Jordi Suárez: “El primer repte de les persones amb condicions intersexuals encara és fer-nos visibles”

“Descobrir que hi havia altres persones com jo em va obrir una finestra el món”, assegura el Jordi Suárez, una persona que va néixer amb condicions intersexuals i no va saber que hi havia moltes altres persones com ell fins passats els cinquanta. Després de tants anys de silenci i invisibilitat, va decidir exposar-se i bolcar-se a ajudar persones amb la seva mateixa condició.

Ho fa des de Kaleidos, una organització que dona suport a persones intersexuals i a les seves famílies, alhora que s’enfoca a fer divulgació de les intersexualitats, conscienciar la societat i lluitar pels drets del col·lectiu. Coneixem el testimoni del Jordi, qui assenyala que el primer repte per a les persones intersexuals és, encara avui, fer-se visibles després d’anys de silenci.

Què vol dir que una persona tingui condicions intersexuals?

Sovint la gent es confon i pensa que té a veure amb l'orientació sexual o barreja temes, potser perquè el terme inclou la paraula sexual i això dona peu a confusió, però es tracta només d’una qüestió corporal. Bàsicament, som persones que naixem amb una corporalitat que no encaixa en els patrons que corresponen a mascle o femella.  És una qüestió biològica i física, a nivell de cromosomes o de genitalitat diversa, per exemple. 

Remarques molt que no es pot parlar d’una intersexualitat.

Sempre m’agrada parlar d’intersexualitats en plural, perquè és una mena de paraigua molt ampli on podem incloure moltes combinacions diverses, siguin hormonals, cromosòmiques, fisiològiques, físiques, de gònades, de genitals, etc. Crec que s’han identificat unes setanta varietats de combinacions diferents. 

També insisteixes que cal parlar de condició.

Sí, perquè ens condiciona molt la vida. Néixer amb aquesta diversitat et condiciona tota la vida. Jo mateix estic amb visites a endocrins des que tenia dos anys fins avui. Hi ha moltes coses que et condicionen, des de sentir-te diferent dels altres, fins a les intervencions a què et sotmeten, la violència mèdica que pateixes o el fet d’amagar-te… Cadascú ho viu a la seva manera, però la realitat és que et condiciona la vida íntima i social, així com la teva salut.

En el teu cas, ja et van operar amb només set anys.

Jo vaig néixer i no tenia testicles. O sigui, no van palpar els testicles ni hi havia escrot, però sí que hi havia un penis d’una mida més o menys normal. En un principi, a la meva mare li van dir que segurament els testicles estaven interns i baixarien més endavant. Això no va passar i la meva mare es va preocupar cada cop més, fins que amb set anys els metges van decidir obrir-me per veure què hi havia dins. 

Han passat molts anys i avui encara no tens clar què et van fer exactament…

Sé el que oficialment van escriure a l’historial mèdic, que vaig poder recuperar. En aquest sentit, he tingut sort perquè altres companys no hi han pogut accedir mai. En el meu cas, a l’informe estava escrit a mà que jo tenia una anorquia congènita bilateral, que vol dir que hi ha una absència dels testicles. Oficialment, aquest és el meu diagnòstic. 

Per què tens dubtes?

Una endocrina de renom, fa pocs anys, em va dir que això era molt estrany perquè el primer que es forma sempre són les gònades, que és la part genital interna —els testicles i els ovaris—, i després ja es forma el penis, en el meu cas, o el clítoris i els ovaris. L’especialista em va comentar que probablement em van retirar algun material genètic que tenia dintre. Em vaig quedar amb el dubte, perquè no constava res d’això a l’historial. I és un dubte que no podré resoldre mai.

El teu periple mèdic no va acabar aquí.

No, a partir dels onze anys em van començar a posar unes injeccions que tampoc em van explicar què eren, perquè tot es fa enmig de molt secretisme i un gran tabú. També per part dels pares, que moltes vegades ho viuen amb més vergonya que tu. Anys després vaig saber que aquestes injeccions eren testosterona pura i dura. Injeccions cada vint-i-un dies des que tenia onze anys fins avui, que continuo prenent testosterona artificial. I m’he de fer analítiques cada sis mesos per veure si hi ha efectes secundaris, ajustar la dosi o comprovar l’estat del fetge, que pateix després de tants anys d’hormonació artificial. 

Devia ser un procés molt traumàtic per a tu. Com ho vas viure?

Al principi, em feia tanta vergonya que jo mateix anava a la farmàcia, comprava el Testoviron Depot, que era el que hi havia a l’època, i me l’injectava jo sol a casa. I sovint em feia unes sagnies terribles. Tot era per vergonya, perquè el metge no veiés allò, que jo ja intuïa que era una cosa estranya perquè ni els meus amics, ni el meu germà ni ningú més es posava. Ho vaig passar molt malament a l'adolescència perquè pensava que era una cosa estranya.

