Ningú escapa al patiment i les penalitats que comporta una guerra. No obstant això, els conflictes armats estan profundament marcats per un component de gènere que fa que la violència impacti més severament sobre les dones. Fa 20 anys, Nacions Unides va aprovar la històrica Resolució 1325 del Consell de Seguretat, que reconeix la importància d’entendre les repercussions dels conflictes armats sobre les dones i promou el seu paper com a agents de pau.

En parlem amb la María del Rosario Vásquez, originària de Colòmbia i col·laboradora de l'Associació Grup Eirene, qui ha estat vinculada a processos de construcció de pau i atenció a víctimes de conflictes armats.

L’Associació Grup Eirene és una entitat catalana que va néixer fa prop d’una dècada amb la ferma voluntat de treballar en la promoció dels drets humans des d’una perspectiva innovadora per construir una cultura de pau a través de l’educació, la formació i la capacitació professional en la noviolència. Malgrat ser una associació jove, en aquests anys el Grup Eirene ha desenvolupat nombrosos projectes i activitats per contribuir a crear una societat pacifista, sostenible i igualitària, posant especial èmfasi en el jovent i en fomentar el seu esperit crític i el pensament solidari.

Quins impactes específics tenen els conflictes armats en les dones?

Les guerres són devastadores per a totes les persones, però sobre les dones tenen uns impactes específics que molts cops no es veuen o resten invisibilitzats. Així i tot, són la prolongació de les desigualtats i la manca d'oportunitats que les dones pateixen en una societat pacífica.

Malgrat tot, és cert que aquestes desigualtats i violències contra les dones s'agreugen durant els conflictes armats. I hi ha un tipus de violència molt específica, que és la violència sexual, que s’utilitza com a arma de guerra i té unes característiques molt diferents de les que podem veure en altres espais.

La violència sexual en una guerra va més enllà de les violacions.

Exactament, perquè és una agressió contra el territori, i la dona passa a ser part d'aquest territori. S'utilitza també com una forma d'humiliar l'enemic, perquè té un caràcter de càstig públic, atès que es fa a la llum de tota la comunitat. Es perpetra sobretot davant dels homes perquè és una manera de mostrar-li a l'enemic que l'estan dominant a partir d’un element tan apreciat com són les dones, que són les mares, parelles, filles i germanes dels homes que han estat vençuts.

S'utilitza la dona com a una manera de castigar la comunitat.

Efectivament, i també com una eina de control racial, com va passar a la terrible guerra dels Balcans, que va ser la primera vegada que es va visibilitzar la violència sexual contra les dones, malgrat que és una pràctica de segles enrere.

I en aquestes situacions quin rol juguen les dones quan companys combatents fan servir la violència sexual com a arma de guerra, hi ha un rol de contenció, d’intentar evitar-ho?

Doncs realment no sé respondre a la pregunta, però és una qüestió molt interessant. No sé si les dones d'un grup armat acompanyen els homes en aquests moments. El que sí que se sap és que a l'interior dels grups armats no estatals, les guerrilles i paramilitars, les dones aparentment estan en un nivell d'igualtat com a combatents, però molts cops són les esclaves sexuals del grup.

Hi ha una tipologia clara de quins acostumen a ser els rols de les dones en conflictes armats?

La dona sosté allò que anomenem el nucli familiar. En la majoria dels conflictes armats, els combatents i els que moren són els homes, en un gran percentatge. I les dones queden al càrrec dels més fràgils de la família, com els nens i la gent gran. Per això també són les que pateixen el desplaçament forçat i l'exili.

I cal tenir en compte en quina situació queden per fer-ho.

Són les que pitjor situació econòmica tenen per sostenir la família. Hi ha una frase que diu que la pobresa té rostre de dona, doncs això a les guerres s'exacerba. A més, molts cops són dones pageses, que estan acostumades a guanyar-se la vida amb el seu treball al camp, i quan es veuen obligades a migrar i engreixar els cinturons de misèria de les ciutats, arriben a un ambient hostil i molts cops han de prostituir-se o acceptar les pitjors feines per mantenir la família.

La resolució 1325 de l’ONU aprovada l’any 2000 fa esment d’aquestes situacions.

Sí, per un costat reconeix el seu paper de víctimes, però també les seves aportacions en la construcció de pau. Les dones són les que procuren tornar al territori després d’un conflicte armat. Per exemple, en el cas de les desaparicions forçades i la problemàtica de les fosses comunes, són les dones generalment les que s’organitzen perquè hi hagi una memòria i un procés de reparació i justícia, en això són importantíssimes.

Aquesta resolució s’ha pogut desenvolupar com era desitjable?

