Els escenaris de risc al món, segons l’informe ‘Alerta 2025!’

L’Informe ‘Alerta! 2025!’, elaborat per l’Escola de Cultura de Pau (ECP) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ofereix una radiografia global de la conflictivitat i la construcció de pau al món, a partir de l’anàlisi dels conflictes armats, les tensions sociopolítiques i la relació entre gènere, pau i seguretat. 

L’edició d’enguany —l’ECP publica aquest estudi anualment— recull les principals dinàmiques del 2024, identificant causes, actors i conseqüències dels escenaris de violència, però també oportunitats per reduir, prevenir o resoldre conflictes. L’objectiu de l’informe és posar aquesta informació a l’abast de responsables polítics, actors de pau i mitjans, amb l’afany de prevenir noves crisis i donar visibilitat a situacions de violència que sovint queden fora del focus mediàtic.

Segons l’informe ‘Alerta 2025!’, al llarg del 2024 es van registrar trenta-set conflictes armats, la xifra més alta dels últims dotze anys, amb una concentració notable a l’Àfrica —amb disset— i un augment de la intensitat en més de la meitat d’aquests contextos armats. 

Les dades apunten a un creixement sostingut del desplaçament forçat —més de 122 milions de persones al primer semestre—, així com a l’augment de la letalitat, la violència sexual i l’impacte sobre col·lectius vulnerables, especialment en els països amb més desigualtats de gènere o legislacions discriminatòries contra la població LGTBIQ+. Igualment, es van registrar 116 escenaris de tensió, amb una tendència a l’escalada en un nombre important de casos i un pes creixent de les disputes internacionals.

L’informe també assenyala cinc oportunitats de pau en contextos com la República Democràtica del Congo-Rwanda, Bangladesh o Síria, però adverteix de quatre escenaris de risc especialment preocupants: Sudan; l’eix Índia-Pakistan; la relació entre la Xina i Taiwan; i l’escalada militarista a Europa. A continuació, desenvolupem aquests focus de tensió i possible deteriorament de la seguretat internacional sobre els que l’informe de l’ECP centra l’atenció.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Escola de Cultura de Pau (@escoladeculturadepau)

• Sudan: una guerra civil que aboca el país al col·lapse 

Des del 13 d’abril de 2023 el Sudan està immers en una guerra civil entre l’Exèrcit (SAF) i les Forces de Suport Ràpid (RSF). La violència, fragmentada i estesa per tot el país, ha deixat les RSF, liderades per Mohamed Hamdan Dagalo —conegut com a Hemedti— en regions clau com Darfur i Kurdufān, mentre l’Exèrcit recupera punts com Khartum, fet que alimenta el risc d’una partició de facto amb dos poders paral·lels. El 4 de març de 2025, les RSF van proclamar un anomenat Govern de Pau i Unitat —amb Hemedti—, àmpliament rebutjat.  Les mediacions internacionals, com les de Jiddah, Bahrain, Ginebra i Suïssa no han donat fruits.

Les xifres de la crisi humanitària que pateix el país fan feredat: unes trenta milions de persones necessiten assistència, vint-i-sis milions pateixen inseguretat alimentària, catorze zones estan en risc imminent de fam, un de cada tres hospitals ha deixat d’operar i més de 4,9 milions de nens i dones embarassades pateixen malnutrició. Igualment, hi ha més de dotze milions de persones desplaçades internament i més de quatre milions de persones refugiades. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) només ha cobert el 21% dels fons requerits. 

Amb el suport indirecte d’actors regionals com l’Iran i els Emirats Àrabs Units, la intervenció ambigua de potències com la Xina i Rússia, el més probable per al 2025, segons l’informe de l’ECP, és la prolongació del conflicte, l’empitjorament humanitari i el risc de col·lapse o partició. Així, una solució negociada del conflicte només sembla viable si canviessin radicalment les condicions actuals.

• Tensió entre la Xina i Taiwan: un escenari de risc permanent

El 2024 i la primera part del 2025 han estat marcats per un augment sostingut de la tensió política i militar entre la Xina i Taiwan, i d’aquesta amb els EUA. La victòria de William Lai Ching-te el gener de 2024 va accelerar la pressió de Pequín, que ha incrementat la seva activitat militar al voltant de l’illa des del 2020, sobretot després de la visita de Nancy Pelosi el 2022. Mentrestant, Taipei ha reforçat la seva defensa i els llaços amb Washington. A la pràctica, la retòrica més assertiva de la nova administració nord-americana ha alimentat la percepció d’un possible gir en la seva política d’ambigüitat estratègica.

L’escalada de tensió s’ha traduït en fets com que Taiwan va registrar més de tres mil incursions d’aeronaus xineses el 2024, un 80% més que l’any anterior. Segons el Comandament Indi-Pacífic dels EUA, l’activitat agressiva de la Xina va augmentar fins a un 300%. Beijing va realitzar exercicis massius, simulant bloquejos i neutralització d’infraestructures. 

Més enllà de les demostracions de potència militar, hi ha hagut accions anomenades de zona grisa, com tall de cables submarins, ciberatacs i desinformació. Taipei ha respost amb mesures internes, entre les quals destaquen l’allargament del servei militar a un any, grans simulacres i comitès de resiliència, així com amb qualificacions com les de força estrangera hostil.

