L’Espai BES aposta per treballar les masculinitats des de la consciència i l’autoconeixement

Com es construeix avui la identitat masculina en un context de canvi? Què són les noves masculinitats? Pot ser una eina útil per transformar la societat? Des del Barcelona Espai de Supervisió (BES) fa anys que van articular un cercle d’homes, un espai no mixt de trobada i treball personal pensat perquè els homes puguin revisar, de manera compartida, com viuen i entenen la seva masculinitat. A través del cos, el cor i el cap, els participants exploren aspectes com les emocions, la relació amb el pare, la cura o la responsabilitat afectiva, entre altres.

Impulsat i facilitat per Xavier Gimeno i Xavier Florensa, el cercle busca promoure la consciència, l’autoconeixement i el benestar personal com a vies per transformar la mirada sobre el rol masculí. Amb una metodologia participativa i vivencial, el cercle posa l’accent en l’escolta activa i el respecte mutu com a bases per al canvi.

El BES, un espai que treballa des d’una visió integrativa i holística de la persona, vol contribuir a la creació d’espais segurs on els homes puguin repensar-se, compartir experiències i construir noves formes de relació més lliures i igualitàries. 

Quan i com arrenca el Cercle d’Homes al Barcelona Espai de Supervisió (BES)?

Xavier Gimeno: Nosaltres ja veníem d’una experiència prèvia en propostes similars en altres institucions. Quan el Xavier Florensa s’acosta al BES, un espai que s’ocupa de cuidar les persones amb una mirada global, integrativa i holística, ens plantegem ocupar-nos dels homes en un espai no mixt. Aquesta és una de les claus per entendre com es configura el cercle d’homes. 

Aquests grups d’homes no eren habituals a casa nostra.

X.G.: Des del moment en què les dones es plantegen el seu desenvolupament i creixement personal en contextos no mixtes, els grups o cercles d’homes —que tenen una llarga tradició en països centreeuropeus, nòrdics i al Canadà— també comencen a considerar-se una possibilitat aquí. Amb tot, cal tenir en compte que les masculinitats a Catalunya i Espanya són hereves d’una història patriarcal que ha viscut una dictadura. Per tant, no és el mateix fer-ho aquí que al Canadà o a Alemanya. Així, la idea de la qual partim és ocupar-nos dels homes. Arrenquem la proposta i l’anem validant trimestralment. 

Xavier Florensa: En el meu cas, fa més de vint anys que vaig participar per primera vegada en un grup d’homes. He tingut moltes experiències en aquest sentit i puc dir que em continua agradant participar-hi i fer propostes. Ho dic perquè nosaltres som facilitadors, però no ens asseiem a veure què passa i ja està, fem propostes i participem en els cercles, com la resta d’integrants.

A qui s’adreça aquest espai?

X.G.: A homes sense adjectius, en el sentit més ampli. A qualsevol que se senti home, tingui genitals masculins o no, per exemple. Ho dic perquè en la història dels grups o cercles d’homes s’ha tendit molt a propostes específiques o diferencials —com preparar-se per la paternitat, grups per a pares, per a homes homosexuals, per a homes trans, etc.—, però no és el nostre cas. 

X.F.: En aquest sentit, em sembla que fer de pare i cuidar no hauria de ser el tema central d’un grup de masculinitats el 2025, perquè és una obvietat. Quan veig programes o grups per a homes sobre com criar o ocupar-se dels seus fills o filles no puc deixar de pensar: encara estem aquí? Penem que hi ha qüestions més interessants a treballar.

X.G.: Cal adaptar-se a una realitat que va canviant. El tema de les cures, per exemple, ha entrat més tard ens els cercles. Per la tradició patriarcal que tenim, les cures s’han imposat a les dones. Ara, en canvi, els homes veiem cada cop més la necessitat de cuidar-nos i cuidar. És una preocupació relativament recent.

Com situaríeu el context actual dels cercles d’homes a Catalunya?

X.G.: És innegable que hi ha un boom d’iniciatives de revisió de les masculinitats. Moltes d’elles han aparegut, com a molt, fa deu anys; per tant, estem parlant d’un tema relativament nou si mirem la història d’aquí. Aquesta efervescència explica l’interès dels mitjans i que avui, per exemple, ens convoqui aquest tema.

Així, què entenem per noves masculinitats?

