Cesk Freixas: “El micromecenatge continu no va només de diners, sinó de fer comunitat al voltant del projecte”

El micromecenatge ha trobat a Catalunya un ecosistema especialment fèrtil. Han sorgit i han arrelat amb força plataformes com Verkami o Goteo, que han contribuït a normalitzar les aportacions ciutadanes per fer possibles projectes culturals, socials o comunicatius. En aquest panorama, l’Aixeta hi aporta una mirada diferent, atès que no se centra en l’aportació puntual, sinó en el suport estable i continuat.

Impulsada el 2018 per la Liz Castro, la plataforma reivindica el micromecenatge continu com una manera de sostenir projectes en el temps, però també de crear comunitat, reforçar vincles i traslladar al món digital una tradició de suport mutu molt arrelada al país.

En parlem amb el Cesk Freixas, cantautor i director de l’Aixeta, qui repassa els reptes d’aquesta fórmula, la necessitat de fer-ne pedagogia i el paper que pot jugar a l’hora d’enfortir projectes culturals, comunicatius i socials en català.

L’Aixeta neix el 2018 de la mà de la Liz Castro.

La plataforma comença a donar els primers senyals de vida el 2018, però no és fins a finals del 2019 que es posa en funcionament. Primer hi ha uns mesos de proves, en què els primers creadors que volen experimentar amb aquest sistema comencen a fer les seves pàgines. Per tant, al principi no es llança com una versió definitiva, sinó com una beta.

Quina idea de fons hi ha darrere del projecte?

La idea de fons era tenir una plataforma similar a les que ja s’havien començat a implementar en el món anglosaxó, com Patreon, però des d’aquí i per a projectes d’aquí. Era una proposta que diferia una mica del model que teníem més estès a casa nostra i al Mediterrani, representat per plataformes com Verkami o Goteo, totes dues amb seu a Catalunya. Aquí estava molt arrelada la idea de fer aportacions econòmiques a projectes culturals, socials, comunicatius o divulgatius, però gairebé sempre de manera puntual. És a dir, feies una aportació una sola vegada per ajudar a tirar endavant un projecte concret.

El sistema de Patreon, i també de l'Aixeta, trenca amb aquesta idea.

Sí, perquè les aportacions deixen de ser puntuals i passen a ser periòdiques. Això permet entendre que el micromecenatge no només serveix per fer possible objectius concrets, sinó també per sostenir econòmicament projectes al llarg del temps. Quan la Liz Castro va impulsar l’Aixeta, la idea era precisament aquesta: que el micromecenatge pogués ajudar projectes culturals i de comunicació en català a trobar un mecanisme de sosteniment econòmic continuat.

Ha costat d’explicar aquesta idea?

Costa perquè és una fórmula molt nova en el terreny del micromecenatge. Si fem una fotografia a escala europea, trobem plataformes com Liberapay o Open Collective, que tenen seu a Europa i funcionen en l’àmbit internacional. Però l’Aixeta, juntament amb aquestes, és de les poques plataformes que ofereix micromecenatge continu. Això vol dir que, al nostre continent, i especialment al Mediterrani i a casa nostra, aquesta idea encara s’ha d’explicar molt.

Encara cal fer pedagogia en aquest sentit.

Sí, hem detectat, també pels estudis que fem internament i en col·laboració amb altres plataformes, que per a molta gent és més senzill fer una sola aportació i desentendre-se’n una mica. Fas una aportació econòmica, saps que col·labores amb un projecte i ja està. En canvi, fer el pas cap a una subscripció mensual o anual implica comprometre’t a donar suport econòmic a un projecte de manera periòdica. I aquesta és una idea que, en el terreny del micromecenatge, encara costa d’entendre.

En canvi, sí que acceptem pagar per subscriure’ns a grans plataformes.

Sí, ho fem constantment, i gairebé sense qüestionar-nos-ho, amb grans plataformes com Netflix o Amazon, que formen part d’aquest univers tecnocapitalista. En canvi, quan parlem de micromecenatge continu, encara costa fer aquest pas. Hi ha una part de desconeixement, però també ens falta molta divulgació. Hem d’explicar millor, amb més eines i més altaveus, què vol dir sostenir econòmicament un projecte de manera continuada i per què aquesta fórmula pot ser útil per a la cultura, la comunicació o els projectes socials.

