Bernat Garrigós: “No podrem afrontar la crisi climàtica sense ecosistemes rics, estables i resilients”

Amb base a l’Empordà, la Fundació Alive treballa per fer de la >conservació de la natura una palanca real de transformació. Nascuda el 2018 com un projecte personal del Bernat Garrigós, l’entitat combina recerca, divulgació i acció directa sobre el terreny per protegir ecosistemes terrestres i marins. 

Ho fa amb projectes que van des de la custòdia d’estanyols temporals a l’Albera a la reintroducció de l’ibis ermità, passant pel seguiment de microplàstics a la costa i el recompte d’aus marines arreu del país, entre molts altres. 

Amb una mirada arrelada al territori i oberta a la participació ciutadana, l’entitat reivindica la necessitat de conservar la natura per cuidar el nostre futur. Ho fa teixint aliances i apostant per la ciència ciutadana per sumar forces. De tot plegat, en parlem amb el Bernat Garrigós.

Com presentaries la Fundació Alive?

La Fundació Alive és una organització privada que adopta la forma de fundació, és a dir, no té socis, sinó un patronat que en marca el rumb i gestiona els seus recursos. La nostra raó de ser és la conservació de la natura, que treballem des de tres àmbits principals: la recerca, la divulgació i les accions de conservació directa. Vam començar el 2018 i, tot i que el nostre àmbit principal és l’Empordà, també impulsem projectes que s’estenen a tot Catalunya.

Com va néixer l’entitat?

És un projecte molt vinculat a la meva trajectòria personal. Des dels anys vuitanta he estat molt implicat en la conservació dels Aiguamolls de l’Empordà i en projectes relacionats amb l’ornitologia i la natura, com el Projecte Rius o la recollida de dades d’ocells. Amb el temps, i disposant de més recursos i dedicació, vaig voler donar forma a aquesta vocació creant la fundació, que neix el 2018. Des d’aleshores ens hem anat professionalitzant —ara tenim tres persones treballant a l’equip— i hem desenvolupat projectes tant en l’àmbit marí com terrestre, sempre amb l’objectiu de conservar la natura i fer allò que ens apassiona.

L’Empordà és el vostre principal àmbit d’actuació. Què és el que fa d’aquest territori un espai tan singular des del punt de vista natural, ecològic i de biodiversitat? 

L’Empordà és un territori amb unes característiques naturals excepcionals. Hi trobem hàbitats que no es presenten enlloc més, com els Aiguamolls de l’Empordà, un espai vital per a la migració dels ocells. Durant la primavera, quan la tramuntana bufa amb força i molts ocells no poden travessar els Pirineus, aquests aiguamolls esdevenen un refugi imprescindible. També destaquen les llacunes temporals de l’Albera, d’una gran riquesa ecològica, i un litoral que concentra més figures de protecció que cap altre punt de Catalunya. En conjunt, aquesta zona acull prop d’un 25% de tota la biodiversitat del Mediterrani, fet que la converteix en un dels indrets més valuosos del punt de vista natural i ecològic.

Tots els indicadors adverteixen d’una galopant davallada de la biodiversitat. Com avalueu la situació actual?

Ens trobem davant de dues crisis globals de primer ordre: la climàtica i la de biodiversitat. Sovint s’aborden per separat i això es veu clar en les Cimeres de les Parts, amb una COP per al clima i una altra per a la biodiversitat. Aquesta divisió és un error, perquè totes dues realitats estan completament connectades. No podrem afrontar la crisi climàtica sense ecosistemes rics, estables i resilients. Una natura viva és la base que permet esmorteir i revertir els impactes del canvi climàtic.

I si centrem el focus en l’Empordà?

A l’Empordà també constatem una pèrdua preocupant de biodiversitat. Hem vist desaparèixer moltes espècies pròpies dels ecosistemes de la comarca. Algunes s’estan recuperant de manera natural i d’altres gràcies a projectes de conservació, però la tendència general continua sent de davallada. La reducció d’insectes n’és un exemple clar: cada vegada n’hi ha menys, i això trenca molts processos ecològics i afecta les espècies que en depenen. A tot plegat s’hi suma l’ús creixent de productes químics a l’agricultura, que agreugen encara més l’empobriment del nostre entorn natural.

En general, s’està actuant d’acord amb l’emergència que patim?

