Julià Guillamon: “Els cartells expliquen moltes coses de cada època i dels canvis socials”
Comparteix
Conversem amb el periodista i autor dels textos de ‘Moltes Mercès’, un llibre que recull els quaranta-vuit cartells oficials de la Mercè creats entre el 1979 i el 2026.
Els cartells de la Mercè són una finestra oberta a la història de Barcelona i de la seva festa major. ‘Moltes Mercès. Els cartells de la Festa Major de Barcelona’, editat per Barcelona Llibres, reuneix els quaranta-vuit cartells del període 1979–2026 amb textos del Julià Guillamon. El projecte també inclou una exposició al pati del Museu Frederic Marès, que es pot visitar fins al 12 d’octubre.
Parlem amb Guillamon sobre els artistes que han fet els cartells de la Mercè, els símbols amb què s’ha representat Barcelona i les diferents maneres d’entendre la festa. A més, entre altres, el periodista repassa la relació entre creació i cultura popular, les polèmiques que envolten els cartells i la funció que tenen avui.
Què ens permet descobrir el llibre sobre la història de la Mercè?
A mi m’agrada llegir cartells, perquè expliquen moltes coses de cada època, dels canvis socials i del que passava en cada moment. El llibre té una primera part que va des que es van començar a celebrar les festes de la Mercè, l’any 1871, fins a la mort de Franco. És una mena de pròleg, amb una etapa relativament discreta fins a la guerra i una altra de bastant interessant a partir del 1951, quan la ciutat torna a recuperar les festes després de la primera postguerra. La base del llibre són els 48 cartells del 1979 fins avui, comentats un per un.
És a partir del 1979 que es consolida el model de cartell d’autor?
Ja abans es feien cartells d’autor, perquè, en general, se sabia de qui eren. En algun cas ha costat identificar l’estudi que hi havia al darrere, però a l’època predemocràtica ja es treballava amb bastant de pesquis i hi havia dissenyadors bastant bons. La gent de l’ADG-FAD ja en va fer força, i n’hi ha de molt bonics.
Què canvia a partir del 1979?
El primer any es recupera una part d’un cartell de Francesc d’Assís Galí per a l’Exposició del 1929 i se’n fa un de nou, amb la idea de connectar amb el que havia passat abans. Després, els encàrrecs es fan sobretot a artistes com Ràfols-Casamada, Arranz-Bravo, Robert Llimós o Artigau, i també a il·lustradors com Perico Pastor.
Com evoluciona aquest model?
A partir d’aquí, es van introduint diferents registres. El 1992, Manel Esclusa fa el primer cartell fotogràfic, Fontcuberta fa una foto construïda, i Miralda i Ignasi Aballí hi aporten peces d’art conceptual. Fins a arribar al moment actual, amb cartells d’una agència audiovisual com Canadà o d’un escenògraf com Lluís Danés. S’ha anat obrint l’objectiu.
Com ha canviat la manera de representar la ciutat als cartells?
Hi ha uns llocs comuns que venen de la mateixa mitologia de la Mercè, una mare de Déu protectora que té una capa. Sonia Pulido va recollir aquesta idea amb una dona que, sota la capa, protegia totes les altres dones. També hi ha la llagosta, vinculada a la plaga que va donar origen a la festa i que l’estudi Reskate va recuperar l’any de la pandèmia.
El 1902, Josep Triadó fa la primera representació de la Mare de Déu en un cartell i, en aquell mateix moment, Picasso fa una il·lustració dels gegants en un diari. Aquestes dues imatges es van alternant. D’una banda, la Mare de Déu, que després pot ser una senyora qualsevol, i de l’altra, la festa al carrer.
I com han anat convivint aquestes dues maneres de representar la festa?
Després de la mort de Franco, com que es tracta de recuperar el carrer, gairebé tothom agafa aquesta idea, amb els gegants, les cercaviles o els focs artificials. El model Picasso triomfa. Ara, en canvi, sembla que hi hagi més tendència al model Triadó. La figura ja no és una mare de Déu, sinó una encarnació de la ciutat i del protagonisme de les dones. Ha acabat agafant aquesta dimensió.
Com es reflecteix als cartells la manera d’entendre la festa?
S’ha intentat fer una festa inclusiva, i molts cartells, com el d’aquest any, posen l’accent en la diversitat de propostes i de públics, en el fet que és una festa per a tothom. És un element que s’ha anat introduint. Durant molts anys, sobretot a l’època predemocràtica, gairebé no hi sortia gent. Hi apareixien emblemes de la ciutat i figures com l’herald, aquell senyor vestit d’època que anunciava les coses tocant el timbal o la trompeta. Al capdavall, un cartell és un anunci. Aquesta imatge s’ha anat deixant de banda i han anat apareixent altres conceptes.
Per què a Barcelona discutim tant els cartells de la Mercè?
Perquè la gent torna de vacances i es necessita una mica d’ambient (riu). Quan vols fer una cosa amb un cert atreviment, és fàcil que trepitgis algun ull de poll. De tota manera, des del meu punt de vista, les polèmiques que hi ha hagut són una mica recreatives. Sempre són poca cosa, per dir-ho d’alguna manera.
Després de revisar tots els cartells, quins destacaries?
Crec que n’hi ha de molt bons. A mi em fan molta gràcia els del principi dels anys vuitanta, com els d’Artigau o Serra de Rivera, per aquesta cosa una mica eufòrica de recuperar el carrer. El cartell és un gènere històric, amb una tradició de cartellistes. Ara, en canvi, ja no són ben bé cartellistes, sinó gent que fa cartells. Ha canviat molt el sentit, perquè el cartell ja no és només una peça única, sinó que forma part d’una estratègia de comunicació que va de la banderola al bàner.
Quina funció creus que ha de tenir un bon cartell de la Mercè?
És complicat. Renau deia que un cartell és un crit a la paret, però aquests cartells no s’han penjat mai a la paret. N’hi ha que sempre han estat de regal i ara són de campanyes institucionals. Ja no sé si aquesta idea del crit a la paret funciona gaire. Ja no sé si aquesta idea del crit a la paret funciona gaire. Jo crec que han de ser estimulants, convidar a la participació i transmetre que la Mercè és oberta a tothom i que cadascú hi pot trobar el seu lloc. Això es pot aconseguir amb estratègies molt diverses.
Recordo un cartell molt bo de Pati Núñez amb el número de l’any fet amb bombetes, com un anunci a la façana d’un teatre. Era una imatge molt gràfica i potent. També es pot fer amb una proposta menys impactant i més entretinguda de llegir, com la d’aquest any, una escena múltiple on passen moltes coses. Totes les estratègies són bones si aconsegueixen la seva finalitat.
Afegeix un nou comentari