mentre que a l’Aragó i al País Valencià encara se’n fan mostres cada any. Hi ha tot un llegat musical popular i tradicional tan extens que, si fos conegut, aportaria una altra visió de la cultura catalana.

Defenseu que la cultura popular no s’ha de viure només des de l’escenari. Què passa en un bureo, una ronda o una ballada que no passa en un concert convencional?

En un bureo, per exemple, tothom hi participa. No necessitem públic per a l’aplaudiment. És una festa de comunitat, on la música és molt important, però també hi ha el menjar i altres elements. Tothom hi pot participar i tothom hi pot aportar. I això és el que fa que el patrimoni musical estigui viu, perquè en un escenari, desenganyem-nos, no ho estarà mai del tot. És una mostra, un aparador.

Per tant, la clau és que la gent en formi part.

Exacte. Tampoc cal anar vestit a l’antiga. No ho critiquem, però el futur passa per compartir. Recuperar el sarau o el bureo vol dir que, si vas amb una guitarra, cantes o fas ballar dues mudances, no cal que siguis un gran ballador: pots participar i formes part de la festa. Això assegura la continuïtat, ajuda a compartir coneixements i crea sinergies perquè la música sigui més democràtica i compartida. Ho trobem a tota la península, però també a llocs com Madeira o Mèxic, amb el son jarocho, on la festa també vol dir compartir, crear comunitat i reforçar elements identitaris lligats a la cultura i a la terra. 

Com aconseguiu que aquest patrimoni connecti amb el jovent?

Tenim un repte amb la gent jove. L’experiència d’aquests catorze anys d’Ebrefolk ha costat molt, però a l’escola ja tenim una base de joves que s’hi afegeixen. I quan els veus tocar i riure, entens que s’ho estan passant bé. Perquè la música també és per gaudir. Cada vegada se’ns apropa més gent, sobretot pel boca-orella entre ells. Hi ha un grup de WhatsApp de l’Ebrefolk jove on nosaltres no entrem, i també fem tallers a instituts i escoles de primària. Volem que la comunitat educativa conegui aquest patrimoni i ens ajudi a difondre’l de manera proactiva.

Aquesta feina ja ha començat a donar fruits?

Sí, ja comença a donar fruits. Enguany, fins i tot, ja tenim professorat de la pedrera. Estem contents perquè estem fent parròquia, estem fent comunitat, i això ja està agafant una inèrcia. No és per fer autobombo, però la marca Ebrefolk ja es coneix a tota la península. Se’n parla i estem orgullosos de la feina feta, perquè ha costat molt arribar fins aquí. Per primera vegada en catorze anys, Ràdio Nacional d’Espanya ens ha contactat per fer una entrevista. Ja és hora que no hi hagi una visió tan centralista i que es vegi que en territoris laterals de la península també es fan coses que mereixen visibilitat.

Quins són ara els principals reptes d’Espai de So?

El gran repte és publicar una col·lecció de cançoner, estudi i aplec de partitures, amb un doble CD o amb els formats que siguin més actuals. Fins ara, hem difós molta feina a través de bureos i articles, però volem sistematitzar tot aquest treball recopilatori. Hem fet molta difusió i hem tingut molt de compromís amb la societat, però ara volem que aquest compromís també quedi recollit en formats més estables, a través de publicacions. La idea és que la gent tingui referents i una font a la qual acudir.