Tot i alguns avenços puntuals, com la millora de la qualitat de l’aigua en determinats rius gràcies a les depuradores, la realitat és que la biodiversitat continua empobrint-se. I mentre no la protegim, tampoc no podrem fer front a la crisi climàtica, perquè totes dues van unides. La pèrdua d’espècies fa els ecosistemes més fràgils, i això agreuja els efectes del canvi climàtic. Necessitem ecosistemes complexos i diversos, capaços de resistir i adaptar-se: quan una espècie falla, una altra pot assumir-ne el paper. Al cap i a la fi, la nostra supervivència depèn d’aquests serveis ecològics que ens proporcionen aigua, oxigen i aliments.

Així, la lluita contra el canvi climàtic passa necessàriament per conservar i restaurar els ecosistemes naturals.

Com més ric i resilient és un ecosistema, millor pot afrontar els efectes del canvi climàtic. Els sistemes naturals tenen un paper essencial, perquè són els grans aliats en l’absorció del CO2 que generem. Quan els ecosistemes estan sans i funcionen bé, són capaços de retenir molta més quantitat d’aquest gas i contribuir, així, a mitigar l’escalfament global. En realitat, parlem de dues cares d’un mateix problema: conservar la natura i mantenir els ecosistemes en bon estat és imprescindible per fer front a la crisi climàtica global.

Un dels vostres projectes més destacats és el de la recuperació de l’ibis ermità. En quin punt esteu?

El nostre projecte encara és a les beceroles, per dir-ho d’alguna manera. A Europa hi ha dues iniciatives de reintroducció de l’ibis ermità amb més trajectòria: una a Jerez, a Andalusia, i una altra als Alps, amb colònies a Àustria, Alemanya i Itàlia, on aquests ocells hivernen. Durant anys han treballat de manera independent, però des del 2023 les rutes migratòries de la població alpina passen per Catalunya. L’objectiu és connectar aquesta població migradora amb la sedentària de Jerez i contribuir així a recuperar una espècie que estava críticament amenaçada.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Fundació Alive (@fundacioalive)

Com ho fareu?

Ens hem incorporat recentment al procés per establir una població d’ibis ermità a Catalunya. Actualment, disposem de dinou exemplars provinents de Jerez i vint-i-nou més dels Alps, que tenim en un aviari. Són ocells criats a mà, la qual cosa ens permet gestionar-los millor i afavorir que estableixin un vincle amb l’entorn on es troben. Progressivament, els deixarem anar, tot mantenint una alimentació de suport mentre s’hi adapten i reconeixen el lloc com a propi. La nostra previsió és que els exemplars vinguts de Jerez esdevinguin sedentaris, mentre que els procedents dels Alps, amb instint migrador, probablement retornaran a les zones d’on provenen.

Estem lluny d’aconseguir una població estable a Catalunya?

A Catalunya volem establir una població que combini individus sedentaris i migradors, provinents d’altres zones o fixats al territori. Ara mateix som a l’inici del projecte: el març del 2026 alliberarem els primers ocells de l’aviari, i esperem que al cap de tres o quatre anys comencin a criar les primeres parelles. Inicialment en podríem tenir una, dues o tres, i a partir d’aquí anar creixent progressivament. Caldran aproximadament quinze anys per assolir unes cinquanta parelles reproductores i poder considerar que la població és estable i autosuficient.

També treballeu per rebaixar-ne els índexs de mortalitat.

Aquests ocells s’enfronten sobretot a una mortalitat provocada per activitats humanes. A Catalunya preveiem que, com passa a Jerez, la principal causa de mort serà l’electrocució. Per aquest motiu treballem amb Endesa per començar a protegir torres elèctriques i reduir aquest risc. L’experiència a Europa demostra que és una mesura efectiva: a Alemanya, on per llei es van protegir totes les torres fa anys, la mortalitat per electrocució ha disminuït molt, mentre que a Àustria, amb unes condicions similars, però sense aquestes proteccions, continua sent la causa principal de mort. En altres països, com Itàlia, la principal causa de mortalitat és el furtivisme.

Què preveieu que pugui passar a Catalunya?

Crec que a Catalunya el furtivisme no serà un problema important. En canvi, a altres zones de la península, com Extremadura o Càceres, on arriben alguns ocells provinents de Jerez, sí que és una amenaça real i provoca moltes morts. Aquí és possible que es doni algun cas puntual, perquè sempre pot aparèixer algú amb ganes de fer mal, com ja va passar fa un parell d’anys amb l’episodi de les oques de galta blanca que va recollir la premsa. Però, en general, no preveiem que sigui un risc significatiu per a la població catalana. 

Què us preocupa més?

L’electrocució i també els xocs amb les línies elèctriques, que són problemàtiques diferent. A més, hi ha ocells que poden morir ofegats en abeuradors de bestiar. Ho treballarem amb la pagesia per adaptar-ne el disseny i reduir el risc. La resta de causes de mortalitat les anirem abordant a mesura que les detectem, en coordinació amb els agents implicats.