Tot plegat va afectar la teva identitat?

A mi sempre m’ha agradat i he estat molt orgullós de sentir-me al marge del que s’entenia ser un home, en el sentit del típic matxirulo de la meva època. Pensa que ara tinc cinquanta-set anys i en fa cinquanta estava molt ben definit com havia de ser un home i el rol social que es demanava als homes. I a mi no m’agradava el futbol, estudiava música i piano i em deien que feia coses que eren de noies. Però sempre m’he sentit còmode amb aquesta identificació de no-home, de no ser el que s’esperava de mi.

I pel que fa a la teva sexualitat?

Òbviament, m’ha coartat molt les relacions íntimes perquè si, per exemple, s’esperava que jo com a home portés la iniciativa en una relació, jo no ho feia. Insisteixo, abans no era com avui i hi havia uns rols de gènere molt més establerts. I és veritat que per a les persones amb condicions intersexuals és molt difícil lligar. A mi em feia molta vergonya perquè em plantejava moltes coses, no és fàcil exposar la teva intimitat, el teu cos, les teves cicatrius…

Vas dubtar de la teva orientació sexual?

Vaig tenir un període —curt, això sí— en què pensava que no em podien agradar les dones. Si biològicament jo no era un home com els altres, pensava que no era digne que m'agradessin les dones. I m’explotava una mica el cap en aquella època i no acabava d’entendre’m. És veritat que també era l’adolescència, una època en què, d’una manera o una altra, a tots ens balla el cap.

A nivell mèdic, entenc que avui se t’hauria tractat de manera molt diferent.

Penso que avui, i això ho intentem parlar sempre amb els hospitals, almenys se m’hauria informat de les conseqüències que pot tenir una cirurgia, sobretot si t’han de treure material gonadal o deixar-te sense hormones teves. Imaginem el cas d’una persona que ha nascut amb testicles interns, doncs no els extirpem perquè aquests testicles en el futur poden ser totalment fèrtils. 

"A les persones amb condicions intersexuals, els metges ens receptaven silenci".

Que no hagin de passar el que vas passar tu.

És clar, per això avui estem lluitant perquè s’informi molt de les conseqüències de deixar una persona sense les seves hormones naturals, perquè queda una situació de gran vulnerabilitat. D’alguna manera, jo em sento com un malalt crònic, perquè soc dependent d’una injecció cada tres mesos. Cal intentar que això no passi i que els pares tinguin tota la informació. I si no hi ha un perill greu per a la salut, esperar fins que la criatura pugui decidir. Que no els tractin com a mi, que quan anava als metges ni em miraven a la cara, com si fos invisible. Hem de reclamar el dret a l’autonomia corporal. 

Tu no vas saber que hi havia més gent com tu fins fa relativament poc. Com va ser aquest moment?

Va ser a la pandèmia, gràcies a un programa de TV3 anomenat ‘Tabús’. Era un programa que se centrava en diferents temes i reunien testimonis per parlar-ne. En van fer un al voltant de les persones LGTBIQ+ i van portar una persona lesbiana, una gai, una bisexual i una intersexual, que era la Yolanda Melero. I, a mesura que explicava el seu cas, jo em sentia molt identificat amb tot el que deia. Vaig acabar el programa plorant i em vaig intentar posar en contacte amb la Yolanda.

I ho vas aconseguir.

Vaig contactar amb ella, vaig explicar-li tot el que havia passat i li vaig preguntar si creia que jo també podia ser una persona intersexual. Em va respondre que sí, que benvingut al club. I també em va dir que no passava res i que hi havia moltes més persones com nosaltres. Després, la vaig conèixer personalment i vaig veure que havia posat en marxa Kaleidos. Em vaig posar molt content i vaig començar a fer xerrades i a militar en pro de la causa. 

Que no descobrissis que hi havia gent com tu fins fa poc és senyal de la invisibilitat que pateixen les persones amb condicions intersexuals.

És així i ho parlem moltes vegades entre nosaltres. Eren els mateixos metges qui et deien que això no es podia dir a ningú, que s’havia de mantenir en secret. La conseqüència d’aquest silenci per a les persones amb condicions intersexuals és que és molt difícil trobar-nos i fer xarxa perquè, d’entrada, ja estan tallant qualsevol canal de comunicació entre nosaltres. Afortunadament, gràcies a l’avenç de la tecnologia i el naixement d’internet al final ens hem trobat. No obstant això, la realitat és que ens receptaven silenci. 

Malgrat tot, persisteix el tabú.

I tant, de fet, encara hi ha molta gent amb condicions intersexuals que es fa passar per trans, per exemple. Prefereixen escudar-se en la bandera trans o altres per no identificar-se com a intersexuals, i això és conseqüència del tabú i de la vergonya.

