Plantar cara a les violències i a les diferents formes d’exclusió i discriminació és el leitmotiv de l’Associació in via, que acaba de ser reconeguda amb el Premi Solidaritat 2020, que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC). Amb 68 anys d’història i de lluita a l’esquena, in via té clar que és imprescindible abordar aquesta lluita des d’un enfocament interseccional, és adir, mirant més enllà dels paràmetres establerts i fent visibles solucions d’una manera més integral. Parlem de tot plegat amb la directora de l’entitat, Carme Laorden.

Què és el primer que us va passar pel cap quan us vau assabentar que éreu Premi Solidaritat 2020?

Vam sentir molta alegria perquè era un premi molt esperat, de fet l'any passat ja vam ser finalistes. També ens encoratja a seguir endavant i significa un reconeixement a la nostra manera de fer, que té molt a veure amb aquesta mirada interseccional amb què treballem. Tenim molt clar que cal avortar els sistemes clàssics d'opressió, com són el masclisme, la lesbofòbia, la transfòbia i tants altres, des d'aquest prisma per poder ser eficaços en les respostes i estratègies per fer-hi front.

Per què l’Associació in via mereix aquest premi?

En primer lloc, entenem que s’ha reconegut que fa molts anys que piquem pedra. Enguany fa 68 anys que treballem per la defensa de drets, especialment de les dones i de col·lectius vulnerabilitzats per sistemes estructurals d'opressió. Hem acumulat molta expertesa en aquest sentit. També per aquesta mirada interseccional i per la perspectiva de gènere que apliquem a les nostres intervencions per combatre aquestes violències. Creiem que el mereixem per tot aquest gruix: recorregut, expertesa i mirada.

Una feina que compta amb un gran equip al darrere.

Personalment, me n'alegro molt per ells. És molt satisfactori que es reconegui la gran feina que fan en el dia a dia des de la trinxera, a peu de carrer i amb molts esforços i dedicació. I no parlo només de l'equip actual, sinó de tots els que han passat per l’associació al llarg d'aquests 68 anys.

Avui, quanta gent està implicada a l'Associació in via?

L'equip de professionals que treballem a l'Associació in via el formen una seixantena de persones. A banda, és clar, de voluntaris i socis, que sempre estan al darrere donant-nos suport i escalf.

El premi també fa visible la causa per la qual batalleu cada dia.

Sí, també és important per donar veu i sensibilitzar sobre la importància de defensar els drets de les persones vulnerabiltizades, que malauradament són moltes. D’alguna manera, el guardó serveix per posar a l'aparador les persones que pateixen múltiples violències i discriminacions que cal treballar i combatre. És un reconeixement a la tasca que fem, però també a la causa que defensem.

L'Associació in via té una llarga trajectòria. Com ha evolucionat en aquests 68 anys?

En tots aquests anys mai ens hem deixat de moure, sempre hem estat molt alerta de les necessitats que van sorgint, però també és cert que al llarg del temps hi ha aspectes de la nostra feina que sempre han estat presents, com per exemple aquest acompanyament integral que fem. Mirem i treballem amb la persona no d’una manera aïllada, sinó amb aquesta mirada transcultural i interseccional. Això sempre ho hem tingut.

Sempre apareixen noves problemàtiques.

Sí, l’adaptació a les noves necessitats que detectem és constant. Ara, ens estem dedicant molt a fons en el dret a la formació dels infants, especialment amb relació a l'accés a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Ara bé, hi ha àmbits que ens defineixen i mai deixarem de treballar com l’atenció en l'àmbit residencial i acollida per a les víctimes de violència de gènere.

Les dones són el col·lectiu amb el qual més treballeu?

Amb les dones és com vam començar. I seguirem. El que passa és que quan parlem de dones sempre hi ha al costat l'infant i la família. De fet, tota la tasca de l’associació parteix de la situació de la dona; a partir d'ella, sorgeixen altres necessitats com per exemple atendre la seva família. Així, la dona i la infància són el nostre focus principal, però també intentem tenim cura de qualsevol col·lectiu vulnerabilitzat.

Ha canviat el model d’atenció que apliqueu?

No és que hagi canviat, s’ha ampliat. Cada vegada l'atenció és més integral i especialitzada. Potser el que més ha canviat és la resposta: més global, més integral i més especialitzada.

Quines eines poseu a l’abast de les persones que acompanyeu per ajudar-les a sortir de l’exclusió?

