Vint anys apostant per una mirada transformadora i comunitària de la salut mental

Fa dues dècades que la Cooperativa Aixec obre camí amb una manera diferent d’entendre i acompanyar el patiment mental. Nascuda de la inquietud de professionals que no compartien el model biomèdic hegemònic, l’entitat aposta per posar la persona al centre i crear espais comunitaris on la salut mental no es redueix a diagnòstics ni medicalitzacions. La seva proposta busca trencar amb lògiques paternalistes i obrir la porta a vincles, participació i cura col·lectiva.

Aquesta mirada transformadora, que té molt en compte la veu de les persones usuàries, també reclama abordatges socials i culturals. Des de clubs socials i projectes amb jovent fins a llars amb suport, la cooperativa facilita i coordina espais per acompanyar el patiment mental. En parlem amb la Meli Vieito i la Sílvia Vidales, presidenta i secretària de la cooperativa. 

La Cooperativa Aixec va començar a caminar el 2002, quan la salut mental no era una prioritat pública.

Meli Vieito (M.V.): La cooperativa va sorgir de professionals de l’àmbit de la salut mental a qui no els agradava la manera de funcionar de moltes entitats del sector, generalitzant molt. El 2002 es treballava d’una manera molt diferent d’ara i van decidir crear la cooperativa per treballar des de la seva pròpia perspectiva. Es va optar pel format de cooperativa perquè volien potenciar l’horitzontalitat. Així, l’entitat es va fundar el 2002, d’una manera molt ideològica, però no vam començar a treballar fins al 2005.

Sílvia Vidales (S.V.): Exacte, per tant, es podria dir que enguany fa vint anys que vam començar a treballar. 

Quina mancança van detectar en els serveis tradicionals de salut mental?

S.V.: En el moment de crear la cooperativa, un dels principals punts on vam posar la mirada va ser a situar la persona al centre. Ara se’n parla molt, però fa vint anys no era gens habitual. Volíem sortir de les lògiques paternalistes, on la persona amb diagnòstic o en situació de patiment psíquic no tenia res a dir sobre ella mateixa. 

L’objectiu era canviar això: preguntar a la persona quines necessitats, desitjos o interessos tenia, i que fos ella mateixa qui pogués decidir i expressar què era el millor per a la seva vida. En aquell moment, la veu la posaven sobretot les famílies i els professionals, i nosaltres volíem donar-li la volta.

En què es diferencia el vostre acompanyament del model clínic o assistencial més clàssic?

S.V.: La nostra mirada treballa per habilitar espais on la salut mental es pugui acompanyar des d’una altra perspectiva que no sigui només la clínica. Vam començar a oferir serveis des de l’àmbit social, de l’oci i la cultura, per generar vincles i donar resposta a necessitats que també provoquen patiment, però que no tenen a veure exclusivament amb la clínica o l’atenció psiquiàtrica. Es va demostrar que aquest enfocament podia aportar molts beneficis a les persones.

Quina acollida va tenir el projecte en els inicis? Us vau trobar dificultats per fer entendre la vostra manera de treballar?

S.V.: Penso que és una qüestió de temps, d’era. En aquell moment, la psiquiatria i el model biomèdic hegemònic estaven molt presents, però de cop van començar a sorgir entitats —familiars i de l’àmbit civil— que defensaven altres maneres de fer les coses.

M.V.: Potser les persones participants sovint no ens comprenien. Ens deien: ‘el psiquiatre m’ha dit que faci tal cosa’. I nosaltres els preguntàvem: ‘però a tu què t’agradaria fer?’. En aquell moment, el simple fet de plantejar aquesta pregunta les descol·locava i generava un cert impacte.

S.V.: Socialment, hi havia qui ho acceptava i qui no; hi havia qui preferia mantenir-se en el model hegemònic, que no donava veu a les persones. Però aquesta nova perspectiva feia que moltes se sentissin molt més còmodes i, amb el temps, es va anar estenent com una taca d’oli. A més, en altres països ja s’havia demostrat que aquest enfocament comunitari funcionava i tenia un impacte molt positiu tant en les persones com en la comunitat.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de L'Altre Festival 🎭 (@laltrefestival)

També voleu fugir de les etiquetes. 

S.V.: En general, intentem fugir de la paraula terapèutic com a etiqueta. Les activitats poden ser-ho o no, però fora de l’àmbit de la salut mental ningú diu que un taller de ceràmica és terapèutic. Té aquest efecte? Segur que sí, perquè quan fas una cosa que t’agrada et fa sentir bé.

M.V.: Exacte, es tracta de defugir la idea que, pel fet de viure una situació de vulnerabilitat, tenir un diagnòstic o un trastorn mental —o com cadascú ho vulgui definir—, tot el que facis hagi d’estar marcat per això. No és el que et defineix com a persona.

Principalment, quines línies de treball o projectes esteu desenvolupant actualment?