Parlem de Kaleidos. Què feu per ajudar les persones amb condicions intersexuals?

Tenim diferents línies d’actuació. Una de les principals és un grup d’educació, on intentem fer situacions d’aprenentatge per a les escoles i instituts on es parli únicament d’intersexualitat i es faci un treball específic. Pensa que l’1,7% de la població mundial té condicions intersexuals, és a dir, que a totes les escoles hi ha criatures intersexuals. Per tant, és molt important que es pugui veure com una realitat, i parlar-ho d’una manera oberta, real i respectuosa.

Començar per l’escola és bàsic.

Sí, però sobretot s’ha d’enfocar des de fora del trauma i la patologització, i fer entendre que la biologia és molt diversa, que no tot és A o B i que no passa res, que es pot ser molt feliç.

Treballar amb els pares i mares també és molt important.

Sí, nosaltres intentem ser referents per a aquests pares i mares, que moltes vegades no saben on adreçar-se ni com actuar. Imagina tenir un bebè amb condicions intersexuals, els pares s’ho poden prendre amb més o menys drama, però al principi sempre queden descol·locats i va molt bé trobar referents de persones que ho són, escoltar els consells que puguin donar o poder explicar els seus neguits. Nosaltres ho hem viscut en primera persona. A mi m’hauria encantat que en la meva època hagués existit una entitat com Kaleidos.

Quines accions esteu impulsant per fer incidir en l’àmbit mèdic?

Estem organitzant reunions amb hospitals pediàtrics, com Sant Joan de Déu. Volem que els metges escoltin la nostra veu i que, a l’hora de decidir, tinguin en compte també el nostre punt de vista, no només el seu. Amb aquestes reunions, volem explicar-los com ho hem viscut i com ens hem sentit les persones intersexuals per conscienciar els metges.

I a nivell social i polític?

Treballem per intentar canviar la llei, així com implicar-nos en la militància dels orgulls i reivindicar-nos. Un exemple: en el registre civil s’ha de definir el gènere d’una criatura en 72 hores; nosaltres estem lluitant perquè sigui més endavant, quan la criatura pugui tenir més clar com s’identifica. Pel que fa a les lleis, hem d’anar cap a una major inclusió i que se’ns tingui més en compte. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Kaleidos (@kaleidos_intersex)

Ara parlem de reptes. Quins són els principals per a les persones amb condicions intersexuals?

El principal repte de les persones amb condicions intersexuals encara és fer-nos visibles i mostrar-nos. Encara hi ha molta gent que, a la feina, no ho diu perquè té por que l’acomiadin. I és una por real, perquè passa. Un dels reptes és trobar eines per fer-nos visibles i poder expressar qui som sense por de patir represàlies. Després de tants anys d’invisibilitat, ens hem de fer visibles i fer-ho en positiu, sense drames i reivindicant les persones que som avui. Jo tinc tres fills adoptats i estic molt orgullós de ser qui soc. 

Abans comentaves que també cal avançar a nivell legal.

És un altre repte molt crucial. Necessitem que les lleis ens protegeixin i preservin els nostres drets de manera inequívoca. Cal que puguem denunciar, per exemple, que se’ns sotmeti a intervencions quirúrgiques sense consentiment o sense informar-nos de les conseqüències. Això ha de quedar molt clar a nivell legal. 

Tot això ha d’anar acompanyat d’un treball des de la base. 

Sí, aquí el repte és canviar els currículums perquè es pugui parlar de sexualitat a les escoles d’una manera molt més propera, senzilla, humana i real. Jo fa molts anys que soc mestre de primària, on s’estudia la reproducció, i es continua fent d’una manera molt antiquada, no gaire diferent del que es feia a la meva època. Hi ha moltes coses que no s’expliquen, com que les persones podem tenir genitalitats divereses. 

Per on cal començar?

Des de Kaleidos pensem que la base no és començar pels metges, perquè costaria molt, sinó pels infants. Cal fer entendre que si a un nen de quatre o cinc anys li agrada posar-se vestits, no passa res, al contrari, és bonic. Ningú ha de fer la guitza a un nen que li agrada posar-se faldilles, ni espantar-se si no té testicles. En aquest sentit, tot plegat els infants ho viuen d’una manera molt més natural que els adults.

A tu, Jordi, què et va donar l’empenta per fer-te visible i fer activisme de la teva condició?

Conèixer altres persones que havien patit el mateix que vaig patir jo. Se’m va obrir una finestra al món. Imagina estar tancat durant més de cinquanta anys en una habitació, pensant que ets l’única persona de l’univers que és així; i, de cop i volta, descobreixes que hi ha molta més gent com tu, que ha passat pel mateix que tu. A mi, descobrir això i deixar enrere aquella sensació de soledat profunda em va decidir a ajudar a altres persones perquè no se sentin tan soles com em vaig sentir jo.