Malgrat la pressió i les veus que alerten que la Xina es podria preparar per a una acció, diversos analistes continuen considerant poc probable una invasió immediata per l’absència d’una majoria social favorable a la independència a Taiwan, però també per les conseqüències regionals. No obstant això, la combinació d’intimidació militar, pressió política i major implicació nord-americana ha elevat el risc d’incidents i d’una militarització sostinguda de l’Estret. Aquest escenari tindria importants implicacions per a la seguretat regional.

• L'Índia i el Pakistan: un conflicte armat a gran escala latent 

El 22 d’abril de 2025 va ser una data clau en l’escalada de tensió entre l’Índia i el Pakistan. Un atac a Pahalgam perpetrat pel grup The Resistance Front —sorgit com a escissió de Lashkar-e-Taiba— va matar vint-i-sis persones, majoritàriament turistes hindús, i va tornar a situar els dos països a l’abisme d’un conflicte a gran escala. La resposta de l’Índia va alternar mesures diplomàtiques, com suspensió del Tractat de les Aigües de l’Indus, l’expulsió d’afegits de defensa, el tancament del pas de Wagah i bloquejos comercials; amb atacs aeris contra suposades infraestructures terroristes. El govern pakistanès va considerar aquestes últimes accions com a actes de guerra i va denunciar la mort de trenta-una víctimes civils.

La situació va escalar ràpidament i va derivar en intercanvis aeris sobre zones sensibles, l’ús de drons per ambdues parts i operacions ofensives per les dues parts. Les xifres de víctimes són contradictòries segons fonts oficials. L’Índia va parlar de vint-i-un civils i cinc militars morts; mentre que el Pakistan va assenyalar quaranta víctimes civils i onze de militars. 

El risc que l’armament nuclear entrés en la dinàmica del conflicte va impulsar una reacció diplomàtica internacional més activa. Finalment, el 10 de maig es va anunciar un alto el foc, facilitat pels esforços diplomàtics dels EUA, després d’intervencions d’altres actors com l’Aràbia Saudita, l’Iran o Turquia.

Malgrat el cessament de les hostilitats, la crisi ha traspassat línies vermelles: la militarització de la resposta índia, la utilització de drons i la possible implicació d’armes xineses a favor del Pakistan han multiplicat la complexitat a la regió. Els canals de comunicació resten oberts, però no s’ha avançat en un diàleg més ampli. Així, sembla que, fins al moment, la comunitat internacional ha evitat una confrontació oberta, però l’episodi deixa unes relacions molt més volàtils i una necessitat urgent de reforçar la diplomàcia per prevenir noves escalades.

• El viratge militarista de la Unió Europea (UE): un pla de rearmament massiu

La UE i els seus Estats membre han impulsat un pla de rearmament massiu i avalat pel Consell Europeu el març de 2025. Aquest viratge ha accelerat la militarització del continent els primers mesos de 2025. Només cal donar un cop d’ull a les dades de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), qui fa palès que la despesa militar a Europa l’any passat va repuntar fins als 693.000 milions de dòlars —un 83% més que el 2015— i les importacions d’armes dels països europeus de l’OTAN han escalat un 105% entre 2015 i 2025. 

A més, s’han posat en marxa una bateria de mesures per reforçar capacitats militars, com instruments de defensa antiaèria, artilleria de llarg abast, municions, drons, mobilitat militar, ciberguerra i intel·ligència. El suport militar a Ucraïna en el seu conflicte amb Rússia se situa al centre d’aquesta estratègia.

Tanmateix, aquest pla va acompanyat de nous instruments i fons que mobilitzen recursos públics i privats. A nivell global, l’executiu europeu parla de mobilitzar 800.000 milions d’euros en quatre anys. Alhora, s’explora la possibilitat d’activar l’anomenada clàusula de salvaguarda perquè els Estats europeus superin el llindar del 3% de dèficit i puguin augmentar l’esforç en defensa prop d’un 1,5% del PIB anual durant quatre anys. També s’obren vies perquè fons de cohesió es puguin destinar a despeses de defensa. Així mateix, s’han relaxat normes de finançament i s’han proposat mesures per rebaixar la regulació a fi que la indústria militar accedeixi amb més facilitats a finançament públic i privat.

Les veus crítiques amb la deriva militarista europea alerten dels riscos d’aquesta estratègia. Per exemple, el pla desvia recursos i lideratges que podrien dedicar-se a la diplomàcia, la mediació, la prevenció de conflictes i polítiques socials. També potencia l’exportació d’armes europees —a països amb vulneracions de drets inclosos— i reforça el lobby de la indústria armamentística. 

Si ens fixem en les implicacions ambientals d’aquesta deriva, la militarització empitjora l’emergència climàtica, atès que els exèrcits són grans consumidors de combustibles fòssils i responsables d’un percentatge significatiu d’emissions. 

Finalment, la pressió de l’OTAN i les demandes per elevar el llindar de despesa a entre el 3 i el 5% del PIB poden consolidar un possible escenari de confrontació i escalada. Davant d’això, l’informe de l’ECP defensa una aposta per alternatives polítiques, com el multilateralisme, la via del diàleg i la desescalada, així com una mobilització de la societat civil per exigir altres formes de seguretat més àmplies i menys militaritzades.