X.F.: Sobretot, un exercici de revisió personal. Es tracta de qüestionar què vol dir per a cadascú ser home avui, quines necessitats o referents tenim i com volem situar-nos davant del món. No busquem una definició tancada, sinó que cada persona, a través del treball als grups, pugui construir la seva pròpia manera d’entendre i viure la masculinitat. Sovint ens perdem buscant etiquetes o consensos, però el que realment importa és atrevir-se a revisar-se i pensar-hi.

X.G.: Utilitzem el plural a la recerca del singular. Parlem de masculinitats perquè engloben realitats molt diverses: homes joves o grans, migrants, aturats o que han fet trànsit... En el treball amb els grups, cadascú va trobant la seva manera pròpia de ser home i n’assumeix la responsabilitat. 

L’experiència de cada persona és diferent.

X.G.: És clar, per això cal ser curosos i respectuosos: ningú no pot dir a un altre home com s’ha de construir o expressar. Encara que tingui experiència professional o formi part de diversos cercles, no em sento amb autoritat per dir-li a algú ‘això es fa així’

Què cal revisar de les masculinitats hegemòniques?

X.F.: El nostre paper és facilitar un espai on cada home pugui revisar-se. Si el que féssim fos intentar que entenguessin una visió determinada de la masculinitat, estaríem repetint justament allò que el nostre gènere ha fet massa sovint: imposar la seva manera de veure les coses i esperar que els altres hi estiguin d’acord.

X.G.: Les masculinitats hegemòniques que s’han imposat al llarg de la història també ens han fet mal als homes. El patriarcat ha perjudicat les dones, però també els homes; les nenes i els nens. Revisar-ho vol dir mirar com aquestes masculinitats s’han expressat en l’àmbit familiar i quotidià: el pare present o absent, aquell tiet que no seguia el patró establert, o les preguntes de sempre —’no et cases?’, ‘no tens fills?’, etc.— que encara avui pesen. Tot això forma part dels mandats, explícits o implícits, que condicionen la nostra identitat. El nostre objectiu és posar aquesta revisió al servei del benestar dels homes.

Les noves configuracions familiars també interpel·len aquesta revisió de les masculinitats?

X.G.: Sens dubte. Quan parlem de masculinitats també hem de pensar en realitats familiars diverses, com les famílies amb dues mares o estructures queer. En aquests contextos, els infants construeixen la seva identitat d’una altra manera, amb altres referents i dinàmiques. Per exemple, hi ha famílies en què el pare, sense conviure-hi sempre, manté un vincle actiu amb el fill o la filla, més enllà del paper biològic, i això ajuda a crear models més oberts. Tot plegat forma part d’un procés col·lectiu d’acord i d’amor —una paraula que sovint idealitzem, però que és clau per entendre com ens hem construït com a persones.

I si mirem enrere, què ens revela la història sobre aquesta construcció de la identitat i les figures masculines?

X.G.: Si pensem en les generacions marcades per la guerra, moltes dones van criar soles perquè els homes havien mort o en tornaven destrossats. Les figures masculines, aleshores, també s’encarnaven en aquestes dones, perquè la masculinitat no és exclusiva dels homes: és una energia o component que també és patrimoni de persones que estan sota el paraigua denominat com a femení.

Com es desenvolupa una trobada tipus del cercle d’homes de l’Espai BES?

X.G.: Estructurem les trobades a partir del que anomenem 'les tres C': cos, cor i cap. Són els tres ingredients que ens ajuden a buscar l’equilibri i a acostar-nos al benestar i a la felicitat. Cada sessió —que dura entre tres i cinc hores— inclou aquests tres elements en proporcions variables segons el moment del grup. Hi ha una part més física o somàtica, centrada en el cos; una altra més emocional i relacional, vinculada al cor; i una tercera que treballa el pensament, la reflexió i la cognició.

X.F.: Per exemple, i m’ho invento, però si treballem la relació amb el pare, podem començar amb una pregunta com ‘què m’ha faltat en aquesta relació?’ A partir d’aquí, fem una visualització guiada, un exercici d’escriptura o un moviment corporal per connectar amb allò que emergeix. Escrius una frase, et mous, tornes al paper i veus què ha canviat. Quan hi ha cos, hi ha emoció. Després, fem un cercle i compartim l’experiència sense judicis. És un espai on vivim i treballem el tema des del cos i l’emoció, i en acabat ens compartim. En aquest moment passa alguna cosa difícil d’explicar: es crea una energia diferent de la dels grups mixts, una sensació de pertinença i complicitat entre homes que reconforta, calma i connecta amb el cor i el cos.