M.V.: Fem atenció a persones adultes amb el club social i a persones joves amb el club de joves. També disposem d’una llar amb suport que és, sobretot, un habitatge on les persones viuen. És important destacar que no està plantejada com un espai terapèutic, sinó com un lloc de vida, que alhora facilita l’accés a l’habitatge de persones en situació de vulnerabilitat.

S.V.: També tenim el programa Respir, un projecte de Salut Mental Catalunya que duem a terme des dels inicis, fa vint anys. Fins a l’any passat, i durant gairebé una dècada, també vam treballar amb jovent als centres penitenciaris.

M.V.: Com a cooperativa de professionals, el que intentem és habilitar espais. És a dir, facilitar que hi hagi llocs on es pugui posar en pràctica l’acompanyament mutu, el suport i la trobada col·lectiva. El nostre rol és obrir i coordinar aquests espais i projectes, però sempre amb la idea que siguin les mateixes persones participants qui els configurin i en prenguin la iniciativa.

"La nostra mirada treballa per habilitar espais on la salut mental es pugui acompanyar des d’una altra perspectiva que no sigui només la clínica". 

Quins són els principals obstacles amb què us topeu per fer la vostra tasca?

M.V.: Els principals obstacles són econòmics i per part de l’administració pública. Cada vegada més. És important parlar-ne, perquè la burocràcia i la legislació que s’estan impulsant van en contra del que el moviment exigeix i demana. Tant les persones en primera persona, com entitats com la Federació VEUS i professionals del sector, reclamem que els espais siguin realment accessibles per a tothom i que no funcionin amb lògiques paternalistes ni únicament biomèdiques. En canvi, ens trobem que l’administració legisla cada cop més en una direcció oposada. Abans ja passava, però d’una manera més lenta; en els darrers anys, la situació és un autèntic escàndol.

A nivell social, creieu que el discurs públic encara està massa centrat en diagnòstics i medicalització?

S.V.: Segurament sí, però en aquest sentit soc més positiva. Totes les campanyes que s’han fet —i crec que la pandèmia també hi ha influït— han ajudat a parlar moltíssim de salut mental. Molta gent s’ha sentit interpel·lada pel patiment psíquic. A nivell social, és com una ‘era del destape’, per dir-ho d’alguna manera. S’està veient que l’aïllament genera patiment i que necessitem espais col·lectius. Només l’atenció mèdica i la medicació no són suficients, perquè els patiments també generen altres necessitats. En aquest sentit, crec que s’està produint un gir de conscienciació.

M.V.: A nivell de discurs també s’està avançant cap a la preservació dels drets humans com a element fonamental. Tot i això, després veiem contradiccions. Es parla molt, per exemple, de zero contencions, però sabem que encara se’n continuen practicant i que no s’estan reduint. O la teràpia electroconvulsiva, que se suposa que resta reservada a casos molt concrets, s’està aplicant a molta més gent i no sempre amb els mateixos criteris.

S.V.: És a dir, a nivell de discurs social s’avança molt, però aquest discurs s’ha de traduir en fets.

I respecte a l’estigma que acompanya les persones amb patiment mental, queda molt de camí per recórrer?

M.V.: S’ha avançat, però encara queda molt camí. Mentre les persones amb patiment psíquic i amb diagnòstic continuïn dient que pateixen estigma, vol dir que aquest estigma és real. Aquestes persones continuen lluitant i denunciant dia rere dia que l’accés a la feina, a l’habitatge o el tracte que reben quan van al metge encara arrossega molta discriminació. S’ha millorat, sí, però queda molt per fer. Les campanyes que es fan funcionen, però cal continuar lluitant per demostrar que aquestes discriminacions no són justes. I aquí els mitjans de comunicació també tenen un paper important amb els seus discursos.

Què us agradaria que canviés en la manera com la societat entén i tracta el patiment mental?

S.V.: Moltes coses. Jo, per exemple, posaria el focus en la necessitat d’acceptar la diversitat. No es tracta de dir: “jo soc la persona sana i assenyada, i l’altra és malalta o boja”. Parlem de diversitat, de maneres diferents d’estar al món. Això no passa només amb la salut mental, sinó també amb moltes altres diversitats. Tot el que és diferent i genera discriminació, l’alteritat, cal trencar-ho. 

Es tracta de superar aquestes lògiques binàries i de fer un món més amable per no crear més obstacles. Amb la diversitat funcional física és molt fàcil d’entendre: si hi ha un esglaó, es genera un hàndicap; si aquest esglaó es converteix en una rampa, l’obstacle desapareix. Si com a societat ens anem adaptant per acceptar la diversitat, les dificultats es poden suavitzar molt.

Com veieu el futur de la cooperativa?

S.V.: De moment, continuar lluitant i defensant aquest model, i esperar que l’administració ens ho posi una mica més fàcil.