A la fundació també aposteu per la custòdia del territori.

Si tot va bé, abans de final d’any farem la compra d’una finca. Ens vam presentar a una línia d’ajuts de la Generalitat per adquirir finques d’interès natural i, un cop es resolgui, iniciarem el procés. Es tracta d’un dels estanyols temporals de l’Albera. Amb una gestió adequada, aquests estanyols poden millorar molt la biodiversitat.

Què implica aquesta gestió?

La gestió passa, sobretot, per revertir els drenatges que tenen aquests estanyols empordanesos, especialment els de l’Albera. Si els eliminem totalment o parcialment, allarguem el temps amb aigua i n’augmentem el volum. Això afavoreix una diversitat espectacular de plantes amenaçades, amfibis i insectes. El fet que siguin temporals evita l’entrada d’espècies exòtiques com la carpa o el cranc, molt nocives per a les zones humides. S’hi desenvolupen comunitats de plantes submergides i oxigenants molt abundants, cosa que dispara la biodiversitat. Com a entitat, volem adquirir finques sense interès agrícola ni urbanístic i, amb una gestió mínima, potenciar-ne al màxim els valors naturals. Aprofitarem també aquests espais per fer educació ambiental i altres activitats vinculades a la conservació.

Molts dels vostres projectes se sustenten, en part, en la ciència ciutadana. Quin paper ha de jugar la participació ciutadana?

Cada vegada té més pes. Treballem diversos projectes que depenen de la implicació de voluntariat. Un exemple és l’anàlisi de microplàstics a l’Escala, amb un punt de mostreig fix, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona i persones voluntàries que recullen dades. També col·laborem amb l’Institut Català d’Ornitologia: hem definit un protocol i un sistema de voluntariat per comptar aus marines un cop al mes en diferents estacions de tot Catalunya. Aquest grup ha patit una regressió molt forta en els últims anys i cal identificar-ne les causes. Les dades que obtenim donen informació clau per orientar la gestió i, gràcies a l’afició existent per l’ornitologia, podem fer un seguiment molt acurat de les poblacions.

No passa només a Catalunya.

A tot Europa es fa un seguiment molt exhaustiu de les poblacions d’ocells, en gran part sustentat pel voluntariat. Nosaltres col·laborem en un projecte d’aus i en un altre de microplàstics, i donem suport al Projecte Rius, que combina custòdia i voluntariat als rius. Aquesta implicació és clau perquè aporta dades per gestionar millor i, alhora, és una gran eina d’educació ambiental.

La consciència ambiental ha crescut, però a les activitats hi participen sovint les mateixes persones, aquelles que ja estan sensibilitzades. Com es pot arribar al públic generalista i menys conscienciat?

Nosaltres, per exemple, fa anys que treballem la difusió dels herbeis de gram de mar a la badia de Roses. S’estenen per vuit-centes hectàrees i pels seus prats hi passen bona part dels alevins dels peixos que després mengem, així que la seva importància econòmica i ecològica és molt gran. N’hem publicat un llibre, però costa donar-ho a conèixer: són a vuit metres de profunditat, invisibles per a la majoria. 

En canvi, el projecte dels ibis ha despertat molt interès mediàtic i ens obre portes a públics als quals normalment no arribem. Hem d’aprofitar oportunitats com aquesta i, alhora, fer feina de formigueta per expandir el missatge més enllà del nucli de persones ja sensibilitzades.

Com pot col·laborar la ciutadania amb la fundació?

Tenim diversos projectes oberts a la participació. En els de ciència ciutadana hi pot col·laborar tothom, i el projecte de l’ibis compta amb un voluntariat que ens està ajudant molt. També és possible donar suport econòmic a través del web: des d’aportacions petites fins a contribucions més importants, fins i tot amb opcions d’adoptar ocells concrets i posar-los nom. Convidem la ciutadania a visitar el nostre web per conèixer totes les maneres de sumar-s’hi.

Parlem de reptes de futur. Què teniu al davant?

Els reptes passen per consolidar projectes de conservació d’hàbitats i finques, i per la gestió d’espècies, com fem amb l’ibis. Alhora, volem reforçar l’educació i la difusió. Estem treballant en un parell de títols nous per a la col·lecció La Guita —vam començar amb el del gram de mar—, llibres molt gràfics i pensats per a públic general. Mantindrem la feina en tots els fronts que ens hem fixat: recollida de dades, educació ambiental i acció directa sobre el terreny.