És una proposta senzilla, però molt potent.

X.G.: No cal gaire enginyeria. El més important és que la proposta, tant des de la conducció com des del grup, parteixi de l’escolta d’allò que realment es necessita. A vegades, en altres espais on he participat com a membre, he vist massa programa —per exemple, sessió u sobre agressivitat; dos, sobre cures; tres, sobre paternitat, etc.—. Nosaltres apostem molt per l’escolta activa i ens estimem molt més treballar sobre què necessita el grup a partir d’allò que emergeix del mateix grup. 

En els últims anys han proliferat propostes i espais sobre masculinitats.

X.G.: Sí, però també és veritat que hi ha cercles d’homes que funcionen més com a productes de la societat del benestar —a l’estil ‘cap de setmana intensiu de masculinitats a la Garrotxa’—, com si fos turisme de creixement personal. Nosaltres no ens hi sentim identificats, tot i reconèixer que hi ha moltes maneres de fer i totes poden tenir sentit.

X.F.: A Barcelona, i a Catalunya en general, hi ha una llarga tradició de grups d’homes, molt més que a la resta de l’Estat. Si la comparem amb ciutats com Madrid, la diferència és evident. En tot cas, valoro positivament aquesta diversitat, encara que no tots els projectes m’interessin personalment.

Com podem identificar els masclismes que reproduïm sense ni tan sols adonar-nos-en?

X.G.: Tot comença amb la consciència. El treball d’autoconeixement i de reflexió compartida és clau. És en el grup on rau la potència d’un cercle d’homes. No és el mateix que estar amb un terapeuta de manera individual, perquè en el treball col·lectiu es produeix una amplificació. Quan un home expressa alguna cosa que tu mai havies pensat, pots reconèixer-t’hi i adonar-te que a tu també et passa. Aquesta dinàmica compartida ajuda a veure allò que era invisible, com els micromasclismes. I quan el grup té continuïtat, es crea una complicitat que permet parlar amb respecte i sinceritat. No és només el facilitador qui acompanya, és el grup mateix qui ajuda a prendre consciència.

X.F.: Hi ha dues paraules molt presents als nostres grups: consciència i autoconeixement. Fer grup també vol dir això, conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i, alhora, ampliar la consciència col·lectiva.

Com és la relació i el diàleg amb el moviment feminista?

X.F.: Quan treballem amb homes, treballem amb homes. No entrem en comparacions ni judicis. El feminisme és fonamental i cal escoltar les dones —les més properes i també les que no ho són tant—, però des del respecte i sense interferir en el seu camí. Elles necessiten i mereixen fer la seva pròpia trajectòria, igual que nosaltres fem la nostra. El masclisme l’han patit les dones, però també els homes, i per això és bo trobar espais per treballar plegats, però també per separat. En la meva experiència, quan primer es treballa en grups diferenciats i després es creen espais de trobada, el resultat és molt potent: sorprèn i emociona veure com canvia la mirada mútua quan homes i dones s’escolten de debò.

X.G.: En la meva darrera experiència, en un festival de música folk, una dona de l’organització va voler incloure un espai no mixt per a dones, i em van proposar facilitar també un cercle d’homes. Hi vaig accedir amb una condició: que després dels cercles separats féssim un espai integrat. Crec que ja és hora d’anar cap a la integració, de superar l’antítesi i sumar polaritats. Com he dit altres vegades, no és excloent que una dona tingui components de masculinitat, o un home de feminitat. 

A més, també vull introduir la realitat de les identitats no binàries, que són cada cop més visibles. Hem de poder crear espais segurs on tothom —sigui com sigui— pugui expressar-se, créixer, conviure i ser qui vulgui ser. 

 

 

 

 

 

Visualizza questo post su Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un post condiviso da Barcelona Espai Supervisió (@bes_bcn)

Heu detectat una resposta reaccionària als avenços del feminisme per part d’un sector d’homes?

X.F.: Jo no recordo que això s’hagi comentat gaire.

X.G.: De manera molt puntual, algun home ha expressat la sensació de sentir-se autoreprimit, com si no estigués responent a unes demandes d’alta exigència, així ho deia ell. Però no és habitual, perquè els homes que arriben al cercle ho fan per pròpia voluntat, no perquè ningú els hi obligui. Sí que passa, a vegades, que hi arriben per suggeriment de la parella, però és el mateix que pot passar en un procés terapèutic individual.