I no és només una eina de finançament, també pot canviar la relació entre creadors i comunitat.

Sí. El micromecenatge, sigui puntual o continu, no és només una col·laboració econòmica. També és tot allò que es crea al voltant de la idea col·laborativa d’un projecte. Des de l’Aixeta insistim molt en això: el que tenim damunt la taula és la possibilitat de construir una comunitat de mecenes, de persones que t’ajuden a tirar endavant un projecte determinat. Aquesta idea de cosa comuna, de projecte que no es fa només entre les persones que s’hi dediquen, sinó també amb aquelles que el segueixen i volen que continuï, genera unes inèrcies i unes col·laboracions molt interessants. I a l’Aixeta intentem propiciar que això passi.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by L'Aixeta (@aixetacat)

El mateix disseny de la plataforma va en aquesta línia. 

Exacte, no és només una eina per col·laborar econòmicament, sinó que també hi ha una idea de xarxa social al darrere. Cada projecte comunica allò que vol als seus seguidors i mecenes, i decideix com es relaciona amb aquesta comunitat. Aquesta idea de col·lectiu, de fer les coses en plural, acompanyat de la gent que et dona suport, em sembla molt interessant i funciona molt bé.

Quina mena de projectes tenen sentit a l’Aixeta?

L’Aixeta no limita els projectes per temàtica ni per categories. L’únic límit que posem té a veure amb una qüestió ètica i amb una manera d’entendre el món: no donem cobertura a projectes que difonguin discursos d’odi. Aquesta és l’única línia vermella que no estem disposats a traspassar. Tampoc acceptem propostes que provinguin directament de partits polítics, una altra línia que la junta directiva de l’associació sempre ha volgut tenir molt clara. A partir d’aquí, qualsevol projecte que vulgui fer servir la plataforma per finançar-se i trobar el suport de la seva comunitat és benvingut.

Avui, hi ha molta diversitat de projectes i creadors a la plataforma.

Hi ha una varietat molt gran de projectes, i molts no tenen res a veure els uns amb els altres. A l’Aixeta hi ha divulgadors científics, músics, companyies de teatre, revistes i moltes altres propostes. En la majoria dels casos, allò que les connecta és que treballen en català i que fan servir l’Aixeta per trobar el suport de la seva comunitat.

Abans de ser-ne el director, vas entrar a l’Aixeta com a creador. 

Sí, vaig entrar-hi com a creador en aquella primera fase de proves del 2018-2019. La Liz Castro buscava persones, sobretot de l’àmbit cultural, que volguessin provar l’Aixeta i entendre com funcionava. La idea era que aquestes primeres pàgines servissin també per encomanar el projecte a altres creadors. Jo diria que vaig ser dels primers músics que en van obrir una.

Què vas descobrir de l’Aixeta des de la posició de creador?

Com a creador, vaig veure que era un sistema molt nou i que costava d’explicar. També vaig constatar una cosa que passa sovint en el món de la cultura: demanar ajuda o diners costa, perquè encara s’associa massa a una idea de fracàs, com si fos una manera de dir que el projecte no funciona. I, en realitat, és just al contrari. El projecte funciona, però necessita més gruix de gent que li doni suport.

La pandèmia va marcar un punt d’inflexió?

Sí, al principi, a l’Aixeta li va costar arrencar perquè faltava pedagogia i visibilitat, però amb la pandèmia molts creadors vam veure que una eina així permetia mantenir viu un projecte cultural o musical. Quan vaig entendre que no es tractava només de rebre suport econòmic, sinó de crear una comunitat, l’experiència va ser molt millor del que m’esperava. De fet, vaig arribar a tenir pràcticament dues-centes persones que m’aportaven una mitjana de tres o quatre euros al mes. Per a un projecte de cantautor, que no necessita tanta infraestructura, va ser molt important, i impressionava veure que, explicant-ho bé i fent pedagogia a les xarxes, tanta gent podia donar-te suport.

