Pere Ortega: “Europa ha de desmarcar-se de Trump, no pot ser aliada de qui viola el dret internacional”

La intervenció dels Estats Units (EUA) a Veneçuela ha accelerat un canvi de fons en les relacions internacionals. L’ús unilateral de la força, el menyspreu pel dret internacional i la ruptura amb el multilateralisme obren un escenari cada cop més inestable, en què les regles comunes que havien ordenat el món des de la Segona Guerra Mundial trontollen. Tot apunta que Veneçuela no serà un cas aïllat, sinó un precedent que pot estendre’s a altres territoris i actors a escala global.

En parlem amb el Pere Ortega, investigador i expresident del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, qui analitza les claus d’aquest nou món marcat per l’unilateralisme de Donald Trump, les conseqüències per a Europa, el paper de l’OTAN i la resposta de potències com la Xina. Ortega alerta dels riscos d’un món regit per la llei del més fort i defensa que Europa ha de reaccionar si vol preservar la democràcia i l’ordre internacional basat en normes compartides.

Veneçuela exemplifica una normalització de l’ús de la força i un canvi en l’exercici del poder dels EUA?

Sí, clarament. Amb aquesta acció, Donald Trump ha creuat el Rubicó. En el sentit que l’ordre internacional tal com l’hem conegut fins ara queda liquidat i s’obre una nova etapa molt perillosa en les relacions internacionals. No sabem encara com es desenvoluparà tot plegat, però és evident que es trenca amb l’ordre sorgit després de la Segona Guerra Mundial i també amb el que s’havia anat construint després del final de la Guerra Freda.

Com avalues la intervenció per derrocar Maduro?

Entrar al país, bombardejar-lo o segrestar el seu president és una violació clara del dret internacional. Això no vol dir que defensi el govern veneçolà, és evident que hi ha repressió i presos polítics. Però el fet és que Veneçuela ha estat doblegada per la força. El govern actual actua sota amenaça i acaba acceptant allò que Trump imposa. La lògica és clara: o acceptes el que et demano o et destruiré. El país ja està bloquejat, no pot exportar petroli i és asfixiat econòmicament. I el que s’ha fet amb Veneçuela es pot repetir amb qualsevol altre país, sense que això sorprengui gaire.

L'operació s’ha produït en un moment de crisi profunda de les institucions internacionals.

Fins ara, això que anomenem Occident havia dirigit un ordre internacional amb unes normes compartides, un cert dret internacional i uns marcs de relació entre els estats. Amb totes les crítiques que se li puguin fer, existien les Nacions Unides (ONU) i un entramat d’agències internacionals —com la UNESCO, la FAO o el Fons Monetari Internacional (FMI)—. Tot aquest ordre entra en crisi perquè Trump no l’accepta: no reconeix el dret internacional ni les regles de joc que havien estructurat les relacions internacionals, sinó que ara les imposa ell a través de l’ús de la força.

Què podem esperar d’ara endavant?

Hem entrat en una etapa molt perillosa, marcada també per una mena de repartiment del món en àrees geogràfiques d’influència. L’estratègia de seguretat nacional aprovada per Trump i la Casa Blanca fa uns mesos ja deixa clar que consideren tot el continent americà com la seva àrea d’influència, un espai on pretenen imposar els seus designis. És, en el fons, una reactivació del que històricament s’ha conegut com la Doctrina Monroe.

Europa no quedarà al marge.

No, de fet, en la mateixa estratègia de seguretat nacional hi ha un menyspreu clar cap al continent europeu, que ja no és considerat un soci, sinó un rival, fins i tot un rival deslleial. Trump sosté que l’economia europea perjudica els EUA, i això es tradueix en mesures concretes com les taxes comercials que ha impulsat.

El tema de Groenlàndia també és un exemple d’aquest menyspreu.

El cas de Groenlàndia és especialment greu. Des del punt de vista de l’ordre internacional és difícilment explicable, tot i que sí que ho és des de la lògica de Trump. Groenlàndia, malgrat el dret d’autodeterminació de la seva població, depèn políticament de Dinamarca i està sota la seva jurisdicció. I Dinamarca és un país membre de l’OTAN. Si els EUA amenacen d’apoderar-se d’un territori d’un aliat, això implica que l’OTAN deixa de tenir sentit. En la pràctica, n’està dinamitant els fonaments.

És un canvi de dalt a baix en les relacions internacionals.

Evidentment, i això ja es reflecteix en la manera com Trump entén les relacions internacionals. Amb Putin, per exemple, s’hi entén en la mesura que assumeix que la Rússia de Putin també tindrà la seva pròpia àrea d’influència en el seu espai vital. Parlem d’Ucraïna, però també d’altres territoris com Geòrgia o Moldàvia. Tot plegat forma part d’un canvi molt profund i perillós, perquè Trump fa de l’ús de la força l’eina principal per imposar-se als qui s’hi oposen. No estableix límits clars ni fa distincions: avui és Veneçuela, però demà pot intervenir a l’Iran, a Colòmbia o a qualsevol altre lloc. Ell mateix ho ha expressat obertament.