Crec que ha estat molt important perquè a molts llocs del món, com a Colòmbia, ha estat un punt de partida perquè moltes dones s’hagin pogut organitzar. A més, cada dos anys es fan trobades mundials per fer seguiment de la seva aplicació.

En aquest sentit, per exemple, fa dos anys es va fer una crida molt vergonyant per a l’Estat espanyol perquè deixés de considerar com un avenç que cada cop hi hagi més dones a les Forces armades. Espanya presentava això com un gran èxit, com si fos un punt de compliment de l’acord 1325. No pot considerar-se un avenç que cada cop hi hagi més dones armades.

És habitual trobar experiències organitzatives de dones en conflictes armats?

Sí, malgrat la fragilitat i tot el malament que ho passen. De fet, hi ha molts països en què les dones són victimitzades i perseguides precisament pel seu paper de lideratge a la comunitat. En molts conflictes s’assassina a les dones que exerceixen aquest lideratge perquè és una forma de destruir el teixit social de la comunitat.

En els acords de pau per resoldre conflictes s’aplica una perspectiva de gènere, es té en compte a les dones?

Fins ara mai s’havia fet perquè els acords de pau sempre s’havien considerat pactes entre guerrers, o sigui, entre homes. En la història de les negociacions de pau només s’ha aplicat la perspectiva de gènere en els recents acords de pau de l’Havana, per resoldre el conflicte a Colòmbia. De fet, en aquest procés incorpora dues perspectives noves en aquest tipus d’acords.

Quines són?

Per una banda, s’ha tingut en compte de l'enfocament de gènere, que va més enllà de les dones atès que també té voluntat de mostrar l’afectació del conflicte sobre la població LGBTI. Per l’altre, l'altre enfocament fonamental que inclou és la incorporació de la veu de les víctimes. S’ha volgut que en els diferents punts de l'acord aparegués la petjada de les víctimes. Amb totes les fragilitats que té aquest procés, està servint d'exemple per a altres negociacions de pau al món pel seu enfocament nou, és el primer que es fa des de la població civil.

Perquè és important potenciar i fer palès el rol de les dones com a agents de pau?

Doncs precisament perquè és un treball quotidià, perquè és una feina que es fa des de la base, que es treballa amb les comunitats. És un altre el sostre de vidre que les dones tenen al davant com en tants altres sectors, com l'econòmic per exemple. Les dones són una base enorme a les comunitats i les organitzacions i tenen un rol clau en la construcció de la pau i en la defensa dels drets humans.

Però és cert que a mesura que es mira més amunt en l’estructura organitzativa les dones van desapareixent i aquests càrrecs els ocupen homes. O sigui que, com diríem a Colòmbia, les dones som les ‘cargaladrillos’ i els que surten a la foto són els homes.

Una pau que incorpora les dones és més fructífera i duradora?

Totalment, una pau sostenible que no inclou les dones, la reparació i la visibilització del que han fet al llarg de la història, en cap cas pot ser duradora. A principis del segle XX els majors moviments pacifistes van venir de les dones, que eren les mares dels soldats. Els moviments antibèl·lics de la Primera Guerra Mundial van sorgir de les dones que no volien enviar els seus fills al front. Hi ha països en què gairebé tota una generació d’homes s’ha perdut per la guerra i qui sosté la vida comunitària són les dones.

Està d’acord amb la frase que diu que si les dones ocupessin més llocs de responsabilitat potser hi hauria menys guerres.

Efectivament. A Colòmbia, que malauradament és un país essencialment masclista, invisibilitzador de les dones i que admet culturalment la violència contra les dones com un fet quotidià, diem que les dones també podem i hem de negociar perquè dormim amb l’enemic tots els dies. I si un dorm amb l’enemic, sap negociar el que sigui.

També és important el rol de les dones en la recuperació de la memòria.

Jo sempre dic que som les guardianes de la memòria, que està molt unida als processos de justícia i són fonamentalment liderats per dones, que sempre són les més interessades en què s’expliqui la veritat. A Guatemala, per exemple, les dones indígenes, sense saber llegir ni escriure, són les que han aconseguit que apareguin els seus familiars desapareguts. Els processos sanadors després d’un conflicte sempre recauen en les dones.

Quins reptes queden pendents?

Fonamentalment, com passa a molts llocs del món, el que manca són recursos. I torno a parlar de Colòmbia, que té una constitució i una legislació que farien pensar que no hi ha millor país al món, sobre el paper és ‘Alícia al país de les meravelles’. El problema és que cap d’aquestes lleis tenen darrere recursos econòmics perquè es puguin complir. Això passa també en les lleis que han d’afavorir les dones, a qui només queda la seva voluntat per avançar i treballar per la pau.

I un altre factor essencial és l’educació. No pot ser que es consideri normal i natural que les dones siguin pobres i ho passin malament. Això cal canviar-ho a través de l’educació.