En quin moment la Liz Castro et proposa assumir-ne la direcció?

La proposta arriba en un moment en què la Liz, per qüestions personals i professionals, es planteja desvincular-se de l’Aixeta, que des del principi es governa a través d’una associació cultural sense ànim de lucre. La junta d’aleshores ja feia temps que comentava a alguns creadors la possibilitat d’un relleu, també perquè hi havia un cert cansament després d’insistir molt amb el projecte i no obtenir sempre els resultats esperats. Per militància, per amor al projecte i perquè sempre he tingut interès en el micromecenatge, li vaig dir que endavant. Vam fer uns mesos de traspàs per entendre la plataforma des de dins, vam conformar una nova junta directiva i, des del 2023, soc el director i també el president de l’associació.

Voleu incorporar funcionalitats i millorar la plataforma, però continueu sent una estructura petita. Com ho gestioneu?

És complicat. Quan vam entrar a la nova junta directiva vam fer un plantejament nou, amb la idea que l’Aixeta pogués captar l’atenció de les persones que buscaven una eina de micromecenatge continu i que, normalment, acabaven anant cap a Patreon, que és la gran plataforma i destina molts recursos a promoció. 

El repte era competir amb una plataforma molt més gran.

I amb molts menys recursos, però ens vam proposar incorporar la infraestructura i les funcionalitats que podia tenir una plataforma com Patreon. Avui ja ho hem aconseguit, i això ha fet que l’Aixeta sigui viable i se sostingui econòmicament per ella mateixa, tot i tenir unes comissions molt petites.

Al cap i a la fi, el vostre objectiu no és el rendiment econòmic.

Exacte. Com que som una associació sense ànim de lucre, no busquem que l’Aixeta funcioni en termes de rendiment econòmic, sinó d’utilitat cultural i social. Ho hem tirat endavant amb molt d’esforç personal dels membres de la junta i de l’associació, posant-hi diners i buscant finançament, tot i que no hem trobat tot el suport públic que ens hauria agradat. Amb tot, hem aconseguit allò que ens havíem proposat quan vam arribar a l’Aixeta: que molta gent ens vegi com una plataforma útil i no dubti tant a l’hora de triar entre Patreon o l’Aixeta. Avui estem molt contents dels resultats.

Què us falta per poder consolidar més l’estructura?

Ens faltaria tenir més finançament per poder disposar d’una estructura no tan petita i generar algun lloc de treball. Ara mateix, l’Aixeta viu molt de la militància de totes les persones que en formem part, però també dels préstecs i dels diners que anem avançant a l’associació. La bona notícia és que està funcionant i aquests diners es recuperen bé. Però ens caldria una mica més d’empenta econòmica per poder contractar algú que portés la comunicació o la gestió cultural, no amb una ambició empresarial, sinó d’utilitat i de servei a la cultura i a la creació catalana.

Per què creus que el micromecenatge ha arrelat tan bé als Països Catalans?

Crec que té molt a veure amb la nostra idiosincràsia. Després de tants anys treballant com a músic i escriptor, i d’haver fet servir moltes eines de micromecenatge, veig que som una rara avis. En bona part, perquè no tenim un estat que defensi la nostra llengua i la nostra creació com ho faria un estat normal. Això ens ha fet ser un país molt lligat a l’associacionisme, a la solidaritat i a l’autogestió. Estem acostumats a buscar-nos una mica la vida entre nosaltres i a no tenir por de promoure les creacions que es fan aquí a través de l’ajuda que ens donem els uns als altres.

És una manera de fer molt arrelada aquí.

Sí, malauradament som un país que té experiència en tot això. Quan va arribar el món digital i van aparèixer les primeres plataformes de micromecenatge, només va caldre traslladar aquesta mentalitat del pell a pell a l’àmbit digital. Crec que això explica una part important de per què ha funcionat. També penso que passa una cosa semblant en altres territoris, com el País Basc o Galícia. Allà on hi ha creació cultural en una llengua minoritària, sovint apareix al seu voltant una resposta de solidaritat i d’autogestió molt interessant.