X.F.: Sovint fem broma dient que, en el cas dels homes heterosexuals, les nostres principals prescriptores són les dones: la parella, una germana, una amiga... Ho diem amb humor, però de vegades és així.

En els cercles també apareixen qüestions relacionades amb la sexualitat i la diversitat dins del món masculí?

X.G.: Sí, i és molt interessant el que està passant. En els darrers grups, per exemple, ha sorgit amb força el tema de la bisexualitat entre els homes. Cada cop més, els homes s’estan donant permís per reconèixer que la seva sexualitat pot no ser heteronormativa i per explorar formes de viure-la que ja estaven latents, però que no havien sortit a la llum. Històricament, les persones bisexuals —tant homes com dones— han patit molta opressió; les dones s’han organitzat millor per fer-hi front, mentre que els homes ho estan fent ara, trobant-se i compartint entre iguals. Crec que és molt significatiu veure aquesta emergència de la bisexualitat en un context masculí.

A partir de la vostra experiència i el feedback dels participants, quins canvis noten els homes del cercle?

X.F.: Ens diuen que la vida és una mica millor, que participar en aquesta mena de grups —ara parlo des del meu punt de vista personal— alimenta l’ànima. Hi ha com una mena de sensació de descans i de pau interior. Una de les paraules que més ens repeteixen els participants és llibertat. I crec que és un valor molt significatiu.  

X.G.: Molts homes ens parlen de pau, de la sensació de treure’s pesos de sobre. Expliquen que venir al cercle els fa bé i que en surten millor del que han entrat. És aquest retrobament amb el benestar que sovint, per mandat social —aquesta idea constant de produir, produir, produir—, els homes no ens permetem. No tenim espais per aturar-nos. 

Quines són les principals dificultats que trobeu per consolidar i fer créixer el cercle d’homes de l’Espai BES?

X.F.: Diria que n’hi ha dues de principals. D’una banda, ens agradaria ser més participants; sovint som menys dels que voldríem. I, de l’altra, hi ha el repte del compromís. Quan obrim un grup, que pot durar sis setmanes o sis mesos, el vincle i el procés es construeixen conjuntament, i això requereix constància. Als homes, de vegades, ens costa mantenir aquest compromís en el temps.

X.G.: Cal compromís amb un mateix i amb el grup. I, sobretot, cal persistència i continuïtat.

Personalment, quins aprenentatges heu pogut adquirir gestionant aquest espai?

X.F.: No hi he pensat gaire, però és veritat que sempre m’havia estat més fàcil relacionar-me amb dones que amb homes, tant a la feina com a la vida personal. No sabria dir per què. I una de les coses que més valoro d’aquests anys fent cercles és que ara puc relacionar-me amb els homes amb la mateixa facilitat i naturalitat. Abans compartia certes coses només amb amigues dones, i ara també ho faig amb homes. Això m’ha obert, m’enriqueix i ho visc com un veritable creixement personal.

X.G.: Hi veig dos grans beneficis. En l’àmbit professional, treballar en espais no mixtos és sempre un repte i una experiència molt enriquidora. I, en l’àmbit personal, després de facilitar un grup d’homes, sento la meva pròpia masculinitat més ferma, més aterrada i menys teòrica. Això em fa sentir millor persona.

Què li diríeu a un home que dubta si apuntar-se al cercle?

X.F.: El cercle està obert a tots els homes. Només participant-hi, vivint l’experiència en primera persona, pots entendre realment què és i com et pot ajudar.

X.G.: És com animar algú a ballar: ho has de provar, equivocar-te i trobar-hi el gust. Sense l’experiència, no ho pots entendre, és parlar per parlar. Recordo una experiència amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), quan l’Observatori per a la Igualtat va voler promoure un espai per a homes obert a estudiants, professorat i personal de la universitat. No va prosperar gaire, perquè en aquell moment les directrius de l’Observatori estaven fortament esbiaixades per raó de gènere, i això va generar dificultats. Així i tot, els homes que hi van participar ho van trobar molt interessant. Fins i tot en contextos més reticents, val la pena intentar-ho. Sempre enriqueix perquè l’objectiu és facilitar el benestar dels homes.