Els nostres serveis es poden englobar en 4 grans àrees. L'àrea d'acompanyament a la dona, on treballem molt el vessant terapèutic i de recuperació psicoemocional des de l'àmbit residencial, amb atenció les 24 hores. Després hi ha l'àrea d'acompanyament a famílies i infància, és a dir, tot el que són resolució de conflictes, detecció i prevenció de maltractament i exclusió infantil, sobretot en l`ambit educatiu. També tenim l'àrea d'inserció i formació laboral i l'àrea de capacitació tècnica, tant interna com externa, en gènere i drets humans.

Hi ha algun cas que hagueu tractat que us hagi impactat especialment?

No en puc dir un perquè n'hi ha molts. Malauradament, la realitat supera tot el que puguem arribar a imaginar. També és veritat que hi ha molts casos que se'n surten i estem molt satisfetes de com evolucionen, però realment l'impacte quan arriben és important.

Que encara existeixin entitats com l'Associació in via vol dir que alguna cosa estem fent malament com a societat?

Sí, tenim molts reptes al davant. Jo incidiria en què les administracions, entitats i la societat en general hem d’anar tots a una, perquè si no difícilment ens en sortirem. Portem 68 anys treballant i malauradament no veiem que aquests problemes d’exclusió i discriminació es puguin revertir d’avui per demà. La lluita contra els sistemes d’opressió i la defensa dels drets humans són una cursa de llarga distància i necessitem solucions estructurals.

En què hem progressat i en què queda encara molta feina per fer?

L’avanç en tot el que són drets de les persones hi és, està clar. Per exemple, amb la llei d'igualtat d'oportunitats. Hem anat cap endavant, però jo sempre dic que això és una tasca de llarg recorregut i encara hi ha molts temes per resoldre. Sense anar més lluny, en l’àmbit laboral les dones encara cobrem menys. Pel que fa a les violències, cal avançar molt més perquè continua havent-hi assassinats i morts cada dia.

Com hem de fer més visibles les formes d’exclusió que encara existeixen. És feina dels mitjans?

Evidentment, tenen part de la responsabilitat, però com tota la societat. Cal que tots plegats ens impliquem més. S'ha de donar més veu a la feinada que fan els professionals i les entitats que treballem aquests temes, no ens hem de quedar només amb l'impacte del cas que surt a la premsa. Hem de parlar més dels problemes que tenim, les dificultats que ens trobem. Nosaltres, per exemple, no deixem de ser una entitat social que treballa amb subvencions, i això encara és complicat.

Falta suport institucional?

No ben bé. El suport institucional el tenim, però creiem que falla el model. Això està canviant, hauríem de tendir més cap al concert social, com, de fet, ja s'està fent. Cal que les administracions entenguin que han d'anar de la mà de les entitats, que estem amb ells. No és una qüestió de qui ho fa millor, sinó remar tots junts per assolir el mateix objectiu.

Segur que la pandèmia us ha complicat la feina encara més.

Ens ha impactat molt, com a tothom. No vam deixar de treballar, ens vam adaptar i molts serveis han seguit funcionant de la mateixa manera, com l’atenció residencial o el servei infància respon. La resta tampoc s'ha aturat, però en la mesura del possible hem hagut de prioritzar teletreball, que pel que fa als serveis que oferim no és fàcil. El cop també ha estat fort, evidentment, per a moltes de les persones que atenem, que s'han quedat en una situació molt precària.

I a nivell intern?

També, la covid ha impactat en la salut dels equips. Vam posar el 200% en el moment del confinament i, és clar, si els hospitals no tenien Equips de Protecció Integral (EPI), imagina't els nostres serveis residencials. Va ser una bogeria poder seguir donant cobertura. Per sort, hem tingut molt pocs infectats, però ha comportat un esforç molt gran. I el desgast en els equips i la càrrega emocional es nota.

Quins són els reptes de futur de l'Associació in via?

Pel que fa a l’associació, el repte és poder seguir oferint aquesta cobertura, però és cert que depenem molt de la part econòmica. Estem intentant que no només l'administració ens doni aquest suport, que és la seva responsabilitat, però també que la societat civil i empreses s'impliquin i ens donin un cop de mà. En aquest país hi ha molta solidaritat, però a les entitats petites com nosaltres, que fa molts anys que treballem però no tenim un nom tan visible, ens costa més.

Tant de bo aquest premi ens ajudi en aquest sentit. Com a professionals, seguir intentant eixugar al màxim aquestes dificultats que estan sorgint i el patiment emocional de les famílies i dones que atenem, que és molt.