"Los sucesos de los últimos años en Ucrania, Palestina y ahora Venezuela, entre otros, confirman un deterioro grave del orden multilateral y refuerzan una lógica de la fuerza incompatible con la Carta de Naciones Unidas"

📢Comunicado de la @CoordiONGDhttps://t.co/Rqll2AgFxt

— Centre Delàs (@CentreDelas) January 9, 2026

Com avalues la reacció dels líders europeus davant d’això?

El que més em preocupa és la passivitat que demostren. És un problema greu, perquè estan repetint un error històric, com va ser la política de l’apaivagament dels anys trenta davant l’ascens d’Adolf Hitler. En lloc de plantar-li cara, se li van fer concessions i se li van dedicar bones paraules. Avui Europa actua de manera similar amb els EUA, incapaç de desmarcar-se d’aquesta lògica i d’emprendre un camí propi.

Quin ha de ser aquest camí?

Ha de ser al marge dels EUA. Europa hauria de defensar allò que es va construir després de la Segona Guerra Mundial, i fins i tot abans: uns valors que venen de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, basats en el respecte als drets humans, la justícia social, la llibertat i la fraternitat. És el que entenem com a estat de dret i estat del benestar. Amb totes les crítiques que se’n puguin fer, aquests valors fundacionals avui estan en perill. 

Per això, els líders europeus ha de desmarcar-se de la política de Trump i defensar la democràcia, que ell menysprea obertament mentre reforça règims autoritaris i nacionalismes extrems. El seu objectiu és afeblir la Unió Europea i deixar només estats nació governats per l’extrema dreta. Europa hauria de reaccionar, però ara mateix no ho està fent.

I, fins i tot, sortir de l’OTAN?

L’OTAN, tal com funciona avui, ja no serveix, perquè el seu principal líder no respecta la resta de països membres. De què serveix una aliança si un estat pot amenaçar o agredir un altre sense que es pugui aplicar el principi de defensa col·lectiva? És evident que no podem reaccionar militarment contra els EUA. Si un dels membres ataca els fonaments mateixos de l’aliança, aquesta deixa de tenir sentit. Per això, Europa hauria de construir el seu propi espai de seguretat al marge de l’OTAN. No hi participaran tots els països, però els que vulguin han de poder fer-ho. L’alternativa és acceptar la llei del més fort, i això ens porta al desastre.

Podem esperar més accions unilaterals?

Sí, podem esperar-ne més. Trump ja ha actuat unilateralment en diversos escenaris, amb bombardejos a Síria, el Iemen, l’Iran o Nigèria, i amb amenaces d’annexió o intervenció a llocs com Panamà, Groenlàndia, Mèxic o Colòmbia. És una situació inèdita. Europa no pot ser aliada d’un país que atempta contra el dret internacional, no respecta les seves pròpies normes i dona suport a líders perseguits pel dret internacional, com Putin o Netanyahu.

Com afectarà la Xina aquesta intervenció dels EUA a Veneçuela?

La Xina és un actor molt prudent a l’hora de prendre decisions, però el que ha passat a Veneçuela l’afecta directament. Bona part del petroli veneçolà es destinava al mercat xinès, tot i que, en termes absoluts, això només representa aproximadament un 2% del petroli que rep la Xina, mentre que per a Veneçuela era clau. A canvi d’aquest subministrament, la Xina invertia en la indústria petroliera i en unes infraestructures molt deteriorades. 

Tot aquest esquema ha quedat trencat, i aquest és un dels factors que expliquen la intervenció de Trump. Un dels seus objectius és expulsar la influència xinesa d’Amèrica Llatina i impedir que el petroli es vengui en iuans, perquè això qüestiona l’hegemonia del dòlar i impacta directament en l’economia dels EUA.

Creus que hi haurà una resposta?

La Xina no respondrà militarment, però respondrà. Ja està pensant com fer front a aquesta política exterior dels EUA, sobretot tenint en compte que Trump ha deixat clar que vol posar fi a la forta presència xinesa a l’Amèrica Llatina. La Xina hi ha fet moltes inversions i Veneçuela manté un deute important amb Pequín, uns diners que tard o d’hora reclamarà, encara que no sabem de quina manera. Amb la Xina, Trump no pot anar a la confrontació directa, perquè és una gran potència i això obriria la porta a una tercera guerra mundial. Per això, la resposta passarà per la negociació i per l’ús del poder econòmic i polític per defensar la seva àrea d’influència.

A Taiwan, per exemple.

És clar, el problema és que si Trump actua sense límits en la seva, legitima que la Xina pugui fer el mateix en altres escenaris, com Taiwan, efectivament. Potser no serà immediat, però si ampliem el focus la situació és molt delicada i tot apunta a un augment dels conflictes globals, no necessàriament guerres, però sí més imposicions unilaterals i un debilitament encara més gran de les institucions internacionals.

No ets gaire optimista.

No, perquè ens trobem en una situació molt delicada. El món entra en una nova etapa de relacions internacionals de conseqüències encara incertes. El que sí que és clar és que Donald Trump aposta per la via unilateral i menysprea obertament el multilateralisme, sense amagar que ho fa per garantir l’accés als recursos i defensar els seus interessos, com s’ha vist amb Veneçuela o amb Groenlàndia. Davant d’aquest escenari, la resta de països haurien de perseverar en la defensa del multilateralisme, perquè els conflictes es resolguin de manera col·lectiva i no s’imposi la llei del més fort.